Lo quotidià és tan canviant i convuls que es fa difícil ficar-s’hi, perquè quan sembla que t’has fet una idea de la cosa, gira la truita i tot ja és diferent. Dins de la postmodernitat, hem encetat l’era calidoscòpica: petits girs i grans canvis, és la gracia del calidoscopi.
Mirar pel forat d’un calidoscopi és molt entretingut i atractiu, això sí, sempre que es sigui una mica beneit. Jo, de petit, ja era un dels que avui en dirien del Club del Flipe, em quedava encaterinat mirant pel forat d’un calidoscopi i com correspon flipava, estava tan meravellat que vaig haver-ne de trencar un per entendre aquella màgia. No en vaig perdre l’interes, però va deixar de ser màgic i avui encara no se si va valdre la pena aquell descobriment, a vegades la ignorància també te alguns valors.
Ignoro si l’ésser humà, en algun moment del seu transitar pel planeta, ha hagut de viure entre tan soroll, tantes afectacions, tantes exigències, tantes responsabilitats i no em refereixo a la gravetat de les circumstancies, que d’aquestes també n’hi han hagut d’altres i ben grosses, sinó a lo extraordinari de la quantitat. Des del ticket de la zona blava,verda o carbassa, fins a l’obligatorietat del pagament de la quota de la hipoteca, tot i estan al atur, passant per les opinions dels formadors d’opinió (curiosa definició aquesta), el papanatisme de tota la colla de polítics de pacotilla, tant europeus com nacionals o l’evidencia de com els anònims potentats del món sotmeten a la ruïna moral a tota una societat… afegint-hi tot el que penja, veritablement és massa i excessiu. És cert que la humanitat està en perpetua construcció, però les obres d’avui estan fent massa polseguera, tenim massa petites peces posades dins del calidoscopi i la veritat, la imatge que dóna, no és gens atractiva ni original.
Malgrat tot i això soc dels optimistes. L’experiència em diu que tots els comiats solen ser poc agradables, emocionalment un s’hi resisteix i acaba marxant tristoi i melangiós, però darrera d’un adéu! sempre ve un hola! Avui, estem a la porta de dir molts adéus, s’ensuma un final d’etapa i així com de la situació econòmica, que en diuen un túnel, no s’hi veu forat de sortida, és justament d’aquesta negror d’on naixerà la llum. Tota prosperitat és filla del caos, així funciona l’Univers.
No acaba aquí el meu optimisme. A principis del segle XX l’esperança mitjana de vida era de 35 anys, a principis del segle XXI bordeja els 81 anys, pràcticament dues vegades i mitja més.
Aquesta dada, que als burros dels economistes els hi sembla un problema, perquè troben que no hi haurà prou pa per tantes boques (més afinat allò que diu el poble, “no hi haurà pa per tants xoriços”), situa a la humanitat en una plataforma excel·lent: l’acumulació de coneixements és generadora de saviesa.
Globalment, amb 35 anys s’ha de ser un superdotat tipus Mozart, per tenir molt saber acumulat. Amb 81anys, el saber es democratitza, no resulta privatiu d’uns escollits. Per força el món haurà d’anar millor.
I aquest és el quid de la qüestió, estem en la etapa de trànsit entre uns mandataris generacionalment amb pocs anys de saviesa acumulada i la nova generació, amb millors ràtios i en progressió geomètrica.
Amb això, no vull dir que tots serem més savis i intel·ligents, precisament avui la tendència de molta gent és voluntàriament a “burrificar-se”, només cal donar un cop d’ull als programes d’èxit de les televisions o els youtube més vistos. Tinc la sensació que justament aquesta tendència a la “burrificació”, respon a la manca de micro-lideratges, estem tan mancats de personatges propers a qui mirar, que el millor lider és un mateix i aquesta és una bona fabrica de fer burros.
En tot cas, son molts els problemes que la societat te per resoldre d’ara en endavant, apart d’aquesta laberíntica i pestilent situació econòmica, que no dubto d’atribuir-la a la inescrupulosa mediocritat dels mandataris mundials (han desmuntat el motor i ara els sobren peces), estic especialment pensant en la promoció de l’espiritualitat i la mística individual; estimular el gaudir de la connexió del individu amb l’Univers que a més de la limitada visió que tenim del món des de dins, ens permetria complementar-la amb una visió des de fora. No estic per cap militància, res a veure amb les religions, les esglésies o els fanatismes, modalitats aquestes que cada cop més, es distancien de les persones, justament per interferir inapropiadament en les nostres vides, freqüentment usurpant i parlant en nom d’un Déu que ni coneixen, ni entenen i si l’entenen és segons la seva manera.
Aquesta esperançada visió de futur, potser que sigui una visió errònia, no coincident amb la realitat present i que el que estem passant no sigui encara el caos salvador, sigui el meu miratge de la imperiosa necessitat de creure que hi ha llum després del caos.
En tot cas, com veig que alguns comentaris que he llegit, expressen una certa curiositat per la cosa de l’edat, home! em ve be per dir que si algun dels punts de vista d’aquest article reboten massa, sempre quedarà l’excusa de… son coses de l’edat!
Recordes (no sé si era una pel · lícula o una novel · la) en què enviaven a les gent gran a un viatge del qual no tornaven mai més, perquè el món estava massa ple? No et fa una mica de «canguelis»?. Potser a qualsevol dels nostres brillants polítics se’ls acut una solució semblant. Si ara, fins els orientals que sempre van ser respectuosos amb els seus majors, passen d’ells! Personalment, desbordada pels esdeveniments, he arribat a l’edat en què «sólo sé que no sé nada».
Tens tota la raó del mon, esls que ja som. com diuen els francessos, «agées», tenim que estar, practicament, d’acord amb les teves reflexions.
Per un altra banda, aprofito aquesta nota per agrair el teu escrit mensual, que sempra arriva amb tota puntualitat i, que m’agrada tant, que cada primer de mes l’estic esperant.
Una abraçada,
RP
el futur serà un comité de Savis… Si els qui arribin son els burros d’ara estem ben arreglats. Farà un any vaig experimentar un curiós fenomen, pessejava per un túnel fora de sevei que mediria uns 700m , al entrar la gran boca era una frontera on deixaves enrera un paissatge conegut, tal com avançava l’entrada quedava enrera molt ràpidament i la sortidap no variava de tamany. un cop al mig, on tot era ben fosc, nomes veia dos punts de lum i al caminar tenia la sensació que no avançava. De cop la sortida es va fer gran i vaig veure com l’altre vall no tenia res a veure amb la que vaig deixar, olorava diferent .
Què evocador això del calidoscopi. A mi m’ha sumit en una mena de síndrome que podriem anomenar del “Brainstorming” perquè, de sobte, em sento tan envaït d’un munt d’idees i pensaments suggerits pel teu article, que no sé com endreçar-les i plasmar-les.
Mira que’n ets de punyetero, Samarra; algunes vegades he vist que et retreuen que “no et mulles” quasi mai. Jo això ho veig d’una altra manera, perquè a mi no em sembla que “no et mullis”, sino més bé que ets un burxa que cerca on tenim les pessigolles, les picors, els punts febles i els punts forts. D’alguna manera obres la porta, no perquè surtin les teves idees al exterior, sino perquè entrin les dels altres; és una savia manera d’aconsseguir CONEIXEMENT i SABER, concordants o diferents del teu. Més que afirmar, insinues i suggereixes (no et mulles) i, a partir d’aquí, els demés acabem de construïr aquest calidoscopi que és el teu blog, un calidoscopi ple de vidrets de diferents geometries i colors…, i tu foten-li voltes i disfrutant (“flipant” dius tu) mirant pel foradet com un “Big Brother”. Quina màgia, Samarra, em sembla fantàstic.
Això de la “màgia” és quelcom que s’hauria trencat si es posés en pràctica la proposta d’en JC H al final del seu interessant comentari el mes passat, quan textualment deia: “Creo Jordi que deberías organizar una tertulia con tus amigos para hablar de estas cosas”. A mi em sembla que això seria com trencar el calidoscopi per veure el qui hi ha dins i…, adéu màgia del blog.
M’agrada veure’t optimista, però no et passis; dius que sempre, després d’un ADÉU”, ve un “HOLA” i és clar que sí, però després d’un “HOLA” també ve un “ADÉU”, nano; el que passa és que ets tan jove i optimista que potser no te’n has adonat…, coses de l’edat.
L’al.legoria del túnel i “la negror d’on naixerà la llum”, m’ha recordat un acudit (“chiste”) de “El Roto”, un extraordinàri humorista gràfic; es veu una vinyeta amb un túnel més negre que fosc i al final, el foradet lluminós de sortida del túnel i un text que diu: “No se atrevían a salir del túnel, porque fuera era peor”. Té collons, Samarra, a que és genial? Si he aconseguit arrencar-te un somriure, em dono per satisfet.
També dius que “tota prosperitat és filla del caos”; home…, no sé jo si, en realitat, és el caos actual el fill de la “Prosperitat”, la que hem viscut no fa pas massa…, ja m’entens…
Això dels “burros dels economistes que diuen que no hi haurà pa per tantes boques…” quedaria millor amb que “no hi haurà pa per tants burros (i xorissos, clar). Em sap greu…, pobres ases i rucs. Que no s’ofengui cap economista, que va amb toc d’humor; jo els consolaria dient-los que els que es dediquen a les enquestes i sondejos, son tan dolents o pitjors…, “y a sondeos recientes me remito…”
I molt ben emprats els “palabros” : “burrificar-se i burrificació”, s’entén molt bé i és així, mal que ens pesi.
No hi ha dubte que hi ha llum després del caos, de la mateixa manera que es considera que el MAL és absència de BÉ i la TENEBRA és absència de LLUM.
Vull aprofitar per comentarli una coseta a MAYA.
Maya: T’agraden les galetes? A mi sí, però no de qualsevol marca i vigila perquè el teu comentari es refereix a una película “futurista” (any 2022): “Cuando el destino nos alcance” (“Soylent Green”, en versió anglesa-1973) on amb la super població a tot el planeta i les reserves de petroli exhaurides, la gran manca d’aliments fa que les classes dirigents reciclin els cadàvers dels difunts, convertint-los en galetes pel consum humà: les Soylent green. Si algú vol saber quelcom més, us deixo aquest enllaç:
http://members.tripod.com/pepex_1/index_569.html
Jo que soc tan donat a la fantasia, a propòsit d’aquesta pel.lícula, m’he imaginat coses terribles, com per exemple que els funerals se celebraran a les fàbriques de galetes… “Oye, que se ha muerto la Pepita… Y ¿dónde es la ceremonia, en Artiach, en Cuétara?… No, No, en Kraft Biscuits… Ah, vale”. Imagino els funcionaris que habitualment repartien recordatoris del difunt al tanatori, repartint paquets de galetes al final de la cerimònia, uns paquets amb el valor nutritiu del producte (“sin gluten ni colesterol”) imprès a l’embalatge juntament amb una breu sinopsi de la vida del difunt. No vull ni pensar-ho perquè m’esgarrifo, però ja se sap que quan la fam ofega, “la guerra es la guerra” i “a buen hambre no hay pan duro”, «a nadie le amarga un dulce» o “menos da una piedra”…, sí, sí, ves rient Samarra… La de coses que ens queden per veure.
En els teus escrits tampoc no hi pot faltar la referència als polítics, en aquest cas al “papanatisme dels polítics”. A mi, aquest papanatisme, acompanyat per la Premsa, interessada, tendenciosa i dirigida, que és tota, absolutament tota la Premsa i mitjans de comunicació, m’esgarrifa i el veig molt perillós (el papanatisme o la mala bava). Recordo una anècdota de fa poques setmanes en que l’amiga madrilenya d’un periodista català, una dòna molt castissa i enginyosa li deïa: “Catalanes!!!: Franco ha WERTo!!…”
Cal comentar-ho, Samarra, o ho deixem així?
Sort que si algún dia et venen a “españolizar el blog”, sempre els hi podrem dir que ens expressem sense cap problema en “aragonès oriental” i en “aragonés occidental” o com diuen els que governen a ses illes balears: “en el otro idioma NO CASTELLANO”…
El amigo Jordi provoca que el amigo Joan Carles añada un interesante artículo que acaba con una malintencionada referencia al ministro Wert.
Wert ha hecho méritos para convertirse en una de las bestias pardas del trasnochado nacionalismo catalán. Esperanza Aguirre, Gregorio Peces Barba, Albert Rivera, Isabel Sansebastián… Poco a poco se va engrosando la lista de los “enemigos de Catalunya”. Hay que decidirse: Eres español o eres catalán. Te van a «españolizar» como dice Wert o te van a «catalanizar» como dice Rigau. Se hace difícil aquí ser un ciudadano sin adjetivos calificativos. Se hace difícil ser un padre con tres hijos que quiere que en el colegio público su hijo pueda escolarizarse en plena igualdad entre el castellano y el catalán. Unos padres, mis amigos, que se han arriesgado a denunciar, tratando de evitar que su hijo, con el que siempre han hablado en castellano, uno de los idiomas oficiales de la Comunidad, cuando se incorpore al colegio no se encuentre en desigualdad con los otros alumnos que tienen como lengua materna el catalán. Anatema. En Catalunya no se puede estudiar en castellano. Se puede estudiar dos horas de castellano a la semana; pero el bilingüismo no tiene ninguna cabida a l’escola catalana. Pedir que unas asignaturas se estudien en castellano y otras en catalán es un insulto al sentimiento catalán. El totalitarismo no lo admite. Es un ataque al catalán.
Si la sociedad catalana es bilingüe, cosa que nadie pone en duda ¿por qué no será posible que en la escuela convivan ambas lenguas con la misma naturalidad que lo hacen en la calle?
¿Por qué emperrase en la inmersión exclusiva, con la excusa de que cuando los niños acaban hablan con fluidez las dos lenguas? Mis amigos han tenido que ir a los tribunales para pedir un amparo por un derecho vulnerado que les reconoce la Constitución y se han visto insultados y vejados. 12 familias de renegados y traidores, que, al parecer, no merecen ningún respeto. Son sólo una docena. ¿por qué no hacen una consulta para que la gente manifieste si quiere escuela bilingüe, Sí o NO?
Es sabido que los niños pequeños aprenden perfectamente dos y tres lenguas como propias, sin esfuerzo; pero aquí el castellano lo han de aprender en casa, o en la calle. Esto parece que es de sentido común. ¿No lo es? ¿Por qué se ha de meter la política en todo?
Y ¿dónde queda la libertad y el respeto a la Justicia?
¿Conocéis la sentencia 31-2010 del Tribunal Constitucional? (Por citar sólo una)
En relación con la lengua catalana, la sentencia declara inconstitucional el uso “preferente” del catalán en las Administraciones Públicas y los medios de comunicación públicos (art. 6.1 EAC), por ir más allá de la oficialidad. Sobre el derecho de los alumnos a recibir la enseñanza en catalán (art. 35.1 y primer enunciado del 2), el Tribunal lo interpreta de modo que también el castellano debe ser considerado “lengua vehicular” y de aprendizaje, además del catalán. Pero, como hasta ahora ha venido considerando el Tribunal, no se reconoce un derecho a recibir toda la enseñanza en una sola de las dos lenguas a elección de los interesados (FJ 24).
Todo eso, los que ejercen el poder ejecutivo, vulnerando los principios de la democracia, y en una total falta de respeto al poder Judicial, se lo pasan por el forro de las entretelas. Se dedican a comparar la situación con la época de Franco en la que el idioma vehicular único era el castellano. «No lo hizo el dictador,… pues ahora nosotros y no hay ningún problema».
Si Wert, posiblemente equivocando las formas, propone un primer borrador a discutir, se le crucifica y se le niega el diálogo, amenazando con que se haga lo que se haga, por muy democrático que sea, aquí se le va a contestar con la insumisión. Y al que no esté de acuerdo, como yo y mis amigos, nos queda el recurso del pataleo, que mejor ejercerlo de formas anónima, no sea que nos vayan a incluir entre los enemigos de la nación catalana i prenguem mal. El fanatisme és sense cap dubte el pitjor enemic de la llibertat.
Com diu l’amic Jordi: “No estic per cap militància, res a veure amb les religions, les esglésies o els fanatismes, modalitats aquestes que cada cop més, es distancien de les persones, justament per interferir inapropiadament en les nostres vides”
Us ho dic en catala`perquè no us confungueu. Aquest no és un discurs que us ve de fora, és una legítima forma de pensar de gent de dins, que estima Catalunya i la llengua catalana i sent un escruiximent en llegir que algú escriu enginyosament: CATALANES!!!: FRANCO HA WERTo!!..
És tan complicat conviure en pau i repectar un bilingúisme, que als carrers i a les cases és completament natural?
Encara que penso que no tindrà gaires comentaris, m’ha agradat el blog d’aquest mes i els comentaris de Maia i el molt treballat de Joan Carles (que ara quan anava a fer el meu post, he vist que ha estat contestat pel Didac, Toma ya).
Tot plegat, això de des coses de l’edat m’ha recordat una peli que no fa gaire van fer per la 2 de TVE. Es deia La Balada de Narayama, era una mica llarga i estava basada en la novel·la del japonès Shichirô Fukazawa. Palma d’Or a Cannes. La obra sembla que es un remake d’un altre film del 1958, de Keisuke Kinoshita.
La història explica que al Japó, en arribar als 70 anys, els vells havien d’abandonar el poblat i anar a viure (?) a dalt de la muntanya Narayama, perquè se suposava que ja no eren aptes pel treball. Una sentència de mort que afectava també als fills que els tenien que carregar a les seves espatlles i deixar-los allà com una deixalla, exposats a una mort segura. (De fet a Orin, el seu fill lallança pel precipici).
Vaig llegir que aquest estiu aquesta mateixa obra amb el nom Zero i dirigida per Pla, la van reprentar al Teatre Lliure el Centre d’Arts Escèniques de terrasa. M’hauria agradat veure-la.
I és que el tema està d’actualitat i dóna per molt.
Em consta que a JS li agrada el cinemà i recordarà que hi han altres pel·licules que tambe tracten el tema de què fan les societats amb els vells, quan ja no poden produir, com «Amador»(Fernando León de Aranoa, 2010), «Regreso a Bountiful» (Peter Masterson, 1985) o la crua «Umberto D.» (Vittorio de Sica, 1952)
Agich està d’acord amb tu en que és un tema étic per a la nostra societat hipòcrita: http://personal.bgsu.edu/~agichg/
Els vells fan nosa, La sanitat gratuïta dels temps d’esplendor ha fet que durin cada cop més i ara amb la crisi es comença a platejar la “funció social” de la eutanasia. Arribada una determinada edat (¿85?) els vells que encara no han mort, haurien de desapareixer per alleugerar la càrrega dels joves alliberant en cost de la Seguretat Social. El mateix Fons Monetari Internacional parla del risc financer que represnta l’augment de l’esperança de vida(SIC!).
En canvi, no fa gaire que es van descobrir a Atapuerca les restes fósils d’un Homo antecessor senil y minusvàlid, suposadament cuidat per la comunidad fins al final dels seus dies:
http://www.homoysapiens.com/2010/10/descubren-en-atapuerca-los-restos-de-un.html
I aquest es diu que eran poc civilitzats!
El senyor Samarra és optimista i ens diu que l’envelliment, que els burros dels economistes veuen com un problema “perquè troben que no hi haurà prou pa per tantes boques (més afinat allò que diu el poble, “no hi haurà pa per tants xoriços”)”, en realitat no ho és un problema perquè significa : “l’acumulació de coneixements que és generadora de saviesa per l’Humanitat”.
Santa inocència! En aquest món dominat pel PIB i les primes de risc el que no produeix sobra.
Jo em quedaré amb una canço del meu admirat Joaquin Sabina Tan Joven Y Tan Viejo, que diu:
Lo primero que quise fue marcharme bien lejos;
en el álbum de cromos de la resignación
pegábamos los niños que odiaban los espejos
guantes de Rita Hayworth, calles de Nueva York.
Apenas vi que un ojo me guiñaba la vida
le pedí que a su antojo dispusiera de mí,
ella me dio las llaves de la ciudad prohibida
yo, todo lo que tengo, que es nada, se lo di.
Así crecí volando y volé tan deprisa
que hasta mi propia sombra de vista me perdió,
para borrar mis huellas destrocé mi camisa,
confundí con estrellas las luces de neón.
Hice trampas al póker, defraudé a mis amigos,
sobre el banco de un parque dormí como un lirón;
por decir lo que pienso sin pensar lo que digo
más de un beso me dieron (y más de un bofetón).
Lo que sé del olvido lo aprendí de la luna,
lo que sé del pecado lo tuve que buscar
como un ladrón debajo de la falda de alguna
de cuyo nombre ahora no me quiero acordar.
Así que, de momento, nada de adiós muchachos,
me duermo en los entierros de mi generación;
cada noche me invento, todavía me emborracho;
tan joven y tan viejo, like a Rolling Stone.
Premio Select Blog
Habiéndose reunido el Jurado de este Premio en el día de hoy 28 de diciembre de 2012, se ha procedido a valorar las doscientas once candidaturas presentadas en Europa y mediante votación se ha alcanzado el siguiente fallo:
1. Otorgar el Premio al mejor blog en materia de concienciacion ciudadana al blog http://www.jordisamarra.com de D. Jordi Samarra.
2. Otorgar dos menciones honoríficas a los blogs http.//descargalegal.blogs.lexnova.es de D. David González Calleja y http://www.ayudaleyprotecciondatos.es de D. Jesús Pérez Serna.
El ganador tendrá derecho a exhibir durante un plazo máximo de dos años en el sitio web donde esté alojado el blog un “banner” diseñado por la Agencia, que será enviado a su titular.
Asimismo, los otros dos blogs que han recibido menciones honoríficas también podrán exhibir el correspondiente “banner” en las mismas condiciones que el ganador. Este “banner” también será enviado por la Agencia a los titulares de estos dos blogs.
El premio Select Blog, se ha creado para dar a conocer a blogs de menos de 20 seguidores y consiste en que cada premiado a su vez, premia a otros 10 blogs y así nos vamos conociendo todos.
Esperamos sus propuestas.
AGENCIA DE MEDIO DIGITAL. BLOG
Jo també soc del Club del Flipe. Els d’aquest club ens hem de mantenir i no podem caure en la desesperança. Un consell no parlis dels vell, no estimula. No ven. A la gent no li ve de gust comentar aquestes coses que queden pel Serrat amb Els Vells Amants o pel Jaques Brel
Ells vells somnien poc, els pianos són tancats i els llibres oblidats,
el gat es va morir i el vi dolç del diumenge ja no els torna rosats,
els vells es mouen poc on es belluguen es fa petit, petit;
del llit a la finestra, del llit a la butaca i ja del llit al llit…
És més agrait escriure sobre la crisi o sobre com el Mas defensa l’esquerra oblidant el seu vot. Sebla que a aquest pas serem independents però acabarem menjant merda; però hi ha un cònsol: » eat shit! A million flies can’t be wrong.» BON ANY A TOTS!
“eat shit!! A million flies can’t be wrong”…, senzillament genial, Roger.
Moltes gràcies. Més breu i més clar, impossible!
Enhorabona Samarra, pel premi al millor blog de “concienciación ciudadana” atorgat entre 211 candidatures de tota Europa. No sé si es tracta d’una innocentada (28 de desembre) perquè m’extranya el teu sileci, encara que potser has anat a passar aquests dies fora.
Mira que t’han regalat un “banner” i em pregunto què faràs amb el “banner”? Per què no el fots dins el calidoscopi? Com es deu veure un “banner” dins d’un calidoscopi?
Digues alguna coseta, home…
I aquí, per acomiadar l’any 2012 i donar la benvinguda al 2013, un poema, de qui no desvetllaré l’autor…:
Aún es nuestro el silencio
donde, entre vientos de ausencia,
resplandecen las voces.
Se agotan las fechas y los nombres…
Molt Bon Any a tots/es!!!
¿De qué adoleció
la mujer aquella?
Del mal peor:
del mal de las ausencias.
Y el hombre aquél.
¿De qué murió
la mujer aquélla?
Del mal peor:
del mal de las ausencias.
Y el hombre aquél.
Eso es de Miguel Hernández, si no estoy equivocada. Yo para hablar de ausencias elijo a Rafa Valero:
«TENGO LO NECESARIO
para escribir un libro de tristeza…
Una pluma de pájaro;
un tintero de ausencia;
……………………………….
Tengo lo necesario
para llorar,
pero no tengo lágrimas.»
Yo de ausencia tengo pena
¿Tiene Jordi ausencia de tema?