La darrera visita que vaig fer a Seattle, va ser per estar uns dies a casa del meu amic James L. a Bellvue. Malgrat la distancia, 8 hores solars, sempre hem mantingut viva la nostre relació, cosa que a vegades no passa amb un amic que viu a l’altra banda del poble; la relació es refreda perquè s’ha casat de nou, s’ha divorciat o jubilat o el més corrent, l’hi ha tocat la Primitiva. Durant tots els anys, amb en James, hem anat intercanviant cartes -ara mails- idees, favors, encàrrecs,viatges i inclús fills, ara en ve un, ara en va l’altre.
Els nord americans, son molt aficionats a muntar parties a casa i quan estas ficat en el sí d’una família, vius com la família, així que no està gens mal vist que si et conviden, pots portar-hi un amic; en un d’aquests saraos l’amic vaig ser jo. Vaig ser l’exòtic, no era del barri, ni la de parròquia, ni de la feina, simplement era l’amic de l’amic i a més foraster. En aquestes reunions, les converses son intranscendents i el que toca es beure i mig empifolar-se. A mi no és de les coses que em vagin, detesto haver de menjar sense gana o beure sense sed i l’alcohol tampoc em treu la sed (apa! que soc un bon col·lega per sortir de copes), així que vaig mantenir tota l’estona la copa plena (d’una cosa violàcia d’olor dolcenca) perquè ningú m’emprenyes insistint per omplir-la de nou.
Esgotat ja del “com esta vostè?, vostè és l’amic del James, oi?, així que vostè es de Barcelona?, a què es dedica? i inclús, quants diners guanya al any?”, vaig optar per asseurem en un estupend sofà que s’hi haguera pogut fer una bona becaineta.
Aviat, un senyor de la meva edat va seguir el meu exemple i se’m va asseure al costat. Com sempre imprudent que és un, no el coneixia de res, li anava a criticar la mania de la gent d’estar-se dreta tota l’estona, se’m va anticipar i va ser ell qui ho va fer. A més, vivia a Califòrnia, era arquitecte i estava a Seattle on, amb intermitències, hi feia temporades per un projecte important, vaig entendre que del Govern.
Els europeus a Estats Units, se’ns te per gent culta, no se’ns discuteix que som l’origen de tota la historia occidental i això ens dóna un cert pedigrí. Vaig voler exercir d’europeu i no decebre, donant un toc de qualitat a una intranscendent conversa. Ja que el meu interlocutor era arquitecte, vaig comentar la dificultat per trobar habitatges de lloguer a preus raonables a Berlín, Paris, Milà, Londres o Barcelona en comparació, per exemple, amb Seattle, L.A. o fins i tot al mateix NY, fora de l’àrea de Manhatan, es clar. La vaig ben encertar, la pregunta va ser directa.- S’acaba de divorciar?.
No, no… i ara!. En aquest viatge la meva dona no m’ha pogut acompanyar. De cop, estúpidament, em vaig sentir com si aquell desconegut no m’hagués de creure i per un instant vaig tenir la infantil temptació de cridar al James perquè acredités que era cert que la meva dona no havia pogut venir. Imposant-me serenor, em vaig retrobar passant al atac.- I la seva dona, esta per aquí?
Tampoc hi era. Estava rodant una pel·lícula a L.A., resulta que era una famosa actriu de cinema. Oh! i tant que la conec, l’he vist una pila de vegades, li vaig dir. I era cert.
Hi estava casat feia més de 25 anys, però ara tenia dues dones. Com el meu anglès no està per segons quines bromes, abans de fer-me una idea massa bestia de la situació i fotrem-hi de potes, vaig preferir demanar-li aclariments.
Per l’expressió de la seva cara, estava clar que li divertia haver-me desconcertat, això li permetia esplaiar-se. Em va explicar que quan tenien els nens petits, si ella no treballava fora de L.A. i la feina la tenia als estudis, arribava a casa després del rodatge i feia el sopar. Havent sopat, si havia d’estudiar el paper pel dia següent hi dedicava la seva estona, posava els vailets a dormir, en fi el normal en una mare de família que treballa i te els fills en l’edat de pàrvuls.
La seva segona dona era la desconeguda. Al principi, no podia veure cap pel·lícula que ella interpretés perquè no se la creia, sempre hi veia a la seva dona, però amb el temps la cosa va girar com una truita, en el personatge ja no hi veia a la seva dona, li era una estranya, era una persona amb la mateixa cara de la seva dona, però amb expressions, reaccions i comportaments que no tenien res a veure amb ella.
És normal – vaig aventurar – amb el temps ha anat creixent com actriu i avui ha arribat a l’excel·lència.
Fins aquí hi estic d’acord, ja ho admeto i ho admiro, però ben be, no és així del tot –va matisar- Quan va començar a ser premiada, entrevistada a la televisió, viatges internacionals, presentacions en actes públics, ella reaccionava i tenia un tipus de desimboltura davant del public i la premsa que jo desconeixia. De fet no la reconec, és una altre dona, res a veure amb la meva, la de casa.
Després dels grans afalagaments que rebia o be després d’una gira internacional de promoció, on havia estat hostatjada a les millors suites dels grans hotels, tornava a casa com si res, es posava a fer el sopar als fills, mentre explicava coses irrellevants del viatge. Un cop sí, a Londres, li havien presentat a la Reina.
Davant aquella xarrera, no se si fruit del alcohol, la melancolia d’estar fora de casa massa dies o de tot a l’hora, vaig veure que el meu paper s’havia acabat. Tan era si feia d’europeu assenyat, com de psicoanalista d’urgència o simplement de company de beguda. Alló anava tot sol i jo mentalment, vaig començar a campar pel meu compte.
En el fons, a aquell home no li faltava raó, mai acabem de conèixer a la nostre parella i estic per dir que això ben portat és un estimul, una propina. Siri Hustvedt, la dona del Paul Auster, creu que hi ha dos models de matrimoni: el de les relacions mecàniques i el de les relacions orgàniques. Quan les mecàniques perden pistonada, s’entra de ple en les orgàniques i és llavors quan sí que comences a trobar-te amb el segon personatge.
El quid de la cosa està en saber si el segon personatge el pots incorporar al teu esquema, de manera que en aquesta relació dual no hi hauran lluites irreconciliables entre tots tres. Els qui no tenen la gracia d’aquesta flexibilitat, acaben divorciats o condemnats a la perpetua cerca, fora de la parella, d’una relació mecànica, que de trobar-la, no cal dir que al moment omple molt, però també carrega molt durant la resta del temps.
En qüestió de sentiments, emocions i relacions humanes, hauríem de ser més sensibles a admetre que no pas entestar-nos en voler comprendre. Si fos cert que nomes podem estimar, sentir o conviure amb el que comprenem, seria molt difícil viure; en el decurs de la nostre vida, seran tantes les coses que no arribarem a comprendre mai i que no hi podrem ser aliens… i el que és pitjor, coses que creiem tenir clares i ben compreses, resulta que un dia de cop, t’adones que d’allò res de res. Pel sol fet que hi hagi coses del altre que no comprenem, ha de ser això una barrera? L’amor, la convivència i la fe estan fets del fi cristall de Bohèmia: tan bonic com fràgil i tan fràgil és, que freqüentment per mantenir-ho, hi hem de posar fanatisme.
Les ales, no ens expliquen el perquè es possible volar, però sabem que si vola, és un ocell que el gaudirem o el patirem, però en qualsevol dels dos cassos, segur que no serà perquè no comprenen el per què vola?
Ya ves, Jordi.
Tanto tiempo leyéndote y esta es la primera vez que me sale ponerte un comentario.
Puede que descubra en tí un desconocido poeta-filósofo, al cual no advertí hasta ahora.
Me ha encantado un montón el relato y el argumentario nada superficial, que le viene al pelo, como una adecuada guarnición acompaña un exquisito pescado.
Com tantes vegades, estic d,acord amb tu. Les conviccions que tenim sobre allò que ens envolta i conforma el paisatge de la nostra vida, sovint es trenquen com cristall, o s’evaporen sense fer soroll. Em permeto afegir una cosa: no tan sols ens sorprèn adonar-nos que coneixem imperfectement la realitat propera. Sorprèn més adonar-nos de com ens desconeixem a nosaltres mateixos.
si no el millor, dels milors
No sé qué dir-vos… És veritat què si ja ens desconeixem nosaltres mateixos imagineu-vos on pot arribar el desconeixement de l’altre, però per arribar a aquesta conclusió, potser no feia falta anar a un party a Seattle, un party on habitualment es parlen de coses intranscendents. El que passa és que el Samarra li treu punta a tot i el seu coco és capaç de reflexionar a partir de qualsevol situació, inclús d’aquelles situacions en que es diuen bajanades, com les del arquitecte aquell que treballava pel Govern. Ja em perdonaràs, Samarra, però aquell paio era un barrut que es va donar tota una sessió de psicoanalisi gratis a costa de l’europeu cult. Us imagino a tots dos al sofà: tu mig empifolat amb aquella potinga de color violàci i olor dolcenca, amb un jet lag de 8 hores, desorientat pels dies passats fora de casa i aguantant el rotllo d’aquell pesat que ben segur estaba escarxofat a la zona del sofà que n’hi diuen “chess long”, amb una copa de bourbon Jack Daniels entre els seus dits. A mi aquests partys americans no m’agraden gens; posats a triar prefereixo, com espectador, aquell memorable party del “día de Acción de Gracias” a la película “Esencia de mujer”, versió Al Pacino. Alló sí que era un party, amb el militar cec acompanyat pel seu assistent pigall, invadint “Perejil” sense granades ni morters, però muntant un “pifostio” de nassos i reventant la falsa germanor d’aquella reunió familiar, a punt del paripé de tots els anys. Ah, quin party antològic…, d’aquells que no tenen principi perquè comencen pel final.
No et pensis, he fet l’esforç de posar-me en el lloc d’aquell arquitecte i m’ha costat perquè ni la meva dona és actriu famosa de cinema, ni jo soc arquitecte, però ho he aconseguit perquè la meva imaginació m’ajuda sovint. Una dona popular, famosa i reconeguda, fins el punt de compartir en una ocasió taula i cadira amb sa Graciosa (graciosíssima) Majestat, una dona que de vegades la veig més per la tele i al cinema que a casa, però que quan és a casa, és com una mena de Mary Poppins o de Julie Andrews a “Sonrisas y Lágrimas”, i aguantant més de 25 anys feliçment casats, cosa extraordinària i gens convencional en el mon de la farándula de Hollywood. I, efectivament, hi ha dues dones, la familiar i domèstica, i la que es projecta públicament a la Societat degut a la seva professió i jo dic: I què? On és el problema? A mi la dona que em val és la què tinc a casa, compartint la felicitat amb mi i els meus fills, en els bons i els mals moments, i res no és més important que això, encara que hi hagi coses que no entenguem l’un de l’altre. L’altra dona forma part del seu espai professional i social i li correspon a ella i només a ella gestionar-lo com cregui més oportú i se l’hi ha de respectar aquest àmbit personal mentre no afecti l’àmbit familiar com és el cas i això ha de ser recíproc. Ens hem plantejat si la dualitat que comentem de “l’altre” no la tenim nosaltres, i què en pensé d’això l’altre? Jo penso que encara que no entenguem coses l’un de l’altre això no ha de ser una barrera per refermar amb solidesa el projecte comú de convivència i fidelitat, com bé dius tu. L’Amor està pel damunt i amb constància i voluntat arribem a l’acceptació que és una forma de COMPRENSIÓ de l’altre.
Tranquil, Samarra, que encara que de vegades no t’entengui, et COMPRENC perfectament.
Molt bé i molt interessant. Molt de mèrit el comentari del Joan Carles.
Veig que al Marc li ha agradat. Jo el trobo una mica fat. …i el comentari del JC desaborit.
No sé qué dir-te. El Jorge diu que és dels millors. Jo no el vull comar; però penso que balafies moltes paraules i no dius el què. Hi ha massa caramull. Tot es queda en llaviejar.
Trobo que a aquest pas el teu amic Joan Carles, feliçment casat i mag de la paraula, et treurà el lloc.
Mare meva, Paco: això del mag de la paraula penso que s’ha de reservar per tu, que en un breu comentari hi has fet tota una exhibició de mots inusuals, Fixa’t que jo em pensava que Balafia era un barri de Lleida, de “comar” ni idea i això de “caramull” i “llaviejar” m’ha deixat bocabadat,.. Em trec el barret.
Aquest ocell que no vola o no vola gaire, no sé si serà un pingüino, una gallina, o un ocell amb astènia primaveral. Confesso que em va costar bastant posar-me a fer un comentari, no tan per la situació que planteja en JS, com perquè aquesta situació no estimula massa el debat, com es pot comprovar. Si t’haig de ser franc, encara tinc al cap “El Árbol de la Vida” del mes passat on crec que s’haurien pogut dir moltes més coses, si més no, jo em vaig quedar amb les ganes de fer-ho, perquè a més de la riquesa de comentaris tan variats (amb poemes inclosos), el tema central sobre la INDIFERÈNCIA, el “MIMISME”, la SUPERVIVÈNCIA, la IMPOTÈNCIA…, podía haver donat lloc a comentaris que no ens deixessin INDIFERENTS davant tres esdeveniments que es van produïr el mes de març:
– Una AMNISTIA FISCAL
– Una VAGA GENERAL
– Un VIATGE A ITACA
Déu n’hi do, no?
L’AMNISTIA FISCAL, em sembla una monstruositat descomunal, però en la línia que caracteritza l’ADN de molts polítics i especialmente del Govern actual. Ep!, que el govern anterior, amb Zapatero al front, va indultar l’Alfredo Sáenz, condemnat pel Tribunal Suprem. Sembla que era la condició perquè el Banc de Santander refinancés el deute de Sacyr Vallehermoso del Sr. Del Rivero. Cuánta merda per tot arreu…
De la VAGA GENERAL, vagi per endavant el meu rebuig d’una reforma laboral inútil i la meva solidaritat amb els sectors més castigats per les retalladles com Sanitat, Ensenyament i d’altres que tenen tots els motius per això i molt més, amb nosaltres al seu costat, però alhora vull mostrar la meva repugnància per uns Sindicats corruptes, miserables i desvergonyits, amb uns privilegis infames (que ara sembla que també els hi retallen) i que necessiten tapar les seves vergonyes de tants jocs bruts en els que han participat. Han pactat ERES i EROS denigrants. Quan veig i sento parlar a aquel individu que de Cándido només en té el nom, m’entren vomiteres. Es presenta amb aquella cara bruta i una vestimenta de pidulaire perquè sembli que surt d’una mina de carbó o d’una foneria metalúrgica, quina barra…, a qui volen enganyar? I els piquets? Que encara que fan vaga, cobren íntegre el seu salari, a diferència dels demés treballadors… I encara hi ha els “palmeros” que els hi donen suport?. Si n’hi ha d’ases i bèsties…
I el VIATGE a ÍTACA, solemnement anunciat per l’intrèpid Oriol-ET, recent nomenat Secretari General del Partit. Renoi quin viatge! Jo en aquest vaixell no m’hi pujo ni empifolat; el Costa Concòrdia és una futesa al costat d’aquest idílic vaixell, amb un timoner que, això sí, té el look del “Capitán Garfio” i una mica de “palmero dels “Manolos”. Si algún dia el veïem de Honorable President, és que els catalans estem molt malament. Diuen que els pobles tenim els governs que ens mereixem, però no estic d’acord perquè crec que els ciutadans ens mereixem bons governants pel sol fet de pagar impostos. Ah Islandia, Islandia…
Pobra Catalunya, expoliada pels de sempre i titllats de lladres i insolidaris pels de sempre, però amb uns polítics indignes per incompetents (TRIPARTITS inclosos). Com s’ha pogut arribar fins aquí? A qui i com demanar responsabilitats? (Ah Islàndia, Islandia…)
No m’ha agradat mai la lletra de l’Himne dels Segadors, però llegir-la ara, sòna com una esquella i fa vergonya: “Que tremoli l’enemic…” i és clar se’n foten. Quans anys portem amenaçant d’esmolar eines i donar cops de falç? Encara recordo a l’Honorable Jordi Pujol dient:“Els hem passat per l’adreçador…” (hi havia el govern de l’Aznar). I avui jo pregunto: qui ha passat a qui per l’adreçador? Ja veurem què fa l’Honorable rei Artur, però qui mana és el PP, a Espanya i a Catalunya i pel damunt del PP, la Merkel.
Feliç diada de Sant Jordi i moltes felicitats als Jordis (al Samarra i als altres)