Ningú sap si hem arribat ja al cul del sac o encara hi queden engrunes: cronificació de la crisi econòmica, un deute públic impossible de tornar, atur fora mida. Esgarrifa veure un matí entre setmana, a qualsevol hipermercat, matrimonis d’entre 35 i 45 anys fent la compra, i ben segur que no es tracta de milionaris excèntrics i desvagats, ni tampoc son dels que fan torn de nit, son persones que arribaran als 45 o 50 anys i probablement no tornaran a treballar, és una edat que no s’és jove, però tampoc vell. És un interval de vida en el que no és gens senzill tornar a trobar feina. Fa vertigen veure com per Europa, Amèrica i Àsia, treuen profit de professionals talentosos fets aquí, que emigren i son valorats com a professionals, professors universitaris, enginyers, tècnics, metges, biòlegs, investigadors… que fan el que aquí se’ls nega. Una generació sencera perduda.
Si fa uns anys creiem que la situació de crisi amb temps i paciència s’acabaria redreçant, avui sembla que ja no ens cal ni paciència, ni més temps, hem arribat al finisterrae i ara el que cal és intel·ligència i decisió per fer un canvi de rosca. Rosca nova.
Tot i semblar que la situació és molt greu, i ho és, no és la pitjor. Pitjor és que els polítics, que son els que haurien de tenir idees i plans redreçadors, veuen la situació com els pelegrins que van a pregar a la Verge a un Santuari, demanant la cura d’un familiar malalt de consideració.
Així a vista d’ocell, hi veiem uns polítics desgastats, captius del seu propi passat, cansats de sí mateixos, incapacitats per plegar i acceptar la realitat, molts d’ells funcionaris cúbics sense imaginació pel be comú. No poden respondre als nous temps amb idees renovadores i creadores d’il·lusió perquè no acaben d’entendre com el món se’ls ha escapat de les mans i ells ja no hi son. Son un grandiós forat negre pel que s’hi han colat grups emergents, aiguabarreig d’intel·lectuals, idealistes infantiloides, nois del cau, tios penques, uns quants de candits i bastants de trapelles, que “el no se què” n’han dit nova política. I tots plegats son els escollits per ultrapassar el finisterrae.
El panorama nacional que tenim a la vista és desolador: perversió de la Justícia al servei del Govern, la Justícia Ordinària incapacitada per fer la seva feina amb la diligencia exigible, l’Administració Pública infectada de estafadors, mentiders i corruptes… Deu n’hi do!
Amb un bagatge com aquest, durant quatre mesos –diuen- han estat intentant estructurar un govern. S’han atipat de tenir la ma estesa i de tenir un full de ruta com si fossin xofers de Petronieves, però els votants, no hem escoltat cap propòsit de canviar tot el que está corcat: dissoldre el Tribunal Constitucional, pervertit i desprestigiat pel Govern. Plans zonals per la dinamització racional de l’activitat laboral. Reforma de la representativitat parlamentaria, que la representació sigui personal i no del partit, saber a qui hem d’anar a agafar de la solapa, si és que ens ha pres el pel. Reformes radicals a la Justícia per eliminar l’eternització dels cassos. Que les places dels jutges siguin electives i no designatives o per oposició. Un recent estudi de la Comissió Europea diu que a Espanya, el 56% dels enquestats creuen que els jutges i tribunals espanyols no son independents i que en opinió de la gent, el sistema judicial està entre dolent i molt dolent. En resum, sortir de la democràcia post-franquista i donar els primers passos per estructurar una democràcia etimològicament literal. Real.
Enlloc de esperançant-se amb idees renovades i concretes, han preferit l’espectacle indecorós de mostrant-se com volen arreglar les seves coses, utilitzant únicament el nom dels votants com a coartada: La societat ens demana… La societat ha dit… El votant vol…
Aquesta és la gran tragèdia d’Espanya, ni hi ha estructura política, ni hi ha projecta de país i tampoc hi ha ningú que sàpiga per on començar. Els polítics, estan convençuts, que no es deuen als electors, sinó al partit. L’elector és un subjecte de darrer ordre que se’l manipula i enganya a conveniència i sense risc, que ens votin i no emprenyin. Com va dir un polític del partit hegemònic en temps del Felipe González, si a les eleccions hi poséssim un sofà, la gent també ens votaria. Aquest és el valor exacta que tenim els votants.
Tant els nous com els vells polítics, no tenen més plans que el d’implantar-se i perpetuar-se. I amb l’objectiu del tu o jo, quins acords i aliances es poden fer, si l’aliat és el que m’ha de fotre?
Hem sentit a parlar molt de “nova política”. No. No son noves polítiques el que necessitem, el que necessitem son nous polítics que davant del panorama que tenim, aportin idees fresques i tinguin agalles per tirar-les endavant, amb capacitat d’entusiasmar a la gent, fer-nos còmplices. I no cal que siguin projectes per anar a conquerir Mart, que simplement tinguin visibilitat n’hi hauria ben be prou.
L’Artur Mas és un bon exemple de polític necessari i qualificat (no cal que us abraoneu), parlem del polític, no de política. Ha demostrat capacitat d’entendre i d’actuar en relació a un clamor. A quin polític espanyol li hem vist aquesta qualitat? A alguns els hem sentit dir, davant una adversitat electoral, “hem entès el missatge” però l’endemà qui dia passa any empeny. Sense discussió, a Espanya en els darrers 15 anys, sinó 20, el millor polític de llarg ha sigut en Mas i si no, repassin noms.
Amb tot però, som els votants els qui de veritat ens hauríem de treure la son de les orelles i aprendre a votar be. La política no és una religió i les fidelitats guardem-les pels de casa. La millor fórmula per fer-ho be és la de pensar en un mateix: què em passa i què necessito ara. De tots els elegibles qui crec que m’ho resoldrà?
Quan els votants volem arreglar el país i volem jugar a estrategues, si voto a aquest perdrà aquell i s’ajuntarà amb l’altre...l’espifiem, no és aquesta la nostre feina. Al polític l’escollim perquè sigui ell qui ens salvi, no som nosaltres qui l’hem de salvar a ell, li paguem un bon sou i una molt bona jubilació perquè ho faci be per nosaltres.
Si quan escollim un empleat, sigui un cap de vendes, el reformador de la cuina o el pediatre del nen, som exigents, preguntem, mirem a internet, escoltem, analitzem dades per saber si aquella persona ens convé i en resum serà qui tindrà la capacitat per fer be la feina que esperem, quan hem d’escollir al polític, val la pena fixar-s’hi, fins ara ho hem fet de barrum barram, emocionalment i ja veiem on som.
Com a poble demòcrata, exigim-nos deixar de ser burros, indaguem qui son, on volen anar, què volen ser, què volen fer i per què. No els hem de tolerar fer campanyes de descrèdit dels oponents. No necessitem les seves opinions sobre els rivals, volem únicament que ens parlin d’ells en relació a nosaltres. Volem deixar de ser burros i tenir opinió pròpia.
I per cert, els qui també han de canviar i guanyar en intel·ligència i honestedat, son els periodistes, que son els qui ens han d’ajudar a esbrinar sobre els polítics, qui son i què vol aquesta gent.