Recordo haver escrit en alguns articles anteriors que ens malfiéssim del món financer, se’ls havia de lligar curt, molt curt, però s’ha fet tot al contrari, se’ls ha sobrealimentat amb grans dosis de Red Bull forte que com tots ja sabem, et dona ales i…a volar!
Se’ls ha deixat volar tant alt que, amb l’arrogància que els dóna veure’s tan amunt, creuen que la força del diner els fa amos de la dignitat i la vida de les persones, poden sotmetre a la classe política europea i fer-els acceptar fórmules inacceptables, moralment cafres. Una vegada més, em ve a la memòria el Shylock del Mercader de Venècia que demana una lliura de carn del més a prop del cor, si no se li poden tornar els diners prestats. Aquesta casta de polítics, que de polítics en tenen ben poc, son virtuosos del seguidisme, son de formació funcionarial amb un credo ben clar: submissió, perquè sempre n’hi ha un de més amunt i se’l ha de tema, no sortir-se de la ratlla i les lleis fan la cosa i no la cosa les lleis. I avui, Déu! I tant si cal que la cosa es surti de la ratlla…i tant!
Com que n’hi ha per llogar-hi cadires, fastiguejat d’aquesta gent, avorrit i decebut, decideixo deixar-ho tot en mans del destí, amb la fe forçada de que segurament és el dipositari de la intel·ligència còsmica i al darrer moment ens enviarà un Dux savi i equànime que els hi posarà las peras a cuarto. Amb aquest consol, vaig decidir anar-me’n al cine, allà al menys et lloguen una confortable butaca i durant una estona pots creure que hi ha un altre món, creat per gent intel·ligent que pensa i organitza amb sensatesa i profit.
Amb reserves, vaig decidir-me per veure la darrera versió del clàssic d’en Tolstoi Anna Karérina. Les meves reserves eren perquè es d’aquelles obres que, com la Dama de les Camèlies, em sembla que ja les hem vistes inclús on ice.
Haig de dir que en general, no m’agrada llegir prèviament cap critica de cinema, soc dels que espero que l’art em sorprengui, el mateix faig amb la pintura o la musica, em desinteresso de les explicacions prèvies de l’obre, no m’interessa la significació o el simbolisme de l’abstracte, sento o no sento, m’entra o no m’entra i aquí comença i acaba tot, no espero més.
Malgrat les meves reserves inicials, receptiu i alliberat de prejudicis, amb ganes d’un reset mental, em vaig empassar a tota potencia de so Dolby Sensorround, tres o quatre trailers de pel·lícules barrrrummm!, shhiufff! Pummmm, shaaaaffff, aaaagggh!, pel·lícules que si te les prens senceres, hi ha risc de quedar-te en un quadre clínic greu, és clar que sempre se’t pot injectar directament en vena una transfusió de crispetes. El personal del cine esta capacitat per fer-ho “in situ”.
Per fi l’Anna Karénina. L’inici de la pel·lícula desconcerta amb un format d’obra de teatre, a mesura que la pel·lícula es va endinsant, l’acció passa intermitentment del teatre (la ficció) a la vida real, és un joc molt ben portat doncs el fil narratiu te continuïtat sense ruptures, una remarcable manifestació de creativitat narrativa del director.
El tractament de l’obra ens presenta una Anna Karénina sensible i emocional, mestressa dels seus sentiments que entén i sap escoltar-se’ls. El casting està molt encertat al confiar el rol de l’Anna a la Keira Knighley, una actriu de perfil físic molt fràgil, però que expressa una espontània fortalesa interior, característica que li ve be al enfoc creatiu, doncs l’Anna que se’ns presenta és noble i ètica, més espiritual que carnal. Com l’argument, una mica fulletonesc, ja és prou conegut, un amor sobreposat amb adulteri, el director Joe Wright no s’entreté massa en la libido i en canvi treballa una Anna Karénina interior.
Probablement el toc més carnal de la narració el trobem quan el Comte Alexei Karenin, marit de l’Anna, abans d’anar a dormir, obre meticulosament un calaixet d’on en treu una capseta de fusta delicadament envernissada i amb pas quasi litúrgic va cap al llit, on ja hi és l’Anna. Es suposa que de l’interior n’extraurà un adminicle malthusià, del que a no tardar massa en farà l’ús apropiat.
El disseny del vestuari és espectacular i inclús a mi, que no soc massa acurat en la cosa del vestir, em va cridar l’atenció; en general a la vida, el bon disseny sempre tendeix a elevant-se l’esperit per l’impuls natural de l’ésser humà a aliar-se amb la bellesa.
De cap manera voldria que s’entengués que he volgut colar una critica cinematogràfica, deixem-ho simplement en una recomanació amistosa. És una bona pel·lícula, però no és de les d’anar-hi a menjar crispetes, és una òpera sense música. Es podria definir així.
Un agraeix trobar-se davant d’una pel·lícula com aquesta on s’hi veu un treball creatiu, particularment en un temps on la creativitat ha desaparegut gaire be de tots el àmbits. No estem en època de creació, sinó pel que es veu, més aviat en temps de combustió.
També a la creativitat li ha arribat la crisi, fins el punt que no distingim be entre el que és un emprenedor, d’un investigador o un creador. Probablement tota aquesta confusió tingui l’origen en que el segle XX ens ha acostumat molt malament; ens ha regalat viure en directa l’etapa més creativa i prolífica de tota la historia de la humanitat com si fos tal cosa: el desenvolupament de la electricitat, la radio, l’enregistrament del so, la fotografia, el cinema, el telèfon, la psicoanàlisi, la bombeta, l’automòbil, els Beatles, l’aviació, la rentadora, l’olla a pressió, el frigorífic, la informàtica; creacions que ens han canviat radicalment la vida i la convivència, i en conseqüència tota l’economia mundial.
La creativitat, és un estat sobtat de l’ànima que es manifesta en forma de flash i que requereix esperit d’innovació, intel·ligència, valor i decisió. Actualment, gent amb aquestes condicions escasseja i la que hi ha està mal valorada. Avui s’ha imposat un estil d’atonia moral en que és normal apropiar-se i esprémer l’aliè: dissenys, moda, patents, diners, persones… és la combustió.
Aquesta momentània carència de creatius amb idees innovadores, l’atribueixo a la irrupció de la informàtica a les nostres vides. És cert que s’han obert les portes a una nova etapa, la dels investigadors, nous camins a coneixements biològics, mèdics, còsmics, físics, socials i un futimé de creadors d’aplicacions telefòniques i informàtiques que entre tots plegats, ens salven del trist present aportant facilitats i bones promeses de coneixements futurs. Com sempre però, al bé se l’hi colen els perversos, no cal rascar massa perquè una vegada més, en el capítol dolents, ens topem amb els financers, que sense la informàtica, l’actual crisi no l’hagueren pogut muntar ni sostenir.
També hi ha l’altre cara, la que ha sumit en estat de confusió als creatius potencials, al creure equivocadament que la creativitat no està de moda, no cal crear, la informàtica te un cervell imbatible, capaç de substituint-se i tot.
Es ben cert que la historia de la humanitat s’ha anat fent a base d’etapes, ara n’encetem una de nova que permetrà investigar com mai abans, però no ens oblidem que el món és creació i si no hi ha creació, el que ens queda és combustió.
Que torni el cervell dels creatius. Quan abans.
Es nota que ha fet mal temps. M’he estès massa.
