El motiu que em va moure a començar escriure aquest blog va ser justament l’avortament. La cosa va anar així: era l’època en que es discutia sobre la llei del avortament, encara avui vigent. Jo havia escrit un article que era una reflexió sobre el que entenia i segueixo entenent, quin podria ser el moment en que s’inicia la vida humana. De la hipòtesi, arrencava la meva postura positiva a la nova llei despenalitzadora.
Tenia un amic que era directiu de nivell mig a La Vanguardia i li vaig demanar com veia que em publiquessin l’article, envia me’l, em va dir. Un parell de dies després em va contestar, escolta allò no t’ho publicaran. El Lluis Foix (en aquell temps crec que era sotsdirector) s’enfilaria per les parets (sic).
Després del desànim, em va atacar un rampell de fúria i assenyalant-me a mi mateix, en to amenaçant, em vaig dir si et quedes amb això dins, ets un merda i seguint el dictat que porto dins, sovint irresponsable, em vaig embolicar a fer el blog i publicar el primer article sota el títol El aborto, crimen o castigo, que avui encara està penjat i es pot llegir. Això passava el 2 d’abril de 2009.
Avui, l’he rellegit i sens dubte que hi faria correccions, però l’essència seguiria sent la mateixa. De llavors ençà, han passat prop de cinc anys i ja hi tornem a ser. Espanya és un país meravellós, és Brigadoon, aquell poblet escocès, que entre que se’n va a dormir i es desperta l’endemà, han passat cent anys.
Preguntar la raó per la que ens volen retornar, sense to ni so, 35 anys endarrere, provenint d’on prové, no cal perdre-hi ni un segon. Son així. Aquests governants no tenen raons, tenen lleis. La defensa de la nova llei (le Pen style), és a càrrec dels vividors de sempre que borinen fent la gara-gara al poder, disparen amb “sòlids” arguments de legalitat mantegosa, de bases morals viciades i periclitades. Si no fos pel mal que fan, seria per riure. No obstant, no podem excloure, es clar, els qui de veritat amb conviccions humanistes sòlides, van de bona fe. Se’ls ha d’escoltar.
De fet, ni laics, ni religiosos esmenten poc o mai, l’únic suport que podria semblar raonable i que, com a gent compromesa, els podria ancorar en algun lloc ferm: el cinquè Manament de la Llei de Déu, de pas, mig camuflat, podrien entrar-hi una mica del sisè, que com el tema s’ho porta, hi donaria també el seu puntet de morbo. Però com representa que son gent moderna, demòcrata i lliberal, no creuen que els Manaments faci modern i troben que en aquesta qüestió, Déu no te prou pompa i prosopopeia perquè els ajudi a justificar la prohibició. Com son gent de conviccions (?), troben que serà més eficient elucubrar teories ètiques i morals de collita pròpia, encara que siguin un nyap, però que dites amb pompa i severitat, semblen alguna cosa. I és el que passa amb la gent de ments obtuses, que davant les lleis, son proclius a veure-hi només com a fi l’obediència i no l’instrument per la creació de possibilitats de créixer en ordre i sentit. Quan vegem que aquesta és la postura dels qui ens governen, no ho dubtem, és la prova del cotó per fotre’ls fora.
Qui pot determinar quan comença la vida humana? Els científics, els teòlegs? Sembla que els polítics. Ens cal fer una distinció clara, una cosa és la vida i una altre la vida humana. D’aquell article del 2009 n’extrec un paràgraf “Son valores distintos que hay que diferenciar bien. Hay vida en los vegetales, líquenes, anémonas y estrellas de mar. La vida humana, también vista desde el cristianismo, alberga además del componente biológico, el componente espiritual sustentado en el alma”.
En aquell article, també explicava que jo havia tingut el privilegi d’estar present en el naixement dels meus fills i davant dels meus ulls, s’havia produït el miracle de la vida humana. El fill, ja fora de la mare, però encara unit a ella pel cordó umbilical, és un ninot de làtex, sense expressió ni moviment i d’una desagradable tonalitat morada. El miracle passa quan alliberat de la mare pel cordó umbilical, la criatura pren el primer alè d’aire i arrenca a plorar, en segons passa del morat al rosat ple de vida; tot passa fora de la mare i sense nexe físic. És llavors, just en aquell moment, quan de veritat acaba de néixer un esser humà. Per regla general, d’aquesta meravella la mare no en veu res, la pobre no està per miracles, prou feina te en refer-se de tot el que acaba de passar.
La mare engendra un cos amb vida passiva, es a dir, amb tots els atributs per ser un esser humà amb possibilitats, però encara no ho és. Si admetem que l’anima és causa necessària per ser humà, doncs és el que ens fa diferents dels altres essers vius, animals o plantes, sembla plausible que en el primer alè, advingui l’anima i en el darrer alè se’n vagi. Si no es creu en l’existència de l’anima com element diferenciador, s’ha acabat la discussió, prohibir l’avortament encara seria de més difícil justificació. Moisès (pretès autor del Llibre del Gènesis), se’n va adonar fa uns cinc mil anys referint-se a la creació de l’home en Gènesis (2.7), va escriure “…i Déu va alenar al seu nas l’alè de vida, i va ser l’home en ànima vivent.» També trobo curiós que l’àmbit religiós, no s’hagi dedicat a treballar la qüestió a partir de com ho va fer Déu.
Per què hem de considerar que el que ha de néixer (nasciturus), quan encara no està complert orgànicament i en aquella etapa encara no és viable per la vida humana, l’hem de tenir per humà? si en aquell estat, encara que fos amb ajuda científica, de cap de les maneres prosperaria. Interrompre un projecte mai ha de ser un delicte, com a molt podria ser un error, però sovint, també és un encert i gracies n’hi ha.
No obstant, es cert que existeix una ètica social que ens exigeix el traç d’una línia vermella que traspassar-la avui, ens faria sentir a tots malament. El límit podria fixar-se en un raonable temps abans, en el que la ciència vegi possibilitats d’èxit en fer prosperar extra corporalment el fetus.
Qui, de tots els polítics i moralistes que a diari ens matxuquen amb teories, lleis i pensaments propis, ens pot convèncer que tant és un fill desitjat com un indesitjat? La historia de l’Oliver Twist ja s’ha escrit i no es necessari que per imperatiu legal l’hàgim d’anar escrivint cada dia amb variacions. D’altre banda, La Santa Inquisició està abolida des de 1834 per Isabel II (que també… Déu n’hi do).
Per què legislar, prohibir, portar a metges a la presó, arruïnar vides de dones amb possibilitats certes de futur, posar en risc de mort a dones que no volen ser mares, donar vida inhumana a fills indesitjats? En nom de qui ja ho sabem, però en nom de què, encara no.
Opino que donar-li voltes a en quin moment de la seva gestació es pot considerar ésser humà a un ésser humà, és com pretendre dilucidar el sexe dels àngels. I no crec que sigui l’objectiu principal d’aquests legisladors de doble moral que propicien que els nens que diuen salvar per a la vida, es morin de fam. En realitat subjau una qüestió de gelosia impotent. Miraré de explicar-me: així com s’ha dit que la dona té enveja de penis, no s’ha parlat bastant del neguit que produeix en els homes «petits», no poder controlar la gestació d’una criatura. Si ells tenen alguna cosa a veure més enllà de les seves ejaculacions, és perquè nosaltres els hi donem l’opció. Si la dona no vol, l’home no serà pare o no s’assabentarà que ho ha estat. Una llei restrictiva de l’avortament és una reacció controladora prepotent davant la seva impotència.
No sé si em desagrada més el blog o el comentari.
L’avortament és un tema de comoditat social i en un món materialista fora inutil discutir-ho. En democracia han d’actuar les majories, O no?
Si voleu arguments, aquí els teniu:
http://www.iglesiamistral.org/pdf/10048.pdf
Però ja us ho dic és inútil, passa igual que amb el separatisme.
La discussió o el raonament no aproparan postures. Cadascú ja té la seva i el que no congrega ha de ser discriminat.
La moral, l’ética o la raó no tenen lloc en aquest temes, per això la filosofia no s’ha ficat mai.
Ho sento si el meu comentari molesta a algú; però sembla bo per a la llibertat que hi hagi disparitat d’opinions, no us ho sembla?