Quan ens trobem amb el meu amic Gerard, no deixa passar l’ocasió per retreure’m que sempre em passin coses diferents a les d’ell i que a més, li sembla que tampoc li passen a l’altre gent. Per si fos poc, no traga i li fa ràbia que un dia, ja fa uns anys, a les afores d’Estocolm, creues 4 paraules amb l’Agnetha Faltskog al trobar-me-la passejant el gos, per un camí prop de casa seva.
Naturalment jo tinc la meva opinió, no es tracte d’una qüestió exògena com ell em vol donar a entendre, sinó estrictament endògena. No es tracte de que el meu món me’l trobi diferent del de l’altre gent, sinó que el mateix món de tothom me’l dec mirar amb una atenció diferent.
Això em recorda al Martí Zubiría, protagonista de Victus, que una de les primeres proves que li van fer passar a l’Escola d’enginyeria militar a França, va ser fer-el entrar sense més explicacions a una habitació on hi penjaven del sostre molts fils que sostenien objectes variats i inconnexos. Al cap d’uns minuts, el van manar sortir i li van preguntar què havia vist. Res d’especial, coses que penjaven del sostre. Però quines coses? Quantes eren, de quin color, quines formes. Era un exercici exigent d’observació rapida.
No fa gaire, un diumenge d’un mati assolellat a Copenhagen (i aquesta el Gerard encara no la sap), a una plaça, diria que era en una confluència del popular carrer Stroget, hi havia una paradeta que de lluny no veia ben be de que anava, al voltant hi havia poca gent, al acostar-mi vaig veure un cartell en danès (no el parlo) però la intuïció, que és la virtut dels ignorants, em va donar a entendre que era un lloc informatiu on es promovia la donació d’òrgans. Sota el tendal de la paradeta hi havia un taulell i al damunt, oh sorpresa! hi havia uns pulmons humans amb la tràquea inclosa, un cor, un fetge i uns ronyons frescos, reals i de veritat.
M’hi vaig atansar, una noia estava donant una explicació a una persona sobre aquells òrgans i per com movia les mans, assenyalava algunes parts, devia ser metge o estudiant de medicina, perquè em va fer l’efecte que el seu relat era funcional-anatòmic. Amb tot el pudor que vaig saber i poder, em vaig atrevir a fer-hi unes fotografies. Després vaig pensar que ben mirat, ¿d’on em venia aquell atac de pudor si allò, de fet, estava al mig del carrer i no feia pinta de ser il·legal? Allò sí que era publicitat agressiva, directa i al gra i no les pijeries que veiem per aquí!
Ja tornant cap a Londres, vaig tenir de company de seient a una persona que físicament s’assemblava al meu pare, tal com jo de petit el recordava.
Superada la tensa expectació del moment de l’enlairament de l’avió, moment en que quasi tots els passatgers, dissimuladament donem impuls mental als motors perquè allò vagi amunt, ja relaxats, no se qui dels dos va trencar el gel, però ens vàrem posar a parlar.
Jo tenia ganes d’explicar a algú l’experiència dels òrgans sobre el taulell, potser per contrastar amb algú altre, fins a quin punt allò podia ser d’impacte universal o era que jo, senzillament, m’havia impressionat degut a la meva concepció provinciana de les coses de la vida. Vaig ensenyar-li les fotografies. Va quedar tant xocat com jo. Menys mal! a 25 mil peus d’alçada, vaig recuperar-me com a persona universal.
El meu company de viatge va resultar ser professor a l’Escola de Física i Astronomia de la Universitat de Manchester, tema que a mi particularment em te el cor robat, sempre m’ha apassionat: el Cosmos, el misteri més gran.
És sorprenent com la Humanitat viu tant d’esquena a l’astronomia, molt de tard en tard girem els ulls cap al cel i amb molta dificultat som capaços de distingir Venus de Júpiter i no diguem ja els que no ens sabrien dir, a la vista de la Lluna, si està minvant o creixent. Els mitjans no hi dediquen cap atenció especial al moviment dels planetes i dels astres més visibles, cada dia va variant, segons l’hora i l’estació, tot es mou i tenen trajectòries diferents. Un any a Júpiter, per exemple, equival a 12 anys dels nostres, el cel que no veiem durant el dia o el cel Austral que no veurem mai, les pluges de meteors, els moviments i la situació dels cometes. En fi, tot un univers de curiositats que semblen no interessar.
Especialment em va interessar saber com li havia arribat la vocació d’astrònom. Molt interessant el que em va explicar.
El seu avi era una persona como jo, interessat pel cel, a les nits d’estiu el miraven junts identificant qui era què, els estels més senzills de veure: Capella, Betelgeuse, Vega, Artur, Sirio o els planetes més visibles i propers, Venus, Mart, Júpiter, que per cert, si us interessa, ara els tres estan perfectament alineats, si els voleu veure haureu de matinar, abans de la sortida del Sol.
Un dia l’avi li va dir, el dia que em mori me’n aniré a alguna d’aquestes estrelles, tu segueix mirant el cel i segur que un dia m’hi trobaràs allà dalt. El professor en to confidencial, a cau d’orella em va dir.- No s’ho creurà, però avui encara, quan miro pel telescopi el cel, moltes vegades encara tinc la fantasia de que hi veuré l’avi. Molt poètic li vaig dir. Com a bon professor que devia ser, va dir-me amb fermesa.- És que el cel és poesia.
I és cert.
Farsælt komandi ár Jordi minn!