LA CAIGUDA DELS DÉUS 2.0 de pel·lícula tu!

Un amic catxondo que és avi, m’explica que se sent com si fos un partit polític dels que no pinten, et diuen el que vols escoltar i… tan amples! Com els avis no han d’assumir responsabilitats sobre el que els hi diuen als nets i com l’educació del net és cosa dels pares, es poden dir bestieses i quedar la mar de simpàtic amb el net i passar-s’ho d’allò més be.

Em va recordar l’avi d’una divertida pel·lícula, “Miss Sunshine, en que la neta d’uns 10 anys, està suggestionada per presentar-se a un concurs infantil de bellesa. L’encarregat d’ensenyar-li el número que farà a la presentació és l’avi, lector empedreït de Playboy i coses així. Naturalment, el que assagen amb la nena no és un numero per una miss, sinó més aviat per una streeper i bastant estripadeta per cert.

El meu avi, al que no vaig tenir temps de conèixer, però sí de tenir-hi records, em recitava estrofes de Don Mendo.- “Que queréis Conde cagamos con los presos cagarramos?. !Cagaleras los metáis! ¿Cagaleras Señor Conde? Mirad Conde lo cagais. Se lo cago y cago bien”.  L’avi, que devia de ser un bon psicòleg, sabia que a un vailet de la meva edat i net seu, lo escatològic era transgressor i per tant  súper emocionant i divertit. En tenia una altre, “caga el rei i caga el Papa i de cagar, ningú se’n escapa” .

Vet aquí, que una inexplicable associació d’idees (la ment mai saps per on tirarà), m’han vingut al cap aquells ensenyaments de l’avi i que avui encara em perviuen. Davant el seguit d’esdeveniments que ens sacsegen a diari i ja perdut el gust per la cosa escatològica (l’edat no perdona), estic segur que el meu avi canviaria el caga el Rei… per un prosaic “Cau el Rei i cau el Papa i de caure ningú se’n escapa”.

Jo, que em sembla que soc el principal seguidor del meu blog, fa un parell o tres d’anys ja vaig escriure en diferents articles que veia venir grans canvis, canvis seriosos. No es que sàpiga res, ni tarot, ni estudis, ni pòsits de te, senzillament és que quan t’adones que les grans masses de diner, només s’utilitzen per generar més diner, ja veus que això no pot anar. L’endogàmia a la Naturalesa no ha funcionat mai, ni Emperadors rollo Calígula amb la germana o d’altres més propers, sense assenyalar, entre cosins, el que en surt son fills bords. El diner en coit  amb el diner, què engendra? no fa oi? A que fa mal d’ulls?

Miri com es miri, guanyar sense pencar, no te futur, simplement perquè pencar sense futur, tampoc te futur.

Això no m’ho va explicar el meu avi, això m’ho va explicar el meu pare. Era una llauna de sardines normal i corrent que el seu propietari la va vendre a un altre amb tan d’adornament i art, que en va treure el doble del que li havia costat. El nou propietari, convençut de que havia comprat una gran cosa exclusiva i única, la va revendre a una altre, doblant-ne el preu i així va anar passant de mans fins que el preu es va centuplicar. El darrer amo, cantava les excel·lències d’aquella adquisició a un grup d’amics del casino, el beneit del grup (als grups sempre n’hi ha d’haver un), va tenir l’acudit de dir.- i si l’obríssim? El posseïdor de la llauna li va clavar una mirada fulminadora que no li va caldre obrir la boca perquè entengués un contundent i mut  imbècil!!! Home, per l’amor de Déu!… llavors s’hauria acabat el negoci. Què no te’n adones capsot?.

El paisatge general que veiem no ajuda a l’esperança i a canvis de fons, si més no, llegiu el comentari al article del mes passat, que publica en aquest blog el lector Joan Carles.

El que veiem dia rere dia, és la caiguda dels déus i el seu lloc és ocupat per pobretes imitacions dels caiguts. Clarament es veu que la solució, de cap manera podrà vindre de tantes paraules buides, dites això sí, sense fe però amb contundència i aplom. Curiosament, l’únic canvi de déu que sembla aportar alguna novetat interessant i amb expectatives, prové del Vaticà.

La gent, el que necessitem és llum i el que ens venen és una partida de bombetes foses. Anhelem idees noves i els nous déus ni es molesten en encendre una espelma, son les idees de sempre, justament les que han fet caure als antics déus.

Ja quan avorrits i cansats, és el propi poble el que clama i reclama el què vol, els déus suplents entren en un atac de pànic, perquè la seva manca de llum els desorienta i per fer-se passar la por no paren de fer brogit.

L’altre dia, vaig veure una pel·lícula italiana divertida i molt interessant, Viva la Liberta es titula. A traves d’un plantejament ingènuament divertit, del tipus La Comèdia Dels Errors del Shakespeare, ens descriu les cuites del principal partit de l’oposició i la manera de com es passa màgicament de la situació de “bombetes foses” a il·luminar la cara de la gent.

Per poc que us interessi la cosa Publica, és una pel·lícula força recomanable, la fotografia i la il·luminació es atractiva i de bon gust i la interpretació de l’actor de moda a Europa, el Toni Servillo és excel·lent. Ara, si perquè son vacances us interessen les ties o els tios, el que toca és Sex Tape, amb la Cameron Diaz. De fet, amb el pòster ja en tindria-ho prou, però us perdríeu l’aire condicionat.

Bon estiu!