EL GRAN CAPITAN AL PAIS DELS FENICIS

Un lector de darrera hora, ha penjat un comentari al article del mes passat en que de passada, sense venir massa a to, fa esment del 27 S. No és costum meva interactuar en l’espai destinat als comentaris, entenc que aquest no és el meu, sinó el dels que em llegeixen.

Com el tema del mes passat sobre les relacions de l’home amb Déu, tampoc va aixecar passions i com ara el lector m’hi dóna peu, intentaré explorar aquest tema des d’una vessant elusiva de continguts polítics, encara que ja entenc que no tothom ho veurà així, la política és un fet subjectiu que te molts problemes per ser un fet objectiu.

Catalunya vs. Espanya. Una controvèrsia que d’una banda hi ha passió visceral i de l’altre, interès i intenció argumental. Dues postures poc propiciadores de diàleg. Per què?

Anant al nucli del problema, tot pinta que estem davant d’un conflicte de dues cultures diferents, cada una amb prou solidesa perquè l’una no necessiti de l’altre per fer via. Circulen per camins propis i diferents, amb maneres de ser genuïnament pròpies.

Deixant de banda fets històrics, que ara tampoc vindrien al cas, pràcticament des del segle XVII, estem al XXI, segle rere segle, s’ha sistematitzat amb diverses intensitats, la intenció d’aculturar Catalunya amb l’objectiu final d’aconseguir-ne l’assimilació, propòsit que ha anat funcionant prou be en altres cultures hispàniques, però que a Catalunya, per la seva potencia cultural i decisió, se’n ha anat escapolint.

El fenomen de l’aculturació es produeix fonamentalment per tres circumstancies: per colonització (militar o tecnològica), per una aportació cultural de major rang o per les dues a la vegada. Els romans, per exemple, aporten tecnologia i organització civil als ibers. En els darrers 150 anys, Estats Units en anglès, han fet les aportacions tecnològiques més transcendentals a tota la humanitat, amb normalitat parlem de play back, parking, overbooking, made in, chip, film, mass media… aparellat als avenços tecnològics, creixen també nous hàbits que apropen a la cultura dominant.

Evidentment, aquest no és el cas entre Catalunya i Espanya. Per la historia, un cop més, s’han bellugat de maneres ben diferents. Quan a la baixa Edat Mitja, Catalunya dins la Corona d’Aragó comerciava per tota la mediterrània, Castella explotava una economia interior, no massa reeixida, basada en la ramaderia, el comerç de la llana i l’agricultura.

Miri com es miri, mirar l’horitzó del mar, no genera els mateixos somnis, anhels i expectatives que mirar un horitzó de terra, l’estructura soci-cultural se sosté i evoluciona diferent. Sense menystenir-ne un per l’altre, la visió de Ramón Llull o Ausiàs March, per exemple, estructuralment és ben diferent de la de Santa Teresa o Juan de la Cruz.

W.Winnicott, psicoanalista anglès i estudiós de les estructures en la formació psicològica dels essers humans, sosté que ja a partir de la primera infantesa, seran dominants les sensacions i esdeveniments que el nadó vagi percebent; aquests condicionaran seriosament la futura personalitat d’adult. Aquest esquema formatiu, és també perfectament aplicable a l’estructuració del caràcter d’un Poble, de fet és el que finalment li donarà caràcter de Poble, la seva cultura pròpia, les formes idiomàtiques i retòriques.

La manera de ser, mai és com és perquè sí.

Catalunya inicialment s’ha estructurat en base al comerç i molt més endavant ho complementarà amb l’industria: comprar, vendre, transportar mercaderies. Castella, preferentment, ho ha fet basant-se en guerrejar militarment en to de conquesta: Flandes, Amèrica, Filipines, Nord d’Àfrica. També Catalunya.

Actitudinalment, son dues maneres radicals, i de fet oposades d’entendre la vida i en conseqüència, cadascuna amb una estructura cultural genuïna i pròpia. El principi comercial s’inspira en el diàleg, primer pas de tota venda, la seducció, l’entesa, el pacte, el compromís, és el que en to pejoratiu ha titllat als catalans de fenicis. L’altre, és ben al contrari, s’inspira en la bravura, l’honor, la força i el sotmetiment; el diàleg és feblesa i es te pel principi de la claudicació. Com a arquetipus, podríem dir que d’una banda hi tenim uns Fenicis i de l’altre a Gonzalo Fernández de Córdoba y Enríquez de Aguilar, el Gran Capitán.

Son llenguatges d’arrels molt diferents i forçar-hi convivència és voler casar rodó amb quadrat. Junts, cadascun servirà pel que serveixi, però casats, sempre hi haurà retrets que malmetran i engegaran a en orris fruitoses i arravatades nits d’amor.

Com totes les cultures, cadascuna genera els seus trets que d’alguna manera son el perfil propi. Pels catalans, el tret seria creure que la paraula és un ungüent màgic que tot ho arregla. Pels espanyols, el tret pinta casernari: manar i obeir, precepte que per capil·laritat, inclús arriba al món de la Justícia d’alt rang.

Al buf militarista, els 40 anys de dictadura tampoc van ajudar massa a que es diluís, al contrari, en el inconscient de la societat civil espanyola s’hi va consolidar la idea que les coses serioses han d’anar d’uniforme, amb solucions d’uniforme. El Rei, quan fa d’Estat, és militar. Tampoc és estrany que entre les famílies espanyoles i també molts polítics espanyols, hi trobem sovint parents militars o funcionaris. Inclús actualment, la majoria dels polítics en actiu, ells mateixos son funcionaris. Es vulgui o no, amb aquest bagatge, és lògic que en un lloc i l’altre, es creï una atmosfera que fa que el sentit de la democràcia matisi amb lògiques diferents.

Paraula versus força, aquest és el conflicte.

Però al cap i a la fi, és il·lícit defensar la pròpia manera de ser? Si persona o Poble no pot ser com és, te algun altre sentit la vida?