EL DRAMA

Després d’haver vist la pel·lícula-reportatge “ Ciutat Morta”, vaig quedar tan colpit com qualsevol altre ciutadà. Tot el que s’havia vist, tot aquell horror, s’havia fet en nom de la societat, es a dir, també en nom meu.

Es clar, immediatament, polítics i tertulians, captaren el sotrac popular i atemorits per quina podria ser la reacció ciutadana i de quina manera es podrien veure afectats, es varen posar en marxa. De primeres, la veritat, totes les reaccions que vaig escoltar les vaig trobar de to tebi en contrast de com ens vàrem quedar la gent, navegaven com podien i les reaccions institucionals expressaven desconcert i intentaven no ferir la sensibilitat del cos policial.

A la vista de que el tema s’havia convertit en un producte de consum, vaig decidir no entrar en el joc de les opinions, tampoc, apart de l’estupor, poca cosa més podia dir-hi. Però a mesura que han anat passant els dies, he vist com anava prenen cos una espècie de núvol d’opinió que s’allunyava del que jo entenc hauria d’haver estat el centre del debat. Pel meu sentit de la decència com a subjecte social, m’he vist obligat a no mantenir-me al marge de la qüestió. Demano disculpes anticipades als que puguin pensar que em sumo al festival i també perquè crec que tampoc aportaré res de nou, ni tampoc el que digui, ben segur ja s’haurà escoltat en altres indrets.

M’ha xocat l’intencionat interès en presentar contra-arguments a les tesis de defensa dels nois del 4 F. S’ha contraposat com a víctima oblidada al pobre Guàrdia malferit, com si ser apallissat i 5 anys injustament a la presó (sense parlar de la noia falsament acusada i condemnada que acaba saltant per la finestra) es pugues taxar segons una escala de valors de això val més i allò menys. Mai ningú ha qüestionat que el guàrdia no en fos una víctima més. S’ha tret al primer pla el sacrificat que és ser Guàrdia Urbà, quan això tampoc és tema de qüestió. He escoltat com insidiosament s’han presentat preteses falles argumentals, personals i inclús familiars dels nois maltractats i mal jutjats.

Que uns policies s’equivoquin de persones al fer una detenció, és greu i també grotesc. Tots som humans.

Que hi hagi alguns policies de ment maltractadora i criminal, (no se’ls pot dir torturadors, doncs en aquell cas no pretenien més que divertir-se perquè se sentien emprenyats i impunement totpoderosos) es pot donar el cas, sempre es pot colar algun psicòpata que més aviat que tard serà detectat.

Que a un metge tros de quòniam, la Policia li porti un “excce homo” amb evidencies d’haver estat apallissat i fortament lesionat, el policia entri fins a dins de la consulta mèdica amb el ferit (incomprensiblement el metge no el fot fora!!!) i a més de les ferides per tot el cos, li detecta la ma dreta trencada que pel tipus de fractura es veu que necessitarà cirurgia, el policia l’apressa i li diu que de cirurgia res de res, que enguixi i per avall, el metge s’encongeix d’espatlles i així queda la cosa.

Trobo que els metges, davant aquests cassos d’intimidació policial, haurien de tenir recursos per actuar amb urgència i discreció i donar-ne part immediata al Síndic de Greuges (encara que efectivament ningú ni fa cap cas).

Que una jutge instructora atribolada pels papers, s’oblidi d’interrogar als acusats i consideri que  “ya tengo el informe de la policia, muchas gracias no es necesario nada más” és fort, però en fi… a la vida sempre poden passar coses.

Que en un judici no es faci cas del dictamen forense que no dona cap veracitat a la forma en que s’afirma haver-se produït el mal, motiu del delicte, es francament censurable, però per això la Justícia te diverses instancies, per corregir els errors d’apreciació dels qui s’ho han mirat abans.

Que el Tribunal Suprem a 500 Kms, persisteixi en l’error del anterior Tribunal i decideixi incrementar la pena, diu a les clares que la distància converteix a les persones en papers, “…hay que sacarse papeles de encima”.

Que sigui el 2006 quan van passar els fets del 4 F i hagin hagut de passar 9 anys per assabentant-se de la tragèdia per mitjans alternatius, deixa a la premsa en un paper no massa galdós.

Avui i en general, la Justícia, les Policies Municipals i els polítics no estan massa ben considerats per la ciutadania i és per això que la gent, no necessitem massa per creure’ns d’ells qualsevol atzagaiada que ens expliquin, malgrat tot, si ens miréssim tot aquest cas aïlladament, punt per punt, probablement podríem arribar a comprendre alguna cosa i fins i tot trobar-hi alguna justificació. Ara, que això hagi passat tot a la vegada concatenadament, sobre les mateixes persones i pel mateix cas… no hi més diagnòstic que el que estem davant d’una fallada sistèmica, que si estiguéssim parlant d’un esser humà, diríem que això és el preludi de la mort.

De tot el que hem escoltat, vist i sentit, els ciutadans escandalitzats n’hem parlat a la feina, amb els amics, en família i amb nosaltres mateixos, però de tot, el més greu, és que ningú sap ni qui, ni què es pot fer, ningú sap per on començar. Els que haurien de saber-ho se senten assenyalats i corporativament es posen en guàrdia pel que pugui ser. Els polítics, s’esquincen les vestidures però no saben on dar-les. Per l’aparell Judicial tot s’ha fet correctament, a més de que estan sotmesos a unes normes tan estrictes que a penes tenen marge de maniobra. Amb la policia s’hi ha d’anar amb molt de tacte per no tacar la seva honorabilitat i abnegació. Els metges, pobres, què saben ells? Lo seu és curar, només els faltaria fotre’s en lios. La premsa? si no els hi passen un dossier o els convoquen a una conferencia de premsa… igual ens pensem que tenen telepatia. I lo del reportatge?… tot mentida.

I aquesta és la nostre tragèdia, fets abusius i execrables realitzats en el nostre nom, que repudiem amb fàstic, estampillats amb un Tot Correcte. Un drama.