En plena època post industrial, semblaria lògic considerar el 31 de juliol com el fi d’any i no el 31 de desembre. És a finals de juliol quan verdaderament s’atura tot el bat i bull de l’any. Per uns comencen vacances intensives, altres jornades parcials, intensives o dividides. La vida quotidiana queda semi paralitzada, fins i tot el del diari tanca el quiosc i l’has de buscar a un altre lloc. Sigui com sigui, es trenca el ritme de vida que t’obliga a fer les coses diferent. Continuar leyendo «L’AVORRIMENT»
ES LO QUE TIENE LA COSA
Cada mañana al levantarnos, al vernos en el espejo, normalmente vemos a la misma persona de ayer y así día tras día, año tras año, hasta que llega el día que renovamos el pasaporte y comparamos la fotografía del antes y el ahora y de repente nos hemos convertido en unos auto desconocidos. ¿Soy yo? Continuar leyendo «ES LO QUE TIENE LA COSA»
LA FABULA DELS BURROS I ELS GRIPAUS
A la gent ens fa gracia que un mag il·lusionista ens faci veure un impossible sense que hi veiem el truc. Hi anem disposats a creure que la mentida semblarà realitat. Allà on no hi havia res, ara en surten un parell de coloms. Un mocador verd, tot d’una és un ram de flors. Res per aquí, res per allà, et… voilà!
Però vet aquí que ara entre polítics i premsa, que viuen en retro alimentació, han descobert una nova màgia: la post veritat. És una tècnica que fa possible que una invenció encaixi amb una realitat convenient, l’arma perfecta del polític. S’usa com a mètode digestiu perquè la gent ens empassem els gripaus que ens serveixen al plat, sense que ens preguntem gran cosa més. Està tot tan ben tramat que sembla real, és com estar a l’espectacle de l’il·lusionista. Una meravella!
Fa uns dies, llegia en un diari la carta al director d’un estudiant de Comunicació, plantejava que havia arribat al punt d’haver-se de decidir cap on especialitzar-se, si periodisme o publicitat, encara que ell havia començat la carrera atret pel periodisme, però entre altres arguments deia “ …I és que cada vegada el periodisme s’assembla més a la publicitat –a la publicitat de la política”. I concloïa dient, “així que em vaig decidir a enfocar-me cap a la branca publicitària…la publicitat que vol vendre’t alguna cosa i no ho amaga.”
Fa un temps vaig veure Borgen, una excel·lent sèrie danesa que ha triomfat a tot el món (sembla que 8 TV pensa passar-la aviat en obert. La recomano vivament, val la pena veure-la). Allà s’esventra, a l’escandinava (a Espanya alguns l’han titllada de bonista), tota la maquinaria político/periodística de la governança del país i del partit que governa. De fet, poc a veure amb les post veritats tipus Trump, Erdogan o inclús les que vivim aquí de primera ma, més barroeres en general: la màgia de l’Operació Catalunya, la corrupció del PP o la utilització pervertida del cas Palau. Un assortit de post veritats de conveniència, on no s’hi veu massa la preocupació per tenir una bona arquitectura dels relats. Es creu que el poble som gent barroera i que és l’estil barroer el que hi dona autenticitat. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Estimular a ser complaent amb la mediocritat, punts 7 i 8 de les 10 estratègies de Manipulació Mediàtica de Noam Chomsky.
A la post veritat, no li calen escrúpols, es construeix un relat, la premsa ho substancia i a la gent no ens cal veure-hi més enllà. Aquesta és la màgia.
Com exemple tenim el tema tabú del que avui és millor no tocar, a risc de ser titllat de proïste o passerell (en el meu cas d’inconsciència), el cas del bulling a la família Pujol, convertida en una banda criminal. És la construcció d’una post veritat, amb un ambiciós objectiu ocult però intuïble, que va molt més enllà de la família en qüestió, que de fet els importa una bleda. Tota la historia ens l’han explicat tan a to de lo plausible que avui, molt pocs han gosat prendre-hi distancia i com fa la canalla, aixecar les faldilles dels gegants per veure que hi ha a sota.
Amb 4 realitats i una pila d’aparences, va començar el bulling amb una ensarronada a una amant despitada que va creure ser el que no era. Va seguir el Parlament de Catalunya amb molt poca cosa a les mans, poc més que una pila d’insinuacions i que finalment no va ser capaç de concloure-hi res plausible ni concret. Es va continuar amb tota mena de papers de qualsevol origen, policia, guàrdia civil, jutges, fiscals i registres patrocinats per la premsa. Amb tant de soroll, no n’hi ha prou per veure que tots ells son realment culpables? I a més, tothom ho sap. Qui s’atrevirà a dir el contrari?
Això sí, vàrem riure de valent amb allò de la mare superiora, quin enginy! Naturalment, el jutge ho va rebutjar per fals, però va estar be. Era per empassar-s’ho, o no?
En tot cas, va ser una mica barroer perquè se sap que qualsevol banc, inclús andorrà, per bellugar un sol euro t’exigeix alguna cosa més que un paperot manuscrit a tall de conya. Els falsificadors ja comptaven que en el nostre imaginari hi encaixaria be la historia, era original i divertida, la premsa ho substanciaria i així ha quedat, una post veritat.
Sobre el famosíssim cas Palau, s’ajunten quatre elements diversos: 1.- Una pèssima o inexistent llei nacional de finançament dels partits. 2.- Un extens modus operandi nacional que es generalitza per totes les Administracions i que propicia l’aparició de barruts que munten el seu negociet embutxacant-se, sense control, tota la pasta que poden. 3.- Una institució altruista molt arrelada al catalanisme. 4.- Conflicte independentista creixent.
Amb tot plegat se’n fa el cas Palau on els del negociet pràcticament hi juguen un paper secundari, de comparses i es barrina i barrina per trobar-hi implicacions amb personatges vinculats al independentisme. Es pacten rebaixes per declaracions comprometedores i finalment tot acaba resumit en un slogan publicitari rimant bandera amb cartera. Sona be, és un argument fort i convincent: idealisme versus deslleialtat. Per molt menys al Savonarola el varen escanyar i cremar al mig de la Piazza della Signoria.
Potser decebi una mica a uns i desmoralitzi a altres, al veure que en l’al·legat final hi han hagut més raons que proves i en resum, no s’han millorat massa les advertències que habitualment ja fa la Soraya, sense tant d’enrenou.
Resumint, podria ser això una post veritat? Ves a saber.
Es cert que avui les fonts d’informació son múltiples i variades, la majoria anònimes i és per això que la ciutadania ens hem d’exigir molt més del que ho hem fet fins ara. Ser més crítics i selectius. La democràcia és un valor fluctuant de més a menys o de menys a més, segons qui l’administri, però en tot cas, els ciutadans sempre som l’objectiu principal del polític, tan si és dels decents com dels pocavergonyes. Hem de prendre consciencia de que som el seu pretext suprem, el més preuat i que alguns polítics, en el nostre propi nom, son inclús capaços de aniquilant-se.
Aquest paper protagonista ens hauria d’alertar a l’hora d’analitzar el que se’ns diu i no oblidar que a més de l’irrenunciable dret a ser lliures, tenim l’obligació de no deixant-se ensarronar amb facilitat, d’igual manera com quan veiem un mag il·lusionista ens hi fixem amb atenció per descobrir on és el truc. També ens hauríem d’esmerçar per veure quines intencions hi ha més enllà del que se’ns diu. En la política no hi ha massa bona fe.
La majoria dels animals, tenim la capacitat de fer son guturals, però és l’esser humà l’únic que en te el do de la paraula per expressar idees. Ens hem d’exigir a tenir l’enteniment lliure, ser crítics exigents, esquivar el seguidisme si no n’estem convençuts i lluitar per estar-ho. Saber escoltar per destriar.
Els burros no mengen gripaus. Si no hi ha gra, quin remei! s’agafen a la palla.
ALGU POT TRUCAR AL PERRY MASON?
El Perry Mason era un advocat i jurista d’èxit a la televisió que inicialment, tenia la gracia afegida d’estar doblat del anglés amb accent i girs idiomàtics porto-riquenys. Allà vàrem aprendre molts rituals i procediments dels judicis, dels Estats Units es clar. Aquí no se’n sabia res de tot allò perquè els judicis es feien amb tapadora i, o eren Consells de Guerra o els feia el TOP (Tribunal de Ordren Público).
Els guions estaven ben travats i l’innocent quedava lliure de culpa i el dolent se’n anava a garjola, encara que això no recordo que hagués passat mai, perquè al Perry Mason només li arribaven cassos impossibles de persones injusta o perversament acusades, la defensa demostrava la fantasiosa perversitat del acusador, que era generalment un fiscal obsés, obtús i per tant equivocat. L’acusat era declarat innocent i lliure. Era corrent que l’esperés la xicota i abraçats i feliços se’n anaven cap a casa en pau i per la resta de la seva vida. Per cert que en alguns capítols, el Perry tenia un ajudant secundari que més tard va ser un actor famós, el Robert Redford.
Avui a la tele, també hi veiem un serial semblant, però amb judicis reals. El guió és bastant dolent i en molts d’ells si veu en excés la ma del productor, el govern, fins el punt que els fiscals s’han de revoltar perquè els fan fer el paperot. El ministre de Justícia, que ha d’aguantar la creu de dir-se Català, ha de sortir en busca del crèdit perdut, a donar explicacions exculpatòries assegurant que no hi ha truco. En fi, un guió molt millorable si és que se’ns vol fer creure que les coses no estan amanyagades.
Avui, aquests tipus de judicis tenen la prèvia: debats, tertúlies, filtracions, gravacions de la instrucció davant del jutge, converses telefòniques, esbombament editat a conveniència de la premsa, fiscals afinadors, les Comissions Parlamentaries, les unitats especials i sindicats policials fabricant i falsificant documents i causes. Així els encausats ja arriben a judici amb la sentencia condemnatòria feta i si per sort (o desgracia) sortissin absolts, qui ens faria creure que no hi ha hagut truco?
La credibilitat se l’han carregada ells sols, els jutges i fiscals al vendre’s la independència a la política i accedir a posar-se al servei de qui els hi paga el sou.
No, la justícia en aquest país no esta passant pels millors moments, sobretot pels de dalt de tot.
En una espècie d’imitació burlesca, el govern ha convertit un tribunal d’arbitratge com és el Constitucional, on no s’ha de ser jutge per ser-hi, en un tribunal amb remembrances d’aquell TOP, que s’encarregava de perseguir, jutjar i condemnar les divergències d’opinió. Actuava com un Consell de Guerra atenuat.
Alguns crèduls quedem bocabadats quan veiem que un Tribunal exerceix la capacitat condemnatòria al Parlament de Catalunya, tot sabent que el concepte elemental, basic i acceptable de la democràcia te al poble com l’únic depositari de la sobirania o el poder, i és el Parlament l’òrgan suprem de la seva voluntat. Es clar que també hi ha altres democràcies, la Democràcia Orgànica del Franco, la República Democràtica Alemanya, la socialista de Fidel Castro, la turca d’Erdogan o la russa de Putin. O també n’hi ha d’altres que usen el terme a lo bestia, com per exemple Corea del nord.
¿Com podem creure en uns jutges que haurien de defendre amb especial zel la democràcia, estiguin condemnant a polítics escollits pel poble directa i democràticament, acusats d’exercir el seu compromís amb els votants? El penós mal exemple de la condemna a Homs, que fins i tot ha estat expulsat del Parlament com a parlamentari, amb l’anuència impàvida de la resta de parlamentaris, fa perdre tota esperança de millora. Ara ho faran amb la Presidenta Forcadell i la resta de càrrecs de la mesa (majoria absoluta). A qui condemnen? als escollits o al poble que els ha escollit? Sembla que hauria de ser al contrari, condemnar per no fer el que s’han compromès a fer. El món al reves! Un experiment de risc excessivament original.
Així doncs en democracia, ¿podem tolerar l’existència d’un Poder que qüestiona la democràcia? Sí, si declarem que la democràcia que volem és la Orgànica, que alguns ja vàrem conèixer.
La Justícia que actua en nom del poble -nosaltres- resulta que també actua contra el poble -nosaltres-. Mirat amb bona fe, no sona a contrasentit? En temps del Perry Mason, quan es començava un judici, es deia solemnement el poble contra fulano, aquí i ara sembla que la fórmula és el poble contra el poble, es a dir el poble contra sí mateix. Sona a suïcidi. No s’hauria de revisar això? O potser no cal perquè la democràcia és la Orgànica.
Des l’òptica de la democràcia Orgànica, podem entendre la negativa a realitzar un referèndum, del llatí gerundi de refero-retornar. Retornar a qui? al poble, a qui pertany la sobirania (no serà que s’hi posen de cul perquè és llatí?).
La democràcia Orgànica decideix per un poble mesell que no sap el que li convé, com li ha passat al parlamentari Nuet que no va ser encausat com els altres, perquè el pobret no sabia el que es feia (és pot tractar amb més insolència a un parlamentari?).
La veritat però, és que sobre el tema de la independència de Catalunya, l’Estat espanyol te davant una qüestió que en essència és únicament soci-política-cultural, res a veure amb lleis i altres endergues, exclusivament és per això que no sap com fer-hi front, perquè no hi ha coincidències en cap dels tres elements basics del problema i el que és pitjor, troben que resulta més pràctic negar l’essència de la qüestió enterbolint-ho amb lleis i tribunals que haver-ne de parlar. Parlar-ne és perdre.
Algú hauria de cridar al Perry Mason.
AMB LA MIRADA CLAVADA A L’INFINIT
Fa un temps em va tocar presenciar el dramàtic episodi de l’atropellament d’una persona pel tren. Puc ben assegurar que no és el mateix escoltar la noticia a la radio entre un bla bla de paraules, que estar a l’andana i veure com una persona es deixa anar. Estremidor.
D’una cosa així costa refer-se’n i de fet, ja veieu, avui encara n’estic parlant per més que hagin passat dies.
Per què setmana a setmana van creixen els atropellaments? Quins son els motius perquè tantes persones prenguin aquesta decisió tan radical?
M’interessa fer-hi alguna reflexió.
L’assortit de motivacions és variat. Fonamentalment son persones que les seves realitats han deixat de coincidir amb les seves perspectives i il·lusions, psíquicament les circumstancies els hi han passat pel damunt i tot els queda per sobre de les seves forces.
Hi ha també els qui amb un psiquisme masoquista, utilitzen la seva mort com un violent atac de càstig i venjança. Castiguen severament a propers: pares, parella, tutors, superiors… Però no és d’aquests dels que vull parlar, sinó dels que d’una manera normal, el seu futur els ha dit prou i s’han quedat sense esperances. En concret, em vull referir a l’eutanàsia en forma de suïcidi assistit. De fet eutanàsia, que ve directament del grec (thanatos=mort), es pot traduir com ben morir, mori pacíficament. Res de violència, dolor o crueltat.
La nostre vida l’anem construint ja des del bressol, l’arquitectura psicològica al principi la fem només a base de percepcions sensitives primàries i a mesura que es va creixent, s’hi van incorporant expectatives noves, sensacions més evolucionades, èxits, fracassos i amb tot plegat és amb el que anem construint la nostre vida. Però de la mateixa manera que tots els elements ens serveixen per construir, la pèrdua d’alguns o bona part d’ells, també valen per desconstruir. Sintetitzant: el sentit de la vida està sostingut per l’esperança i els qui perden l’esperança de l’esperança, perden el sentit de la vida.
En el meu imaginari, vull creure que aquell dia, aquella persona, va donar el darrer pas de la seva vida perquè era un dels que havia perdut tota esperança.
Les lleis no ens permeten cap mena de suïcidi. Ignoro per quin principi, s’hi entreveu la pàtina moralista de que la nostre societat no fa aquestes coses, idea suposo que inspirada en que la nostre vida pertany a Déu. Personalment crec en el Déu Creador, però de cap manera en el Déu amo, ni els androides del Blade Runner tenien amo. La nostre vida és exclusivament nostre i justament aquesta és la gracia del Déu Creador, ens proporciona tot d’elements i tenim la llibertat per descobrir-els, desenvolupar-els i usar-els, perquè ens hi maneguem de la millor manera, però ni se’ns tutela, ni tindria sentit que fos així. No sembla que tingués objecta una Humanitat marioneta tele dirigida sense sentit. La idea d’un déu amo, és l’arma intangible tradicionalment utilitzada pels tirans (alguns faraons i emperadors romans es deïficaven). S’exercia la por a ser castigat per l’amo. A més, a les persones que els rebota la idea d’estar sotmesos a un amo, rebutgen la idea del déu-amo i el més pràctic és no creure-hi i declarar-se ateu.
A la Bíblia n’hi ha una pila d’exemples del Déu amo ferotge, que dona poc o res i castiga molt de manera implacable i severa. Els nostres primers pares, ja en van ser les primeres víctimes. Però així es com es podia controlar a aquella gent, un poble sense amo, nòmada i pastoral. I així és com també s’aconsegueix que un desgraciat s’ompli d’explosius i entre la gent, mori matant i fet miques.
Com humanitat i com individus, som els responsables de nosaltres mateixos i en som tant, que som els únics que en paguem totes les conseqüències, tan si som burros com llestos. I en realitat així ho hem anat fent.
De les primeres eines dels Neandertals fins avui, hem arribat fins a Júpiter amb l’artefacte Juno, després de 5 anys de navegació. No està gens malament! I si un dia fem esclatar una bomba o ennegrim l’atmosfera i ho engeguem tot a can pistracs, serà Déu qui es farà un panxó de riure al veure lo burros que hem sigut. Ho tenien tot de cara i mira que han fotut.
El suïcidi ve de l’acumulació d’un conjunt de circumstancies adverses i casi mai d’una sola: tracte injust de la vida, desamor, desconsideració, dignitat greument ofesa, autoinculpacions, inestabilitat psíquica, ruïna, desnonament, incomprensió social, tensions familiars o domestiques, malaltia terminal…i moltes més. Molta feina pels qui es poden pagar un psicoanalista.
Com a societat, no podem ser indiferents amb les persones que no veuen més que la seva sortida és treure’s la vida. I molt menys estigmatitzar-els, sobre tot quan no tenim possibilitats de resoldre’ls-hi res de res del que els afecta, ni tampoc creure’ns en el dret a la intromissió, fent-els-hi genèriques consideracions moralistes de pa sucat amb oli. Son persones que se senten severament castigades, que veuen que es queden pel camí i no es veuen capaces de remuntar, i menys encara de resistir el camí que els queda. Ja que com en tantíssimes altres coses, no hi podem fer res, sí que al menys socialment, els hi devem respecta i consideració.
Avui sentim a parlar de la legalització de l’eutanàsia per malalts terminals. S’arriba vint anys tard i quan la feina ja està feta. Avui, per dignitat pròpia i en defensa de la dignitat del suïcida, que és tan persona com nosaltres, com a societat civilitzada hauríem d’estar parlant del suïcidi assistit. Les persones no hauríem d’anar a la via a resoldre’ns la vida i acabar fets a trossos per horror de la família, dels amics i dels presents, que aliens i indefensos davant tot allò, ens quedem planxats i amb la mirada clavada al infinit.
UN CAGANER DE MERDA
Fa uns dies, la meva dona em va demanar que li fes el favor de deixar un llibre professional a la consergeria de casa d’una col·lega. Com havia de passar pel davant, em venia de pas i quedar be no m’era cap problema. Els marits sempre hem d’anar treballant per la pau conjugal, al contrari de les dones que com no tenen necessitat de ser uns cavallers, s’estalvien l’esforç.
No em va costar gens trobar-hi, malgrat que al carrer hi havia unes obres que complicaven la circulació. La consergeria era fosquíssima, quasi tenebrosa i el conserge no hi era. Hi havia un timbre que vaig suposar havia de ser per avisar, així que riiing! I res. Hi vaig tornar i una altre vegada més, així varis cops. Al cap d’uns minuts ja vaig entrar en fase de renecs, el cotxe mig mal aparcat, les obres, els municipals voltant pel carrer a veure què pesquen, se’m feia tard…
Quan ja marxava mig enfurismat, quasi fantasmagòricament, no se d’on, va aparèixer un home calb, de mitja edat. De fet, aquella sobtada aparició em va sobresaltar, suposo perquè havia sortit de la foscor. L’expressió de la seva cara no em va transmetre bones vibracions. No refet encara del sobresalt, en un to tenebrós, sense temps a dir-li res, em va dir.- Estava cagant. Davant d’una informació tan inesperada com indiscutible, només se’m va acudir dir i…ja s’ha rentat les mans? No em va contestar.
Deixo això per la Mª Josep G…? li vaig dir. Es una senyora em va contestar en el mateix to sinistre. No ho poso en dubte. N’estic segur. Què podia dir? Tot d’una em va venir al cap la idea de a veure si aquest psicòpata la te segrestada allà dins a la foscor. Però ràpidament ho vaig descartar, no pot ser, era una idea estúpida. Massa tele!
Aquell incident, que en sí, segurament va ser fruit d’haver-me topat casualment amb un tipus amb la llum mental restringida, va fer que en tot cas em preguntés, per què a un desconegut i amb tota normalitat aquell individu em donava una informació tan inútil com innecessàriament desagradable? Si jo hagués estat un altre, potser m’haguera pogut sentir ofès i agredit, al considerar-ho justament com una desconsideració personal, però el vaig deixar per ximple.
Llegeixo que una televisió, no se si nacional o estrangera o les dues coses, fa un programa que consisteix en ajuntar a dos desconeguts, home i dona, se’ls fa despullar davant la càmera i se’ls fica al llit i…a veure què. Hi ha una pila de variants de programes d’aquests, convivències entre desconeguts en cases o illes paradisíaques. Reunions de persones sense cap mena de rellevància, que tant es dediquen a fer-se duríssims retrets, com a declarar-se amor, penediment per alguna malifeta o fins i tot discoteques que incentiven a les noies perquè vagin de festa amb les calces tretes.
No és xocant que hi hagi propostes com aquestes, n’he escoltat de pitjors, el que verdaderament és alarmant, és que hi hagi tanta gent amb nivells d’autoestima i dignitat tan minimitzats que es prestin al joc. Què pensa una noia que li demanen que vagi a la festa sense calces, ho troba molt graciós i divertit i hi va? Què tenen al cap aquesta gent, d’aparença normal, que s’enlliten amb desconeguts com espectacle públic? O els que van a programes a treure’s draps bruts i esbombar privacitats? O a fer tertúlies pseudo-polítiques basades en l’insult i la calumnia? I tot això te mercat. Aquests espectadors, què és el que els fa assidus a aquests programes? Els fa sentir millors que els que hi surten? Que pensen com ells? Que la vida real és allò?
Potser sí que m’estic tornant carca, però davant d’aquest panorama, em costa veure que això no sigui un símptoma de decadència i degeneració de la condició humana, amb l’agreujant de que socialment s’accepta amb tota naturalitat.
El que desacredita aquests espectacles de la televisió i altres, és que no hi ha relat, cap context, responen a la mateixa estructura psicològica de la pornografia. No es necessari cap argument, no és necessari cap relat, es d’immediatesa, d’estímul, un fast food on no cal el pensament. Directa a l’animal.
Per naturalesa, aquests espectacles son nocius per la carència de context, l’exposició d’intimitats es fa per la banda més baixa i és per això que aquesta pluja fina actua de base cultural que va construint la intel·ligència social amb un aiguabarreig de percepcions, on es confonen sentiments amb sensacions, espontaneïtat amb franquesa, bones maneres amb hipocresia. La flotabilitat de conceptes com sinceritat, autenticitat, democratització, personalitat, llibertat, feixisme, s’usen i apliquen a conveniència pròpia, perquè darrera de cada una d’aquestes paraules no s’hi te una definició de base.
Conviure sense esforç ni miraments i amb l’ús d’escasses formes, te conseqüències que van més enllà de l’anècdota que un individu, com excusa per no estar al seu lloc de feina, trobi normal i be dir que ve de cagar.
Aquesta generació, la nostre, majoritàriament ha anat a estudi i en el sentit més estricte no és analfabeta, però és que el problema no és d’instrucció, sinó d’educació en el sentit més convivencial del terme. En aquest sentit, s’està vivint una contagiosa pandèmia de deseducació que afecta a moltes societats. Als EEUU per ser president, ha triomfat una persona de maneres grolleres i de idees desconsiderades -racisme, masclisme, despotisme- i que justament, per tenir aquestes característiques, la gent l’ha votat. El votant, que inequívocament viu amb i de les seves sensacions, troba que li encaixa be. Tampoc entre nosaltres les coses son diferents, tot i admetent que actualment es precisaria d’un anàlisi més acurat que ara tampoc vindria al cas, els guanyadors de les eleccions és un partit que te més militants encausats per corrupció, que seients electes al Parlament.
A la vida, tot prové de gairebé res i potser tot comença a partir dels 5 anys a l’escola i a casa.
Dels programes d’estudis escolars, pràcticament s’han suprimit els estudis d’humanitats, d’art i música. S’han prioritzat els coneixements científics, matemàtics i tecnològics, coneixements basics que serviran per modelar l’estructura mental i de pensament dels nous cervells. Coneixements que serviran per entendres amb la intel·ligència artificial i les maquines, però amb dificultats per fer-ho amb la Humanitat.
I… ENCARA ESTEM AIXI?
Ja fa temps que de manera progressiva es van patint abusos de les companyies elèctriques. I a l’abús econòmic n’hi podem afegir un altre, la vergonya aliena que passem quan de manera gaire be impassible, aguantem veure com s’acarnissen sobre els qui no poden pagar el rebut. Faci fred, hi hagi malalts o criatures, tallen la llum.
A la llista també hi podríem posar-hi els bancs. Tots plegats, abusant de la debilitat de la pobresa, per la força sisplau, o et quedes a les fosques o et foten fora de casa. Tampoc ens ha d’estranyar tant, estan emparats pel Govern i fins hi tot pel Tribunal Constitucional. Tenir la paella pel mànec dóna aquestes prerrogatives.
De fet, a aquesta situació abusiva també hi podem afegir l’aigua, el menjar i com veiem, també l’habitatge.
Fent una mirada antropològica, l’aigua, el menjar, la calor i el niu, des del principi pels humans han sigut els elements bàsics per la vida, paral·lelament a la dels altres animals.
L’home no obstant, en un moment donat (Homo Erectus), va fer una forta estirada que el va distanciar dels altres animals: el descobriment del foc. Va ser a partir d’aquell moment quan es pot dir que l’esser humà realment va ser-ho. Allà va començar tot. A la possessió de l’aigua, del menjar i del niu, s’hi afegia un nou element de lluita: el foc. Des de llavors ha passat un milió d’anys i en alguns llocs la cosa en essència no ha canviat massa, la lluita segueix pel mateix.
Es lluita pel foc (energia), per l’aigua, pel niu (l’habitatge) i la modernitat ens hi ha inclòs l’aire (el medi ambient i tot el que se’n deriva). Com a cas apart, hi podem deixar el menjar perquè aquí com és cosa de treballar, està en mans de gent modesta que viu a expenses de la climatologia i d’un gran esforç personal (pagesos, ramaders, pescadors i gent de be), que per la seva condició modesta cauen en mans dels especuladors, gent que entren en acció a la fase final del procés, comprant a 1 i venent a 10.
L’espècie humana, en els darrers 5 mil anys: sumeris, hitites, egipcis, grecs i romans, han fet importants aportacions per consolidar la nostre condició d’animals superiors. A partir de Gutenberg, es va aconseguir una segona i substancial gran estirada, tan bona que va fer possible que arribéssim a les portes de la modernitat. En els darrers cent anys, tot ha canviat, des del punt de vista històric ha sigut una etapa tan espectacular i de privilegi, que no tan sols ha sorprès a tota l’historia, sinó que inclús ens ha sorprès a nosaltres mateixos. No obstant això, encara hi ha economies poc evolucionades basades abusivament en l’especulació de les necessitats bàsiques de vida.
L’amic més ista que tinc, polemista, economista, espanyolista i ciclista, ben segur que em diria que és del més normal que l’economia funcioni en base a les necessitats i tindria raó, és ben cert, però aquest no és el debat que vull plantejar, el debat rau en si han de ser les mateixes necessitats bàsiques de fa un milió d’anys, les que han de moure l’economia.
No hi veig massa lògica que la humanitat, després d’uns milions d’anys d’aprendre a viure al planeta i havent fet tants i tants progressos científics i intel·lectuals, no hagi trobat una estructura econòmica que permeti funcionar sense que es consideri l’accés al basic vital un extra. Ens entestem en seguir lluitant pel mateix que lluitàvem al principi dels temps, com de fet els animals no humans encara hi segueixen lluitant a diari.
No cal ser un especialista per veure que un sistema basat en el rendiment econòmic dels elements basics vitals, és una invitació a l’especulació, amb tendències a ser descarnada. Es a dir, a treure d’un be un valor que intrínsecament no te, però que justament perquè es necessari se’l pot sobrevalorar artificiosament. De cap manera voldria que s’entengués que per contraposició estic parlant de gratuïtat. Parlo d’especulació sobre el foc (energia), l’aigua, el menjar i l’habitatge.
El modus de vida actual, presenta tantíssimes facetes diferents i diverses, que costa d’entendre que aquests quatre elements segueixin sent motrius per l’economia general i a la vegada tan perjudicials per l’economia dels pobres.
Qualsevol sociòleg o publicitari, sap perfectament que avui les motivacions socials no estan directament relacionades en el basic vital, només cal mirar qui es la gent més rica del món per veure que no es guanyen la vida en res basic, ni el Microsoft de Mr. Gates, ni el Zara del Sr. Ortega, ni les assegurances de Mr. Buffet o les telecomunicacions del senyor Slim, son part del mínim vital.
Alguns Estats, mancats de lucidesa i voluntat, sense imaginació i audàcia, basen la captació de recursos recarregant amb forts impostos els bens vitals: energia (a Espanya inclòs sobre el Sol), l’habitatge (tan en fase de producció com d’us) i l’aigua. Aquests països, no veuen que un model basat en l’especulació sobre aquests elements basics, és estèril, encareix la vida sense profit social i es bloquegen iniciatives per una economia productiva. Es passa de l’home productor generador de riquesa, al diner productor de més diner, inevitablement generador de pobresa.
En aquesta línia d’Estat mandrós i elusiu de responsabilitats, carrega d’impostos els basics vitals, es declara incompetent per gestionar els serveis considerats basics i els cedeix a la gestió privada, a canvi rep sense esforç una morterada de diners fàcils.
No cal ser massa llestos per comprendre que quan aquestes companyies ens presenten les seves factures tan enrevessades, el que hi llegim és que al darrera hi ha una carrega d’injustificables objeccions i remordiments morals.
Aquest és el quid de la qüestió. És èticament moral, que després de més d’un milió d’anys encara s’estigui jugant especulativament amb els mínims vitals?
Després de tan de temps, exigir polítiques econòmiques generals moralment més acceptables, no ens faria sentir a tots plegats una mica més decents? Diguem… més humans. Del segle XXI, vaja!
SIN FONIA Y SIN UTOPIA
Leo en un periódico, una de las múltiples encuestas inútilmente tendenciosas que se realizan, en que dice que la principal preocupación de los directivos españoles para el 2017, entre otras diez, es la inestabilidad política. Naturalmente no es cierto. Lo que en realidad preocupa a los directivos y también a todo el resto de la ciudadanía, es la incompetencia de los políticos y consecuencias.
No se si alguno de ustedes ha tenido la suerte de estar en el seno de una Gran Orquesta Sinfónica en plena interpretación o incluso simplemente, saberse aislar del contenido de la obra y centrase particularmente en cada uno de los grupos de instrumentos: metal a un lado, la caña y cuerda en otro, la percusión al fondo. Según la voz de cada instrumento leen la partitura en clave de sol, en fa o en do en tercera o cuarta.
El conjunto de instrumentos, claves, sonidos y tonalidades, que en sí mismo resultaría un soberbio tostón -no hay cosa más pesada que oír un instrumento ensayando frases musicales de un concierto, en sonidos monocordes- solo cuando todos los instrumentos se armonizan bajo la sensible batuta de un director, a los primeros compases, ya empieza a sentirse en el estomago un suave cosquilleo de emoción. Empieza el gran concierto.
Una orquesta sinfónica o en realidad también una simple orquesta, es como un pequeño estado, funciona de forma muy parecida a un país. Cada grupo instrumental cumple con su papel y se van complementando colocando sus frases exactamente en el lugar y a tiempo. La música orquestal es probablemente el arte que, por la heterogeneidad estructural de la orquesta, exige la máxima exactitud matemática.
Todo este entramado de personas, conocimientos y técnicas, no serviría absolutamente de nada, si no existiese una partitura y una buena dirección.
Si contraponemos en España la idea de la Gran Orquesta, vemos como tenemos un país sin proyecto (partitura) que además carece de dirección de orquesta competente (Gobierno). Hay músicos (ciudadanos) con buenas capacidades, pero que viven sin partitura y sin la necesidad de una buena dirección. Puesto que no hay partitura a interpretar, cada músico hace su propio sonido, sin preocuparse de cual es la melodía, ni cual la armonía, el resultado no es una sinfonía, es el ñigui ñogui de una orquesta afinando.
En realidad, si no hay proyecto de país, el espacio que queda vacío lo ocupan inescrupulosamente gentes que, con desenvoltura y desempacho, camuflan su proyecto de beneficio propio en un bien social. Se ha visto en Narcos, serie biopic de la vida del narcotraficante Pablo Escobar, que gracias a la inhibición del Estado con las clases modestas, el traficante con generosos gestos paternalistas, se gana el apoyo popular hasta convertirse en un potente contrapoder del Estado.
En un país sin proyecto, la vida es Jauja. Emergen listos que consiguen irresponsablemente hacer bajo tierra almacenes fallidos de gas y una vez fracasados, ser indemnizados por el Estado para compensar el frustre. Construir autopistas de peaje paralelas a autovías gratuitas y tras el fracaso comercial, venderlas al Estado. Construir líneas de alta velocidad, sin pasajeros. Aeropuertos sin vuelos… Y otros proyectos sociales de altos vuelos y beneficios propios.
La tragedia de vivir sin partitura, hace que sea innecesario tener un buen director de orquesta, con un simple gestor de rutinas es suficiente para ejercer el control. El problema es que así, el futuro deviene en una molestia. No es necesario.
Por otro lado, se propicia que surjan como setas extemporáneos aspirantes a dirigir, a probar suerte y si ésta se da, sobre la marcha se irá estructurando el relato político y… a ver cuantos pican. El problema aquí es que los aspirantes son de bajo perfil y para hacerse con el espacio, la honestidad ideológica deviene vacilante y al final, mayoritariamente poco creíble. Poca cosa para confiarles el futuro.
Y aun hay otra perspectiva que encadena tres eslabones: cuando no hay proyecto, no es posible ser propositivo, hay fragilidad. La fragilidad dispone a la defensa y cuando se defiende, se juega a perder.
El proyecto más importante de país que ha tenido España es del siglo XV: la defensa del catolicismo mediante el Santo Oficio y el descubrimiento de América.
Sin duda han sido proyectos que han dejado huella en la historia, pero no especialmente por su carácter humanista-progresista. En ninguno de los dos proyectos se hizo una interpretación adecuada de la partitura, la Inquisición se convirtió en un instrumento perverso de sadismo y acabó siendo aterradoramente represiva y utilizada para fines políticos. No incrementó, ni afianzó la fe en Dios y sí en cambio, sembró el miedo a la libertad hasta ser olvidada, y se desacreditó el cristianismo.
En América poca cosa buena, aparte de llevar una política extractiva a base de sangre y miedo, se luchó a sangre y fuego para retener los países colonizados hasta su pérdida. Lo que se aportaba, con creces no valía lo que se sacaba.
Para que llegara el siguiente y último gran proyecto de país, pasaron cinco siglos, 1986, en que confluyeron todas las fuerzas civiles y sociales para poder entrar en la Unión Europea.
A partir de entonces, se perdió partitura y director de orquesta. La ristra de presidentes-funcionarios que se han sucedido, han convertido el país en rémora de Europa, actitud muy parecida a la que se adoptó cuando la colonización de América. ¡A ver que sacamos!
Desde 1996 han pasado tres presidentes, sin duda muy malos directores de orquesta, que han desaprovechado tener una buena sala de conciertos (Europa), buenos maestros instrumentistas (los ciudadanos) ansiosos de hacerlo bien y sin embargo, nada, ningún proyecto atractivo en 20 años.
Seria inimaginable pensar que Apple, por citar una empresa viva, pudiera pasar 20 años sin ningún proyecto nuevo en ejecución, ni perspectiva alguna de tenerlo. Es inimaginable. En España es posible.
Para el próximo presidente español, asegurémonos de que no sea un funcionario, se necesita inteligencia y creatividad. Y sobre todo, más que saber inglés, por favor, que sepa música y como mínimo, y es muy importante: que tenga conocimientos de armonía.
ES MIRAR MÉS ENLLÀ, ESTÚPID!
El Canal de televisió del National Geografic, ha produït una sèrie de 6 capítols que pels aficionats a les coses de l’Espai, ens hi hem enganxat ràpidament. La sèrie, que ja ha emes el segon capítol, es va estrenar simultàniament a 170 països.
L’argument planteja la colonització del planeta Mart, el més proper a nosaltres, de característiques geològiques similars a la Terra. La mirada està posada en que la Humanitat com espècie, tingui una altre opció de pervivència davant d’un cataclisme de característiques exterminadores o destructores, com per exemple la que va plantejar Lars von Trier a la pel·lícula Melancholia o be, com la que va fer desaparèixer els dinosaures. Actualment, l’espècie humana s’ho juga tot a una sola carta: el Planeta Terra.
La sèrie és diferent i especialment interessant perquè l’òptica des de la que s’enfoca la producció és un mix entre documental i cinema, aprofita un projecte real impulsat per l’empresa Space X de Elon Musk, Chief Executive Officer (CEO) de Tesla Motors.
L’estructura argumental, combina la ficció avançada que representa el primer viatge a Mart previst pel 2033, contraposant-ho als treballs que s’estan realitzant actualment (2016), on hi treballen enginyers i altres científics abocats al projecta. També hi ha alguna presencia d’astronautes que anteriorment ja han viatjat a l’Espai.
És xocant d’entrada que una empresa privada, Space X, inverteixi grans esforços i diners en un projecta amb mires a tant llarg termini, 2033, sobre tot avui que la generositat altruista resulta altament sospitosa. Encara és més xocant i extraordinari però, que el motor del projecta sigui en benefici de l’espècie Humana en termes genèrics, tant més, quan probablement cap dels adults que avui estem vius, ho seguirem estan quan la suposada colonització sigui realment possible.
Be és cert que el projecta, probablement tingui una part estratègica no visible i no acabi resultant tan altruista com d’entrada pot semblar.
Aquest tipus de projectes exigeixen molta investigació innovadora, perquè la majoria dels problemes a vèncer son absolutament nous. De la investigació en neixen nous descobriments que posteriorment seran aplicables a la vida quotidiana, com de fet ja ha anat passant en altres projectes realitzats per la NASA, alguns d’ells aplicables a la medecina com la tecnologia Lada Tracker en cirurgia ocular. Díodes emissors de llum per alleugerar dolors reumàtics. Sensors infrarojos que inserits a l’orella donen la temperatura corporal en menys de dos segons o els marcapassos actuals, que usen un sistema de comunicació de telemetria bidireccional que permet als metges fer canvis en l’activitat de l’aparell. I tant d’altres descobriments que usem i no sabem d’on venen.
Un projecta d’aquestes característiques, requereix dissenyar un pla estratègic intel·ligent en que un dels objectius és el finançament, que en bona part provindrà dels descobriments que s’aniran trobant pel camí: d’un sol tret, diversos pardals.
Personalment, quan veig la Humanitat des d’aquest prisma, em sento satisfet de que m’hagi tocat viure ara i ser coetani d’aquesta gent que posen la seva intel·ligència en mode positiu y universalista i fan del tot justificable l’intent de que l’espècie humana ampliï les seves possibilitats de pervivència.
Això ens dona una nova dimensió als essers humans i ens situa en un altre pla. Generalment, per la majoria, l’Univers te una presencia ignorada del tot, és una cosa incomprensible i aliena. Amb projectes d’aquest ordre, l’esser humà passa formar part de l’Univers. Som Univers. Amb aquesta nova projecció, la Terra deixa de ser el Món i passa a ser estrictament la Terra, el lloc on ara vivim.
Però la realitat s’esforça en no comportar-se tan positivament. Quan imaginativament fas l’exercici de veure la Terra des de l’Univers, t’adones de la nostre insignificança. És impossible no trobar ridícules guerres i matances. Lluites i sotmetiments. Bel·ligeràncies i xocs de base religiosa, quan és evident que en tot el Planeta, la concepció de Déu i les corresponents confessions son múltiples, variades i diverses (només a Espanya hi ha 11 confessions registrades legalment) i no hi ha cap raó perquè cap d’elles sigui excloent de l’altre quan en realitat no sabem res de res i cadascú imagina lo seu.
L’existència de Déu adquireix tot el sentit, a partir del punt en que les nostres pròpies forces i capacitats es veuen superades. Voler viure negant la possibilitat de l’existència d’un Ser Suprem o encara més absurd, voler fer valdre que la meva creença és l’autèntica, probablement això sigui l’evidencia més palmària de que el que no sap, camufla la seva ignorància i inseguretat amb la supèrbia. Si la idea de Déu ajuda a les persones a passar tràngols difícils i a viure més confiats i feliços, per què la negació?
Matar en nom de Déu? La felicitat es comparteix, no s’imposa.
Desgraciadament no és fàcil escollir. Jo vull estar entre aquells que miren lluny i construeixen futur, però també haig de compatir la vida entre ments miserables a les que el món se’ls acaba al replà de l’escala.
Es veritat que hi ha dies que desespera suportar aquesta convivència, però també s’obre un bri de llum quan veus que la nova generació, la dels mil.lenials, la dels nostres fills, Europa ja els queda petita i veuen el Planeta com un espai de convivència i possibilitats. Parlen llengües, es mouen usant les noves tecnologies amb coneixements i instint. S’acomoden a viure amb noves costums i normes, sense deixar de ser ells mateixos.
No és nou, però mirar més enllà, mirar el cel, és el que mou a la comprensió, obre la ment i reforça la intel·ligència. Realment t’integra al Univers i això et fa lliure per pensar i viure.
OOOOLÉ!!!
Fa uns dies, amb estupefacció, es va rebre la noticia de la sentencia emesa pel Tribunal Constitucional espanyol, una de les més, que anul·lava la llei del Parlament de Catalunya que prohibeix les corridas de toros.
Així de pla, ja resulta bastant sorprenent que un Alt Tribunal, com sembla que s’ha de tenir el Tribunal Constitucional, es presti al joc de considerar, debatre i finalment sentencià la revocació d’una llei que afecta a un espectacle popular d’entreteniment i que a més afecta exclusivament a una societat que te Parlament propi, amb cultura, llengua, historia, economia i maneres pròpies.
Hauriem de creure que aquest Tribunal està compost per persones amb estudis, per descomptat de lleis, però també que estiguessin complementats en alguns dels components en història i humanitats, sociologia, psicologia, filosofia…, en definitiva format per una mena de persones eminents amb sensibilitats i un profund sentit humanístic, aptituds superiors a les nostres, perquè puguin copsar el sentir del poble al qual estan obligats a entendre. La Justícia humana no és un be caigut del cel sense més, és un convencionalisme relacionat amb les persones i la societat de la que formen part i constituïda a traves de les vivències socials i el temps.
Justament aquesta intel·ligència es la necessària per anar més enllà de les conviccions personals, en aquest cas, aquests jutges podrien ser perfectament entusiastes de las corridas, però també s’han d’exigir a ells mateixos la comprensió que altre gent no.
Aquest és el cas de Catalunya. Las corridas repugnen al poble i aquesta opinió no és el fruit d’un debat de taverna tot fent el trago, sinó sorgit del propi poble després d’un llarg procés de digestió social. Durant temps, es van recollir signatures populars fins a recollir-ne moltes més de les que legalment es requerien perquè el Parlament entrés a debatre-ho. Finalment el Parlament va aprovar la llei per majoria amplia. Aquell va ser i segueix sent un debat de sensibilitats. Res més que això.
No agrada i no es vol que la mort i tortura d’un animal, a més expressament minvat de defenses, serveixi per divertir-se i passar-ho be. La insensibilitat pel patiment i mort de l’animal, sembla que hauria de quedar justificada per la imatge estilística que donen toro i torero, però l’estètica si no ve avalada per la ètica, perd tota consideració i qualsevol caràcter artístic que se li vulgui donar.
No cal dir que la repugnància al espectacle ha anat creixent quantitativament i qualitativament, a mesura que la societat ha anat evolucionant particularment degut a l’intercanvi produït entre les majories ciutadanes, passant de ser considerablement d’un origen rural, a un altre d’àmbit més genuïnament urbà.
Evidentment, aquesta tendència no ha estat estrictament catalana. El mon civilitzat ja fa anys que com a icona moral de la seva societat, es vanta de la protecció als animals. No agrada que es matin ni elefants, ni ossos, ni res. Es considera que Mogambo i Clark Gable van tancar aquest cicle els anys cinquanta. De fet avui, la caça esportiva és una activitat sospitosa i està seriosament qüestionada i malvista. Als escorxadors, que no és cap espectacle, hi ha normes bastant estrictes sobre el transport, tracte i sacrifici dels animals.
La proliferació d’animals domèstics de companyia i mascotes, ha fet créixer la legislació i la reglamentació protectora, basada en la sensibilitat i el amor.
Realment avui els toros, és un espectacle molt a la baixa, darrerament de forma decreixent, freqüentat per gent gran autòctona, generalment fumadora i grups de turistes programats i encuriosits per una imatge iconogràfica i folklòrica d’Espanya, que volen veure de primera ma què és això dels toros. En general en surten esgarrifats i molt crítics, amb la promesa de que no hi tornaran mai més a la vida.
El respecta a les sensibilitats socials han de ser, i en realitat així és en les societats avançades, un dels eixos de la llibertat, tan la individual com la col·lectiva.
Mitja Europa s’escandalitza o es reserva l’opinió per la anul·lació que ha fet el T.C. espanyol i a més, degut a aquesta sentencia, s’han adonat que part de les aportacions econòmiques per cultura que fa la U.E., es destinen a subvencionar toros.
Tan la Justícia com la sensibilitat, son dos conceptes indestriables, es necessiten l’un a l’altre, així com el referent social; no son conceptes aïllats i menystenir-ho hem d’entendre-ho com un greuge desconsiderat i greu contra la societat.
Aquesta dura fotografia es de fa unes setmanes a Hanoi, en ple carrer. Aquella cultura i estructura social permet que allà, s’accepti amb tota normalitat com a reclam d’apetitositat. Aquí, que això no ho acceptaríem de cap manera, ens repugna i ens fereix tant que no podem ni mirar la fotografia. Ens sentiríem insultats, indignats i revoltats si un tribunal, amb aparences d’equanimitat, ens obligues a haver de conviure amb això tan contrari a la nostre sensibilitat.
Aquesta és la decebedora i incomprensible sentencia, la sentencia del Oooolé! que ens ha deixat caure el Tribunal Constitucional. No és versemblant que un tribunal pugui negar el dret a la sensibilitat d’un poble. Entre el dilema de sensibilitat o poble, sembla que s’ha decidit per negar al poble.