EL SIMPTOMA

Aquest estiu les vacances s’han fet curtes. Ens han passat tantes coses que si el mes passat m’explanava sobre el gaudi de l’avorriment, el destí se’n ha fotut ben be de mi.

El més notable i inesperat sens dubte, la tragèdia de les Rambles de Barcelona i tot el que ha vingut darrera.

Durant els dies següents, la turmenta d’opinions polítiques, sociològiques, psicològiques, didàctiques, pedagògiques i demés a les tertúlies de premsa, ràdio i televisió, han sigut del tot espectacular.

Com bolets en època de bonança han sorgit més tertulians que mai, desconeguts formadors d’opinió, opinadors ex novo, molts d’ells arrancats de l’avorriment de les vacances, un corus line d’imprescindibles de l’opinió actuant com experts en sectes, en islamisme, en Orient Mitjà. Sortits de l’extrema dreta o extrema esquerra. Bonistes, maliciosos i malignes, intrigants i corruptors. Independentistes i unionistes. Tots ells flotant sobre la gran pregunta, PER QUÈ?

Per resposta a aquesta única i gran pregunta, se’ns han ofert milers d’opinions i receptes per cuinar la situació segons parer i intencionalitat pròpia de cadascú: educació amb un pessic de refugiats i al inrevés, tot salpebrat amb islamisme. Emigració i salafisme amb un bon sofregit del colonialisme europeu segle XIX i XX. Qatar i Aràbia Saudi esponsoritzant armament, tot ben amanit amb un bon raig de dòlars i per sobre un polsim de comissions…i així tot.

En general, tot els guisats es servien sobre la safata de la violència, considerant la violència com una condició genètica innata i no com una reacció de causa.

Com el rigor no ha sigut una de les característiques del moment, la dialèctica ha derivat cap el debat polític, que com tots sabem, no precisa del més mínim rigor, qualsevol cosa serveix com arma d’atac i si és enginyosa i escandalosa tant millor, e si non e vero e ben trovato, que tampoc passa res home! Un escenari patètic on la premsa de Madrid, tots a una, diuen C quan volen que s’entengui Z. S’han retratat ben retrats. Però el gruix del seu públic, tampoc el tenen aquí. Son situacions d’aquelles que ens ajuden a tenir un millor perfil del qui és qui.

Amb tot, el rècord mundial l’ha assolit el diari El País publicant una vinyeta del Peridis que ja ha sigut prou divulgada, però que no em puc estar de reflectir-la aquí. Em sembla un bon estímul a la reflexió sobre la post veritat i quin preu s’ha hagut de pagar per fotre’s, tan estúpidament, un tret al peu. Tenia per un altre tast moral al diari i al ninotaire. Estava ben equivocat.

Dins del totum revolutum d’opinions, n’escullo un altre que em fa arribar la meva amiga Mª Lluïsa i que com a mínim també mereixeria medalla. És tracta de l’inefable Pérez Reverte que en el seu blog escriu un article que titula “Es la Guerra Santa, idiotas”. Diu que es tracta de la tercera guerra mundial, criteri avalat per un amic seu que viu a Melilla (no a la Casa Blanca), que està molt al cas de la cosa islamista.

No cal dir que tantes opinions i diagnòstics poden acabar embogint a la gent senzilla, que les muntanyes russes ens maregen.

A mi les dones, he tingut aquesta sort, sempre m’han salvat de la confusió i els embolics d’idees, elles d’entrada casi sempre ho tenen tot més clar. De totes les opinions i diagnòstics escoltats, el més interessant me’l va donar una americana recent coneguda en un sarau d’estiu organitzat per un amic. Ella viu a Santa Mónica i és fundadora amb uns socis d’un Gabinet de Conciliacions, ho concilien tot o gaire be tot: conflictes laborals, familiars, societàries, d’accionistes, gremials… (fins l’altre dia, no havia imaginat que professionalment existís una activitat multidisciplinària com aquesta i sembla que tenien molta feina i èxits).

La Kate, així es diu la ja avui amiga, em va explicar la seva tesi. A Europa i també a Amèrica, aquest tipus de terroristes, nois de segona generació d’immigrats, fets i criats al propi país, desenvolupen l’animadversió social, en major o menor intensitat d’odi, a causa del desencís experimentat quan toquen el món real amb perspectives de futur.

Aquests nois, fills d’immigrats musulmans islàmics, a casa viuen maneres originaries del país de procedència, amb toleràncies adaptatives. Han anat a escola amb altres nois del país dels que en son companys i normalment, amb excepcions, amb tracte igualitari.

A casa, el pare i la mare treballen en feines amb més present que futur i de nul·la projecció social. Veuen com malgrat que social i culturalment ells podrien seguir perfectament en la línia de la majoria de companys d’escola, albiren i de fet acaben experimentant en pell pròpia, que després de l’escola el seu futur no serà gaire diferent del dels seus pares i altres companys musulmans. Se’ls trenquen les esperances i la pèrdua d’il·lusions. La il·lusió és el germen energitzant per crear fantasies que son la font de l’esperança, i l’esperança és qui dona sentit a la vida.

Amb l’edat, els conflictes es van succeint: relacions amb les noies, diversió, alcohol, novies, agrupacions, cerca de feines, aparellament. Un musulmà, islàmic o no, sempre patirà un plus de reserva, un sí, però…, encara que només sigui per la capilarització cultural i mediàtica dels islamistes més extremistes.

De fet, em deia la Kate, en aquestes circumstancies socials també hi trobem joves autòctons que viuen entorns soci-econòmics-culturals difícils i desestructurats que han d’afrontar els mateixos problemes d’ascensor social que aquests nanos musulmans i que no serà gens estrany que en algun moment coincideixin. Segons la seva estructura psicològica, viuen amb la necessitat d’una idea que els ompli i tapi el forat que els deixa el desencís social, i ja que a casa no els retè gran cosa, una idea amb perspectives perilloses, els dona encara més força i potencia per realitzar una aventura idealitzada.

Aquests nois son terreny abonat per algun visionari amb capa de líder, que els reclutarà per alguna causa delirant, no necessàriament tenyida de violència. Hem vist lideratges grupals a EU com el del Manson, també gurus indis per la meditació (happy flowers). Les sectes pseudo religioses i ara els psicòpates desarrelats i ressentits amb disfressa d’imams.

La gravetat del problema no és la inevitable existència de psicòpates, sinó que es donin les condicions psico-socials adequades perquè hi hagi gent jove amoral, amb incapacitat per distingir el be del mal, disposada a seguir-els cegament.

Llegia una entrevista que li feien a una Tècnica de Convivència Ciutadana de Ripoll a ran de l’atemptat de les Rambles de Barcelona, Núria Perpinyà i també a alguna de les mestres dels nois esdevinguts a terroristes. Elles, personalment se sentien desolades i professionalment fracassades per com tota la seva dedicació professional i d’afecta dedicat a aquells nanos, havia acabat tant malament. Jo no ho veig així, elles estic segur ho han fet molt be. Es un problema ple de complexitats i pel que no hi ha una solució de ressort únic.

Hi ha una carta al diari d’una noia musulmana que si teniu temps, estaria be que llegíssiu http://ara.cat/_6ec833b6 Es pot dir que pot ser el micromodel d’ascensor social, a més, es clar, de la sort d’haver topat amb qui t’ho hagi fet fàcil.

M’ho deia la Kate, la malaltia és la poca voluntat i mal funcionament dels ascensors socials. El símptoma son aquests nois.

 

 

 

 

 

6 respuestas a «EL SIMPTOMA»

    1. Com al Carlus, m’ha interessat molt el regal que inclou el teu comentari amb la història de Hanan el Yazidi Tadmori.
      M’ha sobtat la menció que fa en la seva carta la Hanan de Ramon Salicrú i Puig, del que tinc notícia per les meves antigues relacions amb el modernisme de Mataró.
      Mireu aquest vídeo seu que està molt relacionat amb el tema: https://www.youtube.com/watch?v=mSUJ6wqNVHs
      Ramon és un lluitador per la tolerància que tan bé es relaciona amb la convivència. Dues virtuts que tanta falta fan a la nostra societat i que poden evitar situacions de violència, tant les del dia a dia a la vida social com els terribles atemptats terroristes.
      Quants conflictes s’evitarien si tractéssim d’entendre i acceptar als altres, encara que partint de profundes discrepàncies. És clar que la tolerància exigeix ​​coratge i no encaixa bé amb els fanatismes del tipus que siguin.
      Més que suportar als altres es tracta d’acceptar-los, valorar les diferències com una cosa positiva que ens enriqueix i deixar que tothom visqui la seva vida sense manipular-lo ni pressionar-lo.
      És més fàcil amar que odiar o agredir a gents per unes idees que se’ls hi suposen. No vaig a posar exemples que tenim molt a mà aquests dies. No val la pena i estic segur que suscitarien un desacord.
      La tolerància implica respecte, comprensió i capacitat per adaptar-se a la relació social amb els gents que pensen diferent.
      El problema és que ser intolerant és menys complicat i ens defineix cap a dins i cap a fora. Un es defineix més fàcilment en el rebuig pel que no tolera en lloc de pel que ama.
      La tolerància requereix reflexió i un clima de convivència que fa possible que puguis expressar a l’altre el que no t’agrada d’ell o el que et molesta, en total llibertat, sense sentir-te coaccionat. No és bo odiar o caure en la burla o en la indiferència cap als altres. És bo escoltar, dialogar i buscar solucions. Les raons i motius dels altres ens poden ajudar a entendre els nostres.
      És clar que tot això només són paraules; però crec que sense tolerància cada vegada serà més difícil la convivència.

  1. Yo debo ser de esta gente sencilla a la cual toda esta vorágine de políticos que no dan la talla, de terroristas innombrables, a pesar de ellos, mantengo la esperanza de que podemos sobrepasarlos.

  2. He llegit, cosinet, amb considerable retràs, el teu escrit, i t’haig de dir que discrepo de la teva amiga Kate. No dubto gens de la seva solvència professional, però la teoria aquesta de l’ascensor social, que ja fa temps que sento per tot arreu, no s’aguanta. Tu pensa en les onades immigratòries que ha patit Catalunya, especialment la que hem viscut de joves, els anys 50 i 60, quan mitja Andalusia va aterrar a Catalunya. Era un xoc de dues comunitats que es miraven mútuament amb recel, perquè pensàvem que teníem poques coses en comú. Per aquells nouvinguts, l’esperança de l’ascensor social era remota (tot i que a la llarga s’ha demostrat que alguns han acabat agafant-lo i pujant molts pisos). Però es va desesperar aquella gent i va decidir crear cèl·lules terroristes? No senyor. Van treballar, van lluitar, i es van fer un lloc al país. De la mateixa manera, podem repassar la història, i veiem que la dificultat per pujar a l’ascensor sempre ha sigut alta per grans sectors de la població, però no per això la gent s’ha dedicat a conrear l’odi i el terror. Només quan els abusos de la classe dominant eren extrems tenia lloc una revolta. Llavors, què passa amb els musulmans? Per què ens tenen aquest odi? Bé, jo tinc les meves opinions, però no esperis que les escrigui aquí. Hi ha coses, com el mantra de l’ascensor social, que són políticament correctes, i altres que no tant.
    Una abraçada, Jordi.

  3. Com podem modificar les condicions psico-socials amb la infinitut de situacions desfavorables i injustes per tanta gen?. Modificarnt l’entorn i ser-ne partíceps potser. Cultura, generositat, altruisme….possem en valor el bo i millor, sino què ens queda?
    Salut Jordi

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.