Fa uns dies, llegia un article de l’escriptor Xavier Bosch on mostrava la seva renovada esperança en la Humanitat. Explicava com de bon mati, en una platja, sense la intervenció de cap autoritat competent, només de la presencia d’un uniformat de la neteja, havia circulat per tota la platja, boca orella, l’avís de que ningú es banyés o entrés al aigua. Es veu que una submarinista matinera, s’havia topat amb una impressionant Tintorera, una espècie mediterrània de tauró. L’article refereix que en plena època de xarxes socials i fakes news, aquella advertència corregués espontàniament per tota la platja entre persones que no es coneixien de res. Després d’algunes reflexions, l’article tancava valorant positivament el fet amb un, “No està tot perdut”.
Potser sí sigui veritat que no tot està perdut. El fenomen Jerusalema, que ja fa mesos va voltant pel món i que, suposo que molts coneixereu, en podría ser també un exemple a considerar.
Es tracta d’una mena de pregaria cantada, d’origen africà, executada en grup. Es va seguint el ritme acompanyant-ho a cor d’una senzilla coreografia. La idea, sembla que va néixer a partir de la creença que amb la participació activa de la força mental exercida col·lectivament, es possible alterar les coses indesitjades. En aquest cas, el sentit va ser vèncer la pandèmia del Covi.
Jerusalema, que s’ha cantat i ballat a tots els indrets del món, ha congregat races, cultures, agnòstics i religiosos. Gent de totes les edats, condicions professionals i socials. Metges, Tripulacions de Línies Aèries. Llevadores, Cirurgians. Infermeres i Secretaries. Militars, Policies i Bombers. Guapíssimes en bikini, Monges en hàbit, Capellans i parroquians. Escolars petits i grans. Gent corrent de tots els països del món i creences diverses. Un esclat mundial que, a les adreces de mes avall, se’n poden veure uns exemples
https://www.youtube.com/watch?v=TH4V-yHbJXk uns vailets al·lucinants
https://www.youtube.com/watch?v=M5uUUvynO08
www.youtube.com/watch?v=E41zm-8mVD4 encara que a internet, se’n trobaran a centenars. (Per cert, es sorprenent l’absència espanyola. Com sempre, Espanya necessita de interpretació a part i com sovint passa, aquest es un cas dels que no puc interpretar)
La iniciativa, es d’origen anònim, ha calat fort. Ha fet la volta al món sense que ni la ONU, l’UNESCO, la OMS, el Vaticà o el Kenésset, hi hagin tingut res a veure. I com a cosa raríssima i vist el massiu èxit popular mundial, encara no ha sortit algú posant-se la medalla de l’èxit.
Si al Xavier Bosch l’hi sorprenia i finalment l’esperançava que, a aquell dia i a aquella platja, es produís la comunió espontània entre persones desconegudes, trobo encara més admirable el cas de Jerusalema, si be entenc que no es el mateix acordar per deixar de fer, en aquell cas no entrar a l’aigua, que fer un acord col·lectiu multinacional per executar una mena de ritu semi espiritual i lúdic, tant menys si considerem que estem travessant una època en que la espiritualitat col·lectiva i la capacitat d’estimar, estan de capa caiguda. En hores baixes.
Pot ser sí que no està tot perdut, com conclou l’article d’en Xavier Bosch. La capacitat de tirar endavant una iniciativa estrictament social, sense cap intervenció oficial, religiosa o política. Ni els tertulians, que Jerusalema sel’s ha passat per alt.
Potser sí que aquesta sigui una llumeta i que encara ens queden capacitats emocionals per moure’ns massivament per estima, i no per odi o ràbia.
Carta d’esperança i amor, atreu. El mateix fet d’algú que decideix escriure aquest article perdent un temps preciós pot indicar dues coses. Que l’autor encara manté una creença profunda en la humanitat i creu que pot aportar alguna cosa «encendre una llumeta» o que no tenia res millor que fer per emprar el seu temps. Coneixent-ho m’inclino més per la primera opció. Des que s’han inventat formes fàcils de l’expressió escrita, abunden llibres o articles parlant de qualsevol cosa.
Avui ja hi ha massa llibres, tot ja ha estat escrit i reescrit, de manera intel·ligible o de forma fosca subjecta a interpretació. Sobre cada cosa, sobre cada sentiment, sobre cada somni hi ha milers de llibres que ens esquitxen de llums i ombres. Llibres que ens exigeixen un nivell de preparació o cultura per captar alguna petita llum que il·lumini les eternes ombres. La cultura universal és tan complexa que als que no hem passat del batxillerat espanyol de l’època franquista i no parlem dels molts que ni això, se’ns limita el pas a la reserva de caça de la lectura, havent-nos de conformar amb uns quants bestsellers fàcils d’oblidar. Ens costa interpretar escrits com els d’aquest autor que tria Jerusalema com a símbol d’esperança i amor. Hem arribat a un punt que ens costa molt diferenciar un poema d’un somriure, un posat d’odi d’una pregària japonesa. Per això hauria de ser fàcil entendre la fascinació de l’autor per Jerusalema. 300 milions de reproduccions o visualitzacions és una senyal que pot avalar que encara queden esperançes de poder tornar a creure en la força de la humanitat?
Per una qüestió d’ètica, mai que volgut contestar, agrair o replicar cap comentari dels lectors. Avui faig l’excepció, pel tipus de tema tractat “Carta d’esperança i amor” i que la Gabriela, la qual no conec, hi ha perdut una estona fent-hi un comentari i reflexions. Reconforta trobar afinitats en la línia de pensament. Gracies.