Un amic nord-americà, que ara li ha entrat la dèria d’aprendre castellà, m’envia un mail. Quan ja m’ho ha dit tot, com comiat, m’escriu.- ¿Hay paz a pesar de la desempleo? (sic).
Aquest era el truc del tinent Colombo, quan era al llindar de la porta per anar-se’n, deixava anar la pregunta clau.- Per cert senyora… aquest encenedor, no és pas seu? Encenedor que naturalment, havien trobat a l’habitació del crim.
Hay Paz? Com es contesta això? Per descomptat, guerra a l’afganesa no n’hi ha.
Els que som fills de les post-guerres, tan espanyola, como europea, les guerres les hem vist al cine o a la tele, la majoria però, tenim un denominador comú, els nostres pares explícitament no ens en van voler parlar mai directament, ens sonen noms que ens evoquen sensacions negatives, però no en tenim relat patern.
Els alemanys els passa cosa molt semblant, ni el propis protagonistes van voler saber-ne res del que estava passant, fins que no va arribar Nuremberg, no els hi va caure la bena dels ulls.
Els anglesos, en canvi, sí que tenen memòria històrica trans-generacional del criminal acarnissament de la Luftwaffe sobre Londres. El tradicional sentit comú anglès, els fa ser previnguts davant la possibilitat d’una Alemanya hegemònica, hegemonia que van provar el 1914 i varen tornar-hi a 1940, per això troben assenyat fer notar a la UE que a ells, els agrada viatjar traient un peu per la finestra i si un dia convingués, traurien els dos.
Avui no obstant, les bombes no venen del cel, venen de la sucursal bancaria, que actua de cadena de transmissió d’un Supra Ens No Identificat (SENI), Òrgan Nebulós Inaprehensible (ONI) que víctima d’una notable miopia i desmesurada voracitat financera, han posat en risc la seva pròpia existència. L’estratègia de reducció del risc i recuperació dinerària, pot semblar infantil però funciona: fer passar per culpables a la víctima (nosaltres).
Durant els anys de la innocència, em preguntava com era possible que aquella pobre gent que conduïen a milers als camps d’extermini, vigilats a penes per dues dotzenes de metralladores, no es llançaven sobre els soldats desarmant-els. Avui sé que el secret està en l’anulació psicològica de la capacitat de rebel·lió, mitjançant la culpabilització del col·lectiu, fer que no es perdi l’esperança de que individualment te’n pots sortir. Com la situació és tan fora de mesura, creure que el botxí serà humà i no arribarà a ser tan mala bestia com per ser un malvat criminal.
L’essència de tota vida, tan animal com vegetal, es sustenta en l’aire, l’aigua, el dret a trobar menjar i el dret de morada. Avui, la neó-ètica implantada per la SENI ho qüestiona, troba que no n’hi ha per tant com perquè siguin drets inalienables. L’aire diuen que està severament agredit (en benefici d’alguna ONI?). L’aigua, per ser un be que escasseja i ineludible per la vida, està preferentment en mans privades disposada a fer guanys amb la necessitat. El dret a trobar menjar (treball) és limitat i minvant, amb la idea de que al convertir-se en un be escàs, es pot remunerar a la baixa o si es prefereix dir-ho d’un altre manera, deliberadament insuficientment. El dret a la morada, que qualsevol animal te (fins i tot la planteta que tinc al saló te el seu test particular), en el ésser humà, se li converteix en el dogal que o be el fa esclau o el penja.
Per això, mereixen tot el respecta i recolzament persones sortides del no res, com l’Ada Colau, que arriscant la seva seguretat personal, sense cap estructura i sense més benefici que l’alt sentit de la dignitat social, en lluita desigual, van combatent als empleats (polítics) de la totpoderosa SENI per retornar l’honorabilitat i dignitat arrabassada a les persones, que sense culpa, son desposseïdes ignominiosament del dret a trobar menjar i com a conseqüència a no tenir morada. Amb la dignitat humana retornada, poc a poc, es possible recuperar la capacitat de rebel·lar-se, es a dir, retrobar-se estrictament amb la dignitat animal.
No sé si tot això és pau. No sé si les bales o míssils que maten a persones, son pitjor que la arrogància d’una moral que usurpa la dignitat de les persones i de tota la societat, que es veu incapaç per llaçar-se sobre les dues dotzenes de metralladores que vigilen. A pesar de la desempleo, hi ha pau?, doncs al meu cor no, no hi ha pau.
Els governants, que cada dia en tenim més, en surten de sota les pedres, son els empleats de la SENI i van complint les instruccions que els hi arriben en un casset. És com si fossin Els Àngels de Charlie, el seu paper és actuar, fer que a qualsevol preu el diner flueixi en la direcció que marquen, donar la impressió d’autoritat i força, difondre opinions quan més contradictòries millor, vaticinis foscos, vaticinis optimistes, transmetre esperança, però que tingui més d’esperança que de credibilitat, això origina inseguretat. El caos li va be a la SENI.
El meu amic, catòlic practicant, li contestaré en castellà perquè així vagi fent practiques.- Mira tío, creo que no debemos hacer caso del Vaticano si nos dice que el Limbo no existe. Aquí ni paz, ni guerra, ni gloria, aquí vivimos en el Limbo, mirando los Angeles de Charlie, ¡que estan muy buenas!
Leyendo tu texto he pasado por diferentes fases. Me he quedado un buen rato en el título “Els mil llamps dels llims”, desconcertado y pensativo ¿De qué va éste hoy? No entendía lo que , en principio, me tenía que resumir de qué iba el artículo. “Mil rayos del Limbo”. Desde luego tenía que ser en sentido figurado; pero no me quedaba nada claro. Luego, al llegar al final, cuando me dices que tu amigo es católico y reivindicas irónicamente la existencia del Limbo, la cosa toma algún sentido; aunque no esté claro que el vaticano niegue la existencia del Limbo. El Limbo nunca fue dogma; pero fue un feliz hallazgo de Alberto Magno. Si no hay Limbo ¿qué pasa con los niños que mueren sin recibir el bautismo? ¿a dónde van los humanos que no han oído hablar nunca de Jesús? ¿a dónde los que vivieron antes de que Él se encarnara? Todo viene del concepto del “pecado original”. Habrá que elegir o Limbo o herejía pelagiana y combinar todo eso con la Asociación Tintinófila de habla hispana, a la que yo le recomendaría a tu amigo que se apuntase.
.Pero si dejamos a Tintin y a Pelagio en paz y seguimos con el texto, lo segundo que me ha llamado la atención ha sido la afirmación de que nuestros padres no nos han hablado de la guerra en la que por desgracia tuvieron que participar y, en mi caso, es verdad. Ni mi padre, ni mi tío me hablaron nunca de sus “batallitas”. Había que pasar página. Había que sobrevivir a la posguerra. Había que cumplir con el deber de sacar la familia adelante. En aquella época habían muchos “deberes” y pocos “derechos”. Lo que no quiere decir que la gente fuera más desdichada.
Después, generalizando, nos llevas al huerto del meollo de la exposición, pasando por el criminal encarnizamiento de los bombardeos alemanes sobre Londres. Alemania intenta conquistar Europa: primera guerra, segunda guerra y el SENI, la Alemania hegemónica.
Respecto a los bombardeos sobre Londres, me viene al pelo para decir que acabo de leer una novela que te recomiendo calurosamente “Un lugar en el que nunca he estado” de la Rosie Alison. Los bombardeos son el telón de fondo de unas historias muy bien tramadas.
Es indiscutible que los dirigentes alemanes; aunque salvaron Paris, se machacaron las zonas industriales de Londres; pero La RAF se tomó cumplida revancha con la masacre de Desde, en 1945, cuando ya la guerra estaba en las últimas. Así son las guerras.
A partir de aquí aparece la todo poderosa SENI y el nuevo sistema de genocidio con bombas bancarias y financieras, que se van cargando el derecho a la vivienda, el derecho a la comida, el derecho a la sanidad, el derecho a la educación, el derecho al trabajo, unos derechos que las constituciones europeas reconocen; pero que a millones de personas de los otros mundos no les han sido reconocidos nunca. La SENI crea el caos; pero la SENI, querido Samarra es como el Limbo y ahora empiezo a encontrar el sentido del título, la SENI es un espacio temporal en los bordes del infierno, en el que los ciudadanos desencantados y sin esperanza pueden abocar sus iras y sus odios. No os metáis con los gobernantes que habéis elegido, ellos no pueden hacer nada, sólo son empleados de la SENI. Y la SENI nadie acaba de saber qué es. El dogma no la ampara ni la contempla; pero sirve para que haya paz a pesar de «la» desempleo.» Una» desempleo que se alimenta por igual de la crisis y de la economía sumergida (un secreto a gritos que no paga impuestos). Hay un clamor contra no se sabe bien qué, que no lo va a calmar ningún Vaticano. Pero mil rayos me partan si en acabando esta carta no pagan caros sus gritos.
Era el mes de gener d’enguany, quan l’història de la petita Clara a “OSTI TU I ARA TU” ens va colpir. Aleshores en P.Quadras va fer un excel.lent comentari sobre els importants canvis socials que s’han produït a la nostra societat, on els objectius individuals en un món global, han adquirit un caire prioritari enfront d’altres interessos i d’altres objectius. En contraposició a aquesta situació i com una via d’esperança per sortir-nos-en sense prendre mal o massa mal, va parlar de l’Amor, fent referència a l’Ulrich Beck. Aquesta referència a l’Ulrich Beck va entusiasmar al Ruben que també va fer un interessant comentari sobre aquest personatge. A mi en va despertar la curiositat de voler conèixer més la figura de l’Ulrich Beck, l’home que ha revolucionat la sociologia moderna, adaptant-la als temps actuals i als canvis socials profunds que s’han produït a la nostra societat i m’ha semblat oportú comentar-ho aquest mes, en què l’article de’n Samarra sembla que conté moltes de les característiques del que en Beck anomena “La Societat del Risc”. I qui vulgui saber més, és tan senzill com veure, molt resumits, el perfil i l’obra del gran sociòleg a la Wikipedia.
Deixant de banda aquesta referència, és indubtable que a la nostra Societat es detecta, en general, molta por i fins i tot una síndrome d’Estocolm considerable…, i tot això sense guerres a la afganesa, perquè, com diu en JS, “Avui sé que el secret està en l’anul.lació psicològica de la capacitat de rebel•lió, mitjançant la culpabilització del col•lectiu, fer que no es perdi l’esperança de que individualment te’n pots sortir”.
I és clar, quan aparèixen fenòmens com el de l’Ada Colau, els “amants de la pau i l’ordre” (que se l’agafen amb paper de fumar), s’escandalitzen… En temps de’n Franco també n’hi havia molta de gent amant de “l’ordre i de la pau” i el dictador els hi anava molt bé als de la panxa contenta. Te’n recordes, Samarra, d’allò de “la legalidad vigente”? Quants crims s’han comés i se segueixen cometent amb “la legalidad vigente”?
El mateix Simon Peres va dir en una ocasió que preferia la pau, encara que no hi hagués Justícia…; quina barra!!, això com es menja? I pensar que a aquest individu li varen donar el Nobel de la Pau…, va home vaaaa!!!
Estic amb tu, Samarra…, “No sé si tot això és pau. No sé si les bales o míssils que maten a persones, son pitjor que la arrogància d’una moral que usurpa la dignitat de les persones i de tota la societat, que es veu incapaç per llançar-se sobre les dues dotzenes de metralladores que vigilen. A pesar de la desempleo, hi ha pau?, doncs al meu cor no, no hi ha pau”.
Ens hauriem de preguntar, però, per què éssers repugnants, amorals, dèspotes i mafiosos, com per exemple en Berlusconi, han gaudit d’un ampli suport ciutadà (“democràtic”) al llarg de molt temps i encara avui, aquest suport és prou important… Be, aquí també passa; només cal veure la quantitat de polítics imputats en causes de corrupció als qui amplis sectors de la ciutadania segueixen atorgant-els-hi la seva confiança… Parlem de València, d’Andalusia, de Madrid, de Catalunya, de…? Tant se val, el Sistema i els ciutadans tenen moltes coses en comú i tampoc no ens hem d’estranyar que s’hagi arribat fins aquí. “Fue bonito mientras duró y lo que te rondaré morena”.
És molt inquietant això que dius de “l’anul.lació psicològica de la capacitat de rebelió”. A dia d’avui és un triomf del SENI, però espera’t perquè les menjades de coco i el procés d’alienació no s’aturen; un detall: fa uns dies la FAO i l’ONU van “cantar” les bondats i els beneficis de menjar insectes per combatre la fam; clar, això de la fam ho veïem com una cosa llunyana, del “Tercer Món”, però la fam ja és present a les nostres contrades i recordo haver vist una tertúlia a la tele en què un entès en la matèria explicava l’excel.lencia nutritiva dels insectes, a més de l’estalvi que suposava a l’hora de criar-los en comparació amb la criança de mamífers o aus i peixos; proteïnes, vitamines, etc., etc…, ho tenen tot aquestes criatures.
Preparem-nos, Samarra, perquè acabarem menjant erugues, cucs, escarabats, cucaratxes, caparres en plena digestió i mosquits tigre. De moment ja estem avisats.
Les galetes del “Soylent green” ja vindran, ja…
Estic d’acord: “Las Ángeles de Charly están muy buenas” i per tant els Llims existeixen.
Fins i tot el comentari de’n Ferran m’ha semblat que l’ha escrit des dels Llims perquè diu unes coses tan estranyes…
Jo de tu, Ferran, no invocaria ni desafiaria les forces de la Natura; això que has dit:
“Pero mil rayos me partan si en acabando esta carta no pagan caros sus gritos”, és una collonada, més que no pas una invocació, i m’ha recordat un refrany català que el deia sovint la meva àvia (la padrina) quan expressavem bajanades fútils com aquesta. Estigues tranquil Ferran, que encara que “no han pagado caros sus gritos, no te partirán mil rayos” perquè, com deia la padrina: “Brams d’ase no arriben al cel”.
Osti tu, Samarra!!:
Ahir vaig llegir un article, l’autor del qual creu en això que tu anomenes SENI (no confondre amb SENY) i ONI. I això que al principi de l’article es desmarca una mica de la idea de les conspiracions com causa directa de les coses que passen al món, però les seves conclusions són prou el.loquents.
L’article és aquest:
http://www.caffereggio.net/2013/06/27/quien-influencia-a-la-comision-europea-y-al-presidente-de-la-ue-de-vicenc-navarro-en-publico/?utm_source=feedburner&utm_medium=email&utm_campaign=Feed%3A+CaffeReggio+%28Caffe+Reggio%29
No tindria més importància si no fos que l’autor d’aquest article no “un qualsevol”; el seu expedient acadèmic i el seu currículum són per caure’s de cul a terra; el seu nom és Vicenç Navarro i, entre d’altres ocupacions, és catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques a la Pompeu Fabra.
Aprofitant que sembla que al blog ja només hi quedem tu i jo, t’animo a que el llegeixis i si ho fas, el meu grau de satisfacció serà semblant al d’aquella pregària que acaba dïent: “… y siendo así suficientemente ricos, ninguna otra cosa hemos de pedir”. Amén.