La darrera visita que vaig fer a Seattle, va ser per estar uns dies a casa del meu amic James L. a Bellvue. Malgrat la distancia, 8 hores solars, sempre hem mantingut viva la nostre relació, cosa que a vegades no passa amb un amic que viu a l’altra banda del poble; la relació es refreda perquè s’ha casat de nou, s’ha divorciat o jubilat o el més corrent, l’hi ha tocat la Primitiva. Durant tots els anys, amb en James, hem anat intercanviant cartes -ara mails- idees, favors, encàrrecs,viatges i inclús fills, ara en ve un, ara en va l’altre.
Els nord americans, son molt aficionats a muntar parties a casa i quan estas ficat en el sí d’una família, vius com la família, així que no està gens mal vist que si et conviden, pots portar-hi un amic; en un d’aquests saraos l’amic vaig ser jo. Vaig ser l’exòtic, no era del barri, ni la de parròquia, ni de la feina, simplement era l’amic de l’amic i a més foraster. En aquestes reunions, les converses son intranscendents i el que toca es beure i mig empifolar-se. A mi no és de les coses que em vagin, detesto haver de menjar sense gana o beure sense sed i l’alcohol tampoc em treu la sed (apa! que soc un bon col·lega per sortir de copes), així que vaig mantenir tota l’estona la copa plena (d’una cosa violàcia d’olor dolcenca) perquè ningú m’emprenyes insistint per omplir-la de nou.
Esgotat ja del “com esta vostè?, vostè és l’amic del James, oi?, així que vostè es de Barcelona?, a què es dedica? i inclús, quants diners guanya al any?”, vaig optar per asseurem en un estupend sofà que s’hi haguera pogut fer una bona becaineta.
Aviat, un senyor de la meva edat va seguir el meu exemple i se’m va asseure al costat. Com sempre imprudent que és un, no el coneixia de res, li anava a criticar la mania de la gent d’estar-se dreta tota l’estona, se’m va anticipar i va ser ell qui ho va fer. A més, vivia a Califòrnia, era arquitecte i estava a Seattle on, amb intermitències, hi feia temporades per un projecte important, vaig entendre que del Govern.
Els europeus a Estats Units, se’ns te per gent culta, no se’ns discuteix que som l’origen de tota la historia occidental i això ens dóna un cert pedigrí. Vaig voler exercir d’europeu i no decebre, donant un toc de qualitat a una intranscendent conversa. Ja que el meu interlocutor era arquitecte, vaig comentar la dificultat per trobar habitatges de lloguer a preus raonables a Berlín, Paris, Milà, Londres o Barcelona en comparació, per exemple, amb Seattle, L.A. o fins i tot al mateix NY, fora de l’àrea de Manhatan, es clar. La vaig ben encertar, la pregunta va ser directa.- S’acaba de divorciar?.
No, no… i ara!. En aquest viatge la meva dona no m’ha pogut acompanyar. De cop, estúpidament, em vaig sentir com si aquell desconegut no m’hagués de creure i per un instant vaig tenir la infantil temptació de cridar al James perquè acredités que era cert que la meva dona no havia pogut venir. Imposant-me serenor, em vaig retrobar passant al atac.- I la seva dona, esta per aquí?
Tampoc hi era. Estava rodant una pel·lícula a L.A., resulta que era una famosa actriu de cinema. Oh! i tant que la conec, l’he vist una pila de vegades, li vaig dir. I era cert.
Hi estava casat feia més de 25 anys, però ara tenia dues dones. Com el meu anglès no està per segons quines bromes, abans de fer-me una idea massa bestia de la situació i fotrem-hi de potes, vaig preferir demanar-li aclariments.
Per l’expressió de la seva cara, estava clar que li divertia haver-me desconcertat, això li permetia esplaiar-se. Em va explicar que quan tenien els nens petits, si ella no treballava fora de L.A. i la feina la tenia als estudis, arribava a casa després del rodatge i feia el sopar. Havent sopat, si havia d’estudiar el paper pel dia següent hi dedicava la seva estona, posava els vailets a dormir, en fi el normal en una mare de família que treballa i te els fills en l’edat de pàrvuls.
La seva segona dona era la desconeguda. Al principi, no podia veure cap pel·lícula que ella interpretés perquè no se la creia, sempre hi veia a la seva dona, però amb el temps la cosa va girar com una truita, en el personatge ja no hi veia a la seva dona, li era una estranya, era una persona amb la mateixa cara de la seva dona, però amb expressions, reaccions i comportaments que no tenien res a veure amb ella.
És normal – vaig aventurar – amb el temps ha anat creixent com actriu i avui ha arribat a l’excel·lència.
Fins aquí hi estic d’acord, ja ho admeto i ho admiro, però ben be, no és així del tot –va matisar- Quan va començar a ser premiada, entrevistada a la televisió, viatges internacionals, presentacions en actes públics, ella reaccionava i tenia un tipus de desimboltura davant del public i la premsa que jo desconeixia. De fet no la reconec, és una altre dona, res a veure amb la meva, la de casa.
Després dels grans afalagaments que rebia o be després d’una gira internacional de promoció, on havia estat hostatjada a les millors suites dels grans hotels, tornava a casa com si res, es posava a fer el sopar als fills, mentre explicava coses irrellevants del viatge. Un cop sí, a Londres, li havien presentat a la Reina.
Davant aquella xarrera, no se si fruit del alcohol, la melancolia d’estar fora de casa massa dies o de tot a l’hora, vaig veure que el meu paper s’havia acabat. Tan era si feia d’europeu assenyat, com de psicoanalista d’urgència o simplement de company de beguda. Alló anava tot sol i jo mentalment, vaig començar a campar pel meu compte.
En el fons, a aquell home no li faltava raó, mai acabem de conèixer a la nostre parella i estic per dir que això ben portat és un estimul, una propina. Siri Hustvedt, la dona del Paul Auster, creu que hi ha dos models de matrimoni: el de les relacions mecàniques i el de les relacions orgàniques. Quan les mecàniques perden pistonada, s’entra de ple en les orgàniques i és llavors quan sí que comences a trobar-te amb el segon personatge.
El quid de la cosa està en saber si el segon personatge el pots incorporar al teu esquema, de manera que en aquesta relació dual no hi hauran lluites irreconciliables entre tots tres. Els qui no tenen la gracia d’aquesta flexibilitat, acaben divorciats o condemnats a la perpetua cerca, fora de la parella, d’una relació mecànica, que de trobar-la, no cal dir que al moment omple molt, però també carrega molt durant la resta del temps.
En qüestió de sentiments, emocions i relacions humanes, hauríem de ser més sensibles a admetre que no pas entestar-nos en voler comprendre. Si fos cert que nomes podem estimar, sentir o conviure amb el que comprenem, seria molt difícil viure; en el decurs de la nostre vida, seran tantes les coses que no arribarem a comprendre mai i que no hi podrem ser aliens… i el que és pitjor, coses que creiem tenir clares i ben compreses, resulta que un dia de cop, t’adones que d’allò res de res. Pel sol fet que hi hagi coses del altre que no comprenem, ha de ser això una barrera? L’amor, la convivència i la fe estan fets del fi cristall de Bohèmia: tan bonic com fràgil i tan fràgil és, que freqüentment per mantenir-ho, hi hem de posar fanatisme.
Les ales, no ens expliquen el perquè es possible volar, però sabem que si vola, és un ocell que el gaudirem o el patirem, però en qualsevol dels dos cassos, segur que no serà perquè no comprenen el per què vola?