P.Quadras, amic d’aquest blog que de tant en quan l’enriqueix amb interessants comentaris i reflexions, en el seu comentari del mes passat sobre l’avortament sembla que ens renya, a mi i al autor de l’altre comentari publicat. Diu “No sé si em desagrada més el blog o el comentari”.
Com sembla que en general el tema no ha interessat gens a ningú, pràcticament ens hem quedat sols en un cara a cara P. Quadras i jo, amb l’assossec que dona ser només dos, em permetré fer una mica de tertúlia entre nosaltres.
Abans de res, sento que li hagi degradat el comentari firmat per Maya i també l’article. Sobre el comentari de Maya no se que dir-ne, sobre el meu article en podem parlar.
De fet, sobre el tema, vostè posa el focus com si d’una qüestió personal es tractes, “em desagrada” diu, i a l’hora dels arguments, ens remet al qüestionari de 14 preguntes i respostes del Dr. Norman L. Geisler publicades a http://www.iglesiamistral.org/pdf/10048.pdf
Es tracta d’un document de fa 18 anys i amb això no vull dir que no valgui, simplement que en 18 anys s’han viscut molts canvis en tots els àmbits de la vida, d’entre ells un nou Papa, escollit per impulsar al catolicisme noves formes intel·lectuals, morals i actitudinals, decisió certament oportuna i probablement imprescindible perquè, molt al contrari del que creuen els preconitzadors del ateisme, un esvaïment del cristianisme/catolicisme comportaria, més aviat que tard, un gravíssim desmembrament soci-cultural amb afectacions negatives a tota la civilització.
Tornant als arguments del Dr. Geisler, no estic tant segur que avui encara els sostingues igual, però en qualsevol cas, el que sí puc dir és que avui, aquells arguments, duen més polèmica que claredat. Actualment, des de la perspectiva catòlica, no s’hauria de tractar l’avortament com una rutinària sessió de catequesi amb la condemna per davant.
Tampoc voldria donar a entendre que la religió s’hagi de quedar al marge de la qüestió, però precisament, perquè la religió és una qüestió de fe personal i íntima, de cap manera hauria de ser invasiva. Portem prou segles d’història i experiències com perquè no n’hàgim après ja alguna cosa.
El cristianisme, que és base de la nostre cultura i civilització, ha de veure l’avortament com una qüestió social i no doctrinal, tant menys quan se sap que les doctrines han de ser adaptables, doncs el seu únic sentit és fer que les coses siguin més fàcils, fer doctrines per fer-ho difícil es perversió.
En tot cas, ficats en el terreny metafísic, sorprèn que des de la religió per anar contra l’avortament, s’esgrimeixin cromosomes, l’assassinat, l’absència de drets personals sobre el propi cos, violacions físiques o morals, arguments que a alguns fàcilment els pot semblar una estafa, ja que de la religió se’n esperen solucions espirituals, no materials. Per contra, s’obvien referencies a l’ànima, raó principal de bastantes religions, d’entre elles el cristianisme.
En quin moment l’anima ve i en quin moment l’anima se’n va? Per què s’afirma que l’ànima se’n va amb la mort i en canvi no ve en el moment de néixer?
Ho dic en l’article anterior i convé que ho reiteri ara, si el judeo-cristianisme parteix dels Llibres Sagrats perquè han estat revelats directament per Déu, potser convindria explorar el significat del Gènesis (2.7), on es llegeix “…i Déu va alenar al seu nas l’alè de vida, i va ser l’home en ànima vivent.» Al meu entendre, aquell succés va passar quan el cos ja estava fet, no mentre s’estava fent.
L’avortament, des de la perspectiva laica, ha de resoldre el problema obviant tot dogmatisme, però evidentment dins dels marges que la civilització cristiana d’avui ho entengui com una solució socialment digna, no dogmàtica.
En qualsevol cas, en metafísica sempre ballarem entre lo intangible, les idees i la fe, tot respectable des de qualsevol punt de vista, però justament, pel que tenen aquests conceptes d’íntim i personal, no ha de ser permissible que les meves conviccions puguin envair i alterar per la força la dels altres i la bondat de la llei de l’avortament és que no obliga, queda a la consciencia de cadascú i d’això se’n diu llibertat.
Torno a ser la del comentari desagradable per al teu lector. I comprenc que el meu punt de vista no sigui del gust de tothom (molt especialement del món masculí). Al comprendre, respecto i espero que em respectin. Ningú pot obligar a avortar a algú. Ni algú pot prohibir a ningú que ho faci. Com tu dius, és una qüestió íntima i moral de cada un: UNA (així està millor). Una altra cosa et deixa «un regustet» de «guerra santa», un record d’inquisició, de creuades, de anatema … No es pot confondre el fanatisme amb la fe. I precisament em sembla molt encertada la teva referència del Gènesi (2.7) si és aquesta la teva i la religió del teu lector.
Com a humil i fidel lector d’aquest blog m’ha sobtat que el seu autor em dediqui l’escrit d’aquest mes. I fins i tot que la seva amiga Maya també en faci referencia al meu text.
Em sap greu que la senyora Maya s’hagi ofés pel meu comentari. Crec que en aquest blog està permés dir el que a cadascú li agrada o li desagrada i això és el que he fet. Considero que ho he fet sense manca de respecte per a ningú i menys per a ella a la que considero molt, després de seguir el seu interessant blog que un dia va recomanar el senyor Samarra. Espero que si no puc dir el que m’agrada o em desagrada, com a minim pugui dir el que opino, sense que ningú m’ho retregui i demanant perdó per anticipat a qui pugui molestar que algú no opini com ells.
Encaixo sensa rancunia de cap mena les acusacions de “guerra santa”, inquisició, creuades, anatema i el calificatiu de fanatisme que se m’adjudica. Per provenir d’una senyora que demana respecte, no està mal, oi?
No entraré a debatre novament el tema perquè em sembla que ja estem tots d’acord que és certament inútil i tots els arguments ja han estat posats sobre la taula. Si vaig citar al Dr. Geisler és perquè no era un membre de la esglèsia católica tan denostada al nostre país. Si mireu la web: http://www.normgeisler.com/about/ veureu que és una autoritat amb una formació extraordinaria i més de 100 llibres publicats. És evident estimat Samarra que en 18 anys no ha canviat d’opinió, malgrat els insults de les extremistas avortistes, pits a l’aire «Abortion is a sacred Right» (El aborto es sagrado), que ha hagut de soportar.
Sí que entraré en el teu comentari sobre el nou papa que ha estat escollit “per impulsar noves formes intel•lectuals, morals i actitudinals”. Una cosa que és ben certa; però que, no et facis il•lusions, ni en facis insinuacions, la deriva del papa mai afectarà a la posición de l’Esglèsia en la defensa de la vida.
I ara em tocat el moll de l’os : la vida.
Aquí ve quan, per autojustificar-te em parles de l’ànima, pensant que en el cristianisme és el tema principal. Què dedueixo de la teva innvocació a l’ànima? Un fetus no té ànima fins que neix i per tant no és un ser humà (ni un ser diví, es clar). L’avortament no mata una vida, és més aviat l’eliminació d’una cosa que feia nosa.
Els avortistes com tu, defenseu la llibertat de les dones sobre el seu corps perquè es progresista i us fa estar “a la page”. Un dret social. Però teniu un resquici moral -o hauria de dir étic- que encara us preocupa que algú pugui dir que esteu contra la vida. ¿Vida? ¡El nasciturus té vida? No, no té vida, dius ara per superar les tevas contradiccions, perquè encara no té ànima…i et remontes al Gènesi – mentre Maya aplaudeix encisada-.
Mira Jodi, això de l’anima no és tan “vital” pel cristianisme. De fet repasa els testaments i fes la recerca de la paraula. Crist ressucitava els corps dels morts, no en parlava de les ànimes, que és, més aviat, un tema de dualitats filosófiques desde Plató.
Hauria de preguntar-te que entens per «dignitat» quan parles de una «Solució socialment digna» i hauria de parlar dels “metges” avortistes, a tant la peça, però no hi ha lloc aquí per a més.
Invoqueu la llibertat, perquè no podeu invocar la democracia que fins ara s’ha bassat sempre en l’imperi de les majories en el moment del vot.
“d’això se’n diu llibertat” acaba el teu tercer i final blog dedicat a l’avortament.
“Oh! llibertat, quants crims es cometen en el teu nom”, que deia Mme. Roland.
No entraré de plé en el tema de l’avortament que, com a tema de debat trobo que està superat. Em preocupa però el que dius sobre que el cristianisme ha de veure l’avortament com una questió social i no doctrinal. Qui ets tú per dir-li al cristianisme com ha de veure l’avortament? Si no vols que la religió si fiqui en el tema per què et fiques tu amb el que ha de dir la religió? No ho entenc.
Pitxes fora de test quan dius que la doctrina ha de ser adaptable per fer que les coses siguin mes fàcils i que si no ho fa aixi és «perversió». O sigui que quan el cristianisme diu que has de perdonar l’enemic i estimar-ho o que els rics han de donar el que tenen als pobres…com que ho està fent difícil, és perversió??? No t’entenc. Dius que els arguments de la religió contra l’avortament són una estafa i que només ha d’opinar sobre espiritualitat. Però Panikkar ens diu que l’espiritualitat ha d’implicar l’home en la seva totalitat, sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. Panikkar convida a recuperar la consciència de la unitat que constituïm en pensar-nos com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos. No citaré el Gènesi, per parlar de l’espitualitat em quedo més a prop amb Sant Joan: El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. (Jn, 3,8).
Pere Joan, jo no conec a ningú dels que escriviu comentaris ni al autor del blog, soc lectora ocasional. Em sorprèn que li preguntis al autor qui és ell per dir-li al cristianisme com ha de veure l’avortament. No se si el coneixes, jo no, però si ell està batejat per l’Església Catòlica, forma part de l’Església i com església és reunió i l’Església Catòlica és participativa i cada dia més, crec que ell te tot el dret a opinar. L’Església Catòlica no es una secta, és Universal.
Altre cosa seria si ell no estigues batejat, però no crec que sigui qüestió de demanar-li cap certificat.
Pel dames, trobo que fa reflexions a considerar.
Joana.
Amb l’Esglèsia no es pot parlar. Ja heu vist que està plena de pederastes. L’avortament és sagrat i està per sobre de tot.
Hola Jordi, no anava a escriure res en el blog d’aquest mes, vist que era un bis a bis entre tu i l’amic Quadras; però finalment ho faré perque em penso que, malgrat haver abordat aquest tema tres cops, no ho tens massa clar. Ho faré com sempre a bote pronto, o sigui que perdó per a les incoherències.
Crec que hi ha una confusió interessada entre el que és legal i el que és moral i queda a la conciència de cadascú. La confusió, també interessada s’estén al paper de l’Esglèsia. Dius que l’actitut de l’Esglèsia davant de l’avortament no hauria de formar part de la doctrina. Doncs com ho haurien de considerar?
En el teu cas em sembla percebre entre línies una preocupació per deeterminar si el nasciturus és un ser viu o no. En aquesta inquietut veig un fons religiós: Si hi ha un manament de Crist que diu taxativament: no mataràs, és clar que si considerem el fetus de 2,4,7,14 setmanes com un ser viu i l’avortem estem violant la llei de Déu.
En opinió meva el problema està en confondre el que és legal amb el que és just i moral, que depèn de la consciència. . En una democracia, per molt que a mi em pugui molestar, les lleis les fan les majories. El que no és religiòs no té un altre limit. I s’acabat l’història que no dóna per a tres capítols, crec jo.
Ara bé, si ens posem en l’óptica cristiana cal veure dues coses: 1) els preceptes donats per Crist i els Apòstols són poquissims (un d’ells és el no mataràs). Els preceptes afegits per l’Esglèsia s’exigeigen cada cop amb més moderació per no fer de la religió un esclavatge. 2)Tant els uns com els altres donen lloc a pecats, sotmesos a la misericòrdia de Dèu. Recorda allò de que el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.
Convindràs que l’Esglèsia té tot el deure de donar testimoni, això sí, sense tractar d’alliçonar ni aclaparar ni afectar la llibertat de l’home. El nou Papa creu en una esglèsia peregrina que acompanya a l’home en les seves inseguretats i manté l’esperança davant del misteri.
Tot això ve a conte de que aquest matí he vist que davant del temple de Santa Tecla algú ha empastifat el terre y les parets amb un graffiti en vermell llampant que diu: AVORTEM GALLARDON
Es veu que de personatges con el teu lector Adrià hi ha un grapat.
És que no heu llegit l’informe de l’ONU???
«no només al territori de la Ciutat del Vaticà, sinó a través de les institucions i individus sota la seva autoritat hi ha molts nens en diferents països sota un alt risc de patir abusos sexuals». Jo no m’invento res. Ho va dir la Sandberg.
El autor del blog, de forma delicada y amistosa, me hace saber que cuando interpreto que sus dudas se refieren a la existencia de la vida en el feto, me estoy equivocando y, en consecuencia, toda mi argumentación posterior carece de valor. Le podría contestar de forma privada y reservada; pero prefiero hacerlo aquí para animar el blog.
Dice el autor que su duda real no está en saber si hay vida -que eso lo da por descontado- sino en saber si el feto tiene alma, con lo que se le podría calificar de ser humano. De no ser así (parece que Santo Tomás tenía sus dudas y la cosa no está clara para la Iglesia misma) los abortistas podrían argumentar que si el embrión en fase inicial no ha recibido aún un alma inmortal de Dios, entonces no estaría tan mal el destruirlo. Nos cargaríamos una vida, eso sí; pero no se podría decir que fuera una “vida humana”, lo que atenuaría los efectos. Sería como matar una mosca cojonera, por poner un ejemplo.
Me parece, sobre todo por llevarle la contraria a mi amigo, que en realidad sería lo contrario; es decir, sería mucho más inmoral destruir un embrión que todavía no ha recibido un alma inmortal que destruir uno que ya la tiene.
¿Por qué? Porque, desde el punto de vista cristiano, el alma inmortal es el medio por el cual ese embrión puede llegar a alcanzar su destino eterno con Dios en el cielo, de tal manera que cuando alguien destruye un feto, le priva de esa posibilidad de redimirse. El crimen sería así más grave ya que se le impide al nasciturus de manera absoluta e irreversible llegar a tener un alma inmortal (o ser una persona humana, como dice mi amigo) y llegar a Dios. Visto así, esta sería la peor de las maldades pues el abortista no se cargaría un ser humano (que a lo mejor habría ido al limbo); sino que se carga su opción de salvación eterna, con una acción que en cierto sentido sería peor que el asesinato, todo el diseño que Dios tenía para esa persona única e irrepetible se iría al traste. ¿Lo he entendido bien ahora Jordi?
Ho sento: he arribat una “mica” tard, però…
Crec que t’has encaparrat massa amb el tema de l’ànima i t’he vist una mica ofuscat; has construït una teoria sobre una hipòtesi i no sobre una certesa. Tampoc crec que es pugui supeditar la condició humana al moment de rebre l’ànima i molt menys establir el moment en què això succeeix.
Jo això ho veig des d’una altra perspectiva; tots, absolutament tots els éssers que hem nascut a la vida, en algún moment de la nostra gestació hem sigut –amb ànima o no- un embrió, un fetus, un “ninot de làtex” (sic), un…, això que tu dius eufemísticament “un projecte d’esser humà amb possibilitats” (ostitú quin eufemisme…).
“A toro pasao” sabem el que no hauria passat si algún dels nostres antecessors (antecessores) per línia directa hagués “trencat la cadena”: simplement no hi seriem nosaltres, ni els nostres fills; s’hauria trencat la possibilitat d’un projecte d’éssers humans, que és molt diferent.
T’explicaré un cas que he viscut de molt a prop:
Es tracta d’una noia que s’enamora d’un noi i enmig del seu “idili” es queda embarassada; és el que en diriem un embaràs no desitjat. Des del primer moment el noi ho té molt clar i se’n desenten amb un “ahí te quedas”. La noia, tota sola, es troba en una situació de drama i malauradament hi ha molts casos com aquest on és evident que la dona està en clar desavantatge davant l’home, per molt que aquest s’impliqui en el tema.
Ella no explica res als pares i gaire be totes les amigues i amics li aconsellen avortar. La seva situació és duríssima i finalment decideix tirar endavant el seu embaràs. Aleshores parla, primer, amb les seves dues germanes i després amb elles i els seus pares. El suport de la família és total i fan pinya tots plegats recolzant la noia.
Avui la criatura, una nena, te poc més de quatre anys i mig, és meravellosa i estimadíssima, però no ens hem d’enganyar: ha estat i és molt dur per la mare tirar endavant ella sola, tot i el gran suport dels seus pares, que s’han implicat totalment. A tots els ha canviat la vida pels sacrificis i privacions que els ha suposat i suposa aquests primers anys, però molt feliços per la decisió adoptada.
Què hauria passat si la noia hagués decidit seguir el consell majoritari del seu entorn d’amistats? Probablement els pares no se n’haurien assabentat, però en cas que sí se n’haguessin assabentat, et puc dir que hauria suposat un cop brutal, però t’asseguro Samarra, que jo no m’hauria atrevit a jutjar aquesta noia.
Penso en totes les dones que es troven en situacions com aquesta, soles i sense el suport de la família, ni de la societat; me’n guardaré molt i prou de jutjar-les.
Està clar que totes les decisions que prenem lliure i voluntàriament, siguin quines siguin, porten conseqüències.
I per acabar, una observació: m’ha semblat que tanques el blog, només veïent l’encapsalament, el títol. Si posés “….Càstic i III” s’entendria final del tema, però poses “… Càstic III i final” o sigui: fi del blog.
No sé si vas per aquí. Em sabria greu però t’entenc; després de quasi cinc anys, aquest blog ha viscut moments brillants, amb molt alta participació, però d’uns mesos cap aquí es nota una devallada important d’interès per participar-hi.
S’ha perdut motivació i estímul i no sé per què.
Suposo que la manca de comentaris desanima al seu autor.
Tant de bo que ho hagi interpretat malament. El més que ve sortirem de dubtes.
Per fi un comentari intel·ligent. Jo crec que les mares en potencia (i els pares) abans de exercir el dret a decidir, hauríen de veure obligatoriament una imatge del no nascut a través d’una ecografia que mostri la realitat vital i humana de la seva existència i que, unida a la resta de la documentació, serveixi a la mare i, si escau, al pare, per poder prendre una decisió amb tota la informació rellevant al seu abast i sense censures. Clar que això no els interessa a les clíniques avortistes. Adeu negoci!
El lliurament d’una ecografia evitaria també equívocs interessats sobre l’origen de la vida humana, a més de justificacions abracadabrants com les que fa en Jordi sobre la naturalesa no humana del no nascut, arribant a negar irresponsablement la condició humana del no nascut, assenyalant que un fetus és un ésser viu però no un ésser humà .