Una amiga escriptora i articulista, fa uns dies, va publicar en un dels diaris on col·labora, un article reflexionant sobre les relacions Catalunya-Espanya. Ho feia arran d’un comentari personal que li vaig fer dies enrere i que jo li concloïa dient.- “per això vull ser d’un altre país, preferentment del meu”.
Cal dir que l’amiga és catalana, de temps establerta a Madrid i sobre la independència de Catalunya és mes aviat tèbia, tirant més cap el no que cap el sí, de fet oficialment és del no, però com a més d’emocional, és també intel·ligent, sap escoltar i avaluar, dubte però no fabula. Crec que en bona part, la seva postura ve donada per viure a Madrid que com se sap, viuen dins la bombolla i per ells allò és el món, el que hi ha fora és la resta de l’Univers i no cal saber-ne gaire més del que se’n pot veure al través. Si la gent de fora veiem que gesticula molt, o és que estan de gresca o és que estan emprenyats, inclús n’hi ha de tan ximples que fan les dues coses a la vegada, però en definitiva cap problema. L’únic que s’ha de procurar és que amb tant d’enrenou no petin la bombolla. Allà dins, és on es creen les veritats, es manega lo de tots: negocis, idees, cultura, opinió, esbarjo, directrius, política, lleis, diners, economia i finances.
L’article, planteja una espècie de cara a cara Catalunya-Espanya, prenent com eix una idea: diu que des de Catalunya “… es pinta una Espanya reaccionaria, patriotera, nacional catòlica, arrogant, corrupta…davant una pura i angelical Catalunya per essència i des de sempre demòcrata, pacífica, festiva, treballadora, solidaria…però que després de segles d’abnegat sacrifici, s’ha cansat de suportar el tirà i crida: ja n’hi ha prou!”
No se si les paraules exactes a emprar son aquestes, però com idea ho has ben clavat, aquesta és la íntima sensació del català corrent i la meva. I la del meu pare, la del meu avi i la de Mossèn Cinto i l’Espriu. I la del pamtomaca i els siquedevá (xiquets de Valls), que tant son esmentats en els discursos sortits de la bombolla, per demostrar quan en saben i com en son de propers a les nostres peculiaritats.
Com l’Univers el veuen a través de la transparència plasmàtica, les gesticulacions i els crits es conjecturen amb interpretacions, que en el millor dels cassos resulten esbiaixades, però el més corrent és que son grotesques pel contrast entre la interpretació del que es creu que és i el que és en realitat. Tot plegat, material per programes d’humor.
Està de moda i la meva amiga també ho ha fet, contraposar a grans i bons personatges històrics i contemporanis espanyols, enfrontats a dubtosos o directament abominables personatges catalans. Suposo que aquest contrast deu tenir alguna significació i interpretació, la intueixo però no cal perdre-hi el temps.
No. El problema entre Catalunya i Espanya no és una pel·lícula de l’Oest entre bons i dolents, la realitat és que son dos universos culturals amb diferents càrregues iòniques que col·laborant per separat i amb un objectiu, poden ser productives, però si s’insisteix en fusionar-les, exploten sense remei. No és així com, més o menys, funciona la cosa atòmica?
Com la meva amiga va tenir l’amabilitat de demanar-me què em semblava, entre altres consideracions li vaig reflexionar: “el que mou i fa que sobri gent per fer una cadena humana ininterrompuda des d’El Perthus fins al Ebre, on hi ha empresaris i obrers, avis i nens, homes i dones, indígenes i immigrants, gent de dretes i d’extrema esquerra, Senserrics i Lopez, gent del camp i de ciutat, no son les balances fiscals, les estrafolàries lleis Wert, ni el sovint menyspreu que ens arriba des de Madrid i que aquí ens arriba en format de broma, mira, mira que diu el Jiménez Losantos i el Margallo? Ostres! guaita la Cospedal o… Aquesta immensa transversalitat, el que belluga a tantíssima gent, és la defensa de la nostre manera de ser. Som com som i volem seguir sent-ho, això és el que se’n diu ser una nació.
Aquest no és un fenomen ni rar, ni exclusiu, tu que ets una dona viatjada, ho hauràs vist a USA on es reuneixen irlandesos, hongaresos, egipcis, guatemalencs, gent dels indrets del món més insospitats i fins i tot desconeguts; doncs be, tots se senten o es volen sentir nord-americans. Per què? Els quadre la manera de ser nord-americana, hi veuen un país d’oportunitats i per això estan disposats a integrar-s’hi i defendre-ho. Aquí passa tres quarts del mateix, per què és molta la gent vinguda de fora i son més independentistes que el Sr. Duran? No son traïdors a la pàtria com sovint s’ha vist amb estranyesa des d’Espanya, son persones que els quadra la manera de ser de Catalunya, s’hi troben integrats i s’hi han fet la vida, el seu futur i el de la seva família i com a la resta dels catalans, molesta, ofèn i enutja que vinguin de fora a dir-nos com hem de ser a casa nostre, (que per cert, ningú ens l’ha fet, l’hem fet entre tots els que hi hem estat segle rere segle). Enutja també que s’oculti, perquè emprenya a Espanya, que estiguem orgullosos públicament de la nostre gent, les nostres coses, llengua i costums, orgull del que la bombolla no en sap participar perquè no li veu profit propi, ans el contrari, ensuma perjudici.
(…)En qualsevol cas, moltes gracies per recordar-te de mi per fer el teu article, que com sempre és de factura excel·lent, però ja et dic, partir de “catalán bueno/español malo” no respon el que hi ha, per tant, has fet una cadira d’una sola pota.
Ja veus, en realitat tot plegat és ben poca cosa: volem ser nosaltres a casa nostre”.
…Ah! i per cert, la xocolata a can Viader està pendent encara. Espavila que tinc gana i ganes.
Des de Seattle, Wa. USA, haig de dir que com cuasi sempra coincideixo amb la teva argumentació. Sugereixo traduir el teu escrit al Castellá i enviarlo als Rajoy, Margallo, Fdz. Díaz, etc. i publicarlo en un diari de l’ «España profunda».
Ni pita, ni peta, ni fer la puta i la Ramoneta..
Tancat per vacances!
Tu mensaje…
S’ha de viure a Catalunya per entendre el perquè la gent vol marxar a un altre país «el nostre», la manipulació política i mediàtica és tan gran i durant tants anys que els han saturat la ment i han quedat incapacitats per pensar una altra cosa.
Després dels anys que fa en que es va coent la independència, de l’altre banda nomes hem sentit parlar de lleis, amenaces i pors, però cap raó. Dir “millor junts” no és cap argument, com a molt és un desig, sobre tot de la part dels que volen que les coses quedin com estant.
A alguns coneguts meus contraris a la independència, al principi els demanava 5 raons perquè Catalunya veies amb bons ulls el “millor junts”, vaig baixar a 3 raons, sembla que m’hauré de quedar en que la llei no ho permet.
Manel
Què terrible, Samarra, he tingut un mal son esgarrifós. En plena i profunda fase REM, estava passejant pel passeig de Gràcia, pujant per la dreta i en arribar a la cruïlla amb Provença…, valga’m Déu!, La Pedrera, la Casa Milà, la joïa de la corona de’n Gaudí, havia desaparegut i al seu lloc hi havia un xamfrà típic del “Nuñes i Navarro”. No m’ho podia creure, Samarra, era esgarrifós. Els turistes estaven desorientats preguntant per La Pedrera i jo no me’n savia avenir. De sobte, vaig veure un grupet d’homes que sembla que estaven al corrent de tot i m’hi vaig acostar perquè donàven explicacions: “Oyes, que nos la himos llevao a Bilbao porque es nuestra, joder. Al lado del Guggenheim será la óstia, o es que no os habéis enterao de que la Caicsa de Catalunya es nuestra”? Com ho sents, Samarra i jo, a punt d’un atac de melangia i una plorera que no es pot explicar. Sort que em vaig despertar abans que em vinguessin cagarrines.
I el què són les coses, nano, tot esmorzant m’assabento de la confessió inconfessable del molt honorable ex president, mare meva, quina puntada de peu a l’entrecuix dels catalans. Jo que em pensava que els que estaven pringats eren alguns dels cadells de la camada Ferrussola, però, casuncony!, el patriarca es veu que no es queda gens curt. “Osti tu, i ara tu”…, ¿“Tú también, Bruto”?
M’imagino com et deus sentir després del teu al.legat.
Em preocupa el pobre Artur Mas: des d’el primer dia l’Oriol Junqueras el te enxampat pels picarols i fotent-li els vots sense vellugar-se de la tasca de Sant Vicenç dels Horts on juga la seva estratègica partida d’escacs. És llest aquest home de la parpella mig caiguda, que ha reconvertit un partit ensorrat per l’incompetència de Carods i Puigcercós en un partit amb futur. Un partit en el que alguns dels seus destacats executius en els “gloriosos” temps dels tripartits va arribar a confeccionar llistes negres de periodistes no afins i llepaculs del “régimen”, com en “los viejos tiempos”.
Seguint amb l’Artur Mas, cal afegir la clatellada de’n Duran fa “quatre dies” i la renúncia de l’Oriol Pujol a las quatre cosetes que li quedaven dins del partit, i ara només li faltava la confessió del patriarca i marit de la seva “padrina”. Em preocupa que aquest home acabi fent un disbarat, perquè després de liderar amb fermesa un projecte que ha supost una tremenda devallada del seu partit i la seva autoimmolació en holocaust, al final no acabarà ni amb la categoria de màrtir i com molt es quedarà com víctima per danys col.laterals. Ja m’imagino el “Polònia” de tv3 amb el Rajoy vestit de torero i esperant a l’A. Mas amb muleta i espasa per l’estocada…
Ens ha petat la “Bombolla”, Samarra, la nostra, quina putada!!
Però hem de confiar que el Poble sabrà, sabrem estar al lloc…, no sé…
Ja fa uns dies tenia escrit un comentari per l’article d’aquest mes, però el tenia encallat i no me’n sortia per arrodonir-lo i acabar-lo. Sóc un desastre, em falta capacitat de síntesi i com comentari em sembla massa llarg i no m’atreveixo, però donat que quasi ningú s’atreveix a fer comentaris posaré el que vaig escriure i disculpa’m per la pallissa. Aquí va:
A dia d’avui aquest blog s’assembla a la “Bombolla”, ni pita ni peta i desitjo de tot cor que no peti i que torni a pitar com als temps de gloria, no tan llunyans.
Hauria estat be que la teva amiga escriptora i articulista hagués fet algún comentari al blog i d’aquesta manera haguessim pogut conèixer millor els seus punts de vista, que sens dubte, haurien enriquit el tema des d’altres perspectives. Ni tan sols faria falta que s’identifiqués, doncs amb un pseudònim n’hi hauria prou…, que sé jo, podria posar “Lola Flowers”, per exemple, o L.F. si ho volgués fer més curt. El cas és que L.F. (Lola Flowers) estic segur que aportaria coses molt interessants a l’article d’aquest mes, però em sembla que tot quedarà en una xocolatada a Can Viader on, entre melindro i melindro, discutireu les vostres diferències.
Efectivament, el problema “Catalunya-España” no és una pel.lícula de bons i dolents, quin disbarat pensar això, tot i que hi ha molts dolents per tot arreu, massa, però tampoc no crec que es tracti d’una fusió “contra-natura” abocada a una explosió inevitable. Els problemas són d’un altre caire.
En realitat, jo crec que Espanya no existeix, si més no, la España plural on, com a USA, hi cap tothom. Ho va explicar molt be un conegut articulista en el que en podriem dir “ El secreto de la Pirámide” (la “Bombolla”, que dius tu) en un article molt didàctic (“Antes muerta que de todos”) que va tenir molt bons i favorables comentaris des de diferents punts d’Espanya. Val la pena llegir aquest article:
http://www.caffereggio.net/2014/05/03/antes-muerta-que-de-todos-de-juan-jose-lopez-burniol-en-la-vanguardia/
A partir de la unificació de les Corones de Castella i d’Aragó, Catalunya va gaudir d’uns privilegis o furs molt semblants als que tenen navarresos (des de sempre) i bascos (des de la transició post franquista), birlats o perduts fa 300 anys, i el panorama actual ens mostra que no existeix tal unificació, ni fusió, ni “joint-venture”, sino una absorció en tota regla; una Corona que s’ha acabat cruspint l’altra i d’aquí una part de de les complicades i dificultoses relacions Catalunya-España. Aquesta España que va qualificar de forma molt breu i explícita el genial Pepe Rubianes i que en López Burniol ho ha fet de forma més acadèmica i acurada.
Per una banda està clar que la radicalització de la “Bombolla” fomenta els sentiments de ràbia i enuig. Dins d’aquest “búnker”, la gran cuina on s’hi cou gaire be tot, es remenen les cireres i es talla el bacallà, es decideixen inversions, infrastructures, AVES per tothom, aeroports no operatius i molts negocis derivats del tràfic d’influències,de l’informació privilegiada i dels suborns (alguns grans constructors en saben molt d’això). El “café para todos”. És el lloc on rauen quasi totes les empreses de l’Ibex35, la seu de les grans constructores, de la majoria de multinacionals, de les AENAS, IBERIAS, del famós “palco del Bernabeu” i la permanent oposició, governi qui governi, al Passadís del Mediterrani. Tampoc són gens conciliadores frases com: “Endesa antes alemana que catalana” o “seguramente con Portugal nos habría ido mejor que con los catalanes” o les perles del Wert i el Margallo, les del Monago o la del Carlos Bustelo quan va dimitir com president de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions quan varen traslladar la seu a Barcelona: “Para mí esto es una deportación” i en podriem afegir moltes més.
El fenòmen independentista a Catalunya, però, ha estat, fins fa ben poc, residual i minoritari i ha sigut ara quan ha agafat força per moltes d’aquestes raons i tot i així, s’haurà de veure què passarà al final. Crec que la “consulta” aniria molt be per clarificar d’una vegada un tema tan potinejat i magrejat per tothom. Altra cosa és que es puguin debatre les dates i la pregunta o si finalment tot quedarà en un NO RES.
De totes maneres a mi m’agradaria que, a més de l’eufòria i l’entusiasme indescriptibles que es veuen per arreu (sobre tot a tv3), es veiés també una mica d’exercici de reflexió i d’autocrítica per evitar danys cervicals considerables de tant mirar-nos el melic. Aquí, diguem-ho clar, el problema principal és la butxaca, Samarra, la butxaca, que no és poca cosa, no, però, a més de patriotes i màrtirs, desitjaria que a Catalunya hi hagués bons polítics i governants. Ja n’hi ha prou de “felpudos rojos” i governs indecents, que també els hem patit…, i els estem patint. Aquí també sabem fer “volar coloms”. Tenim temes de corrupció encallats sospitosament als tribunals (Bona nit Sr. Millet…). Tenim imputats en quasi totes les formacions (la Federació de Municipis, què?), del famós 3% no en sabem res i resulta que quan encara estem patint la pèrdua d’una institució centenària como és la Caixa de Catalunya (La Pedrera inclosa) per la gestió indecent de polítics (amb noms i cognoms ben coneguts) que s’han autoindemnitzat i forrat, ens surt el molt honorable ex president llançant una torpedinada a la línia de flotació del gran projecte.
No m’agrada l’España de la “Piràmide”, però tampoc la Catalunya que compta els seus conflictes i confrontacions en derrotes per l’incompetència dels seus polítics i això sembla un mal endèmic.
Se’ns han carregat un dels millors models de sanitat pública que hi havia al món i el Sr. Conseller ho està privatitzan tot. L’Hospital Clínic n’és un exemple i acabarem veïent l’Hospital de Sant Pau en mans de no se sap qui. I tots calladets.
I el patètic i ridícul espectacle de l’ex-conseller d’interior arengant als mossos perquè, arribat el moment, sortíssin a defensar Catalunya? Delirant…
D’acord que la bombolla dels Gürtels, Bárcenas, Bankias, ERES Andalusia, etc., etc., no peta, però a casa nostra hi ha coses que no haurien hagut de passar mai, sobre tot si volem afrontar grans reptes amb garanties i amb cara i ulls.
Seria bo que ens tornessim a llegir l’article que Maya va publicar al seu blog el més de gener d’enguany. D’acord, és una utopia, però val la pena reflexionar-lo i treure’n conclusions, que no vol dir estar-hi d’acord, però es veu per on van els trets a la Societat actual europea, on nosaltres no en som una excepció i hi estem enganxats com cul i merda, amb perdó.
Com deïa un que jo sé: «La feina ben feta no té fronteres»…, i àpali!!