SABER PER QUÈ

SABER PER QUÈ

Esperant al aeroport l’arribada d’un amic, em va donar temps més que suficient, per jugar mentalment amb algunes idees. Una de les que se’m va consolidar millor, arrencava feia uns 109 anys amb un gran emprenedor industrial de Detroit, Henry Ford.

Socialment, a ell se li deu que l’ús de l’automòbil fos accessible a economies modestes. Aquesta iniciativa venia de la clarividència de que la producció d’automòbils en cadena, a barataria el costos de producció. Aquesta idea, presa dels escorxadors on es sacrificava i despecegava en cadena, havia de canviar radicalment la vida a tot el món.

Però darrera d’aquella clarividència, en va venir una altre: intuir el detall de que els treballadors de la companyia, gent modesta, havien de poder ser també compradors dels cotxes que ells fabricaven. Per fer-ho possible, els van augmentar els sous a tots. El treball en sèrie, va veure que donava per aquesta avantatge.

A aquest gran home, desconsiderant altres trets ideològics avui gens acceptables, el món li deu bastant, no tan sols perquè el món industrial ha crescut i beneficiat de treballar en cadena, sinó perquè amb ell, va néixer una nova vida social inèdita fins llavors: la Classe Mitja.

Però passats 109 anys, l’eficiència del treball en cadena, encara no ha arribat a tot arreu, sense anar més lluny, als aeroports.

Entre que l’avió aterra i el passatger surt per la porta amb el seu equipatge, solen passar entre 30 i 40 minuts. En molts cassos i a títol de broma, es diu que es tarda més temps en recollir l’equipatge que en fer el trajecte. Però no es una broma. Es així.

La preocupació més notable de l’aviació comercial es evitar els ensurts. Evitar la improvisació i màxima fe i rigor en el mètode. Els invents a casa i amb gasosa.

Els vols estan programats i predeterminats. Se sap quants passatgers venen en cada vol que aterrarà. La climatologia, mestressa de l’aviació, es la única que te capacitat de trencar plans i fins i tot en aquesta eventualitat, hi ha plans. Rar es que de sobte es presenti un vol i… “ei nois! Ja soc aquí, que teniu un lloc per mi?”.  Tot se sap amb antelació.

Les operacions de l’avió, tant a l’aire com a terra, son rutinàries i repetitives. Així que la pregunta es, què faria el Sr. Henry Ford a partir del moment en que l’avió para motors?

Potser, tal i com va fer possible què l’automòbil arribes a tothom, potser el primer que faria, seria pensar en les persones, en la seva ànsia per arribar i la de les persones que esperen. En el respecta pel seu temps. Al cap i a la fi, l’essència bàsica de tot el negoci de l’aviació comercial, tan a terra com a l’aire, es servir al públic ajustant-t’ho a les seves exigències i necessitats. Sense el concepte servei, la activitat no tindria sentit, es convertiria en una espècie d’atracció curiosa per gent atrevida.

Estic segur que qualsevol enginyer d’una industria, en que la seva rendibilitat depengués de l’eficiència del treball en cadena, seria capaç de programar rutines i ordenar l’operació perquè els equipatges, de l’avió a les mans del passatger, fos un tràmit racional, al mínim cost.

Però em temo que pels qui es dediquen a aquest negoci de l’aerotransport, les persones (els passatgers) no son prioritat. Envaïts i potser obnubilats per la complexitat del medi, del què i del com, s’obliden del per què?

Si al Sr. Ford se li hagués passat per alt aquest detall, avui el món, probablement seria ben diferent.