Publicado el

LA VIDA EN UN CLIC

Fa uns dies, vaig conèixer una noia francesa que te el nom definitivament hamletià: Ofèlie. Està fent un màster sobre Relacions de Gènere a la Universitat. Ignorant de mi! mai haguera imaginat que hi haguessin màsters especialitzats en aquest tema, francament m’ho vaig haver de fer explicar poc a poc, perquè entre que m’ho deia amb accent francès i el títol Relacions de Gènere no ho vinculava a res que voltes pel meu imaginari, no veia per on havia de navegar.

Per si algun lector està tan “in albis” com jo, diré sintèticament que lo de gènere és masculí-femení.

El tema te moltes vessants, com diuen els polítics és polièdric. D’entrada, després de pensar-hi, vaig trobar que l’expressió Relacions és encertada perquè ho engloba tot, des de l’actualment més cridanera, la violència masclista que pot arribar fins a l’assassinat, passant per diferencies en el món laboral o a la violència psicològica, practicada per qualsevol de les dues bandes.

No deixa de ser curiós que hi hagin màsters sobre les maneres relacionals entre homes i dones, sobre tot perquè fa milers i milers d’anys que d’una manera imprescindible els dos sexes convivim i pel que es veu, fins avui, en competència i malament.

Probablement sigui cert que s’hagi de fer una reconversió relacional de gènere.

D’on pot provenir aquesta hegemonia del home sobre la dona? Una mirada retrospectiva antropològica ens mostra que les coses venen de lluny. Fins fa ben poc, el món s’ha anat construint i estructurant a base de força animal, física: caçar, navegar, conrear, obres civils, construccions, guerres i conquestes. Diguem que tot s’ha aconseguit amb esforç bestial o més refinadament, amb força animal, i si parlem de força, l’home dona millors rendiments que la dona.

No deu fer ni 200 anys, que la força física encara era el primer valor manufacturador de la humanitat. A partir de mitjans del segle XX, les coses van començar a canviar seriosament i amb fonament: l’home arribava a la Lluna fent clics, era l’evidencia del declivi dels forçuts. Actualment amb la força d’uns quants clics, s’ha situat un giny prop de Plutó, tant llunyà de nosaltres que per fer una volta complerta al Sol, un any seu, en representen 248 dels nostres. Estem de ple a l’era del clic.

La tecnologia ens posiciona en un pla convivencial d’igualtat, l’hegemonia ja no és la força sinó el clic, això no vol dir però que residualment, en major o menor intensitat, quedin ressons de l’anterior cultura de la força que afecten el comportament d’alguns homes i no oblidem-ho, també a algunes dones.

Si avui ens comparem amb etapes anteriors…és que estem en una altre galàxia. Avui, no tant sols una feminista, sinó tota la societat en pes, s’enfilaria per les parets davant determinats hàbits com el que escriu Heròdot referint-se a babilonis i també al Veneto.

Sic.-“La més encertada, al nostre parer (tinc entès que també ho observen els vènets a la Il·líria, habitaven a l’est del Adige i a la vora de l’Adriàtic) és aquesta. A cada poble tenia lloc un cop l’any la següent cerimònia: reunia a totes les donzelles que en aquell any havien arribat a l’edat de casar-se, a totes juntes les portaven a un lloc determinat i al seu voltant es situava un sens fi d’homes. Llavors, un pregoner les feia aixecar una per una i les anava posant en venda; començava per la més agraciada de totes i, després, un cop adjudicada aquesta a un alt preu, subhastava a la que la seguia en bellesa. Les vendes es realitzaven amb fins matrimonials, així que tots els babilonis casadors que eren rics, licitant entre si, es feien amb les més boniques. En canvi, tots els plebeus en edat de casar, que per a res necessitaven una bella figura, rebien per la seva part a les donzelles més lletges i unes certes sumes (entenc que els indemnitzaven amb els diners pagats per les guapes).

Avui, que això fins i tot ens fa riure, és una de les baules de tota una cadena que ha anat estructurant la vida social de la nostre civilització. Ara mateix, amb un bitllet low cost, encara trobaríem algun país amb practiques no gaire més evolucionades que aquestes de fa 2.500 anys.

Ni les coses passen perquè sí (ni tan sols les lesions dels jugadors del Barça), ni desapareixen de repent sense més explicacions. El que ha sigut durant milers d’anys, hem d’entendre que durant un temps hi quedarà el deix antropològic.

Des d’aquelles costums babilònies fins avui, les Relacions de Gènere, vulguis que no, han canviat molt i molt: tenim dones elegides president d’Estats i Presidentes i Directores de grans corporacions financeres y tecnològiques. Executives empresarials de tot nivell, Conductores de trens, busos i avions. L’altre dia vaig veure una noia dalt d’una maquinota impressionant, escoltant musica dins la cabina, demolint tota una muntanya que pels egipcis haguera estat l’obra de tota una generació. La generació del clic salva i salvarà encara més totes les diferencies de gènere, s’inventaran nous acudits i gracietes de gènere, perquè les actuals ja no faran cap gracia, ningú ho entendrà.

No ens haurà d’estranyar veure noves practiques esportives mixtes en equip, on cadascun farà pel que serveixi: uns habilitat, altres força, tècnica, visió estratègica. Avui, ja en gran mesura, les persones siguin del sexe que siguin, treballen pel que valen. Tenir un estúpid o una estúpida fent pel que no serveix, és i serà encara més una raresa. El que faci serà perquè val per fer-ho, no serà important ser home o dona. L’hegemonia serà del saber.

Publicado el

L’AVORTAMENT, CRIM O CÁSTIC III i final

P.Quadras, amic d’aquest blog que de tant en quan l’enriqueix amb interessants comentaris i reflexions, en el seu comentari del mes passat sobre l’avortament sembla que ens renya, a mi i al autor de l’altre comentari publicat. Diu “No sé si em desagrada més el blog o el comentari”.

Com sembla que en general el tema no ha interessat gens a ningú, pràcticament ens hem quedat sols en un cara a cara P. Quadras i jo, amb l’assossec que dona ser només dos, em permetré fer una mica de tertúlia entre nosaltres.

Abans de res, sento que li hagi degradat el comentari firmat per Maya i també l’article. Sobre el comentari de Maya no se que dir-ne, sobre el meu article en podem parlar.

De fet, sobre el tema, vostè posa el focus com si d’una qüestió personal es tractes, “em desagrada” diu, i a l’hora dels arguments, ens remet al qüestionari de 14 preguntes i respostes del Dr. Norman L. Geisler publicades a http://www.iglesiamistral.org/pdf/10048.pdf

Es tracta d’un document de fa 18 anys i amb això no vull dir que no valgui, simplement que en 18 anys s’han viscut molts canvis en tots els àmbits de la vida, d’entre ells un nou Papa, escollit per impulsar al catolicisme noves formes intel·lectuals, morals i actitudinals, decisió certament oportuna i probablement imprescindible perquè, molt al contrari del que creuen els preconitzadors del ateisme, un esvaïment del cristianisme/catolicisme comportaria, més aviat que tard, un gravíssim desmembrament soci-cultural amb afectacions negatives a tota la civilització.

Tornant als arguments del Dr. Geisler, no estic tant segur que avui encara els sostingues igual, però en qualsevol cas, el que sí puc dir és que avui, aquells arguments, duen més polèmica que claredat. Actualment, des de la perspectiva catòlica, no s’hauria de tractar l’avortament com una rutinària sessió de catequesi amb la condemna per davant.

Tampoc voldria donar a entendre que la religió s’hagi de quedar al marge de la qüestió, però precisament, perquè la religió és una qüestió de fe personal i íntima, de cap manera hauria de ser invasiva. Portem prou segles d’història i experiències com perquè no n’hàgim après ja alguna cosa.

El cristianisme, que és base de la nostre cultura i civilització, ha de veure l’avortament com una qüestió social i no doctrinal, tant menys quan se sap que les doctrines han de ser adaptables, doncs el seu únic sentit és fer que les coses siguin més fàcils, fer doctrines per fer-ho difícil es perversió.

En tot cas, ficats en el terreny metafísic, sorprèn que des de la religió per anar contra l’avortament, s’esgrimeixin cromosomes, l’assassinat, l’absència de drets personals sobre el propi cos, violacions físiques o morals, arguments que a alguns fàcilment els pot semblar una estafa, ja que de la religió se’n esperen solucions espirituals, no materials. Per contra, s’obvien referencies a l’ànima, raó principal de bastantes religions, d’entre elles el cristianisme.

En quin moment l’anima ve i en quin moment l’anima se’n va? Per què s’afirma que l’ànima se’n va amb la mort i en canvi no ve en el moment de néixer?

Ho dic en l’article anterior i convé que ho reiteri ara, si el judeo-cristianisme parteix dels Llibres Sagrats perquè han estat revelats directament per Déu, potser convindria explorar el significat del Gènesis (2.7), on es llegeix “…i Déu va alenar al seu nas l’alè de vida, i va ser l’home en ànima vivent.» Al meu entendre, aquell succés va passar quan el cos ja estava fet, no mentre s’estava fent.

L’avortament, des de la perspectiva laica, ha de resoldre el problema obviant tot dogmatisme, però evidentment dins dels marges que la civilització cristiana d’avui  ho entengui com una solució socialment digna, no dogmàtica.

En qualsevol cas, en metafísica sempre ballarem entre lo intangible, les idees i la fe, tot respectable des de qualsevol punt de vista, però justament, pel que tenen aquests conceptes d’íntim i personal, no ha de ser permissible que les meves conviccions puguin envair i alterar per la força la dels altres i la bondat de la llei de l’avortament és que no obliga, queda a la consciencia de cadascú i d’això se’n diu llibertat.

Publicado el

L’AVORTAMENT, CRIM O CÁSTIC II

El motiu que em va moure a començar escriure aquest blog  va ser justament l’avortament. La cosa va anar així: era l’època en que es discutia sobre la llei del avortament, encara avui vigent. Jo havia escrit un article que era una reflexió sobre el que entenia i segueixo entenent, quin podria ser el moment en que s’inicia la vida humana. De la hipòtesi, arrencava la meva postura positiva a la nova llei despenalitzadora.

Tenia un amic que era directiu de nivell mig a La Vanguardia i li vaig demanar com veia que em publiquessin l’article, envia me’l, em va dir. Un parell de dies després em va contestar, escolta allò no t’ho publicaran. El Lluis Foix  (en aquell temps crec que era sotsdirector) s’enfilaria per les parets  (sic).

Després del desànim, em va atacar un rampell de fúria i assenyalant-me a mi mateix, en to amenaçant, em vaig dir si et quedes amb això dins, ets un merda i seguint el dictat que porto dins, sovint irresponsable, em vaig embolicar a fer el blog i publicar el primer article sota el títol El aborto, crimen o castigo, que avui encara està penjat i es pot llegir. Això passava el 2 d’abril de 2009.

Avui, l’he rellegit i sens dubte que hi faria correccions, però l’essència seguiria sent la mateixa. De llavors ençà, han passat prop de cinc anys i ja hi tornem a ser. Espanya és un país meravellós, és Brigadoon, aquell poblet escocès, que entre que se’n va a dormir i es desperta l’endemà, han passat cent anys.

Preguntar la raó per la que ens volen retornar, sense to ni so, 35 anys endarrere, provenint d’on prové, no cal perdre-hi ni un segon. Son així. Aquests governants no tenen raons, tenen lleis. La defensa de la nova llei (le Pen style), és a càrrec dels vividors de sempre que borinen fent la gara-gara al poder, disparen amb “sòlids” arguments de legalitat mantegosa, de bases morals viciades i periclitades. Si no fos pel mal que fan, seria per riure. No obstant, no podem excloure, es clar, els qui de veritat amb conviccions humanistes sòlides, van de bona fe. Se’ls ha d’escoltar.

De fet, ni laics, ni religiosos esmenten poc o mai, l’únic suport que podria semblar raonable i que, com a gent compromesa, els podria ancorar en algun lloc ferm: el cinquè Manament de la Llei de Déu, de pas, mig camuflat, podrien entrar-hi una mica del sisè, que com el tema s’ho porta, hi donaria també el seu puntet de morbo. Però com representa que son gent moderna, demòcrata i lliberal, no creuen que els Manaments faci modern i troben que en aquesta qüestió, Déu no te prou pompa i prosopopeia perquè els ajudi a justificar la prohibició. Com son gent de conviccions (?), troben que serà més eficient elucubrar teories ètiques i morals de collita pròpia, encara que siguin un nyap, però que dites amb pompa i severitat, semblen alguna cosa. I és el que passa amb la gent de ments obtuses, que davant les lleis, son proclius a veure-hi només com a fi l’obediència i no l’instrument per la creació de possibilitats de créixer en ordre i sentit. Quan vegem que aquesta és la postura dels qui ens governen, no ho dubtem, és la prova del cotó per fotre’ls fora.

Qui pot determinar quan comença la vida humana? Els científics, els teòlegs? Sembla que els polítics. Ens cal fer una distinció clara, una cosa és la vida i una altre la vida humana. D’aquell article del 2009 n’extrec un paràgraf “Son valores distintos que hay que diferenciar bien. Hay vida en los vegetales, líquenes, anémonas y estrellas de mar. La vida humana, también vista desde el cristianismo, alberga además del componente biológico, el componente espiritual sustentado en el alma”.

En aquell article, també explicava que jo havia tingut el privilegi d’estar present en el naixement dels meus fills i davant dels meus ulls, s’havia produït el miracle de la vida humana. El fill, ja fora de la mare, però encara unit a ella pel cordó umbilical, és un ninot de làtex, sense expressió ni moviment i d’una desagradable tonalitat morada. El miracle passa quan alliberat de la mare pel cordó umbilical, la criatura pren el primer alè d’aire i arrenca a plorar, en segons passa del morat al rosat ple de vida; tot passa fora de la mare i sense nexe físic. És llavors, just en aquell moment, quan de veritat acaba de néixer un esser humà. Per regla general, d’aquesta meravella la mare no en veu res, la pobre no està per miracles, prou feina te en refer-se de tot el que acaba de passar.

La mare engendra un cos amb vida passiva, es a dir, amb tots els atributs per ser un esser humà amb  possibilitats, però encara no ho és. Si admetem que l’anima és causa necessària  per ser humà, doncs és el que ens fa diferents dels altres essers vius, animals o plantes, sembla plausible que en el primer alè, advingui l’anima i en el darrer alè se’n vagi. Si no es creu en l’existència de l’anima com element diferenciador, s’ha acabat la discussió, prohibir l’avortament encara seria de més difícil justificació. Moisès (pretès autor del Llibre del Gènesis), se’n va adonar fa uns cinc mil anys referint-se a la creació de l’home en Gènesis (2.7), va escriure “…i Déu va alenar al seu nas l’alè de vida, i va ser l’home en ànima vivent.»  També trobo curiós que l’àmbit religiós, no s’hagi dedicat a treballar la qüestió a partir de com ho va fer Déu.

Per què hem de considerar que el que ha de néixer (nasciturus), quan encara no està complert orgànicament i en aquella etapa encara no és viable per la vida humana, l’hem de tenir per humà? si en aquell estat, encara que fos amb ajuda científica, de cap de les maneres prosperaria. Interrompre un projecte mai ha de ser un delicte, com a molt podria ser un error, però sovint, també és un encert i gracies n’hi ha.

No obstant, es cert que existeix una ètica social que ens exigeix el traç d’una línia vermella que traspassar-la avui, ens faria sentir a tots malament. El límit podria fixar-se en un raonable temps abans, en el que la ciència vegi possibilitats d’èxit en fer prosperar extra corporalment el fetus.

Qui, de tots els polítics i moralistes que a diari ens matxuquen amb teories, lleis i pensaments propis, ens pot convèncer que tant és un fill desitjat com un indesitjat? La historia de l’Oliver Twist ja s’ha escrit i no es necessari que per imperatiu legal l’hàgim d’anar escrivint cada dia amb variacions. D’altre banda, La Santa Inquisició està abolida des de 1834 per Isabel II (que també… Déu n’hi do).

Per què legislar, prohibir, portar a metges a la presó, arruïnar vides de dones amb possibilitats certes de futur, posar en risc de mort a dones que no volen ser mares, donar vida inhumana a fills indesitjats? En nom de qui ja ho sabem, però en nom de què, encara no. 

Publicado el

SI VOLA, ÉS UN OCELL

La darrera visita que vaig fer a Seattle, va ser per estar uns dies a casa del meu amic James L. a Bellvue. Malgrat la distancia, 8 hores solars, sempre hem mantingut viva la nostre relació, cosa que a vegades no passa amb un amic que viu a l’altra banda del poble; la relació es refreda perquè s’ha casat de nou, s’ha divorciat o jubilat o el més corrent, l’hi ha tocat la Primitiva. Durant tots els anys, amb en James, hem anat intercanviant cartes -ara mails- idees, favors, encàrrecs,viatges i inclús fills, ara en ve un, ara en va l’altre.

Els nord americans, son molt aficionats a muntar parties a casa i quan estas ficat en el sí d’una família, vius com la família, així que no està gens mal vist que si et conviden, pots portar-hi un amic; en un d’aquests saraos l’amic vaig ser jo. Vaig ser l’exòtic, no era del barri, ni la de parròquia, ni de la feina, simplement era l’amic de l’amic i a més foraster. En aquestes reunions, les converses son intranscendents i el que toca es beure i mig empifolar-se. A mi no és de les coses que em vagin, detesto haver de menjar sense gana o beure sense sed i l’alcohol tampoc em treu la sed (apa! que soc un bon col·lega per sortir de copes), així que vaig mantenir tota l’estona la copa plena (d’una cosa violàcia d’olor dolcenca) perquè ningú m’emprenyes insistint per omplir-la de nou.

Esgotat ja del “com esta vostè?, vostè és l’amic del James, oi?, així que vostè es de Barcelona?, a què es dedica? i inclús, quants diners guanya al any?”, vaig optar per asseurem en un estupend sofà que s’hi haguera pogut fer una bona becaineta.

Aviat, un senyor de la meva edat va seguir el meu exemple i se’m va asseure al costat. Com sempre imprudent que és un, no el coneixia de res, li anava a criticar la mania de la gent d’estar-se dreta tota l’estona, se’m va anticipar i va ser ell qui ho va fer. A més, vivia a Califòrnia, era arquitecte i estava a Seattle on, amb intermitències, hi feia temporades per un projecte important, vaig entendre que del Govern.

Els europeus a Estats Units, se’ns te per gent culta, no se’ns discuteix que som l’origen de tota la historia occidental i això ens dóna un cert pedigrí. Vaig voler exercir d’europeu i no decebre, donant un toc de qualitat a una intranscendent conversa. Ja que el meu interlocutor era arquitecte, vaig comentar la dificultat per trobar habitatges de lloguer a preus raonables a Berlín, Paris, Milà, Londres o Barcelona en comparació, per exemple, amb Seattle, L.A. o fins i tot al mateix NY, fora de l’àrea de Manhatan, es clar. La vaig ben encertar, la pregunta va ser directa.- S’acaba de divorciar?.

No, no… i ara!. En aquest viatge la meva dona no m’ha pogut acompanyar. De cop, estúpidament, em vaig sentir com si aquell desconegut no m’hagués de creure i per un instant vaig tenir la infantil temptació de cridar al James perquè acredités que era cert que la meva dona no havia pogut venir. Imposant-me serenor, em vaig retrobar passant al atac.- I la seva dona, esta per aquí?

Tampoc hi era. Estava rodant una pel·lícula a L.A., resulta que era una famosa actriu de cinema. Oh! i tant que la conec, l’he vist una pila de vegades, li vaig dir. I era cert.

Hi estava casat feia més de 25 anys, però ara tenia dues dones. Com el meu anglès no està per segons quines bromes, abans de fer-me una idea massa bestia de la situació i fotrem-hi de potes, vaig preferir demanar-li aclariments.

Per l’expressió de la seva cara, estava clar que li divertia haver-me desconcertat, això li permetia esplaiar-se. Em va explicar que quan tenien els nens petits, si ella no treballava fora de L.A. i la feina la tenia als estudis, arribava a casa després del rodatge i feia el sopar. Havent sopat, si havia d’estudiar el paper pel dia següent hi dedicava la seva estona, posava els vailets a dormir, en fi el normal en una mare de família que treballa i te els fills en l’edat de pàrvuls.

La seva segona dona era la desconeguda. Al principi, no podia veure cap pel·lícula que ella interpretés perquè no se la creia, sempre hi veia a la seva dona, però amb el temps la cosa va girar com una truita, en el personatge ja no hi veia a la seva dona, li era una estranya, era una persona amb la mateixa cara de la seva dona, però amb expressions, reaccions i comportaments que no tenien res a veure amb ella.

És normal – vaig aventurar – amb el temps ha anat creixent com actriu i avui ha arribat a l’excel·lència.

Fins aquí hi estic d’acord, ja ho admeto i ho admiro, però ben be, no és així del tot –va matisar- Quan va començar a ser premiada, entrevistada a la televisió, viatges internacionals, presentacions en actes públics, ella reaccionava i tenia un tipus de desimboltura davant del public i la premsa que jo desconeixia. De fet no la reconec, és una altre dona, res a veure amb la meva, la de casa.

Després dels grans afalagaments que rebia o be després d’una gira internacional de promoció, on havia estat hostatjada a les millors suites dels grans hotels, tornava a casa com si res, es posava a fer el sopar als fills, mentre explicava coses irrellevants del viatge. Un cop sí, a Londres, li havien presentat a la Reina.

Davant aquella xarrera, no se si fruit del alcohol, la melancolia d’estar fora de casa massa dies o de tot a l’hora, vaig veure que el meu paper s’havia acabat. Tan era si feia d’europeu assenyat, com de psicoanalista d’urgència o simplement de company de beguda. Alló anava tot sol i jo mentalment, vaig començar a campar pel meu compte.

En el fons, a aquell home no li faltava raó, mai acabem de conèixer a la nostre parella i estic per dir que això ben portat és un estimul, una propina. Siri Hustvedt, la dona del Paul Auster, creu que hi ha dos models de matrimoni: el de les relacions mecàniques i el de les relacions orgàniques. Quan les mecàniques perden pistonada, s’entra de ple en les orgàniques i és llavors quan sí que comences a trobar-te amb el segon personatge.

El quid de la cosa està en saber si el segon personatge el pots incorporar al teu esquema, de manera que en aquesta relació dual no hi hauran lluites irreconciliables entre tots tres. Els qui no tenen la gracia d’aquesta flexibilitat, acaben divorciats o condemnats a la perpetua cerca, fora de la parella, d’una relació mecànica, que de trobar-la, no cal dir que al moment omple molt, però també carrega molt durant la resta del temps.

En qüestió de sentiments, emocions i relacions humanes, hauríem de ser més sensibles a admetre que no pas entestar-nos en voler comprendre. Si fos cert que nomes podem estimar, sentir o conviure amb el que comprenem, seria molt difícil viure; en el decurs de la nostre vida, seran tantes les coses que no arribarem a comprendre mai i que no hi podrem ser aliens… i el que és pitjor, coses que creiem tenir clares i ben compreses, resulta que un dia de cop, t’adones que d’allò res de res. Pel sol fet que hi hagi coses del altre que no comprenem, ha de ser això una barrera? L’amor, la convivència i la fe estan fets del fi cristall de Bohèmia: tan bonic com fràgil i tan fràgil és, que freqüentment per mantenir-ho, hi hem de posar fanatisme.

Les ales, no ens expliquen el perquè es possible volar, però sabem que si vola, és un ocell que el gaudirem o el patirem, però en qualsevol dels dos cassos, segur que no serà perquè no comprenen el per què vola?

Publicado el

>LA DONA NEIX AMB LA FEINA FETA

>



Alguns lectors amics em retreuen que soc una mica rollo, d’altres que hauria d’escriure més en castellà, així s’ampliaria la plataforma de lectors, hi ha qui em corregeix les faltes d’ortografia en català. Els hi ha que ho maten amb un interessant! Un d’ells, segons llegeixo al blog, m’amenaça amb suicidar-se amb la Nintendo. De totes maneres, com els meus fills cap, no passen de la quarta línia.

La elecció del tema, l’ortografia i la llargada em comencen a problematitzar la feina. Així que som-hi. Anem per lo inútil.

Pels que em titllen de rollo, intentaré ser sintètic, a risc de que hi hagi conceptes aparentment polèmics. Peró be, la polèmica a més de crear enemics, també aclarareix idees. Intentaré fer-me entendre i evitar enemigues.

La cosa va així: La dona al néixer, ja te la feina feta. L’home, la te per fer.

Son moltes les dones que ja han assolit llocs laborals de responsabilitat, ara amb tota normalitat poden viure com un home: fumen, beuen, condueixen, lliguen, son independents, engeguen la parella a pastar fang si s’ho poden permetre. Ara ja son moltes, particularment les de consciencia més fina, que s’han adonat que fer com els homes es una merda. Ara doncs, és potser un bon moment per intentar entendre perquè i on son les diferencies entre l’home i la dona.

No se si existeix un concepte d’algo així com la psico-antropología (igual existeix. No m’ho tingueu en compte).

Per mi, el nucli de tot està en la pregunta no contestada .- Què hi fem aquí i perquè ? Senzillament, no entenem perquè existim, de la mateixa manera que no entenem l’existència de l’Univers i l’home encara no és tan intel·ligent per funcionar sense raons. Allà on no s’hi troben, s’inventen.

La dona biològicament ho te clar. Biològicament se sap justificada, potencialment d’ella en surt la continuïtat de la vida a traves de la qual es transcendeix la resta de tota l’humanitat, és l’essència de l’existència. Curt i ras, no necessita trobar raons per existir. Per ella l’existència ja és la raó. És el seu compromís amb el Cosmos.

L’home no. L’home, encara que la seva intervenció en la procreació és imprescindible (avui ja inclús en participació indirecte), en el inconscient no porta la marca biològica de la dona, l’evidencia de la seva participació és tant puntual que queda distant i difosa, sense garantia ni constància. Suposo que d’aquí deu néixer, en la civilització judeo-cristiana, el pacte de fidelitat i garantia matrimonial entre home i dona.- “Jo no aniré amb altres dones, però tu no aniràs amb altres homes”.

L’home, per trobar justificació de la seva existència davant del Cosmos i tenir una manera directa de trasnscendir-se, ha de recrear-se a sí mateix com a ser útil, ha de inventar, ha de sortir algo d’ell, ha de encertar amb la seva raó de ser.

L’home es realitzarà fent una cadira, inventant la Coca Cola, dissenyant una forquilla, tirant endavant un taller, fundant la General Motors, pintant un quadre, escrivint un blog, matant elefants o derrotant a l’Assurbanipal.

Vet aquí perquè la civilització que vivim i n’hi ha d’altres de molt pitjors, estan fetes per l’home i per a l’home. No es tracta d’una qüestió de domini forçat sobre la dona, com algunes feministes ens volen colar de manera culpabilitzadora, sinó d’una necessitat existencial del home, indiscutiblement afavoridora de la convivència.

Fa mal de dir-ho, però a una dona que és o ha esdevingut estèril, se li observen comportaments i girs peculiars de caràcter i això no és cap casualitat, això és una estafa que els hi fa la naturalesa al impedir-les complir amb el compromís biològic.

La Margaret Mead va fer alguns treballs antropologics a civilitzacions d’algunes illes del Pacífic. Anys més tard, algunes conclusions varen ser fortament qüestionades, particularment les referides a les relacions sexuals adolescents, però hi ha una dada gens qüestionable i que em ve be dir-la ara: Va trobar cultures matriarcals, secularment estructurades. Li va semblar que vivien pacifica i harmònicament, no va detectar brots d’agressivitat en la convivència, però tampoc s’apreciava cap mena de progrés. Alló era una especie de Brigadoon, aquell poble d’Escòcia que apareixia un cop cada cent anys.

Evidentment, el debat de si es millor viure a Brigadoon o a Nova York no es objecta d’aquest treball. Aquesta seria una altre discussió en un altre moment i probablement fet per unes altres persones.

Ja suposo que més d’una hi deurà veure en tot això un discurs masclista. No ho se veure així. El que aquí vull dir és que el progrés (?), suposo que aquesta deu ser l’expressió, es fruit d’una deficiència del home, no de la dona. I per descomptat res a veure amb si un home ha de fregar plats o pega a la seva dona, aquesta es una altre pel·lícula. Res a dir de dones enginyeres, de la madame Curie o d’homes madrasses. He vist Hamlet interpretat per una dona i una orquestra femenina amb un parell d’homes fent de dona. Excel.lents interpretacions. Peró aquí el que s’ha desenvolupat no son les interpretacions, sinó les tendències naturals que marquen comportaments.

Ja es comencen a veure mares amb reeixides carreres professionals, que perquè s’ho poden permetre, abandonen la feina per cuidar del fill. Demanar això a un home va contra natura i ho sento molt si xafo la guitarra al discurs feminista.

I… aquest es el tema. Com he promès al principi, totalment inútil.