Fa uns dies, vaig conèixer una noia francesa que te el nom definitivament hamletià: Ofèlie. Està fent un màster sobre Relacions de Gènere a la Universitat. Ignorant de mi! mai haguera imaginat que hi haguessin màsters especialitzats en aquest tema, francament m’ho vaig haver de fer explicar poc a poc, perquè entre que m’ho deia amb accent francès i el títol Relacions de Gènere no ho vinculava a res que voltes pel meu imaginari, no veia per on havia de navegar.
Per si algun lector està tan “in albis” com jo, diré sintèticament que lo de gènere és masculí-femení.
El tema te moltes vessants, com diuen els polítics és polièdric. D’entrada, després de pensar-hi, vaig trobar que l’expressió Relacions és encertada perquè ho engloba tot, des de l’actualment més cridanera, la violència masclista que pot arribar fins a l’assassinat, passant per diferencies en el món laboral o a la violència psicològica, practicada per qualsevol de les dues bandes.
No deixa de ser curiós que hi hagin màsters sobre les maneres relacionals entre homes i dones, sobre tot perquè fa milers i milers d’anys que d’una manera imprescindible els dos sexes convivim i pel que es veu, fins avui, en competència i malament.
Probablement sigui cert que s’hagi de fer una reconversió relacional de gènere.
D’on pot provenir aquesta hegemonia del home sobre la dona? Una mirada retrospectiva antropològica ens mostra que les coses venen de lluny. Fins fa ben poc, el món s’ha anat construint i estructurant a base de força animal, física: caçar, navegar, conrear, obres civils, construccions, guerres i conquestes. Diguem que tot s’ha aconseguit amb esforç bestial o més refinadament, amb força animal, i si parlem de força, l’home dona millors rendiments que la dona.
No deu fer ni 200 anys, que la força física encara era el primer valor manufacturador de la humanitat. A partir de mitjans del segle XX, les coses van començar a canviar seriosament i amb fonament: l’home arribava a la Lluna fent clics, era l’evidencia del declivi dels forçuts. Actualment amb la força d’uns quants clics, s’ha situat un giny prop de Plutó, tant llunyà de nosaltres que per fer una volta complerta al Sol, un any seu, en representen 248 dels nostres. Estem de ple a l’era del clic.
La tecnologia ens posiciona en un pla convivencial d’igualtat, l’hegemonia ja no és la força sinó el clic, això no vol dir però que residualment, en major o menor intensitat, quedin ressons de l’anterior cultura de la força que afecten el comportament d’alguns homes i no oblidem-ho, també a algunes dones.
Si avui ens comparem amb etapes anteriors…és que estem en una altre galàxia. Avui, no tant sols una feminista, sinó tota la societat en pes, s’enfilaria per les parets davant determinats hàbits com el que escriu Heròdot referint-se a babilonis i també al Veneto.
Sic.-“La més encertada, al nostre parer (tinc entès que també ho observen els vènets a la Il·líria, habitaven a l’est del Adige i a la vora de l’Adriàtic) és aquesta. A cada poble tenia lloc un cop l’any la següent cerimònia: reunia a totes les donzelles que en aquell any havien arribat a l’edat de casar-se, a totes juntes les portaven a un lloc determinat i al seu voltant es situava un sens fi d’homes. Llavors, un pregoner les feia aixecar una per una i les anava posant en venda; començava per la més agraciada de totes i, després, un cop adjudicada aquesta a un alt preu, subhastava a la que la seguia en bellesa. Les vendes es realitzaven amb fins matrimonials, així que tots els babilonis casadors que eren rics, licitant entre si, es feien amb les més boniques. En canvi, tots els plebeus en edat de casar, que per a res necessitaven una bella figura, rebien per la seva part a les donzelles més lletges i unes certes sumes (entenc que els indemnitzaven amb els diners pagats per les guapes).
Avui, que això fins i tot ens fa riure, és una de les baules de tota una cadena que ha anat estructurant la vida social de la nostre civilització. Ara mateix, amb un bitllet low cost, encara trobaríem algun país amb practiques no gaire més evolucionades que aquestes de fa 2.500 anys.
Ni les coses passen perquè sí (ni tan sols les lesions dels jugadors del Barça), ni desapareixen de repent sense més explicacions. El que ha sigut durant milers d’anys, hem d’entendre que durant un temps hi quedarà el deix antropològic.
Des d’aquelles costums babilònies fins avui, les Relacions de Gènere, vulguis que no, han canviat molt i molt: tenim dones elegides president d’Estats i Presidentes i Directores de grans corporacions financeres y tecnològiques. Executives empresarials de tot nivell, Conductores de trens, busos i avions. L’altre dia vaig veure una noia dalt d’una maquinota impressionant, escoltant musica dins la cabina, demolint tota una muntanya que pels egipcis haguera estat l’obra de tota una generació. La generació del clic salva i salvarà encara més totes les diferencies de gènere, s’inventaran nous acudits i gracietes de gènere, perquè les actuals ja no faran cap gracia, ningú ho entendrà.
No ens haurà d’estranyar veure noves practiques esportives mixtes en equip, on cadascun farà pel que serveixi: uns habilitat, altres força, tècnica, visió estratègica. Avui, ja en gran mesura, les persones siguin del sexe que siguin, treballen pel que valen. Tenir un estúpid o una estúpida fent pel que no serveix, és i serà encara més una raresa. El que faci serà perquè val per fer-ho, no serà important ser home o dona. L’hegemonia serà del saber.
Gràcies Jordi!
Dani
De res noi. No es mereixen. Per fer aquest comentari no cal engegar l’ordinador. També és veritat que no és gens senzill fer un comentari intel.ligent als textes de’n JS. Especialment si hom considera que el llenguatge políticament correcte i perfectament polit, cuidadosament no sexista, no fa sinó distreure i amagar el problema real de la discriminació de la dona. El resultat, i perdona que t’ho digui així Jordi, és la utilització d’un codi tan polit sociolingüísticament com escàs, en tant que revulsiu transformador de les mentalitats androcèntriques o sexistes..
Caldría més sociologia i més pedagogia i no hem refereixo únicament al tema d’aquest mes. Recuperar la polémica viva d’altres époques d’aquest blog, demanaria platejar-se fins a quin punt l’ús del llenguatge anomenat políticament correcte en aquest assumpte -però també aplicable a altres temes abordats en aquest blog – serveix més per a l’adopció d’una actitud superficial epidèrmica, o fins i tot pseudoigualitària, que no pas per a un criteri substancial d’igualtat home-dona?
Si el que cerca l’autor és un “gràcies Jordi” o un “Què bé que ho has fet, amic” ja està bé com està.
Tornant al tema d’avui, és ben cert que avui en dia en referir-nos a una col·lectivitat que està formada per homes i dones, ens belluguem en el camp del dubte i la inseguretat i confonem gènere i sexe(?) com si esperéssim que la manera com es tracten homes i dones en el llenguatge tingués un efecte sobre la societat. Hi ha moltes cultures, curiosament una d’elles la babilònica, en què el llenguatge no diferencia gèneres i eren/són indiscutiblement cultures sexistes; la democràcia, amic JS, és la disposició a parlar els uns amb els altres i, fins i tot, a escoltar el que no ens agrada. Jo, pot ser podria pensar alguna cosa inconvenient sobre les dones; però igual em tapo la boca perquè no és politicament correcte. Certament penso que si una mesura per eliminar el sexisme consisteix en eliminar la possibilitat que la gent expressi clarament el que vol, el que sent, el que desitja i el que espera dels altres, es pot generar un dèficit democràtic. La democràcia és escoltar i parlar, i resoldre els problemes parlant. Deixar que la gent s’expresi lliurament sense coaccions. A vegades la política en el nostre pais (tots junt pel si) és excluyent i pot ser una manera d’impedir que la gent expressi clarament, obertament, allò que necessita i que vol, i que per tant la societat s’enfronti al conflicte.
Crec que he entrat en un terreny perillós, així que torno al conflicte de gènere: No heu pensat mai com és que Barcelona s’autodefineix sempre com a femení i Madird com a marculí? El fet que les dones pateixin agressions i tinguin sous un 30% per sota del homes, no es resol dient als homes que parlin correctament. La bona educació és útil i ajuda molt a parlar; però el llenguatge no arregla res.
Si encara queda algún tertulià dels vells temps, -n’hi havien de molt enraonats i prlífics- espero una resposta.