Lo quotidià és tan canviant i convuls que es fa difícil ficar-s’hi, perquè quan sembla que t’has fet una idea de la cosa, gira la truita i tot ja és diferent. Dins de la postmodernitat, hem encetat l’era calidoscòpica: petits girs i grans canvis, és la gracia del calidoscopi.
Mirar pel forat d’un calidoscopi és molt entretingut i atractiu, això sí, sempre que es sigui una mica beneit. Jo, de petit, ja era un dels que avui en dirien del Club del Flipe, em quedava encaterinat mirant pel forat d’un calidoscopi i com correspon flipava, estava tan meravellat que vaig haver-ne de trencar un per entendre aquella màgia. No en vaig perdre l’interes, però va deixar de ser màgic i avui encara no se si va valdre la pena aquell descobriment, a vegades la ignorància també te alguns valors.
Ignoro si l’ésser humà, en algun moment del seu transitar pel planeta, ha hagut de viure entre tan soroll, tantes afectacions, tantes exigències, tantes responsabilitats i no em refereixo a la gravetat de les circumstancies, que d’aquestes també n’hi han hagut d’altres i ben grosses, sinó a lo extraordinari de la quantitat. Des del ticket de la zona blava,verda o carbassa, fins a l’obligatorietat del pagament de la quota de la hipoteca, tot i estan al atur, passant per les opinions dels formadors d’opinió (curiosa definició aquesta), el papanatisme de tota la colla de polítics de pacotilla, tant europeus com nacionals o l’evidencia de com els anònims potentats del món sotmeten a la ruïna moral a tota una societat… afegint-hi tot el que penja, veritablement és massa i excessiu. És cert que la humanitat està en perpetua construcció, però les obres d’avui estan fent massa polseguera, tenim massa petites peces posades dins del calidoscopi i la veritat, la imatge que dóna, no és gens atractiva ni original.
Malgrat tot i això soc dels optimistes. L’experiència em diu que tots els comiats solen ser poc agradables, emocionalment un s’hi resisteix i acaba marxant tristoi i melangiós, però darrera d’un adéu! sempre ve un hola! Avui, estem a la porta de dir molts adéus, s’ensuma un final d’etapa i així com de la situació econòmica, que en diuen un túnel, no s’hi veu forat de sortida, és justament d’aquesta negror d’on naixerà la llum. Tota prosperitat és filla del caos, així funciona l’Univers.
No acaba aquí el meu optimisme. A principis del segle XX l’esperança mitjana de vida era de 35 anys, a principis del segle XXI bordeja els 81 anys, pràcticament dues vegades i mitja més.
Aquesta dada, que als burros dels economistes els hi sembla un problema, perquè troben que no hi haurà prou pa per tantes boques (més afinat allò que diu el poble, “no hi haurà pa per tants xoriços”), situa a la humanitat en una plataforma excel·lent: l’acumulació de coneixements és generadora de saviesa.
Globalment, amb 35 anys s’ha de ser un superdotat tipus Mozart, per tenir molt saber acumulat. Amb 81anys, el saber es democratitza, no resulta privatiu d’uns escollits. Per força el món haurà d’anar millor.
I aquest és el quid de la qüestió, estem en la etapa de trànsit entre uns mandataris generacionalment amb pocs anys de saviesa acumulada i la nova generació, amb millors ràtios i en progressió geomètrica.
Amb això, no vull dir que tots serem més savis i intel·ligents, precisament avui la tendència de molta gent és voluntàriament a “burrificar-se”, només cal donar un cop d’ull als programes d’èxit de les televisions o els youtube més vistos. Tinc la sensació que justament aquesta tendència a la “burrificació”, respon a la manca de micro-lideratges, estem tan mancats de personatges propers a qui mirar, que el millor lider és un mateix i aquesta és una bona fabrica de fer burros.
En tot cas, son molts els problemes que la societat te per resoldre d’ara en endavant, apart d’aquesta laberíntica i pestilent situació econòmica, que no dubto d’atribuir-la a la inescrupulosa mediocritat dels mandataris mundials (han desmuntat el motor i ara els sobren peces), estic especialment pensant en la promoció de l’espiritualitat i la mística individual; estimular el gaudir de la connexió del individu amb l’Univers que a més de la limitada visió que tenim del món des de dins, ens permetria complementar-la amb una visió des de fora. No estic per cap militància, res a veure amb les religions, les esglésies o els fanatismes, modalitats aquestes que cada cop més, es distancien de les persones, justament per interferir inapropiadament en les nostres vides, freqüentment usurpant i parlant en nom d’un Déu que ni coneixen, ni entenen i si l’entenen és segons la seva manera.
Aquesta esperançada visió de futur, potser que sigui una visió errònia, no coincident amb la realitat present i que el que estem passant no sigui encara el caos salvador, sigui el meu miratge de la imperiosa necessitat de creure que hi ha llum després del caos.
En tot cas, com veig que alguns comentaris que he llegit, expressen una certa curiositat per la cosa de l’edat, home! em ve be per dir que si algun dels punts de vista d’aquest article reboten massa, sempre quedarà l’excusa de… son coses de l’edat!