Fa uns anys, visitant una exposició monogràfica dedicada a Kandinski, un d’aquells pintors que no es poden veure de passada, cada pintura et retè i en un sentit o altre, alguna cosa et remou i actua com a detonant de pensaments, idees, sensacions o sentiments.
Amb aquests grans pintors genuïns, no és fàcil veure massa obra original junta, doncs acostuma a està molt repartida per tot el món. Així que, si pots veure dotze o quinze obres juntes, has estat de molta sort, perquè es probable que no ho tornis a veure en molts anys. O potser mai més.
Però en tot cas, no és d’això del que volia parlar, sinó del comentari pescat al vol d’una parella de mitjana edat, que els tenia pel voltant. Passaven lleugers per davant dels quadres, ho feien amb la mateix lleugeresa displicent que es passen les pàgines de l’Hola, a la sala d’espera de cal metge.
Ell, a mitja veu li va dir.- No entenc res. Què vol dir tot això? Tu hi veus algun sentit? No te ni solta, ni volta. De fet, es un dels comentaris més corrents que s’escolten, quan sents a parlar de pintura abstracta a persones que de la pintura, tampoc n’esperen gran cosa, més enllà d’omplir un espai a la paret.
Buscar sentit a l’art abstracta? Algú busca sentit a la música, que també es abstracta? O el que hi hem de buscar son sensacions, sentiments o emocions?
Les coses, totes, per sí sol, tenen algun sentit? Quin sentit te un arbre? I un gat? I nosaltres mateixos? Anem més enllà, te algun sentit l’Univers? Realment no.
El sentit de les coses és el que únicament nosaltres li donem, i aquesta sí que és una de les més importants prerrogatives que tenim els essers humans: el que sentim, el que ens emociona, el que ens sensibilitza, en resum, els components essencials i basics de la nostre identitat personal.
Simone Weil, te un assaig L’Arrelament, molt recomanable de llegir, es de fàcil lectura. Al principi de l’assaig ens planteja un supòsit: “imagineu una persona absolutament sola en tot l’Univers”, i ens pregunta, “tindria això algun sentit?”
En un moment vagarós, em vaig entretenir a posar-me imaginativament en el lloc d’un home primitiu (no se’m va acudir que podia haver estat una dona); el situava quan la seva incipient capacitat de reflexió, el facultava per buscar explicacions a les seves incomprensions.
El veia assegut a la porta d’una gruta al caure el vespre, després de tot un dia en que havia vist molts canvis en el paisatge: al principi clarejava la foscor de la nit i poc a poc, s’il·luminava el paisatge. Després, un Sol espatarrant que ho inundava tot de llum, color i calor. A mitja tarda, una tronada d’espant, amb un desori de llampecs.
Ara, melangiós i pensatiu, mirant com els estels, s’anaven col·locant un per un al seu lloc i… de sobte el què faltava! la Lluna, avui plena, traient el nas per l’horitzó.
Aquell home, acceptava sense donar-hi més importància, el seguit de coses que, sense to ni so, li passaven pel davant i que ell, no hi tenia cap mena d’explicació, perquè en realitat, tampoc hi tenia cap mena de pregunta. Era el que veia i vivia cada dia des de sempre. Dia rere dia surt el Sol. Se’n va. Surten les estrelles. I tornem-hi, es fa de dia, cau aigua del cel i de tant en tant, dels núvols una llum encegadora i tot seguit un terrabastall eixordador. Surt a buscar alguna cosa per menjar. Quan plou, pinta a la paret, perpetuant alguna imatge que reté a la seva memòria i que te el sentit que només ell li vol donar.
Avui però, més abstret que altres dies, mirant el cel ja estelat, es fa una pregunta que mai a la seva vida s’havia fet.- Què és tot això? Per què? Quin sentit te?
Pregunta que per cert, ara que ja han passat uns quants cents de milers d’anys, nosaltres encara tampoc ens l’hem sabut contestar. Entre intuïcions, recursos tècnics i científics, n’hem arribat a saber-ne algun “com”, però ni un “per què”, ni quin sentit te tot això?
Però vet aquí, ja fa uns dos-cents mil anys, que aquell home primitiu, buscant una resposta a la seva pregunta, es trobà a Déu. Una de les troballes més transcendentals de la humanitat. Troballa que es va expandir per tribus, pobles, cultures i civilitzacions, d’Est a Oest i de Nord a Sud.
Passats tots aquests milers d’anys, avui l’home encara segueix amb la mateixa incògnita: I tot això que és? Per què? i…Quin sentit te?
La pregunta te tanta i tanta força, que l’home actual amb grans recursos humans i econòmics, surt al Espai Exterior en busca d’alguna resposta més explicativa i explícita de la que va obtenir aquell home primitiu al topar-se amb Déu, HO HE VOLGUT AIXI va entendre. Mentrestant, com no sabem què és tot això i tenim pocs indicis de saber-ne més, siguem nosaltres els qui li donem sentit a la Cosa i a les coses en general. No deixem que el sentit li posin els altres.
I consti, que no seria poca cosa!
