METAL-LIC O TARGETA?

L’altre dia em van tornar uns diners d’un deute i entre els bitllets n’hi havien tres de 500 €. Nois, en vaig passar un fum! Si aneu al banc perquè t’ho liqüin, te compte amb nosaltres? No,no. Ho sento però només podem descanviar aquests bitllets als nostres clients. Escolti, que son legals, que me’ls ha tornat un que fa més d’un any que els hi vaig deixar. Vagi al seu banc i segur que no li posaran cap pega, nosaltres no podem. I si no tinc banc? Doncs haurà de recórrer al mercat negre (!?).

Durant una estona, em vaig sentir com si hagués acabat de cometre un delicte o l’hagués d’anar a cometre. Ostres! I on deu estar el mercat negre dels bitllets de 500 €? Em sentia com si els hagués robat o els hagués guanyat venent unes quantes paperines. Complexos i traumes dels desgraciats.

Mentre caminava pel carrer buscant – anava a dir el meu banc – però no, una sucursal del banc on em paguen alguns rebuts, m’anava emmirallant als vidres dels aparadors veient quina fila feia. No se si tinc tipus de xoriço. Resulto sospitós? Podria passar per proxeneta? Algú em fotria cas si de cop li demano “la pasta o et punxo”. Dono el tipus d’un pirat? Algú em fotria cas si li ofertes coca? O em denunciaria immediatament al 012 i acabaria a garjola?

Inclús en alguns aparadors, intentava interpretar discretament un dels papers que em proposava, com es deuen bellugar els xoriços? I un proxeneta? com es mou per tenir acollonida a la tia?

Quina poca autoestima! A cap de les meves preguntes m’hi donava un aprovat.

Realment, no tant sols no sé interpretar un paper, tenint per escenari el carrer, sense públic pendent de mi (espero), sinó que no puc convèncer ni a un caixer perquè em canviï un bitllet de 500 €. No insisteixi, hi ha una llei que ho prohibeix i s’ha acabat. Sort que no em va fer l’escena aquella de les pelis que criden: Seguretat!!!

Aquella mateix tarda, escoltava per la radio al predictor de moda, el professor Becerra Niño, que per cert, ha derrotat totalment al Mag Felix. Vaticinava que en un futur proper, veurem la desaparició dels diners, dels que en diem metàl·lic. Així de cop, vaig pensar, ves mira, s’han acabat els problemes per canviar els bitllets de 500. Però no, la cosa anava d’una nova perversió. Segons explicava el professor Becerra, els bitllets quedarien substituïts per una mena de targeta de crèdit/dèbit/guardiola, on ingressos i despeses anirien a petar allà, de manera que cap operació d’intercanvi de diners es podria fer en l’anonimat. Una de les grans avantatges que s’hi veia era que amb això, seria impossible l’economia submergida.

Tot partia de la idea que com avui els diners no son res, son simplement uns apunts adjudicats a una identitat, no cal que hi hagi tangibilitat. Al menys antigament, eren uns papers que se’ns feia creure que tenien el contravalor en or, avui lo del contravalor or queda per fer unes rises entre professionals de les finances. Avui, el contravalor és diu deute més interessos, aquests deuen tant a aquells, aquells tant a aquests, aquí hi passo aquest zeros, allà aquests altres i els de l’economia submergida, que som nosaltres, veient el ball de zeros, sospirant perquè algun zero, no que acabi caient a la nostre butxaca, sinó que ens el puguem estalviar de pagar.

Els Senyors del Deute, que son els que s’atorguen el dret i la gracia de fer les trampes, no tenen cap necessitat de submergir-se perquè no han d’anar a buscar el pa dels fills, a aquests els hi porten a casa, el tenen assegurat. La resta de mortals, els que estem sotmesos a que l’Estat ens protegeixi de tot, velocitat segons trams, no parlar ni mirar el mòbil, no menjar un croissant al volant del cotxe, fumar-hi sí, posar-se un casc per anar en bicicleta, passar la ITV, pagar tots els impostos, taxes, multes i interessos de demora… tot i més, sempre pel nostre be. A molts d’aquesta resta de mortals, no és que costi arribar a final de mes, és que el que costa és començar-lo.

Vista la manera en que pensen en nosaltres Els Senyors del Deute, crec que el primer dret del esser humà, és el de poder enganyar i mentir. L’engany ha estat la base de la prosperitat de la humanitat, ja els primers humans, havien de parar trampes per caçar bones peces; encara avui hi ha paranyers que s’hi guanyen la vida. Enganyar esmola l’enginy al haver de donar aparença de veritat a la mentida. Reivindico el dret i la necessitat de poder enganyar al nostre gust i manera, no som transparents, ni necessitem ser-ho amb desconeguts, la mama no em deixava ni parlar-hi. La salut i equilibri mental necessita tenir racons dels que ningú n’ha de fotre res. No és saludable que la nostre vida estigui en una targeta a mercè de qualsevol, la nostre vida sanitària, els nostres caudals, els costums i hàbits. Acabarem sent animals de gàbia, sense necessitat d’imaginació, ni iniciativa: menjar, cardar, dormir i no contagiant-se d’epidèmies, el món se’ns farà petit i les idees audaces, que podrien acabar sent iniciatives, una raresa que probablement acabarà sent prohibida, pel nostre be, es clar.

La capacitat d’engany, queda reservada als de la cúpula de l’establishment, que justifiquen la protecció dels seus propis interessos fent creure que és el poble qui els hi dona el dret, gracies a que de tan en quan votem a desconeguts perquè facin el paper de còmplices, amb aspiracions de mangoneig i amb això, ja som corresponsables. Doncs be, si això va així, per salut mental, el poble també necessita la seva parcel·la de poder per enganyar responsable o irresponsablement. Volem poder canviar bitllets de 500 € sense problemes i si no pot ser, que els eliminin. Pogué escridassar als burros que ens malmanen i menjar un croissant al volant del cotxe. I més coses.

Els que tenim quatre quartos, volem tenir els diners a la butxaca, anònims i sense explicacions. Que vigilin als Senyors del Deute i no a nosaltres.

Quins temps aquells! en que els dissabtes baixàvem al Saloon i ens inflàvem de whisky, pagàvem la gresca amb una bosseta de pols d’or que deixàvem mig ebris sobre el taulell. Els diumenges, mal dormits, amb ressaca i veu ronca, havíem de seguir bevent, ja que no podíem fer ni un mal mos pel mal que ens feien les barres, ressentides pels cops de puny de la nit anterior, per les baralles que teníem per les dones, no n’hi havien per tots. El John, el Wayne per suposat, que era qui picava més fort, sempre em deia.- Jordi, la millor targeta sempre és un bon mastegot.