Vaig escoltar que deia tot somiquejant una nena d’uns set anys al que vaig suposar era el seu pare.- Jo vull que tornis a viure a casa.
Estàvem asseguts banda per banda, en un llarg banc de ciment de forma sinuosa, dels de disseny urbanístic, incòmode però decoratiu.
Havia quedat per trobar-me amb un amic per parlar, tot fent una passejadeta en bici. Víctima de la meva neuròtica mania d’arribar a les cites amb puntualitat, com és de rigor, vaig haver d’esperar prop de vint minuts.
Ja d’altres vegades, havíem quedat en un banc situat en un punt estratègic des d’on es domina una bona part de l’espai, així de lluny ja ens veiem arribar. El banc te forma de essa i com he dit, es pot seure d’una banda i de l’altre.
A l’altre extrem, a uns set metres de mi, estaven els protagonistes de la historia. Em va cridar l’atenció el to implorant de la nena que al meu entendre, expressava tota la impotència i frustració del món. Semblava ben be que esperava es fes un miracle. Les situacions de frustració de les criatures les porto molt malament, soc un fluix de mena (quin mal educador dec ser!).
La conversa naturalment seguia i instintivament hi vaig parar l’orella, el pare li deia Peró si sempre que vulguis em tens. Si estem junts més ara que abans.
.- No. Jo vull que tornis a viure a casa, amb el Charly i la mama. Tots junts, com abans.
.- No pot ser Clara, amb la mama ens barallem, ja ho saps.
.- Però ella em va dir que t’estima.
.– Si però d’una altre manera. Si estem junts ens barallem. A més, ara ella és més feliç amb un altre persona.
.- El Quique no m’agrada.
.- Per quèee?
.- Es fa petons amb la mama i no ho vull.
.- ???
.- L’altre dia el Quique es va ficar al llit amb la mama i li deia que l’estimava molt.
.- Però, com ho saps tu això?
.-Ells es pensaven que estava dormida i jo ho vaig sentir tot. Jo vull que tornis a casa.
Per la Clara, ni jo ni ningú altre estàvem al món, en aquell moment el seu món es resumia a ella i al seu pare, malgrat que jo per ells no contava, m’anava sentint per moments en la íntima incomoditat de com si m’haguessin forçat a ser públic de Tele 5, només em va faltar que l’emprenyadora veu que porto dins em renyes advertint-me severament: què coi fots! tafanejant en els sentiments íntims de la Clara? i tenia tota la raó. Així que a diferencia d’altres dies en que ens les tenim, aquell dia no li vaig discutir, em vaig aixecar d’una revolada, vaig agafar la bici i me’n vaig anar a voltar.
Em pesava aquella impotència emocional de la Clara, ella estimava als seus pares junts, per ella eren una unitat. Aquella unitat era la que li donava seguretat, perquè la seva seguretat, ella sap que és una nena petita, depèn d’ells. Trencada la unitat, trencada la seguretat, la vida comença a fer por i el futur s’enfosqueix.
Les criatures necessiten uns primers anys de temps-espai de pau familiar, perquè per ells és com se’ls materialitza el concepte seguretat: no passa res, tot va be, soc la protagonista de la meva historia, puc créixer tranquil·la. La unitat truncada, és com fer piruetes al trapezi i de cop veure que et treuen la xarxa.
És poca cosa dir-li a la Clara que ens podrem veure quan vulguis, els diumenges els podrem passar junts, ser pare i mare és una unitat de vida, no és com el comptable que ve un cop cada quinze dies a portar els comptes de la botiga i en acabada la feina, se’n va cap a casa.
En tot cas, trobo que la gent que s’aparella, s’hi hauria de mirar una mica més a l’hora de tenir fills, pel fet que sigui molt econòmic engendrar-els, no treu que sigui una cosa molt seriosa. En països on el futur no és un campi qui pugui i va de la ma de la civilització, l’Estat en fa un objectiu de vida i paga als que son o fan de pares i se’ls hi demanen explicacions si no ho fan be, d’aquesta manera es pretén mantenir un nucli familiar el més sòlid i estable possible.
Sempre he cregut que ser pares és incompatible amb el matrimoni. Entre els 25 i els 45 anys incorporar la paraula renuncia és un pal: viatges, sortides, festes, amics, despeses, relacions intimes, discussions, tot ha d’estar sota control, tot te transcendència perquè som observats constantment. Què fem, com parlem, com ho diem, com ens relacionem, inclús la nostre mímica. Pels fills petits cada dia tot és nou, aprenen imitant i sovint nosaltres actuem com exemplars gens exemplars. Secretament i en silenci, som jutjats i sentenciats, quan de petits amb més severitat que quan es van fent grans.
Amb tot, la natalitat està caient en un 3%, dada preocupant ja que encara no hem aconseguit ser infinits, al menys tangiblement. Ben pensat, trobo que els capellans catòlics que justifica’n el seu celibat per no haver de tenir fills perquè serien un destorb per la feina, avui tal com pinten les coses, son els qui presenten millors condicions per ser pares de fills propis. Son gent culta, orientada a la fidelitat, generositat i al sacrifici, lo d’altri està per damunt de lo propi. Els pares, sovint, hem hagut de saber llatí per bregar en situacions delicades i ells això del llatí ho toquen be, tenen coneixements de pedagogia i psicologia. En fi, potser és hora de començar a ser més exigents i demanar-el-hi una mica més de solidaritat amb la resta de la humanitat.
De lluny, vaig veure que l’amic ja havia arribat i estava assegut esperant-me. La Clara i el seu pare encara parlaven. Abans de poder dir-li hola a l’amic tardón, cridant fent conyeta es va anticipar.- Homeee… per fi!, per una vegada podré dir que ets tu el que arribes tard. De reüll vaig veure que la Clara estava més tranquil·leta, no se si perquè son pare li havia fet una proposta convincent o ja havia descobert que els miracles no existeixen i el que tocava era espavilar-se pel seu compte.
No va ser un dia fàcil per mi, el meu amic també em portava el seu problema.- Osti tu, estic en shock!, ahir vaig veure un reportatge sobre l’Olivia Newton John. Aquella mirada tan viva i aquell somriure naïf… desconeguda tu. Tenia una mirada tèrbola i tristíssima, quasi no pot obrir els ulls i te el somriure de cartró. Però… què li ha passat a aquesta tia?
.- Noi!, és que la vida és una merda. Què més podia dir?
Bon any a tots.
El primer que haig de dir-te es que jo no m’hages aixecat, la meva curiositat no m’hages deixat fer-ho. Però jo no em sento malament, m’agrada poder entrar en la vida de les persones,
ens fa més humans i moltes vegades em serveix per comprovar que tots busquem el mateix: sentir-nos estimats i únics.
M’agrada el teu article perquè es realista, lluny de paraules dolces de felicitat. Perquè això que expliques es la vida, sense més penjolls.
I la Clara està aprenent, potser abans que altres nenes, que la vida no sempre es com volem que sigui.
I potser serà més forta a l’hora de poder viure les frustracions que s’anirà trobant en el camí de la vida.
Jo, amb uns anys més que la Clara, tinc desitjos senzills per l’any que comença, salut i que puguem continuar compartint aquest espai
i unes rialles assegurades quan ens trobem.
Una abraçada Jordi!
ENHORABONA: un escrit molt bo, menys el final: LA VIDA NO ES UNA MERDA!!
BON ANY
Un bip bip m’ha alertat del teu cop d’ull del mes mentres faig temps esperant que m’arreglin una merda de màquina, quin moment mes ben aprofitat. Llegint la teva indiscreció veia una nena com la meva que sense motius també pateix pensant en aquesta possibilitat o a mi mateix quan li demanava al meu pare que tornes i no l’he tornat a veure des d’aquell bonic dia, ja fa 40 anys. La vida et regala moments de realisme esfereidor que tant be has sabut dibuixar estimat Jordi. Sí, la vida de vegades es una merda, però avuí no.
En Jordi ha trobat un tema banal, però sumament interessant, per a comnçar l’any.
Sempre m’ha atret fer safareig i enterar-me’n de les xafarderies que corren pel món. Fa uns anys seguia les revistes del cor i la tele basura. Tenia una veritable addicció. Una de les parts més sucoses d’aquesta “merda” (La vida és una merda) són sempre els divorcis. Ens agrada saber qui ha deixat a qui, i els detalls: sobre tot si hi ha una història de banyes; però el que més ven és saber com s’ho faran amb la canalla. Por mi hija mato!!!
Jo no escolto converses privades als bancs públics, i ara, però segueixo amb atenció les entregues setmanals d’un ‘culebrón’ a la meva escala. Uns veins que semblaven un matrimoni ben avingut, però només aparentaven conviure per salvar les aparences. Els tinc paret per paret i fa uns anys els sentia remogar i emetre crits orgasmics, mentre engendraven a la seva filla. Segons sembla, el seu va ser un matrimoni per conveniència sexual. Però amb el temps, els cònguges s’han anat distanciant cada cop més. Tenen una nena molt bufona. El pare era de família humil, però amb el temps li han anat bé les coses i està cansat que la seva dona, una antiga noia de família bona vinguda a menys, li gasti tots els diners del seu compte corrent i la seva visa.
Però la mare, acostumada a manar a casa i a fer valdre la seva veu i la seva entrecama, es troba frustrada i falta d’amor, i no entén perquè el seu marit vol trencar uns vots sagrats que tots dos van jurar que serien per sempre. Si encara la deixés per a una altra… però el pitjor és que es pensa que no n’hi ha cap altra!
Fins ara les baralles sempre les havien resolt gràcies a la única filla del matrimoni.
De fet, la filla és encara la principal raó per la qual marit i muller no firmen els papers i es divorcien d’una vegada. En temps de custòdia compartida es fa més difícil decidir amb qui viura: El pare, al.lega que la nena (a qui per nom van posar Immaculada en record de no sé quina parenta llunyana) sempre ha estat la nineta dels seus ulls i que ell l’ha cuidat més; la mare, per contra, diu que la nena ha sortit clavadeta a ella.
Però la nena té la seva pròpia opinió i no vol que els pares se separin i no permet que els pares firmin el divorci.
Fins ara els ha aconseguit mantenir junts, però les baralles domèstiques cada cop pugen més de to.
Però el que ara tots els veïns de l’escala ens preguntem és si aconseguirà mantenir els seus pares units durant gaire més temps, ja que el pare ja té una amigueta declarada i amenaça de finiquitar la relació d’una vegada per totes, mentre la mare comença a jugar la carta de la “mujer despechada” i ferida, a buscar-se un bon advocat matrimonialista i lluitar per la custòdia de la Immaculada.
Aquest conflicte, aglutina la tristesa que es deriva d’un
trencament i de la inquietud davant de la pèrdua d’un món conegut, i no se sap com evitar l’explotació sentimental de la nena. A més hi ha un risc de maltractament perquè ja sabem que els infants depenen fisicalment i emocional dels pares.
No sé què més dir. Bon any.
Creiem que toca comentar amb serietat l’anècdota del blog d’aquest mes.
La ruptura del matrimoni representa un dels esdeveniments més traumàtics de la vida. La separació pot suposar tant sensacions d’alleujament com de frustració.
En el primer moment posterior a la separació preservar el benestar dels fills és impossible, ja que s’ha produït un fet molt dolorós i això provoca una època de desassossegament i inquietud. Els fills, a la vegada, necessiten un suport emocional per compensar l’angoixa i sentiments depressius derivats de l’experiència de la separació dels pares ja que , com a acte, el divorci és per al nen la demostració d’un desacord irremeiable. Així doncs, s’ha produït una pèrdua; i tota pèrdua genera la necessitat d’efectuar un procés de dol.
El conflicte conjugal pot donar lloc a greus complicacions. Els pares hauran de fer un esforç per no fracassar en el seu projecte comú de corresponsabilitat front als fills. La decisió presa pels adults hauria d’anar encaminada al millor desenvolupament dels fills, encara que aquesta decisió no coincideixi amb els desitjos dels progenitors. L’impacte psicosocial en el fill de la ruptura conjugal dependrà de com els pares assumeixin les seves funcions parentals a partir de la finalització de la vida en comú.
Molts cops els fills se senten causants del mal de les desavinences dels seus progenitors, ja que sobre ells recau la pèrdua d’un dels progenitors de forma directa. És convenient que en la vida dels fills es donin les variacions mínimes, imprescindibles en els seus punts de referència i que se’ls proporcioni seguretat. Si no es poden ofrenar al nen aquestes garanties, el seu equilibri personal pot veure’s seriosament compromès, podent aparèixer nombroses reaccions que impedeixin el seu adequat desenvolupament. En general, els processos basics dels nens que més compromesos es poden veure amb la separació dels pares són la identitat, l’autoestima i l’autonomia.
En els adults, cal destacar que la ruptura desencadena les emocions més primitives de l’esser humà ja que, la decisió de la separació quasi bé mai sol ser mútua.
Abans de fer un fill cal pensar aquestes coses. Ja som al 2013.
Es correcto decir «osti tu» en el foro….?
Ya sé que es una expresión tipicamente catalana, sin ningún ánimo de ofensa ni menosprecio ni palabrota malsonante, equivalente a » ostras tú», «ostras Pedrin», «otia» etc. etc. como una pequeña sorpresa relativa a la pregunta o tema en cuestión…pero llama la atención. Por lo menos los tu deberían ir acentuados ¿no? OSTI TÚ I ARA TÚ.
No lo habrás sacado del MARCA???
http://www.marca.com/2012/08/23/futbol/tuneldeltiempo/1345708871.html
La natalitat baixa és una dada preocupant? Desde quan? En un mon superpoblat sentir aquestes bestieses fa molta por. Si falta gent ja vindran de fora.
Estàs equivocat Jordi. La natalitat no baixa un 3% . Mireu bé les estadístiques. No hi ha una natalitat baixa. Hi ha un boom de natalitat. No ho puc confirmar amb dades científiques perquè no les tinc i dubto que fins d’aquí un any o així algú les hagi tractat, però fa un temps que amb la meva companya anem al pediatre (hem estat pares) i ens ho han confirmat les pediatres i les infermeres. I diuen que parlant amb altres col·legues d’altres llocs els comenten el mateix. Amb l’embaràs, que vulguis que no et fixes més en aquestes coses.
Diuen que si es mantingués el ritme actual durant un any, gairebé es doblaria la població.
I com que sóc així, l’altre dia, quan la pediatre em comentava això li vaig demanar que si la majoria eren fills de gent immigrada o nascuts aquí. Ella deia que sí que n’hi havia molts d’immigrats però que el ritme de reproducció dels «autòctons» havia crescut molt.
Ja ho veieu, tot és cíclic, ara que baixa el ritme d’arribada d’immigrants, sembla que els «autòctons» tornen a cardar i procrear. Això està bé, a veure si d’aquí 15 anys tot s’ha reequilibrat i ja no es pot donar la culpa als «immigrants» del què ens passa i segueix quedant clar que si tots els «autòctons» tinguessim un mínim de dignitat nacional no hi hauria qui ens aturés.
Prou d’escudar-se en la immigració per justificar la traïció dels burgesets regionalistes.
Marc, m’has fet ballar el cap perque jo també o havia llegit, per fi ho he trobat, mita’t això
http://epaper.lavanguardia.com/epaper/viewer.aspx
Josep
Perdò Marc, no anava per tu. L’aclariment és per Friki
Josep
La Vanguardia? «A Espanya li convé la unitat»
Què té a veure amb el que deia el Friki?
La nostra època és plena d’interessos enfrontats entre allò que és la família, el treball, l’amor i la llibertat per tal de lluitar pels objectius individuals. La col·lisió es percep de forma aguda dins les relacions personals, sobretot quan, en comptes d’una “biografia laboral”, cal comptabilitzar-ne dues. Anteriorment, el més habitual era que les dones treballessin fora de casa a temps parcial o que “sacrifiquessin” molt de temps de les seves carreres per dedicar-se a la criança dels fills. Aquestes pautes són menys fixes que abans; tant els homes com les dones insisteixen ara en les seves necessitats professionals i personals. Aquests autors arriben a la conclusió de que en l’època actual entren en les relacions molts més elements que abans. No tan sols l’amor, sinó el sexe, els nens i el matrimoni són objecte de negociació. A més, aquestes relacions tenen molt a veure amb el treball, la política, l’economia, les professions i la desigualtat. Les parelles contemporànies s’enfronten a una àmplia varietat de problemes que van des d’allò més anodí fins allò més profund.
Això porta com a conseqüència que l’enfrontament entre dones i homes creixi. La “batalla dels sexes” és un dels temes centrals de la nostra època, com ho demostra el desenvolupament de la indústria de l’assessorament matrimonial, els tribunals familiars, els grups d’autoajuda marital i les taxes de divorci. Però encara que el matrimoni i la família semblin ser molt més “febles» que mai, segueixen essent coses molt importants per a la gent. El divorci és cada cop més comú, però les taxes de matrimoni també són altes. Potser que l’índex de natalitat estigui minvant, però alhora també els tractaments de fertilitat també estiguin més sol·licitats. HI ha menys gent que opta per casar-se, però el desig de viure amb una altra persona en parella es manté realment ferm. ¿Com es pot explicar aquestes tendències tan contradictòries?
Segons els Beck, la resposta és senzilla: és l’amor. Només expressen la “fam d’amor” que tenen les persones. Aquests autors assenyalen que l’amor s’ha convertit en quelcom cada cop més important precisament perquè el nostre món és realment “agobiant”, impersonal, abstracte i canvia molt ràpidament. L’amor és l’únic lloc en el que les persones poden trobar-se realment a si mateixes i connectar amb els altres. En un món tan incert i arriscat com el nostre, l’amor és real, tangible: és desesperat i tranquil·litzador al mateix temps
Que bé que en Quadras ens parla de l’Ulrich Beck . ës un tio que us racomano per la seva sociologia cosmopolita tan revolucionaria com les que va tenir la teoria de la relativitat d’Einstein respecte a la física de Newton. Beck també juga a ser el
nou Marx. Per ell cinc processos relacionats entre ells
han soscavat les pautes col·lectives de vida, són: globalització,
individualització, revolució dels gèneres, ocupació degradada, i riscos globals com la crisi ecològica i el col·lapse dels mercats financers globals. La part emotiva acaba amb una crida de ressonància marxiana: «ciutadans del món, uniu-vos!».
Ulrich Beck vol ser, doncs, a la vegada l’Einstein de
la sociologia i el nou Marx dels moviments socials. La Clara i tots els nens actuals ho tenen molt malament. A Europa hi ha o bé «el projecte conservador d’una Europa petrificada en estats nació en la qual cada país defensa la seva sobirania amb dents i ungles, o el projecte d’una Europa cristiana que exclou d’altres religions, es contraposa el projecte d’una Europa cosmopolita. El que ens cal és una religió cívica dels drets humans, que ja no està lligada a l’estat nació, ni a la identitat nacional, i que s’aixeca contra els reflexos nacionals i ètnics».
No em pregunteu que té a veure tot això amb la taxa de natalitat; però és que Osti tú, en parlar del Beck m’han tocat la fibra sensible.
Una altra cosa: crec que en Josep quan esmenta La vanguardia i aludeix al Frike es refereix a la «traïció dels burgesets nacionalistes» Oi?
Avui Jordi, em anat amb la dona a menjar a un restaurant al costat del mercat de Les Corts perquè se’ns feia coll amunt menjar restes de les festes.
Hen segut en una taula que ens ha deixat una noia que menjava sola. Duia una espècie de devantall uniformat, com si treballés en alguna de les parades del marcat. En un plis plas, la mestressa ha recollit els plats bruts. En un platet petit quedava encara el ticket i l’euro de propina. Per fer temps he mirat el ticket i he vist que hi havia quelcom escrit al darrera. Era una lletra rodona i apretada. Deia:
«Abans, a l’hora de parar taula érem cinc:
el meu pare, la meva mare, les meves germanes
i jo. després, la meva germana gran
es va casar. després, la meva germana petita
va anar a treballar al Brasil,
després el meu pare va fugir de casa.
Avui, a l’hora de parar la taula, som cinc,
menys la meva germana gran, que és
a casa seva, menys la meva germana petita
que és a Sao paulo, menys el meu pare que no sé os és,
menys la meva mare que ha anat a viure amb un altre home.
cadascun d’ells és un lloc buit en aquesta taula on
menjo sola. però sempre seran aquí.
a l’hora de parar taula, sempre serem cinc,
mentre un sol de nosaltres sigui viu, sempre
serem cinc.»
Això de trobar un paper, m’ha recordat algunes de les teves històries del blog i també el relat de la Clara d’aquest mes.
Angustia, ansietat, anyorança i nostalgia per la familia, pel temps perdut. Res de nou sota la capa del cel.
A tú que t’agraden els latinajos, recorda: Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus, singula dum capti cincumvectamur amore
Virgilio,Geórgicas, 3, 284
(Pero entre tant s’escapa, fuig el temps irreparablement,
mentre nosaltres, atrapats per l’amor antic donem voltes una i altra vegada a les mateixes coses).
Encara que el Antonio Machado ho va dir millor, amb menys paraules:
«Hoy dista mucho de ayer.
¡Ayer es Nunca jamás!»
BON ANY 2013!
Al comentari anterior, on diu «NOMBRE» hauria de dir Ferran, he oblidat de posar el meu nom.
Crec que ja sé el que vol dir en Josep. Segons l’INE, les parelles formades per l’anomenada generació del baby boom (pares nascuts als anys 70) i els immigrants han disparat la natalitat a Catalunya a uns nivells que no es donaven des de 1980, amb creixements del 6 %.
Encara que un de cada cinc nadons (en total, 11.336), és ja fill de pare o mare immigrant (sobretot, marroquins, equatorians i xinesos) i, mentre que a Catalunya els naixements de pares amb nacionalitat espanyola (en total, 59.029) ha crescut un 1,1%, els nadons de pares i mares amb nacionalitat estrangera va experimentar durant l’any 2004 un creixement del 24,6%.
En canvi La Vanguardia dóna la raó al Jordi i diu que la natalitat baixa un 3,8 % a catalunya. Qui ho enten això? Caldrà que els capellans comencin a tenir fills? Encara que és ben sabut que els demògrafs ho encerten menys que els mateixos economistes.
Aunque no haga hecho comentarios, cada mes me leo este blog. Últimament – debe ser poor el afan soberanista e sin embargo
Por alguna razón se me ha cortado el mensaje…sigo…
Decía… que aunque no haya hecho comentarios, cada mes me leo este blog. Últimamente – debe ser por el afán soberabista
Por alguna razón falla el blog, me escribe mal los comentarios y me los cuelga cuando aún no he acabado de escribir. Debe ser porque estoy trabajando con el traductor al español. Para obviar el problema lo escribo en conserva, lo enlato y luego lo colgaré (si me deja).
Seré breve. Decía que me gusta leer este blog y sus comentarios; aunque yo no participe en ellos.
Ponía de manifiesto que, últimamente, – y con un poco de mala baba yo lo achacaba yo al afán soberanista que invade a la noble nación catalana – el Sr. Samarra utiliza invariablemente el catalán para pergeñar sus excelentes escritos. Su público de Cataluña que debe ser bilingüe ya le debe ir bien; pero los que no hemos tenido la inmensa dicha de nacer en tierras catalanas o en algunos de sus países dependientes, tenemos que recurrir a la traducción que amablemente facilita el propio blog. Y entonces nos pasa por ejemplo esto: “Vaguas escuchar que decía todo somiquejant una niña de unos siete años al que supuse era su padre….”
La verdad es que la traducción no le hace justicia al verbo preciso y florido del autor. Entiendo que, en estos tiempos, tenga que manifestar de alguna forma su inquebrantable adhesión a la patria catalana; pero no estaría mal que, como había venido haciendo hasta poco ha, alterne las dos lenguas oficiales; aunque una sea impropia.
No os lo toméis a mal. Ya sé que el tema este de la lengua es muy sensible y admite pocas ironías. Tampoco querría abusar del anonimato para escribir inconveniencias. La verdad es que, a pesar de los fallos de traducción, he entendido la historia de la niña que quería que su papá volviera a casa y me ha gustado la forma en la que el Sr. Samarra utiliza la anécdota para hacernos reflexionar sobre si “ser padres es incompatible con el matrimonio”. Valdría más que nos preocupásemos por eso que por el culo de la Olivia N.
Si no entendéis lo que escribo, supongo que podéis recurrir al traductor del blog.
Sí, a mí me pasaba también con un tema del trabajo: el traductor una vez invocado afecta también a lo que tú escribes y te lo corrige, con la misma mala traza que traduce. Tu comentario ha quedado fet un nyap; pero no te preocupes que se entiende todo. La sombra de Franco es alargada y nos afecta por aquello de la acción reacción, todo lo curará el tiempo…i el seny.
Y no me extiendo más, que yo soy de aquellos que no entienden que un tío se pase dos años escribiendo una novela cuando la pueden comprar por 8 euros en el quiosco de la esquina. (En la Catalonia, ya no…).
Crec que encara manca algun comentari dels clàsics. Em penso que el problema de la Clara és la convenció matrimonial i el seu paper en la dominació de l’home sobre la dona. La historia diu que els pagans no tenien la costum d’unir-se en matrimoni i aquest estat tan sols era utilitzat per les classes altes, sense cap tipus d’enamorament, es clar. Els homes poderosos es feien amb una dona que els hi donés fills legítims. Era una forma de transferència patrimonial. El que és d’un, no és de l’altre. Així, el matrimoni contribueix a definir la estructura de la societat. Unint persones sense vincle sanguini. I arribem a una realitat que és dolorosa pels nens que han estat educats en la idea sacrosanta de la familia. Mai he sentit aquest vincle del que parlen en referir-se al matrimoni.
No entenc aquest comentari. T’agrada el matrimoni o no?
I una altra cosa: Tu no eres la noia que li ballaves l’aigua al Jordi, afalagant-lo amb abelliments?
Mira Silvia, ja m’agradaria a mi ser una noia.
No, no soc una vella; però ja tinc algunes arrugues. En tot cas tu ets nova en aquests comentaris i em sembla que em confons amb la «amiga secreta».
Pot ser no m’he expressat prou bé. El que jo crec és que el matrimoni, malgrat ser un sacrament, no és bo ni dolent. El que passa és que com diu el Jordi, el matrinoni dóna lloc als fills que poden ser víctimes inocents de la manca de sintonia entre els pares.
En el meu cas particular, jo he tingut la mala sort de tenir uns pares molt dolents. I encara ara soc carn de psiquiatra.
Jo, vaig tenir molt mals pares. Quan els altres nens menjaven dònuts, patates fregides, macdonalds, llaminadures, gelats, begudes gasoses… a mi
m´obligaven a menjar arròs, amanides, carn, peix, verdures, pasta, fruita…
Sempre insistien que els digués on anava. Quan havia de sortir amb amics, no permetien que jo baixés quan tocaven el timbre. Volien que els amics pugessin perquè els volien conèixer. I, de vegades, em deien
d´algun que no era recomenable i no volien que hi sortís més. I a on quedava la meva llibertat?
Més encara: quan els meus amics al dotze o tretze anys , podien tornar tard a la nit, jo vaig haver d’esperar fins al setze anys per poder-ho fer. I quan tornava, sempre m´esperaven desperts per saber com havia anat la festa i en quin estat arribava a casa.
És més, ja adolescent em vaig fer un fart de gaudir de magreixades al cinema o a un cotxe, perquè no els hi semblava bé que pugés als meus novis a l’habitació de casa.
Per culpa dels meus pares em vaig perdre algunes experiències excitants a l´adolescència, com per exemple la droga o l´alcohol, el sexe descontrolat, quan encara no hi havia la pildora del dia desprès, i fins i tot els robatoris al supermercat o al Corte o actes de vandalisme.
Com pots veure, vaig tenir uns pares «molt dolents» i per això la meva aposta dificilment realitzable és la del matrimoni enamorat i responsable. Si hi crec i el Jordi Samarra amb dona i fills meravellosos, em sembla que també hi creu encara que digui que la vida es una merda.
No Jordi, com diu l’altre Jordi al començament dels comentaris: » un escrit molt bo, menys el final: LA VIDA NO ES UNA MERDA!!»
Ja, ja, dius que els capellans han de tenir fills…Jo ho veig complicat, és que no has llegit el que diu la monja mediàtica Sor Lucia Caram , la amiga d’en Mas:
“Hi ha coses que no s’aguanten per enlloc. A mi que no em diguin que el condó no és necessari. A l’Àfrica la gent es mor de sida. No sempre en una relació de parella s’ha d’estar obert a tenir un fill.”
Estem perden les referències.
Estic amb la Clara. És molt trist no poder tenir el pare al costat quan un és adolescent; però hi ha una forma de consolar-se. Si t’allunyes dels teus pares de jove, segur que no patiras tant la seva perdua.
Almenys, així ho he viscut jo amb la mort del meu pare. Durant dos anys he patit un dolor atroç, un dolor que semblava inacabable, martiritzant, obsessiu.
Dins meu estarà viu per sempre. De tant en tant, el dolor torna a visitar-me, punyent, però ja no ocupa de manera obsessiva totes les hores del dia; i quan penso en ell, sovint és amb tendresa i amb un immens somriure interior. I amb molta emoció. Perquè tinc la íntima sensació que gràcies al seu record estic aprenent, poc a poc, a afrontar les adversitats i les il·lusions, que sempre, sempre, van arribant, alternant-se, les unes i les altres.
Tinc ganes de viure un altre cop. Viure sense por i amb més autenticitat, amb tot el que he anat incorporant aquests mesos, mentre cercava desesperadament respostes fora i dins meu. I vull creure que el meu pare està satisfet i orgullós de mi.
M’agradaria ser tres anys enrere, amb tot el que tenia llavors i vivint com ara sóc. Però accepto que és absurd pensar això, perquè la vida té una seqüència lògica de les coses. He aprés a no posar resistència a les emocions, però també intento no deixar-me anul·lar per elles.
M’ha costat molt escriure això. Encara que ara torni a mirar a la vida i que el meu pare no ocupi el centre absolut del meu pensament, Ell sempre està amb mi. Poques coses són per sempre. Però això estic convençut que n’és una. No m’agrada la paraula ‘superar’. No he de superar res, no vull passar pàgina. Però si que crec que si el meu pare haguès marxat de casa quan jo era adolescent, m’hauria estalviat aquest patiment.
Jordi ens fa gaudir i Glòria ens fa pensar. Per què quan passa alguna cosa dolenta, tot ens cau a sobre? Per què només mirem el que passa dins nostre i no ens fixem en el nostre voltant? Per què podem arribar a ser tant egoistes fins el punt d’arribar a pensar només en nosaltres mateixos? Mai ho he entès, mil persones tenen problemes greus i segueixen endavant, lluitant per aconseguir la felicitat i arribar a poder tocar amb les mans allò que sempre han desitjat tant; i nosaltres, en desesperem quen passa el que ja era d’esperar? Sincerament, tindríem que estar agraïts quan un ser estimat mor. Agraïts per poder sortir al carrer i veure AMB ELS NOSTRES ULLS QUE TÉ LA MORT, que la vida seguiex encara que et faci males passades, tu segueixes allà amb els amics que t’estimen ajudant-te a fer que treguis aquell somriure que amagues dins teu. Així és la vida; et caus, t’aixeques i contínuament igual, però hem de veure AMB ELS NOSTRES ULLS QUE TÉ LA MORT, que gracies a això ets qui ets, que gràcies a aquelles persones que t’han estimat, has arribat a estar allà dalt on tot és possible. Mai tindríem que estar en un racó de l’habitació pensant perquè ens passa això a nosaltres, sinó tindríem que sortir fora i cridar en veu alta que ets fort i que res ni ningú podrà impedir-te ser feliç. Escrivint això m’ha vingut al cap un poema del Cesare Pavese, que em va enviar una amiga quan va morir el meu pare, fa uns anys.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan, tu sola, t’inclines sobre
el mirall. O estimada esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i el no res.
Per a tots la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
resorgir una cara morta,
com escoltar uns llavis tancats.
Baixarem muts cap a l’abisme.
Si, la mort té sempre els nostres ulls i sempre és inoportuna. En Jean Paul Sartre, deia: «L’important no és morir, sinó morir a temps». Els supervivents tendim a rebel·lar-nos contra el fet final.
Pares i germans i amics es van. Què fer davant de l’absència insalvable? no cal entristir-se, cal l’exaltació de la vida intensa i de l’aprofitament dels dies que és fer de la mort un referent d’esperança
Mireu Glòria i Clara: arriba la mort i té els nostres ulls, però la mort no ens ha d’impedir veure-hi una mica més clar
NO ENTIENDO NADA. LASTIMA.
Suposo que el que vols dir és que no entens el català, doncs mala sort. Jo tampoc ho entenia; però ho he aprés i ara em defenso bé i fins i tot ho escric, encara que no sé ben bé com explixar-me de vegades…quan vols escriu-re i no saps com explicar el que vols dir… Aquest són un dels pitjpors moments a l’hora d’escriu-re, pero a amb ganes i dedicació Tot es pot arribar a fer, encara que es trigui una eternitat…
ànims Darío val la pena aprendre català encara que siguis de fora i encara que només sigi per llegir al Sr. Jordi.! Ara ja fa mesos que no es fica amb l’Islam i això és bo sobre tot per a ell.
Juseph
El Jordi escriu normalment en català; però no té problemes per escriure en català. Si us mireu el seu blog de fa un temps: RENATO CORASSONE Y EL INICIO DEL NUEVO CICLO, el mateix Jordi ens diu: «Llegeixo aquí al blog, el comentari d’un lector anònim que demana si podria escriure els articles en castellà, doncs te uns amics a Salamanca que els pot interessar llegir-me. No es la primera vegada que se’m fa aquest suggeriment. De fet ja ho vaig combinant, també m’agrada escriure en castellà. En tot cas, aprofito per dir que m’agradaria mes participació dels lectors en els comentaris ; tant més, quan és pot fer de manera anònima. Em faria sentir menys absurd i no és que m’incomodi sentir-me’n, però tampoc cal tant.
Si a aquests amics de Salamanca els interessa el blog, com hi ha articles en català i castellà entre barrejats, per fer proselitisme del català a Espanya, avui escriuré en castellà. A veure si s’animen a llegir també els que estan en català i així, al final, hi ha manera d’entendre’ns!»
Ja ho veieu, fem els possibles perquè ens entenguin, fins i tot avui el Barça s’ha deixat guanyar a Donosti, per tal que no ens tinguin tanta mania. Qué dolenta és l’enveja.
Us aneu per los cerros de Ubeda, el que diu el Sr. Samarra no pot quedar diluit en comentaris insubstancials o frivols.
Si no tens temps per tenir cura dels teus fills, no en tinguis. Val més això que no que després ho haguem de lamentar. Quin fàstic. Quin autèntic fàstic les condicions en què els nens de pares separats han de viure. Quins pares més equivocats i egoïstes els que es pensen que això no perjudica als seus fills.
Em pregunto quina mena de pare cal ser per viure lluny dels teus fills. Quina mena de pare és el que confia la vida dels seus fills a una dona ajuntada amb un tercer, amb una total irresponsabilitat, amb una deixadesa que contradiu el més mínim instint de protecció que se suposa que uns pares han de tenir amb els seus fills.
Si no pots tenir fills no en tinguis. Si no t’ho pots permetre val més que en lloc de fills tinguis un hobby inofensiu, com ara el futbol o la masturbació.
Un pare ha de servir per ensenyar-li al fill les coses que vols que admiri i el sistema de vida al qual vols que aspiri. Dir-li que al món hi ha coses fantàstiques, perquè hem de transmetre les meravelles que hem conegut i perquè hem de saber transmetre als fills què els hi espera a la vida, per què han de guanyar diners, per què han de lluitar.
Els adults som responsables de crear el sistema de fascinacions dels nostres fills. Fer les veure la concepció estètica de la realitat.
Si no pots tenir fills, deixa-ho córrer, però tenir-los i abandonar-los a la sort d’un pare no biologic o una mare incompleta és una indecència. Les separacions – moltes vegades evitables quan els fills són petits – són terribles, Els valors que es desprenen d’aquest egoisme lamentable condueixen a la destrucció d’Occident, a una vida depriment i a la total desesperança.
Si feu comentaris els hi hauriau de fer sobre això. Aquest és el tema que planteixa el blog . Cal no anar-se’n per los cerros de übeda, sortir-se per la tangent o anar-se’n per les Guilleries que està més a prop.
Què bonic i extraordinari poder parlar d’un pare com ho ha fet la Glòria. S’entén molt bé el seu sofriment per l’absència d’un ésser tan important en la seva vida, però no em sembla gaire encertat comparar dolors i patiments o plantejar-se que un dol t’estalvia l’altre com una forma de consol. De qualsevol manera, el seu comentari té una part molt constructiva i positiva.
Glòria està amb Clara, precisament perquè ha viscut intensament el que en JS descriu molt be com la UNITAT-SEGURETAT dins d’una família, on el pare ha assumit un lideratge ferm i decidit i ha estat suport i model en tots els aspectes, fins el punt que la seva absència l’ha fet patir i trontollar bastant temps, però amb uns fonaments prou sòlids per continuar la vida i la “seqüència lògica de les coses”. Es pot dir, doncs, que la Glòria, en aquest apartat, pot estar agraïda per haver gaudit d’una situació privilegiada, cosa que, a dia d’avui (no sabem “demà”), no ho podem dir de la Clara.
Hi ha una dita catalana que diu: “Dels pecats dels pares, els fills en van geperuts”. Ni molt menys vull jutjar els pares de la Clara ni acusar-los de res; en Quadras ho ha explicat molt be en el seu excel.lent comentari quan diu:
“La nostra època és plena d’interessos enfrontats entre allò que és la família, el treball, l’amor i la llibertat per tal de lluitar pels objectius individuals”.
A la nostra Societat, la lluita pels interessos individuals s’ha covertit en una prioritat i les conseqüències d’aquesta lluita, positives o negatives, son acceptades com «efectes col.laterals».
La Vida és una MERDA? Home…, depèn. Suposo que de la mateixa manera que hi ha qui diu que “el matrimoni no és bo ni dolent…” o que “ser pares és incompatible amb el matrimoni” (?), la vida pot ser meravellosa o pot ser una merda. Depèn.
En tot cas la Vida és un REGAL i UNA OPORTUNITAT ÚNICA, fruit d’una MISTERIOSA ELECCIÓ (per què jo sí i no un “altre” en el meu lloc?). Només els éssers amb consciència i coneixement de la seva existència ens podem plantejar que hauriem pogut no existir mai, però per algún “ATZAR” (?) aquí estem. A partir d’aquí, que cadascú tregui les conclusions que cregui convenients sobre la Vida.
A mi no m’ha semblat que en Jordi cregui que la Vida és una merda, sino que s’ha tret del damunt, per la via ràpida, el tema estúpid de l’amic preocupat per la “pobreta” Olivia N. J., colpit per l’història de la petita Clara…, «Osti tu i ara em surt aquest babau amb collonades…»
Havia escrit tot això quan de sobte em trobo amb el comentari de l’Adrià, que és d’aquests que conviden a pensar i reflexionar…, “fer de la mort un referent d’esperança”, diu l’Adrià. Una sola frase, meravellosa frase, que val per tot un comentari.
Gràcies, Adrià.
«Hauríem pogut no existir mai.» Quina collonada! a què condueix? I ara! Mho he llegit sencer com un babau. i ara sembla que jo hauria pogut no existir organitzativament fins al moment, independentment de la meva irrenunciable decisió de no existir mai, tret de manifestacions mentals poc estructurades, corrent de camins coincidents de gent i nuclis, famílies i colles heterogènies. Filles amb pares o «no» pares sense filles. A on vols anar a parar?
I hi dius amb la seguretat que donen els llocs comuns. tots d’acord. FIRMES, AR!
Qualsevol incomprensió o autoproclamació serà una traïció a l’esperit i objectius dels que mantenen les essències. Tota una declaració que no pretèn sinó una presència espurnejant, de llàmpec i una actuació espontània, gràcia d’una percepció no codificada ni dissecada per racionalismes estantissos.
«La vida és una merda», no fa més que recollir opcions alternatives que neixen pertot, una font d’energia per als menyspreats i acaçats, per a creadors i místics, per a aventurers i rodamóns, per a gent que no pretèn ser politicament correcta i socialment homogenia. Gent que no entèn ja el món i que no cerca espernçes futil, gent que són cercadors empedreïts de la revolta front a l’esclerosi dominant de qualsevol color, de les feixugues rutines anihiladores, dels riures sarcàstics dels sedentaris acomodaticis al que «cal dir» Too el mundo es bueno. La vida és una oportunitat única!
No t’ho prenguis malament, però què és tot això? Sembla una doctrina.
O no.
Quina passada col·lega!!!
I ara! Com em puc prendre malament una opinió, “Jomateix”. Un blog és un espai obert, un espai de comunicació, on cadascú exposa les seves opinions en torn l’article del seu autor o sobre els comentaris que en ell s’hi expressen.
El què passa és que he hagut de llegir el teu comentari vàries vegades i no he acabat d’entendre quasi be res; potser em falta nivell, el cas és que fots una barreja que a mi em sembla més un vòmit estantís que un comentari cabal i no t’ho prenguis malament.
T’expresses molt malament i crec que davant la dificultat d’escriure, és millor aprendre a llegir.
Benvingut al blog, però canviat el nom, ja que em sembla de molt mal gust usurpar el nom del seu autor, que en les poques vegades que escriu comentaris per puntualitzar temes obligats, fa servir el nom de “Jo mateix”.
Bona nit.
S’ho té ben merescut. és al.lucinant!
Quina vèrbola. A veure què diu ara aquest beneit. Una bona batussa.
Per fi ha arribat el comentari d’en Joan Carles. Ja fa uns dies que em penso que la Justine ho trobava a faltar i jo també.
Trobo que és un comentari bàsic en aquest blog. El comentari d’ua persona que llegeix atentament l’escrit mensual del Jordi, ho reflexiona i ens fa veure aspectes plens de sensibilitat i a vegades – quan algú s’ho mereix – carregats d’ironia. M’agrada veure com rescata frases del refranyer (Dels pecats dels pares els fills van geperuts) i com comenta intervencions d’altres comentaristes, a vegades deixant-se tocar pel sentiment i a vegades fent recurs al sarcasme. Però sempre tractant d’entendre el que la gent vol dir.
És notable l’esforç que fa per entendre la Glòria i la Clara i tractar d’assimilar-les a una mateixa situació, encara que les històries semblin tan diverses. Crec que en JC ens vol dir amb paraules de l’adrià que, al final, si ens manca l’esperança, només ens queda, a la Clara, a la Glòria, a P. Quadras, a JS i a tots nosaltres un simple: «Tot perdut per sempre» que deia l’Ovidi Montllor . Podem plorar pel la infantessa, l’escola, els vell amics, els amors d’adolescència, el temps perdut. Les llàgrimes ens ajuden a passar el Rubicó, sí, a superar una situació, en definitiva a «arriscar-se». A oblidar el refugi del passat i llançar-nos al futur. Però hi ha un risc i el risc en tan més gran quan menys esperança hi hagi. Sense esperança, quip futur hi ha?
El «Fer de la mort un referent d’esperança» que escriu l’Adrià, ens diu JC que val per tot un comentari i em sembla que ho entenc.
En la nostra societat actual, no fem més que perdre referents i valors, alguns dels quals ens parlavem d’esperança i així la desesperança, associada a la ignorancia de la mort, es propaga com la pesta. Sense cap dubte, som una societat desesperançada. Però com ja apuntava Aristòtil tres cents anys abans de Crist “l’esperança és el somni de l’home despert» L’esperança justifica la lluita; però hi ha una pregunta: l’esperança és creure en utopies? creure en realitats tan irreals que puguin esdevenir absurdes? l’esperança és només cosa de persones que viuen instal·lades en la irrealitat o de persones ingènues? L’esperança és inseparable de la fe?
De cara al futur no tinc respostes. Sembla clar que l’esperança ens permet pensar en futur mentre netegem l’horitzó de falsos paranys, és adir, mentre construïm el present. Per això a l’esperança li cal el valor de l’esforç, la perseverança, la confiança…
En certa manera l’esperança és l’infinit/eternitat i d’això ja es va parlar en un altre blog.
Finalment, dir que «la vida es una merda» és la negació de l’esperança. Doncs, quin sentit té projectar la merda cap a l’infinit etern?
I és aquí a on en Jona Carles ens regala una pregunta, que fa pensar: per què jo sí i no un “altre” en el meu lloc? En definitiva som fruit de l’atzar i la nostra pròpia mort és un atzar com el del nostre naixement. Mireu «Pel cantó de Swann» del Proust i penseu, penseu, penseu.
I ara! Quina resposta d’en JC, es veu que no s’entera i a sobre té claca.
Joan Carles, Sembla que no has estès el que volia dir i fins i tot ho qualifiques d’ un «vòmit estantís».
Doncs pot ser tens raó, perquè jo no se què vol dir la paraula “estantís”. Ho he mirat al diccionari i em diu que és “estadizo” en castellá. “Una cosa estancada que lleva mucho tiempo sin renovarse” Ara soc jo el que no acabo d’entendre què vols dir. No hauries d’utilitzar paraules que no saps ben bé què volen dir. És com si jo diguès: L’enjòlit que agombola els sotjadors tanmateix arrauxa els sotjats. Quin embarbussament més bonic, eh? Crec que hem de tractar de fer-nos entendre i entendre no és només interpretar paraula a paraula. Entendre és intuir el que l’altre vol dir i respectar-ho.
No hi ha el que escriu malament, hi ha el que no ha après a llegir, el que entèn paraula a paraula però no enten un borrall de la idea.
Em copíes al dir-me que «no m’ho prengui malament» i, la veritat, és que no m’ho prenc malament. Veig que no m’has entès i em sap greu, encara que penso que deu ser un problema teu. La meva primera idea en llegir-te era tornar a explicar el que vull dir; però ho he tornat a llegir i s’entèn perfectamente. Ho hauries de llegir amb atenció.
Quan et refereixes a l’atzar del naixement, crec que en el teu cas deu ser veritat.
Ah! i el “Jo mateix” va més enllà del que pots pensar sense ajut. Quan dic “Jo mateix” no copio al Jordi, utilitzo el «jo mateix» com a forma de diferenciar-me de la reste d’individus, com per exemple “tu mateix”. El meu “jo” és un principi abstracte de consciència. Tots, i vull suposar que tu també, tenim una essència pròpia que lamentablement no superarà l’atzar de la mort. Digas-li ment, ànima o esperit, pe`r no et confoguis, com va dir el Punset: l’ànima està al cervell. L’esperit (a falta d’una altra nomenclatura més laica) no és res més que una part de la ment, la ment té una part racional i una altra emocional que és la que ens dóna, a més a més dels sentimetns, una certa sensació de transcendència.
Això ho entens???
Fins un altre.
Ahora soy yo el que no te entiendo cuando hablas de Descartes. Da la impresión de que hablas de oídas. Todo lo que dices ye separa de él y de su pensamiento. En Descartes hay profunda articulación entre «subjetividad» y «sustancia» y ese concepto -del que tú presumes con tu «principi anstracte de consciència» a lo que lleva en Descartes es a un movimiento que se despliega desde la finitud del sujeto pensante (ese jo mateix del que alardeas) hasta la infinitud de la sustancia divina. ¿Te das cuenta? Tienes pleno derecho a pensar que tu esencia no superará el azar de la muerte y que tu alma está en el cerebro, lo que que no es de recibo desde una mínima ética intelectual es confundir al personal, ni a utilizar groseramente la figura de Descartes.
En cierta manera Descartes representa el paso de la no-filosofía a la filosofía; mientras tú pareces representar el paso de la racionalidad a la confusión. Estudiate un poco la relación entre pensamiento (cerebro) y ser (ánima) y verás que tu admirado Descartes parte de la concepción de que el pensamiento debe partir del pensamiento mismo (…) «el espíritu de su filosofía no es otra cosa que el saber, como unidad del ser y el pensar».
No me voy a extender, ni entraré en polémica contigo, sólo, frente a tu desesperanza frente a la trascendencia te dejo el
pensamiento más sublime de Descartes, aquel de que «el pensamiento de Dios implica en sí su ser».
Això ho entens???
No acabo d’entendre perquè dius que no tinc etica intelectual i utilitzo grserament la figura de Descartes. Jo vaig fer un comentari a l’escrit de JC i no sé que fas tu pel mig. Tampoc entenc que em vulguis donar una lliço de filosofia i et fiquis amb el meu «principi abstracte de consciència» Deu ser que no entens prou bé el català. sino no s’entèn que hagis vist en les meves paraules contradiccions i en canvi se t’hagi escapat el missatge que pretenia transmetre.
Com que veig que, per dir-ho d’alguna manera, no parlem ben bé en el mateix llenguatge, (i no em refereixo a que tu ho facis en español) intentaré dir-te un parell de coses clares, encare que dius que no entraràs en polémica amb mi.
1. Al blog de JS no hi han gaires regles. Ell com administrador deixa que cadascú digui el que vulgui, sempre que no hi hagi res constitutiu de delicte i es faci amb respecte. D’acord?
2. Al Blog de JS hi acostuma a haver bon rotllo. Els relataires acostumen a ser gent educada i civilitzada i respecten als altres usuaris.
3. És veritat que de tant en tant aquest bon rotllo es trenca i es genera alguna baralla de pati d’escola. Però mai arriba la sang al riu.És més, les baralles animen el cotarro. No et sembla?
4. Hi ha temes que són especialment sensibles i tenen una capacitat bastant gran de treure la pitjor part de cadascú. No m’importa que la gent parli de religió o política però que tothom sigui conscient que aquí hi ha gent de totes les orientacions i que «qui no vulgui pols, que no vagi a l’era». És a dir, que si ens fiquem ens segons quines discussions pot sortir algú a dir-nos alguna cosa que no volíem escoltar. A mi no m’importa gaire el que em pugui dir algú per internet però hi ha gent que s’ho pot arribar a prendre molt a pit.
5. Hi ha milers de llocs a internet a part d’aquest. Quasi tots ells tenen diverses baralles cada dia. Em sembla una llàstima que es trenqui el bon rotllo d’aquest Fòrum i d’aquest web amb segons quines baralles.
6. Evidentment jo no sóc ningú per dir als altres usuaris què han de fer o dir al Blog o a qualsevol altre lloc. Però si jo dic el que penso a rel d’un comentari que considero, amb tot el respecte, desafortunat, he de ser conscient que en un grup prou gran de gent, com és el dels seguidors d’aquest blog, probablement hi haurà algú que defensi la causa contrària al que jo dic. I he d’acceptar deportivament. que al final potser algú, com el Toni acabi dient-me coses que no vull sentir.
Acabo de llegir el teu comentari. Ja m’esperava una cosa així. Com vaig dir, no entraré en polèmiques. Però si que vull contestar-te en català, perquè vegis que no es per «escriure en espanyol» (Jo tinc dos idiomes y a mucha honra!) que no entenc el que dius. El problema em sembla no és el que dius; sino que costa entendre las teves paraules.
Et consideres un princippi abstracte de consciència (Toma ya!) però pontifiques amb aquest decaleg sobre el bons usos que ha de fer un relataire en aquest Blog.
Home, hauràs de reconèixer que jo quan he polemitzat no he començat a insultar. Si creus que posar en questió la teva ética intel:lectual es insultar, és que tens la pell molt fina. Tampoc, en cap moment, he deixar anar que aqui no es pot parlar ni de política ni de religió (paraules teves). En moltes ocasions al llarg de molts anys se’n ha parlat sense problemes i amb posicions molt contrastades, mira’t els bloga anteriors de la web. A mès quin respecte tens envers que la gent polemitzi una mica, jo respecto gent com en JC que anima el blog i que ja deu ser prou gran per defensar-se ell sol i no i cal el meu ajut.
No sé per què em malinterpretes.
Finalment et diré que et caldria llegir una mica més a Descartes. Però veig que el que t’he dit sobre el filosof no ha acabat de funcionar…
T’inventes la meitat de les coses que dius que he dit o les tergiverses. I així és difícil tenir una discussió seriosa. Si vols una discussió tipus Sálvame ja et dic que hi ha milers de fòrums a internet ideals per a aquestes discussions però aquí, al magnífic i seriòs Blog de JS, jo no em penso deixar arrossegar a polèmiques inútils amb arguments que no s’entenen. No ho penso fer perquè tinc un cert respecte per aquest web i els seus usuaris. I ara si que no diré res més sobre aquest tema. Espero que els lectors i el JS jutgin i s’ho passin bé. Un tema com aquest de la Clara ha donat un joc insospitat.
Al loro, Toni, que nos están embaucando!!!
Els teus comentaris han estat impecables, en el contingut i en el to, tot al contrari que els de’n “Jo mateix”, agressiu i desqüalificador i tot per defensar un comentari barroer i esperpèntic. Tu, raonas; ell, enraona. He vist que tu ja havies olorat alguna cosa en veure que el que escriu és un garbuix (jo vaig qualificar-ho com “vòmit estantís”) i en “Jo mateix” em va contestar que no havia sentit mai la paraula “estantís” i si t’haig de dir la veritat…, jo tampoc, però ve’t aquí que en “Jo mateix” al final d’una de les parrafades del seu primer comentari diu: “…gràcia d’una percepció no codificada ni dissecada per racionalismes estantissos”. Per què si no havia sentit mai aquesta paraula, suposadament escriu el plural masculí d’estantís, estantissos? Això em va fer sospitar que el seu comentari era un plagi barroer i inconexe i…, efectivament, cercant pel Google català, em vaig trobar amb un escrit anomenat: “AL VENT, MANIFEST DELS INEXISTENTS” escrit per un grup d’autors anomenat Ground (Grups Reconstrucció Oritzó Umà No Degenerat) que són anònims i només aspiren que el buf que els anima s’escampi.
Aquí tens l’enllaç, per si t’interessa donar-li un cop d’ull (no t’ho perdis):
Des d’ahir estic intentant penjar aquest comentari i el “sistema” no em deixa. Provaré a suprimir l’enllaç del que t’he parlat, a veure. De qualsevol manera ves al Google català i cerca el MANIFEST DELS INEXISTENTS, d’on en JMateix ha copiat part del seu discurs. De veritat, no us ho perdeu, fil per randa…
En “Jo mateix” ha fet el seu primer comentari a base de “copiar i enganxar” trossets d’un text de l’any 2004 o 2005, com un “collage” i li ha quedat un “pastiche” inconnex, i això és manca d’honestedat i un frau al blog. Ha fet trampa i se l’hi ha vist el llautó per molt que vulgui afegir més bajanades, perquè és tan desvergonyit i te un morro que se’l trepitja, que ben segur continuarà “echao palante” com si res. No sé qui fa doctrina, però hi ha comentaris que semblen sectaris o potser ho són.
Per la meva part no penso seguir pel camí de les esgarrapades amb “Jo mateix”, tot i que estic d’acord amb ell en què la sal i el pebre, la pòlvora i la xispa animen el “cotarro”, però això és una altra cosa…
GAME OVER!!
Serà possible! quina poca vergonya. I a sobre copiar d’un manifest de tan poca solta. Per això no s’entenia res. Copiat i mal copiat. Quina presa de pel.
«Jo mateix» o com et diguis, no apareixis més per aquesta web.
Tens raó Joan carles, posant Manifest dels inexistents surt el text i es destapa el pastís. Tot anònim, és clar. He intentat posar aquí l’adreça perquè tothom ho vegi i el sistema no m’ha deixat.
Aquests personatges són els que fan que la vida sigui una merda. Quina manca d’honestetat. Molt bé el teu comentari, se li haurà posat el cul petit. A veure què diu ara. És clar que no s’entenia res. Quin fàstic aquest personatge. Un fàstic profund i nauseabund. Menys mal que ho has detectat, que no és fàcil. És que no m’ho puc creure. Veig que és la primera vegada que aquest tio aterra en aquesta web. Que sigui la darrera.
Quina pena el temps que hem perdut en contestar-li. Ens ha engalipat el molt bandarra, encara que és ben cert que ha animat els comentaris i jo no m’ho he passat malament parlant del Descartes i posant de relleu les seves contradiccions. Igual ha estat de profit per algú. En tot cas: quin payo més sapastre. Chapeau JC!
M’agraden els blogs en els que la gent discrepa i a més de llegir escriu. Ja es va dir una vegada en aquesta web que l’autor la tenia com una forma de terapia. Doncs bé, no ha de ser ell només el que aprofiti per treres les neures, també nosaltres els lectors i lectores ho hem de poder fer.
M’agrada llegir. Però m’agrada encara més llegir si sé que també puc escriure. Sinó seria com escoltar sense poder parlar!
Em nego a pensar que llegim blogs per trobar sentiments, sensacions i vides més patètiques que la nostra. Els llegim per distreure’ns, per curiositat, per avorriment, per interès suposo i també com ja he dit com a terapia i forma de comunicar-nos. Moltes de nosaltres estem molt soles.
Si que es cert, pel que acabo de llegir aqui del Joan Carles, el J mateix i el Toni que els lectors, de vegades, quan escribim tendim a ser egoïstes, escribim el que volem escriure. Entre altre moitus perquè escribim perquè volem. Ningú ens hi obliga, almenys directament. Sí, ja sé que de vegades també s’escriu pensant en què pot interessar a la resta, però em sembla millor escriure el que ens vingui de gust, tal com ragi.
Tot això em porta a preguntar-me, què busqueu quan veniu aquí? Jo cerco històries. La de la Justine i el Jordi és interessant. En fi, fins a la propera.
M’agrada molt el comentari de la Jacqueline. Jo també soc partidari d’escriure el que ens vingui de gust tal com ragi i sense copiar textos d’altres llocs. Que cadascú escrigui i digui el que li vingui de gust; però que sigui seu que de vagades els escrits semblen «d’inspiració divina» i això és lleig, encara que ja sabem que no hi ha res de nou sota la capa del sol.
Ho lamento de veras, però deixaré de ser lector d’aquest blog. He hagut de sentir paraules denigrants i acusacions de manca d’honestetat.
És intolerable! Que si tinc el cul petit, desvergonyit, bandarra, sapastre… quin nivell el d’aquest comentaristes.
En Joan Carles cofoi perquè diu que ha descobert el pastis (!).
La ignorancia és força atrevida. M’acusen de copiar del Manifest. Copiar d’un mateix és copiar? és que no us heu adonat que el Manfest Ground (Grups Reconstrucció Oritzó Umà No Degenerat) és anònim. I qui us sembla que ho ha redactat. Quina colla de beneits, tots plegats, i es creuen savis. A qui l’importa si els àngels tenen sexe o no? El que no pot entendre el que llegeix es consola tractant de descobrir plagis, comptes d’ntentar aprofundir en alló que es diu. Fins i tot es té la barra d’arribar a qualificar-lo de «pastiche». Quan en JC diu això ho diu de forma despectiva i no des ser conscient que el pastiche és justament una tècnica literaria basada en imitar obertament diversos textes, estils o autors i combinar-los, de forma que doni la impressió de ser una creació independent. En favor de la seva escasa cultura afegiré que ho va fer el propi Marcel Proust a la seva obra Pastiches et mélanges.
Però el que més m’ha tocat alló que no sona és que a sobre el caganiu del JC, diu que ha tret el fil per lo ‘d’estantis-estantissos. Ell que presumeix de dominar la ironia, aqui no ho ha sapigut veure. En casa del hererro…
Així doncs m’en vaig perquè no és gens agradable estar envoltat d’orelluts i xixarel.los. Us deixo amb la cançó dels beatles «all yo need is love», tonada sembla que digui: «no li miris l’ou» . A veure si descobriu d’on ho he copiat aixó. Ciao.
…i a tot això què s’ha fet de la Clara. No era el tema del mes? Quines ganes d’enredar
Tens raó Luisa, el tema del mes era la Clara i el seu drama i crec que molts n’hem parlat amb més o menys encert, i aquí estan els comentaris que sobre la petita Clara hem fet alguns, però l’expressió “La vida és una merda” ha donat un altre caire al article del mes com es pot comprovar en uns quants comentaris.
Fins i tot havia preparat un comentari sobre el que considero algunes frivolitats que de vegades es permet en Samarra i ho dic amb carinyo, però en Jordi és d’aquells que llancen l’ham i sempre hi ha algún lluç que pica, i en aquest cas no em podia resistir a ser el lluç, enxampat per on moren els peixos. Em refereixo a la esbojarrada proposta reivindicativa de què els capellans tinguin fills, com garantia d’una formació acurada i “com cal”. Finalment no penjaré aquest comentari, després de com s’ha embolicat la troca, però si que diré que si jo fos capellà,, per un pecat com aquest no li donaria l’absolució i estic segur que si alguns capellans que hagin pogut llegir la seva proposta no li han cremat el blog, és perquè la seva religió no els hi ho permet…; quina manera de complicar-els-hi la vida…
T’imagines els fidels que van a missa, les velletes pensidetes que cap a l’església van caminant (Serrat cantava…) es trobessin l’esglesia tancada amb un retolet que hi digués: “Avui no se celebrarà missa de 8 i l’esglesia romandrà tancada perquè he portat la mainada al pediatre, Disculpeu les molèsties”. I així un munt de coses que entrabancarien el seu ministeri. Però no, no penjaré el comentari. Pensava donar-me un tomb per Les Guilleries, però al final no ho faré.
Esperem que aquest febrer no hi hagi tan merder.
C’est la vie.
Ciao!!
Jo li tinc un gran apreci al Sr. Samarra i me n’alegro del seu èxit.