L’altre dia, em deia un amic que amb la mort del John Lennon es va adonar que era a partir d’aquell moment que havia deixat de ser jove. La seva vida la tenia repartida entre l‘abans i el després d’aquella estúpida tragèdia. Sembla, no obstant, que això no tan sols son rareses del meu amic, me’n he trobat d’altres que també escriuen els capítols de la seva historia d’aquesta manera: la mort d’en Kennedy, la tornada d’en Tarradellas, el maig del 68, la caiguda del mur de Berlin… Les fites personals, sembla que no marquen el troncal de la vida: el dia que es varen casar, el primer fill, la feina que va millorar substancialment l’estatus, la hipoteca a 40 anys, la mort dels pares, no semblen ser nous capítols, simplement son punts i apart. Son els esdeveniments emocionals, socialment potents els que marquen les etapes. Els anglesos, van deixar de ser anglesos (per uns dies) el dia de la mort de la Princesa Diana.
En tot cas, això de viure cada dia fa difícil que ens adonem de les transicions i els canvis d’etapes. Cada matí ens veiem al mirall i prou que som nosaltres, amb millor o pitjor aspecte, però no es pot negar que ho som. Un dia no obstant, no se sap perquè ni d’on ve, t’adones que tu no ets aquell, tens menys cabell i te n’han sortit alguns de blancs, els porus de la cara es noten… estàs més gras o t’ha crescut el nas? I és que es van produint tota mena de canvis sense el nostre permís i el que és pitjor, sense adonant-se’n.
El mateix passa amb l’evolució que constantment, sense percebre-ho quotidianament anem vivint, finals i principis, son les “petites morts” de cada dia, coses que imperceptiblement se’n van i no tornaran. Avui, convivim tres generacions de bases radicalment diferents: els de la radio galena i la Hispano Olivetti, els del fax i el mòbil, i els del I-pad i els androids, tres salts culturals que en altres etapes de la Humanitat difícilment ens haguérem trobat junts. Amb aquesta convivència, no ens ha d’estranyar que surin moltes idees prescrites en el mar de la vida. Inevitablement s’auguren canvis. Som al final d’etapa.
Es produeixen una sèrie d’indicis sobre els que cal reflexionar-hi. A Europa, per exemple, hi ha una manca de lideratge amb capacitat de moure voluntats integradores. La manca de líder és com un riu sense llera, l’aigua ni pren força, ni direcció, s’escampa i s’escampa i acaba fent una zona pantanosa plena de mosquits i paludisme, amb alguna granota que mai acabarà sent príncep, per més petons que malgasti la princesa. Dit en prosa, si no surt un líder d’idees potents, honest i creïble, Europa està més a prop de dissoldre’s que de compactar-se.
Un altre indici i és tot un indici, el tenim en El Vaticà i La Caixa, de estructures molt similars, però de naturalesa ben diferent. El Vaticà, és el principal proveïdor mundial d’intangibles i La Caixa un important traficant de bens materials aliens i propis. Cadascuna de les institucions, està regida per un líder “primo inter pares” i les organitzacions tenen un teixit tramat de delegacions i delegats.
Si ens fixem com es maneguen, hi trobem moviments prou reveladors que s’han de prendre seriosament. El Vaticà, sobre la marxa, decideix un inaudit canvi de líder que evidencia la urgent necessitat d’un vital canvi de rumb. La Caixa (lo tangible sempre va per davant de lo intangible) amb gran visió de futur, es va anticipar al vendre La Colonial, la seva potent empresa immobiliària, quan encara eren molt pocs els que s’ensumaven el crack immobiliari. Els compradors d’aquell “xollo”, encara estan buscant a qui poden fer pagar la pífia.
D’altre banda, no es poden menystenir opinions que van més enllà del que diuen, com les del Sr. José Manuel Lara, President de Planeta, persona molt ben informada i que referint-se a la independència de Catalunya, ens explicava com Europa de cap de les maneres la permetrà, perquè s’obriria la porta a la independència de Flandes, Còrsega, Trentí-Tirol, Aquitania, Llenguadoc-Rossellò… i d’altres. Ostres! si això va de serio i el Sr. Lara és dels que només parla en rigor, esclata un nou, desconegut i inesperat problema d’enorme calat i que no és cap tonteria preguntar-se quina mena d’Europa tenim, que hi ha tants pobles amb anhels d’alliberar-se i amb un peu a la porta per independitzar-se, tot esperant a veure que passarà amb Catalunya. Oi que fa pudor de canvis?
Sense parlar d’economia, son indicis que evidencien insostenibilitat. Avui els europeus, vivim en un edifici sense pilars que s’aguanta de records i en mans de mentiders, calumniadors, intrigants, corruptes, penques i barruts, pallussos, psicòpates, poca soltes, cara girats, milhomes, impostors, manipuladors, tergiversadors, lladres, subornadors, sonats i pusil·lànimes, epítets que amb facilitat, a cada un d’ells, hi podem posar nom i cara. Algú pot creure que tota aquesta tropa farà res que no sigui per ells mateixos o per fotre al altre?
És temps de que a tots aquests gestors de lo públic, se’ls arrabassi de les mans el poder, és el temps d’un enèrgic activisme ciutadà per forçar l’aparició de nova gent, que surtin nous líders decents i capaços de donar de nou sentit a les nostres vides, no a les seves. Si ens pensem que hem nascut amb la flor al cul i creiem que ja ens ho arreglaran, ens acabarà caient la casa a sobre.
“Hi ha un temps per a tot”, i això ho diu la saviesa del llibre de l’Eclesiastès, des de ja fa uns tres mil anys.
«No passis pena», Jordi, que ells mateixos estan acabant amb «la gallina dels ous d’or». Tal com van anant les coses, el capital no pot ser retroalimentat perquè el consum, un dels engranatges que sostenen als corruptes, cada dia va de mal en pitjor. Encara que nosaltres siguem prou incapaços, això no s’aguanta i alguna cosa haurà de canviar, no et sembla?
m’ha agradat. un bon «resumen»
Si cada nacio te els governants que es mereix i cada generacio te els governants que es mereix, jo no li veig gaire solucio a aquet fi de cecle.
Es el canvi posible?
En Obama espiant a la Merkel i al Papa despres del pacte de les Azores, trenca les esperançes.
La solucio, un lider asambleari ?
Es el canvi possible, o be cal fer «tabla rasa»?
Construir el futur sobre nous paradigmes? algu pot saber quins seran aquets nous paradigmes?
No crec sigui sensat mantindre una fe «regeneracionista»
una abraçada
enric
hola jordi
despres de una lectura rápida, nomes dos comentaris «d´ascensor»:
– la esglesia catolica porta mes de 2,ooo anys d´historia i te fins no materials; la caida porta poc mes de cents? i la fundacio li serveix de tapadera. El paralelisme es discutible
– si el tamboriler del bruc no hogues tocat els timbals ara potser foram part de França i gaudiriam del mateix nivell de autogobern e identitat nacional que els nostres veins de la catalunya nord
Es ben clar que no hi tenim cap flor al cul. I ara, què et pensaves!
Tens tota la raó i et diré que no acabo d’entendre els comentaris que t’han fet. Lectures ràpides. Es clar. No es poden fer lectures ràpides d’un text com el teu. Jo per aquesta vegada em limitaré al títol.
Mai he cregut en la flor al cul. I quan algú em diu que una persona l’hi té, la meva resposta és que li deu haver crescut perquè l’ha sabut regar convenientment. Acte seguit arxivo el meu interlocutor en el grup de dròpols sense ganes de pencar.
Si volem la flor ens ho hem de treballar. Qui pot seure a esperar un lider assambleari? És una contradicció.
Que a alguna persona li vagin bé les coses no vol dir que hagi tingut sort, sinó que segurament ha treballat de valent per assolir un objectiu i ha sacrificat altres opcions de vida que el meu interlocutor curt de vista no arriba a veure. Evidentment, i abans que algú se’m queixi, excloc d’aquest paquet els trepes (que tampoc suporto i que immerescudament arriben ben amunt) i la gent a qui tot li ha vingut donat pel cognom (que massa feliços no deuen ser perquè no crec que valorin res).
La resta d’accepcions de l’expressió ‘tenir la flor al cul’ impliquen l’enveja cap a altri. Pronunciar aquesta frase feta no és més que una excusa per queixar-nos del mal repartiment de la fortuna i criticar els altres des de la comoditat del sofà, però també des de les seves possibilitats limitades. Amb el cul a la poltrona no ens creixeran mai flors al cul, com a molt cultivarem el coachpotatoeisme que diuen els anglesos, mentre mirem la tele, repiquem en el teclat del nostre portàtil o llegim una revista sobre el nostre hobby preferit. Aquell hobby que, d’altra banda estaria millor que anéssim a practicar enlloc d’escalfar el coixí.
Enlloc de criticar les flors que veiem als culs dels famosos, amics, veïns, familiars i saludats a qui les coses els funcionen a la vida, seria millor que estudiéssim què han fet per arribar fins aquí. Que prenguéssim exemple i, amb una mica d’esforç, us asseguro que no aconseguiríem una flor al cul, sinó un jardí sencer.
Yo tengo un amigo que es incapaz de pensar distinto. Mi amigo tiene un blog en el que mes tras mes vierte sus ideas e inquietudes para solaz de sus amigos. En realidad es como cuando lees a la Rahola, el Morán, el Gimenez Losantos o el Carreras: todo el mundo encuentra lo que busca.
Mi amigo se mira cada día al espejo y se ve igual. Otra cosa es cuando el “espejo” de las fotos de carnet, al renovar sus documentos de identidad españoles (¡Ay!) , le advierte de los cambios del tiempo. Mi amigo tiene hijos que también le marcan el paso inexorable de su tiempo. Pero las ideas de mi amigo siguen inmutables, estables y puras como rocas de basalto.
Mi amigo entiende que atreverse a pensar distinto le abriría espacios para vivir otra vida en esta vida. Pero no puede. Es incapaz de llevarse la contraria. Él sigue con su “biblia” particular que le conforta y le da seguridad frente al mundo. El “deber ser”, ajustado a su particular conciencia social y moral se lo come día a día y no le permite moverse en otra dirección, ni siquiera por el afán rompedor de “llevar la contra”. En mi amigo se da la feliz coincidencia del deber y el deseo, desmontando de golpe el dilema kantiano.
Mi amigo pone la razón, o mejor dicho el razonamiento, por encima de las emociones e incluso de sus restos de fe. Pero mi amigo pretende ignorar que su razonamiento es deudor de su sentimiento. Por eso a mi amigo le es escasamente útil su reconocida capacidad para distinguir entre el bien y el mal. Mi amigo reclama un bien supremo, al que reconoce una pequeña posibilidad de existir, al margen del bien moral y de la inmortalidad del alma . ¿Será por eso que mi amigo es capaz de confundir La Caixa con el Vaticano? La idea parece interesante si no fuera porque El Vaticano ya tiene su propio banco; mientras que la Caixa no creo que dedique mucho tiempo a pensar en el bien moral.
Mi amigo ignora que sin metafísica no hay física. (También se podría decir que sin física no hay metafísica. Esto de las frases…). Por eso cree que puede ser un apóstol más del deber ser, aún a sabiendas de que nadie está por la labor, que el compromiso del existencialismo sartriano que inspiró sus primeras reflexiones allá por el 68, es ahora, si algo es, un existencialismo no comprometido. Que las «petites morts de cada dia» acaban con las bases más sólidas y nos van dejando huérfanos.
Quería hacer un comentario breve, que mi amigo merece sobradamente; pero poco a poco me he dejado caer en un jardín demasiado florido para le escasez de mi culo y lo poco llena que tengo la regadera.
Mi amigo es inteligente y por encima de la poca claridad de mis palabras, ya sabe lo que quiero decir.
Así que acabo resignándome “Lo que es no puede dejar de ser porque ya es”, que dijo Parménides.
Quina castanya, Samarra!! En acabar de llegir el teu article me’n vaig anar corrents a mirar-me al mirall i…, “sielos, ¡qué horror!”, vaig comprovar que estava més gras, amb el nas més gran i els cabells…, ui, els cabells!, quasi be tots blancs i algún de negre difícil d’identificar (deixant apart celles i pestanyes). Res a veure amb el nas de’n Pinotxo i molt menys amb el nas i els cabells de’n Richard Gere.
Em vas destrossar el dia, Samarra, jo que estava ancorat en allò que cantava el Serrat del “tot just despertavem del son dels infants…” i merda!, com passa el temps!!
És ben cert això que dius de les fites històriques com referent de les diferents etapes en la vida. És com un “principi” de coetaneitat. Però en les fites que has anomenat n’he trobat a faltar una força important perquè afecta a moltes persones, alguns milions de persones diria jo; em refereixo a la Constitució Espanyola, ampliament recolzada pel poble espanyol el 6 de desembre de 1978. Em pregunto quans espanyols veuran aquesta fita com la de la Constitució que no varen poguer votar… No cal agafar la calculadora, doncs a dia d’avui, són tots els espanyols menors de 53 anys, o sigui, que molts individus amb cabells blancs i amb el nas en fase de “desenvolupament” no van poder votar la Constitució perquè eren menors d’edat i ara resulta que a la que s’insinúen canvis o modificacions a la Carta Magna per actualitzar-la o ajustar-la als temps, surt tot un seguit d’elements mediàtics, polítics, etc., presos d’una histèria col.lectiva, bramant, bordant (que em perdonin el gossos…), mossegant i amenaçant, amb un esperit tan diferent del que va mostrar-se quan es va concensuar l’actual Constitució, que sembla que estem tornant a “allò” que hi havia abans. Són els Talibans de la Democràcia, els “Guardians” de l’Arca Perdida, que vetllen per la fossilització de la sacrosanta Llei de lleis, una Constitució que va néixer de forma modèlica i exemplar, però que després de 35 anys i la de coses que hem vist, sembla que necessita una maneta de pintura, o millor una reforma integral.
Mira que en soc de pesat, però un cop més faré referència al Gregorio Morán, que aquest dissabte, a la seva Sabatina “La Oreja Orwelliana”, en una petita línia va escriure: “Nuestros políticos son mansos como corderos y glotones como gorrinos”. Clavat, nano!! Els d’aquí, els d’allà i els de més enllà (en general..).
Per més que busco, no me la trobo; vull dir la flor al cul i de vegades em punxo com si hi tingués figues paleres (figues de moro o “higos chumbos”)
Nous paradigmes?, Nous líders?, Canvis?…
Com diu l’Eclesiastés; “Hi ha un temps per a tot…”
Aquí tenim, per exemple, un seguit d’iniciatives que “lidera” la madre Teresa, no la de Calcuta, sino la Forcades, que proposa la supressió dels partits polítics o si més no la seva “modificació radical”. Mira, mira, per si no ho haguessis llegit:
http://www.lavanguardia.com/politica/20131102/54392672495/teresa-forcades-suspension-partidos-politicos.html
I si parlem d’independència i vies, tant de bo que no siguin vies d’aigua a la bodega que ensorrin el vaixell.
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig trobar-me amb un vei del barri, amb el que cada vegada que ens trobem petem una curta xerrada perquè sempre va amb pressa (es dedica a finances, borsa i inversions, a la butxaca, vaja). En aquesta ocasió i amb la mateixa frase de sempre em va dir: “Això està dat i beneït!!!” “Home –li vaig dir- explica’t millor, no?” I em va contestar: “A les properes eleccions, si Esquerra Republicana guanya amb majoria absoluta, vindrà l’independència i quedarem fora d’Espanya i fora d’Europa”
Ostitu!!, li vaig contestar: “i això és bo o és dolent? I em va dir: “Fora d’Espanya i fora d’Europa, pactarem amb russos i xinesos i això serà la Singapur d’Europa, diners a dojo…, per això tenen tanta por a Espanya i a Europa”
Mentre em deia adéu, marxant girat d’esquena, alçava el braç tot dïent: “Ja tenen el meu vot!!”. Em vaig quedar flipant i desorientat, Samarra…
T’haig de dir una cosa Samarra: estic més que preocupat, preocupadíssim, però no per la política i les seves mandangues, sino perquè m’he mirat al mirall i m’he adonat que estic més gras, amb cabells blancs i se m’està fotent el nas com una patata.
Manda güevos, quina merda!!!