Fa uns dies, llegíem a la premsa que uns científics, havien fet la interesant descoberta de que, els elefants tenen la curiosa facultat de posar nom a un congènere del clan i referir-s’hi o relacionar-s’hi nomenant-lo pel seu nom propi. Diuen que ho aconsegueixen, mitjançant les modulacions del grunyit.
Aquesta noticia, mentalment, m’ha fet fer un salt enrere en el temps. Un salt d’uns centenars de milers d’anys, quan es creu que el Homo Erectus va fer el pas cap a Sapiens i va començar a viure organitzadament de forma tribal. Aquell nou status, va ser l’origen d’unes noves exigències, necessitats i obligacions convivencials. Entre elles, la millora de la comunicació oral, mes enllà de les expressions gestuals o sons guturals primitius, propis de l’espècie.
No seria extravagant pensar que amb el temps, les habilitats orals van anar millorant i inclús, no costaria creure que avorrits mirant a l’infinit, com a diversió, anessin experimentant amb sons labials, palatals, dentals. Sons que poc a poc, van ser utilitzables per comunicar-se amb expressions orals molt més matisades i significatives que, les utilitzades nomes amb grunyits. Talment, podria considerar-se com el naixement d’una nova modalitat en el llenguatge.
Aquells sons, usats repetidament per tota la comunitat, amb la mateixa intenció i significació, esdevindrien en paraules que conjuntades, es convertirien en un llenguatge propi i reconeixible.
No cal teoritzar massa per adonar-se que la transmissió de la llengua oral, es fa per imitació i repetició dels sons. Ho hem comprovat en l’aprenentatge a parlar dels fills. s’ha fet per imitació dels nostres propis sons.
Quan adults i decidim aprendre altres llengües, el mètode mes vinculant i eficient, sempre ha sigut, en origen i per la imitació directa dels sons.
De generació en generació, el llenguatge s’ha anat enriquint amb nous sons, noves significacions i possibilitats. Consegüentment, ampliació de possibilitats per expressar-se i aconseguir una comunicació més fina i ajustada al sentit, al pensament i al sentiment.
Com la transmissió del llenguatge s’ha fet fonamentalment per oto-fonètica i per tant per contacte personal, cada grup poblacional ha anat repetint els sons al seu aire, segons la seva entesa, gust, necessitat i capacitat.
S’escolta un so i sense més qüestionament es repeteix. I tal i com s’ha captat, s’empra. Inclús en les llengües romàniques modernes, hi trobem fonemes que, amb tota probabilitat, algú s’hi ha divertit fent-los corre amb una pronunciació divertida i que en el temps i l’ús, ha quedat incorporat al idioma com a singularitat.
Un exemple típic, el trobem en la fonètica del idioma francès, fàcilment reconeixible. En algun moment, quan el pas idiomàtic de la forma romànica a la que seria la francesa, a algú per un defecte físic en la pronuncia o simplement, com a divertiment, perquè ho va trobar graciós, va fer sonar el so erra, escurant fortament la gola. Com va ser divertit, altres ho van imitar i com per tots es tractava d’una nova llengua, van seguir la broma repetint-t’ho. I ves per on, així es com ha quedat, per major gloria d l’Edith Piaf i com un tret característic del idioma.
En els països d’arrel llatina, la llengua ens va arribar per contacte i veu de soldats legionaris. Probablement, entre ells, de orígens lingüístics distints i que a més, com a parlants de llatí, esmerçats i cultes no ho devien ser massa. Com exèrcit conqueridor, probablement la seva prioritat, no estava gens orientada a pobles d’orella fina. Els pobles sotmesos, s’adaptaven per imitació i aproximació a la veu d’uns legionaris que havien vist, viscut i tastat de tot.
Les llengües, son elements útils i vius per la comunicació, especialment entre les persones (per mes que hi ha qui també te llargues converses amb els animals domèstics i les plantes).
Es possible que pròximament, tinguem el privilegi d’assistir al naixement d’una nova llengua, tal i com ja va passar exactament fa milers d’anys amb altres llengues.
Fruit d’un singular despit amb arrels polítiques i amb l’aval del Rei d’España, s’ha creat una “Reyal Academi de sa Llengo Baléà”, dita així per aproximació fonètica, que s’entén serà qui haurà de donar caràcter acadèmic i filològic al dialecte del català.
I aquest es el motiu pel que, degut a la negligent i deficient reproducció oral de les paraules, aquest article s’ha escrit en català i no en llatí. Tal com també ens passa en les nostres converses que, gracies a la ignorància i poca destresa dels legionaris romans, les tenim en català, francès, romanès, italià, castellà…, formes culturitzades de llatí, per aproximació.
CARTA D’ESPERANÇA I AMOR
Fa uns dies, llegia un article de l’escriptor Xavier Bosch on mostrava la seva renovada esperança en la Humanitat. Explicava com de bon mati, en una platja, sense la intervenció de cap autoritat competent, només de la presencia d’un uniformat de la neteja, havia circulat per tota la platja, boca orella, l’avís de que ningú es banyés o entrés al aigua. Es veu que una submarinista matinera, s’havia topat amb una impressionant Tintorera, una espècie mediterrània de tauró. L’article refereix que en plena època de xarxes socials i fakes news, aquella advertència corregués espontàniament per tota la platja entre persones que no es coneixien de res. Després d’algunes reflexions, l’article tancava valorant positivament el fet amb un, “No està tot perdut”.
Potser sí sigui veritat que no tot està perdut. El fenomen Jerusalema, que ja fa mesos va voltant pel món i que, suposo que molts coneixereu, en podría ser també un exemple a considerar.
Es tracta d’una mena de pregaria cantada, d’origen africà, executada en grup. Es va seguint el ritme acompanyant-ho a cor d’una senzilla coreografia. La idea, sembla que va néixer a partir de la creença que amb la participació activa de la força mental exercida col·lectivament, es possible alterar les coses indesitjades. En aquest cas, el sentit va ser vèncer la pandèmia del Covi.
Jerusalema, que s’ha cantat i ballat a tots els indrets del món, ha congregat races, cultures, agnòstics i religiosos. Gent de totes les edats, condicions professionals i socials. Metges, Tripulacions de Línies Aèries. Llevadores, Cirurgians. Infermeres i Secretaries. Militars, Policies i Bombers. Guapíssimes en bikini, Monges en hàbit, Capellans i parroquians. Escolars petits i grans. Gent corrent de tots els països del món i creences diverses. Un esclat mundial que, a les adreces de mes avall, se’n poden veure uns exemples
https://www.youtube.com/watch?v=TH4V-yHbJXk uns vailets al·lucinants
https://www.youtube.com/watch?v=M5uUUvynO08
www.youtube.com/watch?v=E41zm-8mVD4 encara que a internet, se’n trobaran a centenars. (Per cert, es sorprenent l’absència espanyola. Com sempre, Espanya necessita de interpretació a part i com sovint passa, aquest es un cas dels que no puc interpretar)
La iniciativa, es d’origen anònim, ha calat fort. Ha fet la volta al món sense que ni la ONU, l’UNESCO, la OMS, el Vaticà o el Kenésset, hi hagin tingut res a veure. I com a cosa raríssima i vist el massiu èxit popular mundial, encara no ha sortit algú posant-se la medalla de l’èxit.
Si al Xavier Bosch l’hi sorprenia i finalment l’esperançava que, a aquell dia i a aquella platja, es produís la comunió espontània entre persones desconegudes, trobo encara més admirable el cas de Jerusalema, si be entenc que no es el mateix acordar per deixar de fer, en aquell cas no entrar a l’aigua, que fer un acord col·lectiu multinacional per executar una mena de ritu semi espiritual i lúdic, tant menys si considerem que estem travessant una època en que la espiritualitat col·lectiva i la capacitat d’estimar, estan de capa caiguda. En hores baixes.
Pot ser sí que no està tot perdut, com conclou l’article d’en Xavier Bosch. La capacitat de tirar endavant una iniciativa estrictament social, sense cap intervenció oficial, religiosa o política. Ni els tertulians, que Jerusalema sel’s ha passat per alt.
Potser sí que aquesta sigui una llumeta i que encara ens queden capacitats emocionals per moure’ns massivament per estima, i no per odi o ràbia.
SABER PER QUÈ
SABER PER QUÈ
Esperant al aeroport l’arribada d’un amic, em va donar temps més que suficient, per jugar mentalment amb algunes idees. Una de les que se’m va consolidar millor, arrencava feia uns 109 anys amb un gran emprenedor industrial de Detroit, Henry Ford.
Socialment, a ell se li deu que l’ús de l’automòbil fos accessible a economies modestes. Aquesta iniciativa venia de la clarividència de que la producció d’automòbils en cadena, a barataria el costos de producció. Aquesta idea, presa dels escorxadors on es sacrificava i despecegava en cadena, havia de canviar radicalment la vida a tot el món.
Però darrera d’aquella clarividència, en va venir una altre: intuir el detall de que els treballadors de la companyia, gent modesta, havien de poder ser també compradors dels cotxes que ells fabricaven. Per fer-ho possible, els van augmentar els sous a tots. El treball en sèrie, va veure que donava per aquesta avantatge.
A aquest gran home, desconsiderant altres trets ideològics avui gens acceptables, el món li deu bastant, no tan sols perquè el món industrial ha crescut i beneficiat de treballar en cadena, sinó perquè amb ell, va néixer una nova vida social inèdita fins llavors: la Classe Mitja.
Però passats 109 anys, l’eficiència del treball en cadena, encara no ha arribat a tot arreu, sense anar més lluny, als aeroports.
Entre que l’avió aterra i el passatger surt per la porta amb el seu equipatge, solen passar entre 30 i 40 minuts. En molts cassos i a títol de broma, es diu que es tarda més temps en recollir l’equipatge que en fer el trajecte. Però no es una broma. Es així.
La preocupació més notable de l’aviació comercial es evitar els ensurts. Evitar la improvisació i màxima fe i rigor en el mètode. Els invents a casa i amb gasosa.
Els vols estan programats i predeterminats. Se sap quants passatgers venen en cada vol que aterrarà. La climatologia, mestressa de l’aviació, es la única que te capacitat de trencar plans i fins i tot en aquesta eventualitat, hi ha plans. Rar es que de sobte es presenti un vol i… “ei nois! Ja soc aquí, que teniu un lloc per mi?”. Tot se sap amb antelació.
Les operacions de l’avió, tant a l’aire com a terra, son rutinàries i repetitives. Així que la pregunta es, què faria el Sr. Henry Ford a partir del moment en que l’avió para motors?
Potser, tal i com va fer possible què l’automòbil arribes a tothom, potser el primer que faria, seria pensar en les persones, en la seva ànsia per arribar i la de les persones que esperen. En el respecta pel seu temps. Al cap i a la fi, l’essència bàsica de tot el negoci de l’aviació comercial, tan a terra com a l’aire, es servir al públic ajustant-t’ho a les seves exigències i necessitats. Sense el concepte servei, la activitat no tindria sentit, es convertiria en una espècie d’atracció curiosa per gent atrevida.
Estic segur que qualsevol enginyer d’una industria, en que la seva rendibilitat depengués de l’eficiència del treball en cadena, seria capaç de programar rutines i ordenar l’operació perquè els equipatges, de l’avió a les mans del passatger, fos un tràmit racional, al mínim cost.
Però em temo que pels qui es dediquen a aquest negoci de l’aerotransport, les persones (els passatgers) no son prioritat. Envaïts i potser obnubilats per la complexitat del medi, del què i del com, s’obliden del per què?
Si al Sr. Ford se li hagués passat per alt aquest detall, avui el món, probablement seria ben diferent.
VIVÈNCIES CLIMÀTIQUES I ALTRES ESCEPTISISMES
Posar-me a escriure això, m’ha costat Déu i ajuda. Remordiments apriorístics m’han obligat a fer un sever examen de consciencia, no fos cas que deixant-me anar pel tobogan de la cavil·lació, sense contenció, ni fre, explorant el meus escepticismes, em trobés ofenent a tot un col·lectiu de fervorosos del tema. Els escèptics, ja se sap, no tenim bon cartell davant del fervor. En general som malmirats i majorment titllats compassivament d’ignorants.
Escèptic i posar-se a cavil·lar en veu alta sobre el Canvi Climàtic… mira que ja son ganes de voler-se sentir a dir de tot! Tant més, quan es tracta d’un tema col·loquialment entretingut, fàcil de ben portar i quedar be. És un tema que crea feligresia i del que no és necessari saber-ne gran cosa més enllà de l’eslògan “Salvem la Terra”. Eslògan que sense esforç, fa que ens sentim bons i amb consciencia social. Davant d’un imperatiu tan enaltidor i cívic com és la salvació, se’n espera que un adopti una postura ad hoc. Així que, qui és el guapo que es posa a parlar del Canvi Climàtic arrugant el nas?
El Canvi Climàtic és un tema recurrent que omple qualsevol buit, en qualsevol moment de necessitat política, financera, fiscal, social, ecològica, psicològica, publicitària o comercial.
Es tracta d’un tema que porta una càrrega tant enorme de complexitat, amb tantes tecles a tocar (Industria, energia, societat, economia, màrqueting, política, transport, turisme, salut…) que no ho acabaríem ni amb un centenar de tertúlies radio-televisives.
Son varies les disciplines científiques posades en el tema: observadors i observacions, estadístiques, estudis comparatius i models projectius per arribar a diagnòstics i conclusions. Es evident que tanta gent, amb tant de saber, dedicada al Canvi Climàtic, faria riure que finalment la conclusió fos: nois, no passa res, tot va be. Tot va de primera!. Com darrerament ja ens hem acostumat, les sentencies ja estan escrites abans del judici.
L’alarmisme de la destrucció del Planeta l’han fet recaure sobre la consciencia ciutadana. Ens portem molt malament, tot el dia amb el cotxe enganxat al cul. Sortim del supermercat carregats com burros amb bosses de plàstic. A casa volem tenir-hi confort climàtic. Volem viatjar i veure món i naturalment, en avió! Les botelles d’aigua i les de Cacaolat son de plàstic. Amb aquest panorama de vida regalada, es evident que la nostre vida es una autèntica vida de cràpules desaprensius i que tot el que ens pugui passar a partir d’ara, serà poc.
Irresponsablement, anem de cara a la fi del món, però entre això i el “tantmefotisme”, hi ha molt terreny per corre, sobretot perquè estem en un terreny de diagnosi incerta i especulativa i com a tal, revisable i qüestionable.
La primera consideració a fer és, per què es culpabilitza directa i principalment a la gent, com si fóssim els responsables del mal? quan veiem la gran quantitat d’agents i factors corporatius actius que, qualitativa i quantitativament en son més responsables directament que els ciutadans? En tot cas, en ultima instancia, se’ns podria dir que som responsables passius, doncs consumim just el que se’ns dona per consumir.
Tinc la sensació que entre tots plegats, ens estem fent un magnífic catúfol. El Canvi Climàtic, les alteracions climàtiques locals o zonals en referencia al any passat, els cicles climàtics, la contaminació ambiental, l’ecologia, l´alimentació sana i natural. Tot junt dins una coctelera, ben agitat i el que en surt son pors generalitzades i irracionals, justificants de mesures autoritàries i impopulars.
A Londres, pels vols dels anys 50, es va viure l’smog, una espècie de boirina contaminant, produïda per la combustió de carbó y combustibles fòssils. Va ser famós a tot el món. Hi van haver-hi alentorn de 10 mil morts per malalties respiratòries. Fins i tot la literatura, especialment la de crims i misteri, en van deixar constància. Es va decidir acabar-ho i es va acabar. Avui, és un dels llocs en que es respira força be.
Es evident que s’ha de lluitar amb fortalesa contra la contaminació ambiental, tan la gasosa, liquida o sòlida. Però una cosa és la mort del Planeta pel canvi climàtic i una altre ben diferent és que, per deixadesa i permissivitat, siguem nosaltres els qui morim asfixiats, envoltats de la nostre pròpia merda.
No voldria que se’m prengués per un negacionista dels de moda però… parlant de canvis climàtics, voleu un Canvi Climàtic més bestia que el de l’Era Glacial? Es clar que d’aquella època, dels humans, no en sabem gran cosa, però tot fa sospitar que aquella gent, si es que era gent el que hi havia, no hi van tenir res a veure. Sí, en sabem alguna cosa dels dinosaures, sobretot gracies al Juràssic Park i als dibuixos animats de la tele.
El que li va passar al Planeta entre l’Era Glacial i les primeres constàncies de la nostre existència, es un llarguíssim període de No Historia, uns 13 milions d’anys, etapa de la que l’històric es de deducció o invenció lliure. En tot cas, no sembla probable que aquella etapa fos precisament la del Paradís Terrenal. Lo del Paradís Terrenal crec que va ser uns quants milions d’anys abans. La Bíblia, en això no es massa concreta, però tal com s’explica, se’n treu la conclusió que tot es va fer una mica barrum barram: avui això… demà allò… aquí hi posarem uns colomets i allà unes pometes.
Des d’epidèmies, canvis climàtics, canvis morfològics en les espècies, inclosa la nostre, catàstrofes naturals varies, els humans hi hem estat presents, però més aviat a la defensiva, no pas a l’ofensiva. Tan llavors, com ara.
Ara que podem veure imatges de Mart com si estiguéssim allà, hi veiem solcs de rierols, rocs de tartera produïts per l’aigua gelada, que entre les esquerdes s’ha partit la roca a trossos. Talment com ho veiem als Pirineus. Grans extensions de sorra fina, un evident fons d’un mar, amb horitzó i tot, tallat a cisell, i recalons de platja. A la vista d’aquell paisatge, que ben be podria ser el nostre Planeta Terra però sense vegetació, hi veiem el relat d’una gran catàstrofe planetària. Xocats, la pregunta que ens fem és, on coi ha anat a parar tantíssima aigua que s’evidencia deu haver-hi hagut?
Se’m fa molt costa amunt creure que per l’acció dels marcians, es va produir una catàstrofe de sequedat com aquella i la fulminació de tantíssima aigua. Tant menys, quan Mart dista del Sol molt més que la Terra. Els terrícoles som besties, però no tenim tan de poder com per alterar les lleis del Univers. Creure-s’ho, seria tenir un atac general de supèrbia insòlit. Això sí que seria una catàstrofe.
Avui dia, al igual que fa 20 milions d’anys enrere, el Planeta te repartits per tot el món uns 1.500 volcans terrestres i submarins actius. Una vintena dels quals son els més significatius i coneguts. N’hi ha a Tanzània, Japó, Indonesia, Mèxic, Hawaii, Itàlia, Canàries, Colòmbia, USA. També n’hi ha molts d’altres amb menys anomenada, son els que en podríem dir domèstics o domesticats, amb vocació turística, com per exemple els islandesos o el recent africà del Congo.
En tot cas, tots aquests volcans per contaminar, no necessiten vomitar masses de lava fosa (erupció). A través de les fumaroles i els aerosols, estan constantment enviant a l’atmosfera grans quantitats de CO2 (calculen que entre tots uns 200 milions de tones any). A més de SO2 (diòxid de sofre), àcid fluorhídric i molts d’altres gasos poc amables i gens sociables.
Per no fer com els etnòlegs i antropòlegs, que quan parlen d’anys ho fan comptant per milions, aquí per fer un càlcul assumible a la nostre dimensió, hipotèticament posem-hi uns 5 mil anys enrere. En aquest temps s’han anat produint ininterrompudament emanacions. A 200 milions de tones any, ens dona una bestiesa de tones de CO2. Semblaria lògic que el clima ens hagués canviat una pila de vegades i no obstant, el Planeta va tirant encara.
El veritable problema, el real problema que tenim, és que el combustible fòssil no es infinit i evidentment la seva combustió ens porta a seriosos problemes ambientals. La gran pregunta que ens hem de fer avui és, amb quina energia es produirà l’energia? De l’energia nuclear, ningú se’n fia, ni se’n vol sentir a parlar. La eòlica és voluntariosa, però ineficient. Ara, diuen que l’hidrogen i el nitrogen processats seran el futur, però aquests son també els gasos que als esser vius, en general, ens serveixen per respirar (78% nitrogen. 21% oxigen). N’hi haurà prou per subministrar energia a tot el món? i a més, ens en quedarà per respirar nosaltres? La resposta d’aquí cent anys.
En tot cas, no se si es coneixen els efectes de les lleis de l’Univers sobre el Planeta Terra, però hem de creure que el propi Planeta, bastant més vell i experimentat que nosaltres, al marge de les nostres teories i diagnòstics, sabrà com sortir-se’n de les agressions per la crema de combustible fòssil. En tot cas, també es va acabant i per tant encarint. Potser aquesta es la carta amagada que ens te reservada el Planeta.
Sabem que el Planeta gira i volta per l’Espai, però a més, te periòdicament moviments de balanceig. La inclinació més coneguda i perceptible és la que determina les estacions climàtiques, però també en te d’altres menys coneguts, com la Nutació, el Balanceig de Chandler de repercussions encara indeterminades i imprecises.
Qui sap si aquests moviments planetaris més petits i menys apreciats, propis i naturals, acumulats en els segles, cíclicament no provoquen alteracions climàtiques.
Proposo no viure amb la por de que, per la nostre culpa, el món s’acaba i exigir als que de veritat empesten el medi ambient, pleguin i el mal que fan el paguin, com tímidament es va fent. Ara amb la Shell, fa un temps amb la WW i altres empreses.
El clima no es una excusa, es una vivència existencial i tampoc vivim tant de temps com perquè tinguem vivències de quin temps feia fa cinc mil anys o 2 mil. Ben mirat, vivencialment, no tenim constància ni del que feia fa 30 anys.
ENTRE L’INFINIT I L’ETERNITAT, LA CASUALITAT
Fa uns dies, estava entre escoltant i sentint la radio. Parlava una persona que em va semblar un dels opinadors, que darrerament han assaltat les emissores i que a més del Covi, també parlen de qualsevol altre cosa. No vaig captar de quina especialitat era, però vaig quedar perplexa quan, d’entre el bla bla bla de la dissertació, va sobresortir la frase, en realitat, no podem calcular quan s’extingirà l’Univers.
Vaig fer un bot acompanyat d’un crit reprovador, va ser talment com si l’àrbitre no hagués pitat un clar penal al Messi, No fotem home! l’Univers és infinit i és etern!
Devia ser cosa del confinament però, em van quedar rondant pel cap aquestes dues idees, Infinit i Etern. Dos conceptes que tots sabem el què signifiquen, però que la nostre arquitectura mental-conceptual, està estructurada de manera que per immens que sigui la cosa, tots entenem que ha de tenir un principi i un final. Infinit i Etern, son conceptes que mentalment no ens son visualitzables. Son inabastables i raonablement no resisteixen preguntes com.- …i abans del principi que hi havia? i… si s’acabés, què quedaria? Seria el no res? Existeix el no res? Què és? O altres qüestions com…i més enllà, després de trilions i trilions de immenses galàxies, què s’hi troba? La meva capacitat s’atura aquí i entro en la sintonia de l’Univers, on no existeix ni el temps, ni l’espai. L’incomprensible No Temps, No Espai. Un Univers perpètuament mutant, condemnat a la impossible extinció. A la perpetua recreació.
No obstant, probablement per fer que el món fos més comprensible i més a mida, la Humanitat va necessitar inventar el temps i l’espai. Va fraccionar l’eternitat i pel que abastava a la vista, al veure que més enllà de l’horitzó hi havia més… i més… i més món encara”, els savis del moment es van dir, això s’ha d’acotar.
Els conceptes Etern i Infinit se’ns fan tan incomprensibles, que els tenim relegats a la metafísica, al pensament màgic o a la religió, ja que son mesures que no entren dins dels esquemes de vida.
A tot això, encara hi hauríem d’afegir un nou factor determinant i intangible: la casualitat.
En realitat, tot és conseqüència d’un seguit de casualitats imprevistes i coincidents. Vist en perspectiva Universal, lo previsible son simplement foteses, veritablement els grans canvis, els autèntics grans esdeveniments, les grans coses, sempre han vingut de la ma de la casualitat.
Casualment, en algun moment de l’eternitat, es va produir el Big Bang, que com a cosa absolutament incomprensible i per nosaltres només explicable, perquè tenim moltes ganes de voler entendre alguna cosa, s’hi va trobar una explicació plausible i se li va trobar un nom inspirat en els còmics il·lustrats de l’època, es va decidir pel poc científic nom, explosiu i onomatopeic: Bang!
Una altre casualitat determinant, va ser la que un bon dia, un subjecte humanoide, imagino que més mogut per la fam, que per la ira, va partir la crisma a un congènere i se’l va menjar, tal qual. Casualment amb aquell acte, es va iniciar el camí perquè deixéssim de ser el que érem i fóssim el que som.
El 1969 Oskar Kiss, va teoritzar sobre aquell moment històric i transcendental, teoria que va desenvolupar en el llibre “El principi va ser el final“ que anys més tard, Stanley Kubrick, assumint aquella teoria, la va fer servir com a punt de partida per la seva pel·lícula “2001, una Odissea a l’espai”.
Casualment també, catàstrofes còsmiques desconegudes i d’altres suposades, com la desaparició dels dinosaures o el Diluvi Universal, han condicionat tot el decurs de la historia del Planeta. Altres casualitats, immensament menors, han condicionat particularment les nostres vides. Actors i grans estrelles, que sense cap propòsit inicial ho han acabat sent, justament perquè un dia, anant desvagat pel món, es va trobar a un amic que li va dir…o un caça talents, que es va topar amb una mossa que li va fer patxoca i li va proposar…
Segurament son molts els escèptics sobre la influencia determinant de la casualitat i preferiran canviar-li el nom per el de sort, el nom no fa la cosa.
En qualsevol cas, què m’ho diguin a mi si la casualitat no ha sigut determinant. Una parella de desconeguts, casualment es van trobar i conèixer. Anys més tard, van ser el meu pare i la meva mare. I mira si aquella casualitat, per mi, no ha sigut determinant i transcendental.
VOLER VEURE I NO SABER ON MIRAR
Sembla que a la gent, ens vindria be tenir canvis importants a les nostres vides. Potser ara més que mai és veritat la vella i cínica ironia de canviar-ho tot, perquè res canviï. Però em poso a tremolar, quan penso en les mans dels qui poden quedar els pretesos canvis.
Es cert que per prendre la decisió de canviar-ho tot, cal un detonant. Que en passi una de grossa: l’erupció del Vesuvi, que Sant Pau caigui del cavall, que el Dr. Fleming vagi a buscar el tros d’esmorzar que li va quedar de l’altre dia … De fet, no estic segur que lo del Coronavirus pugui entrar en aquesta categoria. Com sol passar amb els grans episodis infortunats, aquests se´ns presenten per sorpresa i sense ser-hi convidats. Així es com ens hem trobat, entre llesca i llesca, un bocata de coronavirus amb confinament.
Han estat uns mesos en que, a més de coneixements sobre biologia i reproduccions virals, hem sabut també algunes coses de nosaltres mateixos. Hem sabut de la poca cosa que som, del poc que saben de com som i de què estem fets i de lo malament que sabem gestionar les situacions imprevistes, tant en lo polític, com en lo personal i col·lectiu, i de com la por engendra bens i també malalts.
Una altre cara de la mateixa moneda, ha estat la proliferació de científics, religiosos, polítics, moralistes, curanderos, opinadors de vers lliure, amics de la conspiració, familiars, amics i coneguts, que ens hem anat retratant, elaborant efímeres teories pròpies i divulgant-ne d’alienes. Estem quedant ben retratats! Tots.
El rebombori que ens vaticina un esdevenidor negre, ha despertat als optimistes que per fortuna encara queden, i han deixat anar l’ambigüitat amb tonalitats esperançadores de la Nova Normalitat. Per més que nova i normalitat, siguin paraules antagòniques i que gairebé es neutralitzen l’una a l’altre, però que en aquest cas i situació, reflecteixen l’anhel de canvi, tot aprofitant el xoc de la pandèmia.
No falta raó. Ja seria hora de que es compasses la vida del segle XX amb la del XXI. Ja tocaria!
Vivim alimentats per una tecnologia que avança i ens possibilita al galop i ideològicament avancem al trot.
Les ideologies han quedat ancorades allà. Avui, encara se sent a parlar de dretes i esquerres o inclús encara més xungo, es parla de comunisme com expectativa, quan son conceptes que avui, tan sols en queda un significat històric, però que per les noves generacions, ni rastre, ni significat, ni valor de futur.
No hi ha dubte que estem en època de canvis, canvis que ens fan viure constantment en mini xocs deguts la convivència tangencial de estructures ideològiques i polítiques dels segles XIX i XX, amb estructures non natas que serien les pròpies del segle XXI.
A la vegada, això ens posiciona en una no situació, una situació no existent que hauria de correspondre a l’època que ens ha tocat viure. Vivim en un res sòlid, perquè s’han perdut els referents.
Estats Units, era un referent de la democràcia, avui ja em direu quin referent és aquest. En el marxisme, molts hi varen trobar el seu referent socioeconòmic, avui d’allò, apart d’una qüestió postural, no en queda res. Suècia, era model de vida i convivència, avui està en desglaç. I així, tot un seguit de pèrdues.
En el segle XX, es va passar una època plena de fulgor, es tenia Sartre, Camús, Simone Weil… o be més atrevits com Jack Kerouac, que ens plantejaven models amb propostes que varen ser prou influents i trencadores. Però d’aquell fulgor, se’n ha perdut la memòria i no n’han aparegut ni renovadors, ni continuadors.
Avui, la falta de referents, directament ens repercuteix en l’absència de líders consistents, que tinguin coses a dir. I aquesta circumstancia, és propiciadora de l’aparició d’un polsim de liderets mancats de contingut, difusors de buidor, que resulten ser una caricatura a vegades còmica, a vegades indignant, a vegades commiserativa. I aquest és un fenomen que com la moda d’avui, te forma de pandèmia, es va reproduint i multiplicant per tot el món, de manera que els que volem veure, no sabem on mirar.
Espanya, al estar tan mancada de líders genuïns i sòlids, no s’adona del preu que paga per aquest motiu. Esdevé un país exterminador de projecta de país i d’esperances.
Només cal veure com, a la que modestament n’apunten i sobresurten uns amb certes possibilitats, i vull concretar-me amb en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, sense més, se’ls fot a la presó de llarga durada. No fos cas que la mediocritat perdés pes.
NO ÉS POCA COSA
Fa uns anys, visitant una exposició monogràfica dedicada a Kandinski, un d’aquells pintors que no es poden veure de passada, cada pintura et retè i en un sentit o altre, alguna cosa et remou i actua com a detonant de pensaments, idees, sensacions o sentiments.
Amb aquests grans pintors genuïns, no és fàcil veure massa obra original junta, doncs acostuma a està molt repartida per tot el món. Així que, si pots veure dotze o quinze obres juntes, has estat de molta sort, perquè es probable que no ho tornis a veure en molts anys. O potser mai més.
Però en tot cas, no és d’això del que volia parlar, sinó del comentari pescat al vol d’una parella de mitjana edat, que els tenia pel voltant. Passaven lleugers per davant dels quadres, ho feien amb la mateix lleugeresa displicent que es passen les pàgines de l’Hola, a la sala d’espera de cal metge.
Ell, a mitja veu li va dir.- No entenc res. Què vol dir tot això? Tu hi veus algun sentit? No te ni solta, ni volta. De fet, es un dels comentaris més corrents que s’escolten, quan sents a parlar de pintura abstracta a persones que de la pintura, tampoc n’esperen gran cosa, més enllà d’omplir un espai a la paret.
Buscar sentit a l’art abstracta? Algú busca sentit a la música, que també es abstracta? O el que hi hem de buscar son sensacions, sentiments o emocions?
Les coses, totes, per sí sol, tenen algun sentit? Quin sentit te un arbre? I un gat? I nosaltres mateixos? Anem més enllà, te algun sentit l’Univers? Realment no.
El sentit de les coses és el que únicament nosaltres li donem, i aquesta sí que és una de les més importants prerrogatives que tenim els essers humans: el que sentim, el que ens emociona, el que ens sensibilitza, en resum, els components essencials i basics de la nostre identitat personal.
Simone Weil, te un assaig L’Arrelament, molt recomanable de llegir, es de fàcil lectura. Al principi de l’assaig ens planteja un supòsit: “imagineu una persona absolutament sola en tot l’Univers”, i ens pregunta, “tindria això algun sentit?”
En un moment vagarós, em vaig entretenir a posar-me imaginativament en el lloc d’un home primitiu (no se’m va acudir que podia haver estat una dona); el situava quan la seva incipient capacitat de reflexió, el facultava per buscar explicacions a les seves incomprensions.
El veia assegut a la porta d’una gruta al caure el vespre, després de tot un dia en que havia vist molts canvis en el paisatge: al principi clarejava la foscor de la nit i poc a poc, s’il·luminava el paisatge. Després, un Sol espatarrant que ho inundava tot de llum, color i calor. A mitja tarda, una tronada d’espant, amb un desori de llampecs.
Ara, melangiós i pensatiu, mirant com els estels, s’anaven col·locant un per un al seu lloc i… de sobte el què faltava! la Lluna, avui plena, traient el nas per l’horitzó.
Aquell home, acceptava sense donar-hi més importància, el seguit de coses que, sense to ni so, li passaven pel davant i que ell, no hi tenia cap mena d’explicació, perquè en realitat, tampoc hi tenia cap mena de pregunta. Era el que veia i vivia cada dia des de sempre. Dia rere dia surt el Sol. Se’n va. Surten les estrelles. I tornem-hi, es fa de dia, cau aigua del cel i de tant en tant, dels núvols una llum encegadora i tot seguit un terrabastall eixordador. Surt a buscar alguna cosa per menjar. Quan plou, pinta a la paret, perpetuant alguna imatge que reté a la seva memòria i que te el sentit que només ell li vol donar.
Avui però, més abstret que altres dies, mirant el cel ja estelat, es fa una pregunta que mai a la seva vida s’havia fet.- Què és tot això? Per què? Quin sentit te?
Pregunta que per cert, ara que ja han passat uns quants cents de milers d’anys, nosaltres encara tampoc ens l’hem sabut contestar. Entre intuïcions, recursos tècnics i científics, n’hem arribat a saber-ne algun “com”, però ni un “per què”, ni quin sentit te tot això?
Però vet aquí, ja fa uns dos-cents mil anys, que aquell home primitiu, buscant una resposta a la seva pregunta, es trobà a Déu. Una de les troballes més transcendentals de la humanitat. Troballa que es va expandir per tribus, pobles, cultures i civilitzacions, d’Est a Oest i de Nord a Sud.
Passats tots aquests milers d’anys, avui l’home encara segueix amb la mateixa incògnita: I tot això que és? Per què? i…Quin sentit te?
La pregunta te tanta i tanta força, que l’home actual amb grans recursos humans i econòmics, surt al Espai Exterior en busca d’alguna resposta més explicativa i explícita de la que va obtenir aquell home primitiu al topar-se amb Déu, HO HE VOLGUT AIXI va entendre. Mentrestant, com no sabem què és tot això i tenim pocs indicis de saber-ne més, siguem nosaltres els qui li donem sentit a la Cosa i a les coses en general. No deixem que el sentit li posin els altres.
I consti, que no seria poca cosa!
LA MÚSICA QUE SE SENT
Va ser una merla que de bon mati em va despertar de dues maneres: l’una d’un son profund i l’altre la curiositat. Allà lluny hi havia una altre merla que li anava contestant. Realment, es va establir un diàleg amb un cant frasejat i variat, gens monòton. No hi havia dubte, era una conversa en “merlí,” llengua que no conec i per això no hi vaig pescar paraula. Però la música per llevar-se estava be.
Ignoro si els paleontòlegs, o potser haurien de ser els antropòlegs? els qui podrien aclarint-se què va anar primer en l’espècie humana, el parlar o el cantar? Ambdues facultats però, juntament amb l’habilitat d’utilitzar els polses oposats, han estat cabdals pel desenvolupament de tota l’espècie.
De fet, el cant ha jugat i juga un paper molt important en la vida de les persones. Des de les tribus primitives, amb cants repetitius, freqüentment rituals, fins a posem per cas, el cant gregorià, la historia de la música ha sigut i segueix sent l’accés més bàsic i directa als sentiments. Sense filtres, només d’acord amb la sensibilitat pròpia de cadascú i l’estat d’ànim del moment.
Un altre qualitat important de la música, és el seu efecte socialitzant. Una mateixa melodia o cançó, pot ser compartida, al mateix temps, per grans grups de persones heterogènies. Concerts en auditoris, concerts en grans espais, cant coral. Y és justament aquí on m’agradaria fixar-hi l’atenció.
Els concerts de música d’actualitat, s´hi reuneixen milers d’espectadors que amb entusiasme i a ple pulmó, acompanyen les cançons més conegudes del grup.
Cantar junts, et desposseeix de la teva identitat pròpia i passes a formar part de la identitat col·lectiva i a la vegada, enforteix el sentiment de pertinença. Soc un d’ells o si es vol, son dels meus.
Els himnes nacionals per exemple, que generalment s’escolten en esdeveniments esportius o fins i tot podríem parlar dels himnes esportius, tenen com objectiu crear una identitat singular i a la vegada, proveir d’un plus al sentiment de pertinença i orgull.
Malgrat això, no es pot dir que sempre hi hagi coincidència entre el sentir popular i la pompositat de l’himne que proposa l’estat. L’himne, és un intent de representació del que s’és o el que es vol que es cregui que ets. És l’expressió de les ganes de ser que te el col·lectiu. És per això que els himnes, necessàriament han de ser cantats, ja que la participació activa popular és la que justament al fer-ho seu, fa finalment que el cant sigui sentidament seu i identitari.
Però curiosament a vegades, la realitat no coincideix amb el sentir de la gent i el sentit pompós que l’estat vol aparentar a través de l’himne oficial. Es per això que hi ha cassos en que és el propi poble qui fa la seva elecció i al marge de l’oficial, l’acaba fent jugar de ple el paper d’himne co-oficial. “L’un és el d’ells i l’altre el nostre”.
El cas de la Marsellesa, potser seria una de les excepcions d’himnes concordants, no se si es tractaria d’un cas únic, no ho se, però el cas és que l’elecció d’un cant militar, va ser feta per la gent. La gent el va fer seu i el va convertir, amb el nom de Marseillaise, com l’himne nacional de França. No cal dir que la confluència de sentiments entre la gent i l’estat, és el que fa que sigui un gran un himne i molt probablement un gran país.
VET AQUI UNS QUANTS SENTIMENTS A TOT PULMÓ
A Venezuela tenen ALMA LLANERA “Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador
Soy hermano de la espuma”
Els anglesos s’emocionen amb PUMP & CIRCUMSTANCE “Dear Land of Hope, thy hope is crowned.God make thee mightier yet”
A Italia, se’ls posa la carn de gallina amb VA PENSIERO “Oh, mia patria sì bella e perduta!
Oh, membranza sì cara e fatal!”
Als catalans els posa EL CANT DE LA SENYERA “Al damunt dels nostres cants, aixequem una senyera que els farà més triomfants”
VERITATS COM TEMPLES. REALITATS DESTEMPLADES
Devia tenir jo entre 14 o 15 anys. Ara no podria dir ni com ni per què vaig conèixer a aquella persona que jo la trobava un home gran, al menys em devia doblar l’edat, avui penso que podria estar entre els 35 o 37 anys.
Durant un temps es va fer el trobadís i parlàvem banalment d’intel·lectualitats, però a mi em feia gracia que una persona gran s’interessés per parlar amb mi. Al cap d’unes quantes trobades, sincerant-se em va dir, vull que sàpigues que soc de l’Església Evangelista. Xocant, però interessant! per mi era nou i diferent. Jo que anava a un col·legi religiós catòlic, missa diària i en llatí, allò era una formidable novetat a la meva vida que en sí, ja em justificava la relació amb el desconegut. Em feia sentir adult.
En qualsevol cas, era època de dictadura i qualsevol cosa que sortís del marc, nova o diferent es feia perillosa i jo, que no em creia ser tant burro com per no maliciar-me que hi havia un interès reclutador, havia d’estar en guàrdia.
No obstant, si ara porto aquí aquesta anècdota personal, no és per fer cap denuncia retroactiva que tan de moda està avui, sinó per una reflexió que un dia em va fer aquella persona i que em va impactar de tal manera que encara avui, de tant en tant, em ve al cap. Em va dir.- “…i a tu qui et diu que no ets (literalment va dir) una pedra (?!!!) i que tot el que està passant, el col·legi, tu i jo no existim, i tot el que diem i fem és un somni, i en realitat no es veritat?” Encara havien de passar una pila d’anys perquè aparegués Matrix i molt menys llavors, en ma vida havia sentit a parlar del Mite de la Caverna.
Aquella va ser la primera vegada que vaig connectar amb el dilema realitat/veritat i que a aquella edat, la idea em va confondre tant que vaig necessitar parlar-ho amb el meu pare. Ell no hi va donar la mateixa importància transcendent que jo hi trobava i enlloc de filosofar per obtenir una mica de llum (ell filosofava amb poca cosa i aquell dia no s’hi va agafar), va optar pel personatge.- “Ah si!… és un “cantamañanas”. L’altre dia passava per davant de casa i de sobte el paio va deixar anar una vomitada com un sortidor. Com si res, va seguir caminant carrer avall, tan panxo, com un milhomes.
Aquella imatge em va destrossar totalment el personatge i per poc també el dilema. A partir de llavors, vaig evitar trobar-me’l i de fet no hi vaig parlar mai més. Entre el meu pare i jo, li vàrem posar un malnom i si sortia a la conversa, era d’aquella manera com l’identificàvem. Malgrat l’esvaïment del personatge, el dilema m’ha perseguit fins ara.
Realment, aquest és un dels grans problemes de l’esser humà i també de tota la Humanitat: la conciliació entre Realitat i Veritat. Molt sovint ens enganyem fent servir els dos conceptes com a sinònims, però no és el mateix, es més, segons en mans de qui, haurien de ser antònims. La realitat és exògena i la veritat és endògena, és per això que sempre hem d’entendre que la veritat és una creació a partir d’una realitat. La veritat no es universal, la realitat sí.
Avui, els creadors de veritats que estan més de moda son jutges i fiscals, polítics, tertulians, periodistes, policies, fins al punt que ja son l’entreteniment basic de gaire be tota la Mass Media, incloent-hi els humoristes que ens diverteixen parodiant i fent-nos contrastos de veritats.
Els tipus de veritats creades, son un indici de la categoria moral col·lectiva d’un país o si més no d’una societat. La distancia entre la veritat i la realitat, és un pas difícil de mesurar i la vara de mesurar només pot ser la salut moral de la societat. No obstant, la capacitat i qualitat de creació de veritats no és tan important com la capacitat que te la societat d’encaixar veritats que clarament son falses sense rebel·lar-s’hi. Aquest és el veritable indicador de la salut moral de la societat, la capacitat de fer l’orni mirant cap una altre banda. Aquesta seria una diferencia entre un poble i un altre.
Les veritats han de ser plausibles dins dels esquemes de l’imaginari social, no es possible per exemple, que una decisió judicial basada en el relat d’uns fets, gens secrets i del tot públics, produeixi el rebuig massiu de gran part de la societat. Es una veritat mal construïda. Les veritats mai poden anar contra la realitat, encara que hi hagi diferents veritats sobre la mateixa realitat.
Tampoc els formadors d’opinió – governants, polítics, tertulians, periodistes, TV, premsa, etc.- que amb l’ànim de formar o transformar opinions, creen barroerament, amb precàries o males evidencies, veritats que en poc temps queden al descobert i acaben sent el descrèdit de la realitat, que és tan com acceptar el descrèdit de la societat. La vida en un engany. Talment seria com si a un metge, per treure tensió al malalt, li creen una veritat alterant-li els resultats d’una analítica, diagnostica apendicitis i al cap de poc el malalt mor d’un càncer.
Amb la popularització de les xarxes socials, s’han incrementat els creadors i divulgadors de veritats, fins a tal punt, que la realitat a penes te valor. Qui la sap? La mandra, ens fa oblidar que la realitat també existeix i ens fa ser poc exigents per rebel·lant-se contra l’amanyagament barruer de la realitat, amb la veritat ja anem tirant. A la situació, que ja te carta de naturalesa, se l’hi ha posat nom: post veritat. És a dir, més enllà de la realitat, la sublimació de la veritat. La superació de la realitat.
Bon 2018. Realment.
EL SIMPTOMA
Aquest estiu les vacances s’han fet curtes. Ens han passat tantes coses que si el mes passat m’explanava sobre el gaudi de l’avorriment, el destí se’n ha fotut ben be de mi.
El més notable i inesperat sens dubte, la tragèdia de les Rambles de Barcelona i tot el que ha vingut darrera. Continuar leyendo «EL SIMPTOMA»