LA MÚSICA QUE SE SENT

Va ser una merla que de bon mati em va despertar de dues maneres: l’una d’un son profund i l’altre la curiositat. Allà lluny hi havia una altre merla que li anava contestant. Realment, es va establir un diàleg amb un cant frasejat i variat, gens monòton. No hi havia dubte, era una conversa en “merlí,” llengua que no conec i per això no hi vaig pescar paraula. Però la música per llevar-se estava be.
Ignoro si els paleontòlegs, o potser haurien de ser els antropòlegs? els qui podrien aclarint-se què va anar primer en l’espècie humana, el parlar o el cantar? Ambdues facultats però, juntament amb l’habilitat d’utilitzar els polses oposats, han estat cabdals pel desenvolupament de tota l’espècie.
De fet, el cant ha jugat i juga un paper molt important en la vida de les persones. Des de les tribus primitives, amb cants repetitius, freqüentment rituals, fins a posem per cas, el cant gregorià, la historia de la música ha sigut i segueix sent l’accés més bàsic i directa als sentiments. Sense filtres, només d’acord amb la sensibilitat pròpia de cadascú i l’estat d’ànim del moment.
Un altre qualitat important de la música, és el seu efecte socialitzant. Una mateixa melodia o cançó, pot ser compartida, al mateix temps, per grans grups de persones heterogènies. Concerts en auditoris, concerts en grans espais, cant coral. Y és justament aquí on m’agradaria fixar-hi l’atenció.
Els concerts de música d’actualitat, s´hi reuneixen milers d’espectadors que amb entusiasme i a ple pulmó, acompanyen les cançons més conegudes del grup.
Cantar junts, et desposseeix de la teva identitat pròpia i passes a formar part de la identitat col·lectiva i a la vegada, enforteix el sentiment de pertinença. Soc un d’ells o si es vol, son dels meus.
Els himnes nacionals per exemple, que generalment s’escolten en esdeveniments esportius o fins i tot podríem parlar dels himnes esportius, tenen com objectiu crear una identitat singular i a la vegada, proveir d’un plus al sentiment de pertinença i orgull.
Malgrat això, no es pot dir que sempre hi hagi coincidència entre el sentir popular i la pompositat de l’himne que proposa l’estat. L’himne, és un intent de representació del que s’és o el que es vol que es cregui que ets. És l’expressió de les ganes de ser que te el col·lectiu. És per això que els himnes, necessàriament han de ser cantats, ja que la participació activa popular és la que justament al fer-ho seu, fa finalment que el cant sigui sentidament seu i identitari.
Però curiosament a vegades, la realitat no coincideix amb el sentir de la gent i el sentit pompós que l’estat vol aparentar a través de l’himne oficial. Es per això que hi ha cassos en que és el propi poble qui fa la seva elecció i al marge de l’oficial, l’acaba fent jugar de ple el paper d’himne co-oficial. “L’un és el d’ells i l’altre el nostre”.
El cas de la Marsellesa, potser seria una de les excepcions d’himnes concordants, no se si es tractaria d’un cas únic, no ho se, però el cas és que l’elecció d’un cant militar, va ser feta per la gent. La gent el va fer seu i el va convertir, amb el nom de Marseillaise, com l’himne nacional de França. No cal dir que la confluència de sentiments entre la gent i l’estat, és el que fa que sigui un gran un himne i molt probablement un gran país.

VET AQUI UNS QUANTS SENTIMENTS A TOT PULMÓ

A Venezuela tenen ALMA LLANERA “Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador
Soy hermano de la espuma”

Els anglesos s’emocionen amb PUMP & CIRCUMSTANCE “Dear Land of Hope, thy hope is crowned.God make thee mightier yet”

A Italia, se’ls posa la carn de gallina amb VA PENSIERO “Oh, mia patria sì bella e perduta!
Oh, membranza sì cara e fatal!”

Als catalans els posa EL CANT DE LA SENYERA “Al damunt dels nostres cants, aixequem una senyera que els farà més triomfants”