LA GRAN VICTORIA

Les coses passen imperceptiblement rapides, tot va canviant i sembla que no passi res. És com quan mirem la Lluna, no veiem que es bellugui, està allà quieta, estàtica, però quan la deixem de mirar i el cap d’una estona hi tornem, carai si s’ha mogut!

Els grans canvis sempre passen en silenci. Un dia vas al metge i se li acut pesar-te.- setanta vuit quilos i mig et diu. Setanta vuit quilos i mig? crides alarmat en veu alta, pretenent culpabilitzar al metge per haver-se equivocat, però si fa quatre dies en feia setanta!

El detonant que ens retorna a la nostre realitat més intima, sempre és tan imprevisible com inesperat i sempre es rep en forma de xoc. Fa uns dies, assistia a la festa de comiat d’un paisà meu, el futbolista Xavi, durant una bona estona em vaig quedar enganxat en la idea d’aquell noi que va despuntar en el primer equip i avui es retirava com a veterà, amb una carrera brillantment feta. El temps havia corregut per ell, però també per mi. Entretant, on havia estat jo? Potser és que havia deixat de mirar la Lluna. Ja ho va deixar escrit en Trotsky: la vellesa és el més inesperat que li passa al esser humà.

Però no és només el Xavi qui ens fa retornar a la realitat, és el món, que enmig del gran silenci còsmic, sembla portar un nou girar que proposa grans canvis. No fa tant, davant de la modernitat, preníem com a referencia els nostres avis, ai si això ho veiés el meu avi! Però avui, tranquil·lament, els canvis van tan de pressa que la referencia som nosaltres mateixos i ens podriem dir, ai si això ho veiés jo!

Ja he escrit en una altre ocasió que som una generació única i privilegiada. En tota la historia coneguda de la humanitat, no més enllà de cinc mil anys (Australopitecus Afèresis: 3 milions i mig d’anys), hem vist i viscut canvis i progressos de primera ma com cap altre generació. Fa setanta anys, el més avançat que hi havia en medicina era la Penicil·lina i els raigs X, avui els metges ja barrinen per superar la Braquiteràpia i es fan finíssimes intervencions intrauterines de fetus.

Mig ajaçats, en una gandula a la platja, podem comprar qualsevol cosa i ens la portaran a casa o al hotel on estiguem i probablement molt més barat que a la botiga. Tant se val que estiguis interessat en una pipa, un jersei o un aspirador, prèviament n’obtindràs una informació tan exhaustiva que cap fulletó o venedor t’hauria donat mai.

No fa tant, haguera sigut inconcebible que l’empresa de taxis més gran del món, Uber, no tingues ni un sol vehicle. O be que l’empresa més important en tràfec de continguts, Facebook, no en creï ni un. Airbnb, el principal proveïdor mundial d’allotjaments, no és propietari de cap immoble i Alibaba, l’empresa de venda al detall amb més volum de facturació, no te cap estoc. La botiga de més alt standing del món i que més factura, net-a-porter, és exclusivament on line.

Avui, llegim el diari o escoltem la radio des del mòbil, veiem la tele des de l’iPad, durant els desvetllaments de matinada, anem de compres des de la Tablet. Les grans companyies de telefonia, han deixat de ser venedors de minuts i s’han convertit en venedors de continguts, el temps te’l regalen i el releguen a empreses de segon ordre, per mercats de segon nivell.

El món, està passant del concepte rigidesa al de plasticitat, davant l’evidencia que la rigidesa només sol portar violència i la plasticitat convivència. Les lleis ideològiques perden pes pel seu caràcter intrusiu i és que l’existència de la Intel·ligència Social ja no és una sospita, és una constatació científica (Daniel Goleman). Avui, traslladat a tots els terrenys, comerç, industria, política, religió, família, únicament hi ha una paraula clau: adaptabilitat.

El Corte Inglés, n’és un bon exemple, va començar fent bates de col·legi i vestits  per home (d’aquí li ve el distanciat i rar nom). Pas a pas, es va anar convertint en uns grans magatzems fins avui, en que els nous hàbits de compra i les noves maneres que tenim de distribuir la nostra renda personal i familiar, els ha transformat en una gran empresa financera, especialitzada en préstecs de petit diner de baix risc (500 a 1000 euros de mitjana), una espècie de gran club de compradors, identificats per una targeta, per comprar de manera endògena.

Al contrari del que passa en les compres per internet, on els preus son un factor d’importància, en aquest cas el preu no és decisori, és el finançament l’important: ho vols? aquí ho tens. Pagar en metàl·lic te poc interès, és residual.

Hem entrat de ple en una nova era. Fins ara, sabíem que la necessitat creava l’orgue, avui ja podem dir amb tota seguretat que és l’orgue qui crea la necessitat.

Vivim un procés d’adaptació, procés que no únicament son les empreses les qui s’hi enganxen, sinó que la pròpia societat també. I a remolc, els polítics que vulguin subsistir no tindran més alternativa que pujar a aquest carro. Les diverses societats del món, tendeixen a igualar-se i van fent seves noves maneres; noves maneres de generar i satisfer desitjos, noves expressions verbals, noves formes de fer i inclús ser, noves consideracions morals, nous sistemes de relacions personals i socials (what’s up, Skype, Facebook, etc). Se’ns va elevant el nivell de vol i això inevitablement ens passa per una qüestió de capil·laritat cultural.

Son canvis que estan creant una nova arquitectura social i que aviat, espero, veurem com també repercuteix en la política mundial. Avui, sentir parlar de dretes-esquerres son antigalles sustentades exclusivament per la rutina miòpica dels polítics, molt preocupats pel vot i molt poc pel que el votant vol. Avui els mags de la política, al usar la vareta, no poden deixar de banda la invocació de la paraula màgica: Adaptabilitat. Tot s’ha de mesurar per la capacitat d’adaptació. Qui no s’adapta, plega i aquesta potser sigui la més gran i recent Victòria de la Humanitat.