Fa uns dies, estava entre escoltant i sentint la radio. Parlava una persona que em va semblar un dels opinadors, que darrerament han assaltat les emissores i que a més del Covi, també parlen de qualsevol altre cosa. No vaig captar de quina especialitat era, però vaig quedar perplexa quan, d’entre el bla bla bla de la dissertació, va sobresortir la frase, en realitat, no podem calcular quan s’extingirà l’Univers.
Vaig fer un bot acompanyat d’un crit reprovador, va ser talment com si l’àrbitre no hagués pitat un clar penal al Messi, No fotem home! l’Univers és infinit i és etern!
Devia ser cosa del confinament però, em van quedar rondant pel cap aquestes dues idees, Infinit i Etern. Dos conceptes que tots sabem el què signifiquen, però que la nostre arquitectura mental-conceptual, està estructurada de manera que per immens que sigui la cosa, tots entenem que ha de tenir un principi i un final. Infinit i Etern, son conceptes que mentalment no ens son visualitzables. Son inabastables i raonablement no resisteixen preguntes com.- …i abans del principi que hi havia? i… si s’acabés, què quedaria? Seria el no res? Existeix el no res? Què és? O altres qüestions com…i més enllà, després de trilions i trilions de immenses galàxies, què s’hi troba? La meva capacitat s’atura aquí i entro en la sintonia de l’Univers, on no existeix ni el temps, ni l’espai. L’incomprensible No Temps, No Espai. Un Univers perpètuament mutant, condemnat a la impossible extinció. A la perpetua recreació.
No obstant, probablement per fer que el món fos més comprensible i més a mida, la Humanitat va necessitar inventar el temps i l’espai. Va fraccionar l’eternitat i pel que abastava a la vista, al veure que més enllà de l’horitzó hi havia més… i més… i més món encara”, els savis del moment es van dir, això s’ha d’acotar.
Els conceptes Etern i Infinit se’ns fan tan incomprensibles, que els tenim relegats a la metafísica, al pensament màgic o a la religió, ja que son mesures que no entren dins dels esquemes de vida.
A tot això, encara hi hauríem d’afegir un nou factor determinant i intangible: la casualitat.
En realitat, tot és conseqüència d’un seguit de casualitats imprevistes i coincidents. Vist en perspectiva Universal, lo previsible son simplement foteses, veritablement els grans canvis, els autèntics grans esdeveniments, les grans coses, sempre han vingut de la ma de la casualitat.
Casualment, en algun moment de l’eternitat, es va produir el Big Bang, que com a cosa absolutament incomprensible i per nosaltres només explicable, perquè tenim moltes ganes de voler entendre alguna cosa, s’hi va trobar una explicació plausible i se li va trobar un nom inspirat en els còmics il·lustrats de l’època, es va decidir pel poc científic nom, explosiu i onomatopeic: Bang!
Una altre casualitat determinant, va ser la que un bon dia, un subjecte humanoide, imagino que més mogut per la fam, que per la ira, va partir la crisma a un congènere i se’l va menjar, tal qual. Casualment amb aquell acte, es va iniciar el camí perquè deixéssim de ser el que érem i fóssim el que som.
El 1969 Oskar Kiss, va teoritzar sobre aquell moment històric i transcendental, teoria que va desenvolupar en el llibre “El principi va ser el final“ que anys més tard, Stanley Kubrick, assumint aquella teoria, la va fer servir com a punt de partida per la seva pel·lícula “2001, una Odissea a l’espai”.
Casualment també, catàstrofes còsmiques desconegudes i d’altres suposades, com la desaparició dels dinosaures o el Diluvi Universal, han condicionat tot el decurs de la historia del Planeta. Altres casualitats, immensament menors, han condicionat particularment les nostres vides. Actors i grans estrelles, que sense cap propòsit inicial ho han acabat sent, justament perquè un dia, anant desvagat pel món, es va trobar a un amic que li va dir…o un caça talents, que es va topar amb una mossa que li va fer patxoca i li va proposar…
Segurament son molts els escèptics sobre la influencia determinant de la casualitat i preferiran canviar-li el nom per el de sort, el nom no fa la cosa.
En qualsevol cas, què m’ho diguin a mi si la casualitat no ha sigut determinant. Una parella de desconeguts, casualment es van trobar i conèixer. Anys més tard, van ser el meu pare i la meva mare. I mira si aquella casualitat, per mi, no ha sigut determinant i transcendental.
Un article extraordinari. Molt bé Jordi.
He pogut acabar aquí; però quan ens el vas enviar ens vas provocar dient: «Ha penjat l’article. Ara a destrossar-me».
I ara jo, per un deure d’amistat, no puc descartar aquesta opció.
Ho faré, com sempre de forma ràpida i improvisada, encara que hagi de sacrificar el rigor que mereix un escrit de tan excel·lent nivell com el que ens ofereixes, després de tant de temps.
Fas venir bé la trama amb això dels opinadors per abordar amb naturalitat un tema que físicament i fins i tot filosòfica i religiosament ens desconcerta. «L’infinit, l’etern» i et quedes tan panxo.
Malgrat els teus coneixements de les discrepàncies entre la física quàntica i la teoria de la relativitat, en els que cal reconèixer que ets mous prou bé, afirmes amb total descaradura que en aquest univers que qualifiques d’infinit i etern, «no existeixen el temps ni l’espai». Per tal acabar-ho d’arrodonir afegeixes la «casualitat» com un factor tan intangible com els mateixos: «Infinit i eternitat».
L’home, quan s’enfronta a aquestes consideracions opta per convertir-se en poeta o inventar paraules per definir l’intangible i a continuació, per continuar la reflexió, s’ha de moure entre aquests termes en la seva dimensió quotidiana en què essent determinats són del tot irreals. Però convindràs amb mi que no passa el mateix amb els conceptes de temps i espai o «espai-temps».
Com em va dir un dia en un sopar un antic company de Can Culapi, ara físic del CSIC, quan va sortir aquest tema: «L’univers és realment infinit en l’espai; però finit en el temps». És una reflexió que fa pensar en la menció que fas sobre el Big Bang i que curiosament combines amb una referència antropofàgica casual que no he acabat d’entendre.
Segons la història que ens han contat, fa 13.800 milions d’anys, dia més dia menys, un punt més petis que un àtom va produir una gran explosió. A partir d’aquest moment va començar a córrer el temps, que segueix imparable en tant que l’univers segueix expandint-se. En aquest sentit, l’univers és finit pel temps. Tot el que és fora de la distància que ha recorregut la llum des del Big Bang ens és inaccessible. I, en conseqüència, aquest univers és finit pel temps.
Però no ens perdem, abans que arribem a la casualitat del teu naixement, ens has deixat a la foscor dels que pretenen explicar l’intangible mitjançant la casualitat.
La teva casualitat no resol res. És tan simplificador i poc explicatiu com la fabulació romana del deu Jano que tenia dues cares: la del principi i la del final. Crec que t’hauria anat millor parlar-nos de l’entropia, és a dir la tendència al caos i al desordre. Segons diuen l’Univers, malgrat ser etern infinit i diví, no en té prou i es continua expandint. Això ens porta per l’entropia a la desaparició progressiva de la calor i l’energia, fins a arribar al que els experts diuen «la gran congelació» o «la mort tèrmica, que no té res a veure amb la casualitat.
Amb el teu articulet ens has ficat en un bon embolic. M’entren ganes de tornat a llegir el Gènesis.
Per acabar et diria amb Lorca: «Hoy siento en el corazón un vago temblor de estrellas».
Com que no he sigut capaç de trobar on comentar, i sense ànim de polèmica (no estic a l’alçada !!):
Certament l’infinit i l’eternitat superen la nostra comprensió; i la casualitat és la mare de moltes situacions.
Si no fos per la causalitat no seríem lliures, ja que si tot fos causal no tindríem capacitat de decisió.
Abans del principi, pot-ser hi havia el Principi, la causa de totes les casualitats.
La nostra capacitat interpretativa és creixent, però limitada per poder comprendre totalment allò que ens a súpera. En veritat jo encara ni tan sols comprenc de veritat com funciona una cosa tan senzilla com la telefonia mòbil.
El temps i l’espai el vàrem inventar o descobrir? Les lleis de la física existeixen amb independència del seu coneixement.
Si l’univers no és etern vol dir que tornarem al principi?
Com que no em sento -ni de lluny- amb prou bagatge ni científic ni filosòfic per comentar el teu article que, com és habitual, ens acaba fent rumiar una estona en coses que no són ni la feina ni la guitarrra -en el meu cas-, mentre miro de treure’m del cap en Sagan i en Kubrick vull fer esment d’un fenòmen que, igual que l’Univers, a mi de vegades em sembla infinit i etern: les tertúlies de ràdio. El principi és el final, i vinga som-hi que no ha estat res, i demà serà un altre dia. I ja podem anar proferint estirabots mentre ens afaitem o conduïm contra qualsevol animalada que s’hi digui… el gènere tertúlia és infinit, etern i, a més, immutable!
De fa molts segles llegir el que ens dius al teu escrit ens fa més petits i relativitza moltes de les coses que ens fan sertir-nos realizats en el nostre recorregut vital.
Davant de la immensitat de l’univers, és difícil per no dir imposible trobar respostes riguroses i alhora comprensibles. El que podem llegir té un vocabulari farregós per molts de nosaltres, amb uns límits temporals i espacials tan grans que dificulten la seva comprensió.
A més, per acabar-ho d’adobar, a vegades des dels tertulians dels mitjans de comunicació o les xarxes socials ens arriben les preguntes formulades de tal forma que ofenen les nostres ments quan volem comprendre l’origen del cosmos del qual en formem part.
“Cal apuntar a l’infinit per avançar un metre”, diu un vers de Brossa. Però com bé saps Jordi als catalans no ens atura ningú. Al cap i a la fi des del febrer del 1996 existeix un Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. I el nanosatèl·lit de Puigneró ja s’ha enlairar. Ja tenim una NASA catalana.
Es podria pensar que això de la NASA catalana és una conya difosa maliciosament pels pèrfids espanyols, però el que és veritablement important és que per fi Catalunya participa de l’aventura espacial colze a colze amb els grans estats del món.
El diari The Guardian, el genuí inventor de l’expressió “NASA catalana”, es preguntava incrèdul per què el govern de Catalunya decidia anunciar “una inversió de 2,5 milions d’euros per establir la seva pròpia agència espacial i 18 milions més en el llançament de sis satèl·lits de comunicacions enmig del creixement de les taxes d’infecció per Covid-19 i dels ingressos hospitalaris a la regió”. Molt probablement en la pregunta anava la resposta. La contribució al descobriment de l’Univers suposa una injecció d’orgull patri. Un orgull petit, propi d’una pàtria petita, però capaç de conviure amb la pandemia i el fet que ja al 2014, molt abans del corona virus, l’Agència Espacial Europea, quan va ubicar a la nostra ciutat un dels seus Centres d’Incubació d’Empreses, gestionat per Barcelona Activa.
Segueix així Jordi. Els teus escrits ens ajuden a entendre l’incomprensible.
L’infinito (Canti, XII)
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.