4 COSES I EL PERET

Arribo, i la conclusió és que dec d’haver passat unes bones vacances. Ja instal·lat a casa, per telèfon, un amic em diu abans de penjar, què, ja tens l’article del blog fet?  Bufff!!!, ostres ja? ni me’n recordava! Doncs ja t’hi pots posar.

Què ha passat aquest agost per parlar-ne? Seriosament res, soroll, molt soroll. El mes d’agost ja no es el que era, abans s’aprofitava per apujar el preu de l’autobús, per canviar la Constitució d’amagatotis, repassar al Lecturas tots els monokinis de les famoses… Ara les coses han perdut entitat i gracia. Molt soroll amb quatre esquellots.

Els problemes fiscals de cal Pujol. Això dóna rebombori i es pot dir qualsevol cosa perquè el broc és gros i s’empassa tot. He arribat a escoltar a un polític dels que sembla tenir futur, que entroncava el cas Pujol amb el Messi (!?) i després diem que els polítics que tenim van escassos d’imaginació, segur que és seguidor del lateral thinking de l’Edward de Bono. Ara, de Bankia res, és com una fatalitat del oracle i mira que això sí que ha costat calés i de la butxaca, no dels impagats.

També tenim els turistes borratxos de la Barceloneta, sobre el que, com ja és habitual entre els nostres polítics, se’n fa un diagnòstic desviat i equivocat. Es determina que el problema de les borratxeres és degut a que particulars lloguen el pis o una part d’ell a turistes, però no s’escolta, ni es fa un plantejament seriós sobre la venda i consum d’alcohol i droga al carrer. La normativa que hi ha és massa fàcil de vulnerar pels forasters. Com avui totes les coses tenen el seu transfons, res és el que sembla, qualsevol malpensat podria arribar a imaginar que darrera de tota aquesta moguda, hi ha un bloc d’hotelers que per cert, de tant en tant se’ls hi fot daltabaix del balcó algun hoste descerebrat i borratxo.

Interessant la denuncia d’un del PP, que en una actuació dels Trabucaires, tradicional a la majoria de Festes Majors, a les 7 del matí, et mortifiquen amb els seus espetecs tronadors, torracollons i emprenyadors (és com per afusellar-els!!!), però fan gracia, menys al regidor del PP, que com ara estan en la pel·lícula “Los Desdeñados”, toca fer el paper de com si l’anessin a afusellar (el subconscient sempre acaba traint. En què deuria estar pensant?). 

Trobo que els jutges s’haurien de decidir a refer el seu prestigi, començant per enviar a pastar fang als polítics que incapaços de resoldre els seus problemes on pertoca, al Parlament o a trenc d’alba darrera la Catedral, usen els Jutges perquè els hi resolguin rancúnies, intrigues personals o de partit. Avui, els Jutges ja tenen prou pena amb el desprestigi del Tribunal Constitucional, instrument polític de pressió, amb molt poc a veure amb la Justícia i molt amb la política. Entre la gent, ens acabem fent la idea equivoca de que tot és el mateix, un potineig, una merda.

Sense anar més lluny, la Llei Catalana de Consultes que ni està aprovada, ni se’n saben amb certesa sentit i raonaments, a priori, el Govern espanyol ja és vanta del seu domini sobre el Tribunal Constitucional, anunciant que el faran ballar segons li diguin. Quin paperot més trist pel Tribunal!

Ben mirat, de tornada de vacances, l’únic polític que ha proposat alguna cosa amb sentit polític ha estat l’Ernest Maragall i és que la gent, superats els cantants protesta, ens comencem atipar dels polítics-protesta o dels polítics rònecs del tipus “lo que no puede ser, no puede ser i además es impossible”. Ara voldríem polítics-solució, polítics que creguin que lo correcte, mai pot ser impossible.  

Realment no hi veig massa més, potser que el grup Vanguardia segueix suïcidant-se lentament amb les seves noves tendències que tan agraden a la Sánchez Camacho, segons va dient per Madrid.

I l’únic important, la mala noticia de la mort del Peret. Molta gent n’ha explicat coses, jo tinc la meva: junts, vàrem fer la seva primera incursió publicitària a televisió i em sembla que única. En aquella època, ell vivia a Barcelona al carrer Consell de Cent i algunes reunions les  fèiem al menjador de casa seva, sempre ple de gent, la Santa, la seva dona, hi planxava, el Toni, un dels palmeros, fumant i no dient res i d’altres que no recordo. Allà vaig estrenar les meves millors essències líriques, en lírica deu ser de lo milloret que he escrit i que ell va musicar “¡Pero qué bueno, qué bueno, qué bueno: doble sí a Caballero!”. La lletra deia alguna cosa més, però ja no me’n recordo.

Per aquells anys, temps després, va anar a Eurovisión, any en que varen guanyar els ABBA, parlant-ne trobava que la Frida (la morena) era una tia, osti quina tia tu! Jo, que no soc massa elaborat i bastant lineal, creia que molt millor l’Agnetha (la rossa). Collons! de conya … així no ens barallarem per les ties, acompanyant-ho d’una rialla típica d’ell.

Un dia, que anàvem a gravar el jingle a un estudi, per Gracia, baixàvem per Gala Placidia amb idea de torçar a l’esquerra cap a Travessera (llavors era permès), de cop el xiulet frenètic d’un urbano ens va fer aturar. M’acagon l’ou, ara aquest maricon em futarà una multa, va mastegar contrariat. Hostia Peret, ¿me firmas un autógrafo? va dir l’urbano mig esbufegant perquè havia corregut per arribar al cotxe. !Joder, qué susto me has dao tio! Trae. Li va agafar el paper que duia a la ma, que em sembla era el de les multes, i li va signar. Oye ¿este qué va a tu lado es tu hermano? Jo en aquell temps, duia unes curres que haguera pogut pujar a qualsevol tablao internacional o fer un paper d’importància a Curro Jiménez.

Al Peret l’estimava tothom. Ha sigut un gran tipus normal i molt bona persona.