Fa uns dies, llegíem a la premsa que uns científics, havien fet la interesant descoberta de que, els elefants tenen la curiosa facultat de posar nom a un congènere del clan i referir-s’hi o relacionar-s’hi nomenant-lo pel seu nom propi. Diuen que ho aconsegueixen, mitjançant les modulacions del grunyit.
Aquesta noticia, mentalment, m’ha fet fer un salt enrere en el temps. Un salt d’uns centenars de milers d’anys, quan es creu que el Homo Erectus va fer el pas cap a Sapiens i va començar a viure organitzadament de forma tribal. Aquell nou status, va ser l’origen d’unes noves exigències, necessitats i obligacions convivencials. Entre elles, la millora de la comunicació oral, mes enllà de les expressions gestuals o sons guturals primitius, propis de l’espècie.
No seria extravagant pensar que amb el temps, les habilitats orals van anar millorant i inclús, no costaria creure que avorrits mirant a l’infinit, com a diversió, anessin experimentant amb sons labials, palatals, dentals. Sons que poc a poc, van ser utilitzables per comunicar-se amb expressions orals molt més matisades i significatives que, les utilitzades nomes amb grunyits. Talment, podria considerar-se com el naixement d’una nova modalitat en el llenguatge.
Aquells sons, usats repetidament per tota la comunitat, amb la mateixa intenció i significació, esdevindrien en paraules que conjuntades, es convertirien en un llenguatge propi i reconeixible.
No cal teoritzar massa per adonar-se que la transmissió de la llengua oral, es fa per imitació i repetició dels sons. Ho hem comprovat en l’aprenentatge a parlar dels fills. s’ha fet per imitació dels nostres propis sons.
Quan adults i decidim aprendre altres llengües, el mètode mes vinculant i eficient, sempre ha sigut, en origen i per la imitació directa dels sons.
De generació en generació, el llenguatge s’ha anat enriquint amb nous sons, noves significacions i possibilitats. Consegüentment, ampliació de possibilitats per expressar-se i aconseguir una comunicació més fina i ajustada al sentit, al pensament i al sentiment.
Com la transmissió del llenguatge s’ha fet fonamentalment per oto-fonètica i per tant per contacte personal, cada grup poblacional ha anat repetint els sons al seu aire, segons la seva entesa, gust, necessitat i capacitat.
S’escolta un so i sense més qüestionament es repeteix. I tal i com s’ha captat, s’empra. Inclús en les llengües romàniques modernes, hi trobem fonemes que, amb tota probabilitat, algú s’hi ha divertit fent-los corre amb una pronunciació divertida i que en el temps i l’ús, ha quedat incorporat al idioma com a singularitat.
Un exemple típic, el trobem en la fonètica del idioma francès, fàcilment reconeixible. En algun moment, quan el pas idiomàtic de la forma romànica a la que seria la francesa, a algú per un defecte físic en la pronuncia o simplement, com a divertiment, perquè ho va trobar graciós, va fer sonar el so erra, escurant fortament la gola. Com va ser divertit, altres ho van imitar i com per tots es tractava d’una nova llengua, van seguir la broma repetint-t’ho. I ves per on, així es com ha quedat, per major gloria d l’Edith Piaf i com un tret característic del idioma.
En els països d’arrel llatina, la llengua ens va arribar per contacte i veu de soldats legionaris. Probablement, entre ells, de orígens lingüístics distints i que a més, com a parlants de llatí, esmerçats i cultes no ho devien ser massa. Com exèrcit conqueridor, probablement la seva prioritat, no estava gens orientada a pobles d’orella fina. Els pobles sotmesos, s’adaptaven per imitació i aproximació a la veu d’uns legionaris que havien vist, viscut i tastat de tot.
Les llengües, son elements útils i vius per la comunicació, especialment entre les persones (per mes que hi ha qui també te llargues converses amb els animals domèstics i les plantes).
Es possible que pròximament, tinguem el privilegi d’assistir al naixement d’una nova llengua, tal i com ja va passar exactament fa milers d’anys amb altres llengues.
Fruit d’un singular despit amb arrels polítiques i amb l’aval del Rei d’España, s’ha creat una “Reyal Academi de sa Llengo Baléà”, dita així per aproximació fonètica, que s’entén serà qui haurà de donar caràcter acadèmic i filològic al dialecte del català.
I aquest es el motiu pel que, degut a la negligent i deficient reproducció oral de les paraules, aquest article s’ha escrit en català i no en llatí. Tal com també ens passa en les nostres converses que, gracies a la ignorància i poca destresa dels legionaris romans, les tenim en català, francès, romanès, italià, castellà…, formes culturitzades de llatí, per aproximació.
Avui en dia ademés del llenguatge
tecnològic tenim els madrilenys que diuen «pantumaca».
Sempre que llegeixo alguns dels teus articles, ho haig de fer vàries vegades per allò de “on és el Wally”?
La primera deducció que vaig fer en la primera lectura és que d’aquí uns 100.000 anys (tirant curt), els elefants parlaran més o menys com nosaltres ho fem ara. Això sí, amb la erre (egrrre) francesa perquè ja la pronuncien ara quan bramulen i ho fan de forma eixordadora i estrident. Per escriure, en canvi, ho tindran més difícil, tot i que ho podrán fer amb la trompa. Bé, deixem que els elefants facin el seu camí d’aprenentatge i que no els hi ho impedeixin els monarques “campechanos” que disfruten exterminant-los (entre kiki i kiki… del monarca).
T’imagino avorrit mirant l’infinit com els Erectus fent la transició a Sapiens (molt més actualitzat, naturalment) i reflexionant amb el tema de la comunicació verbal i els seus orígens.
Aquests legionaris als que et refereixes, que ens van invadir, conquerir i romanitzar, no dubtis que parlaven en correcte llatí; el què passa és que els pobles que van ocupar ja s’expressaven entre ells amb un llenguatge diferent, d’altres procedències i el poti poti entre unes i altres llengües, va donar lloc a les denominades llengües llatines. Totalment d’acord que la imitació i el mestissatge dels sons doten de peculiaritats pròpies la forma de parlar una mateixa llengua en zones geogràfiques concretes. L’espanyol que es parla a l’Argentina sona diferent del que es parla a Cuba o a Andalusia o a Valladolid, igual que el català sona diferent segons la zona geográfica on es parla; i tot per una qüestió de mestissatge en zones frontereres veïnes on es parla altra llengua. Del demés s’encarrega la imitació de sons que es transmet de pares a fills. Conec cinc germanes que parlen català i castellà amb la “egrrre” francesa per un problema logopèdic no heredat dels pares i segurament sí de la germana gran i si les hi fessim dir la frase: “Anava per la carretera un carro carregat de rocs tirat per un ruc”, el gargoteig fonètic seria esgarrifós.
Vull aprofitar per recordar l’anunci publicitari d’una cervesa a la televisió on s’escolta la veu en off de la Lola Flores que diu: ”¿Sabes cómo se nos ha conocido en el mundo?… ¡Por el acento!”… Ho trobo senzillament genial, malgrat que a moltíssima gent els hi passi desapercebut el què per mi és tota una reivindicació identitaria meravellosa, l’accent. Qüestió de sensibilitat vers les llengües i les seves peculiaritats, però malgrat el pas dels milenis, molts segueixen a la caverna dels neandertals.
És oportú recordar aquí el colpidor article pòstum de la gran Carme Junyent, “Morir-se en català” (https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/ ) que davant el seu imminent traspàs el va escriure perquè es publiqués i divulgués després de la seva mort, i en el que reivindicava el dret a morir-se en català, la llengua que ella estimava i defensava, la seva, i sobre tot a casa seva. L’imperialisme d’algunes llengües és aliè al sentiment i sensibilitat dels que parlem llengües considerades “minoritàries”.
M’ha sorprès que diguéssis que pròximament podriem assistir al naixement d’una nova llengua… No ho sé, Samarra, però el privilegi, en tot cas, será no assistir a la desaparició de la nostra i la tendencia actual no pinta bé.
Tornant als soldats legionaris que et tenen obsessionat perquè ho relaciones amb els d’aquí, jo ho veig diferent. Aquests soldats, dic jo que no van venir sols o eren més cultes del que et creus. Només cal veure les ciutats que van fundar, les seves construccions (carreteres, ponts, muralles aqüeductes, teatres, ciutats) i van implantar el més que respectable Dret Romà, font d’inspiració dels ordenaments jurídics europeus que encara conserven expressions 100% llatines, aquesta lengua mare gaire bé extingida per “imperatiu legal” i de la que en queden vestigis i “encenalls” en el món jurídic i del Dret i també en el món eclesiàstic i universitari; també al carrer en fem servir algunes (a priori, ipso facto, tempus fugit, carpe diem…), encenalls d’una extinció.
És més que evident l’evolució positiva en la comunicació entre humans, on el llenguatge ha assolit una “arquitectura” perfecta a l’hora d’expressar-nos, emprant classes de paraules (verbs, adjectius, pronoms, adverbis, etc.) combinades i ordenades amb una bona sintaxi, però la forma d’expressar-se cadascú, reflecteix el nivel d’evolució intel.lectual de cada esser humà on es pot comprobar que molts continúen a la caverna, nivell “unga unga”).
En José Millán Astray, fundador de la Legión Española (ja que parlem de legionaris), es vantava de bramar als quatre vents “Muera la Inteligencia y Viva la Muerte”; els “Novios de la Muerte” desfiln amb orgull patriotero al costat d’una cabra… i són aclamats per milers d’exultants fanàtics inflats de patrioterisme. I això passa avui, on podriem afegir d’altres cossos i forces de seguretat, algunes de les quals s’autodenominen “Policía Patriótica” i que al crit de “A por ellos” aplaudeixen l’atac amb extrema violència als qui no pensen com ells; Crits com el “¡se sienten coño!, ¡todos al suelo!, ¡dejadnos actuar!”, formen part d’un llenguatge més propi dels orcos del Tölkien i d’ogros cavernaris nivell “unga unga”. Podriem afegir també un crit-proclama també vigent a dia d’avui: “¡Vivan las cadenas!”, vigent a bona part de les Altes Magistratures i beneït per l’actual hereu de la pútrida Dinastia borbónica.
En fí, Samarra, crec que m’he allargat massa i el silenci també és una forma de comunicació, però buscant el Wally, al final no n’estic segur d’haver-lo trobat. Tu què creus?