EL PROGRAMA PIRATA

Un amic hacker, m’ha instal·lat al ordinador un programa, òbviament pirata, que automàticament escriu relats a mida. S’omple un formulari amb 10 preguntes i en 00.01.57 tens en pantalla una narració. Ho pot fer en cinc idiomes i ara, degut a la deriva catalanista, probablement instigats amb engany per l’ANC, han incorporat el català, de manera que ara ja en son sis.

El programa es una versió Extended i els relats surten una mica llarguets, com es veurà. Per sort ho presenta en 3 capítols per donar facilitats, perquè  si un es cansa de llegir tant, ho pugui anar fent en un parell o tres caps de setmana.

L’amic em diu que aquesta versió aviat quedarà obsoleta, ara és a punt de sortir-ne un altre, format twitter, que amb dos o tres twits quedarà tot dit. Es veu que per fer-ho més real, inclús vindrà amb algunes lletres equivocades i ortografia “sui generis”.

Omplert el formulari, l’ordinador ha escrit això. A mi no m’ha convençut, trobo que es nota molt que està escrit per una maquina. A veure que us sembla

                                                                               CAPITOL I

El Retrobament

Com tots els dilluns, un cop acabada la reunió de coordinació de la feina, tenim el costum d’anar a dinar al Pas a Pas. El matrimoni que porta el Pas a Pas creu que aquest nom explica en síntesi la filosofia de la seva cuina: poc a poc i tot molt mesurat. A més, a mi, el nom eufònicament em sona molt be i el Pas a Pas el tenim a dos passes de la feina. Tot quadre.

De tant temps d’anar-hi a dinar, ja ens coneixen i ens guarden la taula, no es que sigui un reservat, d’això allà no n’hi ha, però és una taula situada de manera que podem parlar sense que el de la taula del costat pugui ficar cullerada a la conversa i molt menys al nostre plat.

Fan una cuina que no sabria com dir-ne, no és de la que en diuen de mercat, tampoc d’avantguarda, no m’atreviria dir que és com la de la mare, la iaia o la tieta, potser en podríem dir… cuina gironina? S’hi poden menjar macarrons, llenties, escudella, arròs a la cassola i alguna delictessen de cuina, tot de tast extraordinari i excel·lent aspecte. És un dels restaurants que tinc molt ben considerat, entra dins dels meus barems de qualitat, si el menjar d’un restaurant em permet sopar amb gana, és un bon restaurant, si a l’hora de sopar em sento encara mig embafat, l’esborro de la llista. Per descomptat que no el trobareu a la Michelin, però segur que rodaria ben classificat per la guia Firestone, si existís.

Era un dilluns qualsevol i la conversa amb el company anava del Barça, era precisament per ser dilluns que el tema futbol estava fresc i donava de si. Quan ja ens acabàvem les postres, vaig veure que la mirada del company passava per sobre del meu cap i la fixava en alguna cosa que estava en moviment. Simultàniament una ma se’m va posar suaument damunt l’ombro dret, per la suavitat que vaig notar havia de ser femenina i ho va ser.

Em vaig tombar ràpidament i sorpresa!, una senyora que no coneixia de res, era guapa i d’aspecte fresc i saludable, tenia gran semblança en l’actriu que surt a una sèrie policial de la tele, en la que hi fa el paper d’una espècie de mèdium visionaria. Exactament no se quina mena d’expressió devia de posar-hi jo, però per la que va fer aquella senyora, seria de les que podria penjar-se a la col·lecció de fotos de la Colita.

Què no em coneixes? –em va dir rient- Qui coi era?, una amiga de la meva dona, algú relacionat amb la feina?

Aquesta és la teva idea d’amor etern que ja no em coneixes? – va dir amb retintin – Óstima, ara si que l’hem cagada! vaig pensar. No soc persona d’embolics, així que l’havia de reconèixer ja! Vaig usar el mètode parapsicològic casolà i vaig penetrar-li el fons de la seva mirada, aquells ulls, aquella expressió que de repent la vaig sentir tan propera a mi, tant de la meva pròpia vida… però qui era?

De cop, com deien a Els Pastorets “Llamp del cel!!!”.- Maria Antoniaaa!!! Ets tuuu!!! Quina sorpresa!!! Què fots aquí? Se’m van humitejar els ulls mentre ens abraçàvem amb força i així vàrem estar una estona sentint-se. Quan ens vam desfer, ella també tenia els ulls lluents. Quin parell de figues!

Aquell retret de si aquella era la meva idea d’amor etern, m’havia quedat al pap i ara em coïa més al ser dita per la Maria Antonia i no per una senyora desconeguda, així que de primeres li vaig replicar.- La meva idea d’amor etern va canviar a partir del dia que em vas deixar.

El meu amic posava cara de complaença educada, però amb ganes de fotre en camp,

la Maria Antonia es va girar cap a la taula on ella estava dinant amb una altre persona com demanant-li un moment. El meu company va tallar pel dret.- Escolta jo me’n vaig al despatx, ja ens veurem. Deixo el compte pagat.

Ella de sempre resolutiva em va dir.- No et moguis, ara torno. Se’n va anar a parlar amb la persona que estava dinant.

A la Maria Antonia la vaig conèixer quan teníem 8 anys, just havíem acabat de fer la Comunió. No se si es pot considerar normal, tampoc vull ser jutjat per això, però va ser el meu primer amor de la vida i ens va durar fins els 12 anys.

La nostre relació en aquella època va ser molt còmoda, doncs passes desapercebut per la gent gran, érem canalla i només se’ns veia com canalla i ja se sap, es considera que els sentiments no van més enllà del papa i la mama.

.- Llestos– va dir la Maria Antonia arribant amb el pas decidit de sempre.

.- Què fas aquesta tarda?

.- Res més important que no siguis tu.

.- Doncs som-hi, anem al Mandarin Oriental. M’he allotjat allà, volia estar al Passeig de Gracia. Hi estarem tranquils i podrem xerrar i prendre cafè.

Parlava un català amb un deix que em resultava una mica estrany, de fet des dels 12 anys la família se’n havia anat a viure al Canadà, així que tota l’escolarització i la vida, l’havia fet allà. Encara trobo que tenia un bon lèxic.

CAPITOL II

                                                                             La Vida

El seu pare era enginyer, s’havia especialitzat en el disseny i fabricació de forns per coure ceràmica artesana i pel que sembla, era tant bon professional que el va fitxar una companyia de Montreal perquè tirés endavant l’empresa que ja s’estava quedant obsoleta.

No us podeu imaginar com vaig arribar a odiar aquell bon home i els punyeterus forns de ceràmica. Sense demanant-se permís ni opinió a la Maria Antonia, ni a mi, ens varen separar en un plis plas i per sempre. Aquella putada, em va costar repetir tercer de batxillerat i que el meu pare sospites que, en estudis, mai seria el seu fill preferit per parlar-ne orgullós amb els seus amics.

.- I digues, que fots per aquí? I com m’has conegut?, jo mai de la vida t’haguera conegut. Segueixes sent la noia més guapa del món.

.- He vingut a tancar la venda d’aquella casa que tenia el papa a Matadepera. Aquell que dinava amb mi era l’advocat que ho ha portat tot.

.- Que fot ton pare?

.- Ui! El papa fa sis anys que va morir i la mama quasi vint.

.- Si que ho sento – per dins vaig pensar, s’haguera pogut morir  cinquanta anys abans, però ho vaig esborrar de seguida, no volia ser un mal parit amb la Maria Antonia i avui molt menys encara.

.- Suposo que t’has casat.

.- I tinc dos fills de 27 i 30 anys que son enginyers com el papa i el seu pare.

Treballen a la fabrica de forns, el meu marit treballava amb el papa i al morir ell, ho porta tot amb els nois. El papa va acabar sent l’accionista principal.

.-Així que ets una noia rica.

.- I de moment sense nets. I tu, digues?

Una vegada ens vàrem donar per satisfets coneixent per sobre com ens havia anat la vida, vàrem decidir viure de nou la nostre vida truncada als dotze anys.

Tot era, te’n recordes aquell dia…?

Amb la Maria Antonia, que per cert em va emprenyar bastant saber que al Canadà li havien canviat el nom pel de Toni, tothom li deia així. Quina merda! Quina manera de malmetre un nom que jo trobo tant maco.

Deia que amb la Maria Antonia, ens havíem divertit molt i compartíem un sentit del humor molt semblant. Vam recordar un dia que estàvem a l’empresa del meu pare i un transportista, el Teies, estava carregant el camió, l’ajudant que portava, no se ben be quina en va fer, però el Teies es va encendre com una teia, potser per això li deien el Teies, li va fotre una bronca per deixar-el enfonsat de per vida, la cosa va concloure bramant.- “Ets una mena d’ imbecil d’aquells que quan s’han d’eixugar el cul, no encerten a trobar-se el forat”. Nosaltres ens vàrem mirar espantats, amb els ulls com taronges, la situació no era per menys, allà podia rebre qualsevol que es bellugues. Discretament ens vàrem ficar cap dins i vam començar a riure i riure fins que se’ns van afluixar les cames. La Maria Antonia, recordo que fins i tot es va pixar, així que encara més riure. No ens podíem imaginar quina mena d’imbecil era capaç de no trobar-se el forat del cul. Entre la cara d’aquell pobre noi, el Teies encès i vermell com un pebrot i la nostre edat, en que lo escatològic fa gracia doble, vàrem tenir la tarda perfecta. Allò ens va durar temps i temps i quan ens avorríem, sortia l’imbecil que no es trobava el forat del cul i tornem-hi i som-hi a riure i riure.

També vàrem tenir els nostres moments silenciosos però bons. En una gran finca agrícola que tenien uns parents seus, hi havia aparcada una carreta carregada d’alfals per ser descarregada pel matí, l’endemà. Entre les rodes, es creava una espècie d’habitacle molt reduït, però per nosaltres era suficient, quedava a cobert de la vista de la gent per l’alfals que queia a banda i banda. Aquell va ser, amb tot rigor, el meu primer contacte integral amb el sexe femení i per la Maria Antonia amb el masculí. Curt i ras, vàrem jugar a metges gaire be tota la tarda, parlar poc i molta investigació fins a l’hora en que ens van cridar per berenar.

Avui encara l’olor de l’alfals m’evoca aquella extraordinària sensació de conèixer per dins a la Maria Antonia. Ella em va dir que aquella experiència li havia servit anys després, per perdre la por a tractar-se amb els nois. El que son les coses, a mi em va servir per enconyar-me d’ella sense defensa, fins a prop dels divuit anys.

Una de les promeses que ens havíem fet i que avui trenco, és que de la nostre relació cap dels nostres amics, ni ningú en sabria res. Ella anava amb les seves amigues i jo amb els meus. Molt poques vegades conveníem una cita, coincidíem al carrer al sortir del cole, encara que alguna vegada m’ho feia venir be per esperar-la, al cine parroquial, els estius, que era quan ens ajuntàvem més sovint doncs anàvem al mateix poble. La meva mare, em sembla que era la única que s’ensumava alguna cosa, alguna vegada discretament, la mare era una dona molt discreta, em preguntava.- Que has vist a la Maria Antonia? La meva hàbil resposta era un dissimulat grunyit, urrrgg que jo creia que era ni si, ni no, però que la mare, escapant-se-li el riure per sota el nas, ja comprenia que sí.

Ens va emocionar molt retrobant-se. Hi havia moments en que tornàvem als 10 o 11 anys, amb la il·lusió aquella, però amb les experiències de més de mitja vida feta. Com haguérem anat si haguéssim fet la vida junts? Ella creia que molt be, perquè m’estimava molt i reia molt amb mi i ens agradava fer coses junts. Amb el Pierre no li havia anat malament, l’estimava molt, però tot plegat era un altre núvol ben diferent del nostre. El nostre era tot coto fluix.

Una de les coses que m’agradava de la Maria Antonia, era que no pontificava mai, escoltava i pensava però quan decidia, ho feia amb autoritat, això a mi em donava molta seguretat perquè veia clar que era per allà per on s’havia d’anar. Es cert que pocs dies abans de marxar cap el Canadà, em va dir amb fermesa.- Passi el que passi, ens estimarem sempre. Jo, en aquell temps, un sabata integral en prospectiva, encara no m’havia adonat de la magnitud de la tragèdia, encara no se ben be què pensava jo, això del Canadà era com quan ens trobàvem a passar l’estiu a Queixans, però aquesta vegada sense ser estiu i sense trobant-se. La fermesa de la seva proposta no em va fer dubtar gens ni mica, vaig repetir en un to molt més cerimoniós del que ella ho havia fet.- Passi el que passi, ens estimarem sempre. Per això em va emprenyar la manera burleta de retreure’m si aquella era la meva idea d’amor etern. Collons! Si va ser ella qui va desaparèixer de la meva vida i m’apareix cinquanta anys després, carregada de fills que pel que es veu ja son més vells que jo, un marit, una empresa, parlant un català amb un deix especial i ves a saber quantes coses més!

Teníem tanta pressa per treure records que quasi no ens donava temps d’assaborir-els i com sempre m’havia passat amb aquesta noia, les coses que ens passaven, jo no tenia ni idea de com hi arribàvem, així que ens vam trobar enganxats fent-nos un petó, tot emoció i perquè no dir-ho també, el despertar d’una espècie de passió non nata que havia quedat fossilitzada.

En realitat, era el primer petó que ens fèiem en tota la vida. A aquella edat, la relació sexual, que per descomptat devia ser-hi, no era com la de quan adults, no era genital, era més aviat de toquetejar, empaitant-se, corre, lluitar per immobilitzant-se, indagar la nostre anatomia. Els petons eren cosa de la iaia, la tieta, la senyora Catarina… gent així.

                                                                   CAPITOL III

El Comiat

Una vegada més la Maria Antonia tenia raó. Junts, estic segur que ens haguera anat be, però avui, tots dos estàvem més que be amb les nostres famílies i per més que tota l’estona ens sentíem lliures per viure’ns i ara ja com adults, ni era possible enllaçar la vida tal i com se’ns va truncar fa cinquanta anys, ni avui podíem anar massa més enllà del que la nostre pròpia intimitat ens permetia.

Ella marxava l’endemà cap a Montreal, via Paris i jo li vaig proposar que a diferencia de l’altre vegada, demà féssim el comiat que llavors no vàrem poder fer, l’acompanyaria al aeroport i allà ens donaríem l’adéu que des de feia cinquanta ens devíem. Tots dos som de llàgrima fluixa, així que ja us podeu imaginar com va anar la cosa.

L’avió es va anar fent petit, petit, petit, fins que va quedar un punt minúscul al cel, quasi imperceptible, però dins d’aquell punt, cada cop més minúscul fins a desaparèixer, hi anava tot, hi anava ella i també una part de mi mateix.