Fa uns anys, visitant una exposició monogràfica dedicada a Kandinski, un d’aquells pintors que no es poden veure de passada, cada pintura et retè i en un sentit o altre, alguna cosa et remou i actua com a detonant de pensaments, idees, sensacions o sentiments.
Amb aquests grans pintors genuïns, no és fàcil veure massa obra original junta, doncs acostuma a està molt repartida per tot el món. Així que, si pots veure dotze o quinze obres juntes, has estat de molta sort, perquè es probable que no ho tornis a veure en molts anys. O potser mai més.
Però en tot cas, no és d’això del que volia parlar, sinó del comentari pescat al vol d’una parella de mitjana edat, que els tenia pel voltant. Passaven lleugers per davant dels quadres, ho feien amb la mateix lleugeresa displicent que es passen les pàgines de l’Hola, a la sala d’espera de cal metge.
Ell, a mitja veu li va dir.- No entenc res. Què vol dir tot això? Tu hi veus algun sentit? No te ni solta, ni volta. De fet, es un dels comentaris més corrents que s’escolten, quan sents a parlar de pintura abstracta a persones que de la pintura, tampoc n’esperen gran cosa, més enllà d’omplir un espai a la paret.
Buscar sentit a l’art abstracta? Algú busca sentit a la música, que també es abstracta? O el que hi hem de buscar son sensacions, sentiments o emocions?
Les coses, totes, per sí sol, tenen algun sentit? Quin sentit te un arbre? I un gat? I nosaltres mateixos? Anem més enllà, te algun sentit l’Univers? Realment no.
El sentit de les coses és el que únicament nosaltres li donem, i aquesta sí que és una de les més importants prerrogatives que tenim els essers humans: el que sentim, el que ens emociona, el que ens sensibilitza, en resum, els components essencials i basics de la nostre identitat personal.
Simone Weil, te un assaig L’Arrelament, molt recomanable de llegir, es de fàcil lectura. Al principi de l’assaig ens planteja un supòsit: “imagineu una persona absolutament sola en tot l’Univers”, i ens pregunta, “tindria això algun sentit?”
En un moment vagarós, em vaig entretenir a posar-me imaginativament en el lloc d’un home primitiu (no se’m va acudir que podia haver estat una dona); el situava quan la seva incipient capacitat de reflexió, el facultava per buscar explicacions a les seves incomprensions.
El veia assegut a la porta d’una gruta al caure el vespre, després de tot un dia en que havia vist molts canvis en el paisatge: al principi clarejava la foscor de la nit i poc a poc, s’il·luminava el paisatge. Després, un Sol espatarrant que ho inundava tot de llum, color i calor. A mitja tarda, una tronada d’espant, amb un desori de llampecs.
Ara, melangiós i pensatiu, mirant com els estels, s’anaven col·locant un per un al seu lloc i… de sobte el què faltava! la Lluna, avui plena, traient el nas per l’horitzó.
Aquell home, acceptava sense donar-hi més importància, el seguit de coses que, sense to ni so, li passaven pel davant i que ell, no hi tenia cap mena d’explicació, perquè en realitat, tampoc hi tenia cap mena de pregunta. Era el que veia i vivia cada dia des de sempre. Dia rere dia surt el Sol. Se’n va. Surten les estrelles. I tornem-hi, es fa de dia, cau aigua del cel i de tant en tant, dels núvols una llum encegadora i tot seguit un terrabastall eixordador. Surt a buscar alguna cosa per menjar. Quan plou, pinta a la paret, perpetuant alguna imatge que reté a la seva memòria i que te el sentit que només ell li vol donar.
Avui però, més abstret que altres dies, mirant el cel ja estelat, es fa una pregunta que mai a la seva vida s’havia fet.- Què és tot això? Per què? Quin sentit te?
Pregunta que per cert, ara que ja han passat uns quants cents de milers d’anys, nosaltres encara tampoc ens l’hem sabut contestar. Entre intuïcions, recursos tècnics i científics, n’hem arribat a saber-ne algun “com”, però ni un “per què”, ni quin sentit te tot això?
Però vet aquí, ja fa uns dos-cents mil anys, que aquell home primitiu, buscant una resposta a la seva pregunta, es trobà a Déu. Una de les troballes més transcendentals de la humanitat. Troballa que es va expandir per tribus, pobles, cultures i civilitzacions, d’Est a Oest i de Nord a Sud.
Passats tots aquests milers d’anys, avui l’home encara segueix amb la mateixa incògnita: I tot això que és? Per què? i…Quin sentit te?
La pregunta te tanta i tanta força, que l’home actual amb grans recursos humans i econòmics, surt al Espai Exterior en busca d’alguna resposta més explicativa i explícita de la que va obtenir aquell home primitiu al topar-se amb Déu, HO HE VOLGUT AIXI va entendre. Mentrestant, com no sabem què és tot això i tenim pocs indicis de saber-ne més, siguem nosaltres els qui li donem sentit a la Cosa i a les coses en general. No deixem que el sentit li posin els altres.
I consti, que no seria poca cosa!
Hola Jordi Samarra,
Has tornat amb el desvergonyiment suficient per plantejar-nos una pregunta d’arrel profundament ontològica.
M’agrada la claredat amb la qual abordes un tema com aquest. La veritat és que els teus textos em motiven i em condueixen a fer comentaris precipitats; Però crec que així ha de ser en aquest tipus de bloc. El comentarista no pot en cap cas pretendre emular la reflexió seriosa i serena que ha donat lloc a l’article; però crec que un comentari, per insubstancial que sigui, li dóna ànim a l’autor.
Fer-se la pregunta de si les coses tenen algun sentit NO ÉS POCA COSA.
Quan ens formulem aquesta pregunta contemplant una posta de sol o la profunditat de la nit ho fem en un present que es nodreix en bona part de la memòria. Es tracta d’una pregunta que sovint ens assalta quan (esporàdicament en la joventut o navegant per la tercera edat) constatem la pèrdua de tot el que va devorant el temps. L’ésser humà, quan té consciència del pas del temps, tracta de sobreviure gràcies al record, i -si no li afligeix una malaltia que li impedeixi recordar- al tornar sobre el viscut, es troba inexorablement lligat al neguit de la nostàlgia que l’atrapa. La pregunta va reapareixent en el temps: però afortunadament la memòria té diferents nivells d’entropia i desordre que ens protegeixen.
Ens intimida «l’ésser-per-la-mort», de Heidegger, quan advertim que el temps no ens vincula només al passat, sinó que ens obre al que encara no és i fa que ens interroguem pel que podria ser.
A partir d’aquí, el sentit de la pregunta només sembla útil si ens ajuda a ordenar la nostra vida tant en allò personal i psicològic com en l’aspecte social (religió, art, filosofia, política …). Així que probablement, la pregunta pel sentit que té la vida, té sentit perquè es planteja espontàniament com ho fa el teu home en la seva cova contemplant el que l’envolta. Està aquí com a resultat d’un procés lligat a la nostra estructura cognitiva i, una vegada que hem decidit sobre «el sentit de la Cosa», no ens ha d’inquietar si no hi ha cap resposta esperant-nos.
El sentit de la pregunta és el de permetre’ns -com molt bé dius- trobar en nosaltres mateixos l’únic sentit possible. Agraeixo la teva cita a Simone Weil, jo citaré l’Unamuno del «querer crer»: «Si és el no-res el que ens espera, fem que sigui injust».
Ho dic amb tots els respectes: tan inútil em sembla el blog d’aquest mes com el comentari que penja d’ell. I afegiria que com el meu propi.
A hores d’ara molta gent creu que preguntar-se públicament sobre el sentit de la vida suposa una lamentable pèrdua de temps.
En tot cas és una pregunta que cada un es fa a si mateix en un moment donat de la vida i opta per una resposta. Déu? ¿Tan se m’en fot?
Tinguem en compte que paraules com sentit o significat requereixen una elucidació elemental si volem evitar caure en la constant confusió.
Elucidem junts: Si la vida és és un procés creació, aniquilació i desaparició no té sentit. En principi perquè tingui sentit ens cal el supòsit de la immortalitat. Un concepte que implica l’existència de Déu. Aquest és el dilema.
Davant la presència de la mort i la por al sofriment i a aquesta mateixa mort l’únic acte lliure de què disposa l’home és el suïcidi. (Físic o intel·lectual). Com a alternativa s’ofereix l’opció d’una suma d’actes contingents i inútils que ens defineixen en un temps present, entre un temps anterior infinit i a un futur igualment infinit. Abans de la vida res, després de la vida res.
Però resulta que justament la vida és comprensible perquè és finita i és el concepte de la «vida eterna» el que s’escapa de la raó i es recolza en alguna cosa que anomenem fe. Kant feia espai a la fe allà on acaba el coneixement.
La mateixa Bíblia és clara en l’afirmar que en última instància Déu és incomprensible per a nosaltres. «La seva grandesa és inescrutable” diuen els Salms.
Al fer-te i fer-nos la pregunta del blog cal especificar què volies dir amb «Sentit de la vida». Que és quelcom crec que no té res a veure amb la pregunta que es feien amb lògica els visitants de l’obra de Kandinski. Crec, que en el teu cas, és una frase que no té sentit.
Mario Bunge, el filòsof argentí recentment mort als 101 anys, ens diu que només les proposicions, els objectes i les teories poden tenir sentit, ser veritables o falses; però l’ésser no té sentit. A no ser que et refereixis a l’algun sentit no semàntic de la paraula sentit. (Però en aquest Blog, per desgracia no hi ha resposta de l’autor).
La teva conclusió és que la vida té sentit com a vida en la qual cada un tria com donar sentit a la cosa i no cal indagar més. I jo crec que això, en el fons, «És poca cosa».
Si prenc les teves reflexions des d’un escepticisme radical el teu plantejament no pot acabar com acaba.
Crec que l’elecció ha d’anar més enllà. És tan bona resposta dir que té sentit com dir que no el té. El de «té sentit?» es replanteja com «té significat?» I no és ben bé el mateix.
I aquí callo, com fan els personatges dels contes de Borges que comprenen que no hi ha res a dir.
Aquest mes fas una pregunta i li dónes una resposta i en això erres. Les ments genuïnament inquietes com la teva es qüestionen les coses; però no anhelen trobar respostes, basades en el pensament dicotòmic, simplement van sempre a la recerca de noves preguntes. Si l’objectiu final és arribar a un estat d’equilibri entre el saber i no saber, entre confusió i claredat, és bo provocar moltes respostes fora de la lògica quotidiana i la racionalitat que ens empresonen, ens constrenyen i ens limiten.
No tengo palabras, la pregunta que planteas nos ha hecho daño. Para contestar a esa pregunta me pasé una buena parte de mi vida tratando de entender las posibles respuestas al amparo de la razón hasta que perdí la esperanza. Ahora envidio mucho, pero mucho, a la gente “ignorante” que conserva la esperanza. El precio a la sabiduría no vale el esfuerzo, es demasiado oscuro… daría todo lo que tengo por volver a ser ignorante. Maldito sea el día en el que me puse a cuestionarme todo ésto.
El hecho de estar vivo es aterrador. Al final todos vamos a morir y morir no es solo dejar de vivir. Morir no sería tan grave si prescindiéramos de la variable “espacio-tiempo”. En un enfoque eucleidiano de la gravedad cuántica el tiempo real y ordinario es reemplazado por el tiempo imaginario, que acaba comportándose como una cuarta dimensión del espacio. (espero que quede más claro que la idea de la existencia de un Dios creador). Sea como fuere, lo que nos puede angustiar mientras vivimos es imaginar que, tarde o temprano, desapareceremos en el vacío. Nos fundiremos en la nada totalmente y será el fin de todo. Cuando me digo «yo no existia cuando mis padres se conocieron»… no puedo dejar de sentir un miedo irracional: «cuando yo no existía» ¿que significa: cuando yo no existía? ¿No me angustian los millones de personas que desaparecieron antes de nacer yo, antes incluso de que la Humanidad se dotase de una esperanza que ahora se esfuerza en perder? ¿Su muerte no me afecta en lo mas mínimo?
Por mucho sentido que le demos a la vida solo somos un puñado de polvo perdido en una galaxia, en un universo. Cuando dejamos de ser ignorantes aprendemos que el universo mismo desaparecerá, ya no habrá nada.
Sin esperanza no importa cuanto se esfuerce uno en la vida. La ética o la moral no significan nada. ¿Estar vivo es un regalo o es una maldición? Sabes que el final tienes que separarte de todo. La muerte llega, tu cuerpo muere y tu espíritu queda en el universo. El mismo universo que terminara extinguiéndose. Claro que hay un pequeño porcentaje de humanos que seguirán un tiempo vivos en la enciclopédica información de internet; pero ¿cuando desaparezca el Universo seguirá existiendo internet?
Claro que puede haber un consuelo en pensar que en un principio no existía nada. Luego, según la explicación teológica de esa nada creó Dios los cielos y la tierra. Los que salimos de la ignorancia podemos optar por coincidir con la teoría del Big Bang. En resumidas cuentas que hace unos 13.800 millones de años de la pura NADA, por efecto de un capricho divino o de una explosión de la materia, se puso a andar el tiempo en un universo que continua expandiéndose hasta su total desaparición.
Ahora, no veo otra forma de no desaparecer en el vacío total y no volver a esa nada primigenia que recuperar la fe, la esperanza y, de paso, la caridad.
Y para acabar: ¿Qué sentido tiene el concepto de la nada?
Quin text i quins comentaris! La teva pregunta sobre el sentit de la vida constitueix una modificació disimulada de la clàsica sobre l’existència de Déu. Oi que si?
Nosaltres, el poble català hem anat perdent la Patria, el Rei i els Furs. A alguns, espero que a tu també, ens queda Déu, o com a mínim la capacitat de preguntar-nos per la seva existència, fins i tot sense fugir de l’àmbit polític o d’organització social.
Déu és un ésser superior inescrutable, llunyà i desconegut. Hom hi pot creure, o no. Una altra cosa és la religió, l’església i el clergat. Les institucions eclesiàstiques, llurs edificis i propietats, així com els sacerdots que les mantenen i les fan créixer, esdevenen ben reals i indiscutibles. Aquest poder físic i terrenal imposa un ordre social fonamentat en una ideologia (la religió) que, en principi, brolla de la interpretació del llibre “sagrat” però que té – i vol tenir- conseqüències ben pràctiques. Dit sigui de forma esquemàtica, la religió crea un règim d’organització social. Napoleó Bonaparte pensava que la religió garantia la pau social i va escriure això: “En la religió no hi veig el misteri de l’Encarnació, ans hi veig el misteri de la pau social”. Sense Déu no hi ha religió i perden força la ética i la moral. El nostre Junqueres ho té ben clar.