COSES DE L’EDAT

Lo quotidià és tan canviant i convuls que es fa difícil ficar-s’hi, perquè quan sembla que t’has fet una idea de la cosa, gira la truita i tot ja és diferent. Dins de la postmodernitat, hem encetat l’era calidoscòpica: petits girs i grans canvis, és la gracia del calidoscopi.

Mirar pel forat d’un calidoscopi és molt entretingut i atractiu, això sí, sempre que es sigui una mica beneit. Jo, de petit, ja era un dels que avui en dirien del Club del Flipe, em quedava encaterinat mirant pel forat d’un calidoscopi i com correspon flipava, estava tan meravellat que vaig haver-ne de trencar un per entendre aquella màgia. No en vaig perdre l’interes, però va deixar de ser màgic i avui encara no se si va valdre la pena aquell descobriment, a vegades la ignorància també te alguns valors.

Ignoro si l’ésser humà, en algun moment del seu transitar pel planeta, ha hagut de viure entre tan soroll, tantes afectacions, tantes exigències, tantes responsabilitats i no em refereixo a la gravetat de les circumstancies, que d’aquestes també n’hi han hagut d’altres i ben grosses, sinó a lo extraordinari de la quantitat. Des del ticket de la zona blava,verda o carbassa, fins a l’obligatorietat del pagament de la quota de la hipoteca, tot i estan al atur, passant per les opinions dels formadors d’opinió (curiosa definició aquesta), el papanatisme de tota la colla de polítics de pacotilla, tant europeus com nacionals o l’evidencia de com els anònims potentats del món sotmeten a la ruïna moral a tota una societat… afegint-hi tot el que penja, veritablement és massa i excessiu. És cert que la humanitat està en perpetua construcció, però les obres d’avui estan fent massa polseguera, tenim massa petites peces posades dins del calidoscopi i la veritat, la imatge que dóna, no és gens atractiva ni original.

Malgrat tot i això soc dels optimistes. L’experiència em diu que tots els comiats solen ser poc agradables, emocionalment un s’hi resisteix i acaba marxant tristoi i melangiós, però darrera d’un adéu! sempre ve un hola! Avui, estem a la porta de dir molts adéus, s’ensuma un final d’etapa i així com de la situació econòmica, que en diuen un túnel, no s’hi veu forat de sortida, és justament d’aquesta negror d’on naixerà la llum. Tota prosperitat és filla del caos, així funciona l’Univers.

No acaba aquí el meu optimisme. A principis del segle XX l’esperança mitjana de vida era de 35 anys, a principis del segle XXI bordeja els 81 anys, pràcticament dues vegades i mitja més.

Aquesta dada, que als burros dels economistes els hi sembla un problema, perquè troben que no hi haurà prou pa per tantes boques (més afinat allò que diu el poble, “no hi haurà pa per tants xoriços”), situa a la humanitat en una plataforma excel·lent: l’acumulació de coneixements és generadora de saviesa.

Globalment, amb 35 anys s’ha de ser un superdotat tipus Mozart, per tenir molt saber acumulat. Amb 81anys, el saber es democratitza, no resulta privatiu d’uns escollits. Per força el món haurà d’anar millor.

I aquest és el quid de la qüestió, estem en la etapa de trànsit entre uns mandataris generacionalment amb pocs anys de saviesa acumulada i la nova generació, amb millors ràtios i en progressió geomètrica.

Amb això, no vull dir que tots serem més savis i intel·ligents, precisament avui la tendència de molta gent és voluntàriament a “burrificar-se”, només cal donar un cop d’ull als programes d’èxit de les televisions o els youtube més vistos. Tinc la sensació que justament aquesta tendència a la “burrificació”, respon a la manca de micro-lideratges, estem tan mancats de personatges propers a qui mirar, que el millor lider és un mateix i aquesta és una bona fabrica de fer burros.

En tot cas, son molts els problemes que la societat te per resoldre d’ara en endavant, apart d’aquesta laberíntica i pestilent situació econòmica, que no dubto d’atribuir-la a la inescrupulosa mediocritat dels mandataris mundials (han desmuntat el motor i ara els sobren peces), estic especialment pensant en la promoció de l’espiritualitat i la mística individual; estimular el gaudir de la connexió del individu amb l’Univers que a més de la limitada visió que tenim del món des de dins, ens permetria complementar-la amb una visió des de fora. No estic per cap militància, res a veure amb les religions, les esglésies o els fanatismes, modalitats aquestes que cada cop més, es distancien de les persones, justament per interferir inapropiadament en les nostres vides, freqüentment usurpant i parlant en nom d’un Déu que ni coneixen, ni entenen i si l’entenen és segons la seva manera.

Aquesta esperançada visió de futur, potser que sigui una visió errònia, no coincident amb la realitat present i que el que estem passant no sigui encara el caos salvador, sigui el meu miratge de la imperiosa necessitat de creure que hi ha llum després del caos.

En tot cas, com veig que alguns comentaris que he llegit, expressen una certa curiositat per la cosa de l’edat, home! em ve be per dir que si algun dels punts de vista d’aquest article reboten massa, sempre quedarà l’excusa de… son coses de l’edat!

 

 

 

 

 

ARA QUE TINC 10.000 ANYS

Tinc dos amics practicants de religions diferents, és la moda. L’un, s’ha convertit al gimnàs amb  footing inclòs, si algun dia per les obligacions no pot exercitar-se, queda carregat de remordiments i penediments per haver comés un pecat mortal. Lo de mortal, no n’estic segur, però em sembla que ve perquè si et mors carregat amb aquell pecat, vas de pet al infern, però no me’n feu massa cas, sovint feia campana a catecisme, tenia un truc.

Apart del esforç, cosa lloable, el meu amic te tot un assortiment de litúrgies: grapadet d’avellanes abans de córrer, control de pulsacions, control de recuperació de pulsacions, ingesta de líquids diversos, tot sota control, rigor i pauta. Abans aquest noi no era així. Sortir a dinar amb ell, t’acaba fent sentir com un golafre inconscient. No se’m havia acudit mai que tants aliments legals, fossin tan nocius, així que acabem dinant enciams diversos, verdures planxa i de postre ni gelat, una punyetera poma. Tot i aquest to critic meu, estic convençut que de veritat ha de ser sa, perquè per casa hi volta una mascota que més o menys menja igual i no hi ha manera de que es mori.

L’altre amic, la seva religió l’ha trobat en la tecnologia, especialment la informàtica que li omple tot. S’ha proveït de tota mena d’instrumental litúrgic, gama completa de pods i pads, portàtils i el luxe del “telefono fantástico” que l’únic que no fa és assecar el cabell, es clar que ell és calb i això ho explica tot. Aquesta nova religió ha generat a la vegada un nou comportament social, et parlen però no et miren, la mirada sempre està fixada en una pantalla. Estic segur que molt aviat hi haurà una càmera que col·locada al front, rollo otorrino, anirà connectada a l’aparell i encara que tu estiguis davant d’ell, et veurà a traves de la pantalla; això si, estaràs en un requadret petit, a dalt a la dreta, canviable a l’esquerra amb a penes un gest tàctil.

El darrer dia que el vaig veure estava desolat, se li havia mort el profeta, l’Steve Jobs. Suposo que era broma quan em va dir que volia passar-se per la botiga Appel de Nova York, la de la cinquena,  per retre-li homenatge. Aquesta botiga és la nova Meca d’aquesta religió, inclús te la seva Kaba (cub), però en aquest cas no és de pedra negre, sinó de vidre.

Sembla que estem disposats a passar del monoteisme d’un Déu Universal, al multiteisme de petits déus mes propers i acomodaticis, de benefici immediat i directa. No cal morir-se per obtindre’n el benefici.

De fet, aquesta ha sigut de sempre la gran aspiració del ser humà, déus benefactors i eficaços; ja hi ha la dita “que Déu hi faci més que nosaltres”, així que res de nou sota el Sol. Si ens mirem el decurs de la Humanitat, tota la historia està plena de religions i ídols adaptats al tipus de vida del moment. L’antic Testament ens narra com Moisès quan anava a recollir els Manaments al Mont Sinaí, el seu germà Aaron a peu de muntanya, va muntar una secta que adorava un bou d’or que s’havien fabricat, probablement en un intent esperançat d’omplir miraculosament les panxes de tota aquella gentada, que de farts no hi debian anar massa.

Sumèria, Babilònia, Egipte, Grècia, Roma, Constantinopla, per només parlar dels més significatius de la nostre cultura, han tingut déus i ídols de totes les castes, sexes i formats, i és que la Humanitat, en lo essencial, va girant entorn el mateix. Sense anar més enllà, llegint, per exemple, les Catilinaries de Ciceró (63 A.C.), ens semblarà estar llegint La Vanguardia.

Des Heròdot ençà, hem acumulat molta historia i moltes generacions que han fet espectaculars progressos en lo material i lo aparent, i molt pobres avenços en lo espiritual.

L’Espiritualitat, Déu i Religió no son la mateixa cosa, però sovint, per mandra de pensar, es barreja tot i ja se sap com n’és de senzill menystenir el que s’ignora. En qualsevol cas, avui si es parla d’espiritualitat es canta bastant i dóna poca conversa; és més, segons com, ets una mica figa flor; però els qui viuen amb conviccions i tenen recursos espirituals (no calen creences religioses), tenen estatura moral, gaudeixen d’un paisatge mental molt més ampli, i d’una vida genèricament oberta a l’estima. El principal valor de l’espiritualitat és que actua com a netejador, et connecta i vincula a l’Univers i te’n fa part integrant.

L’origen net de l’actual situació de crisi, és la supremacia de la petitesa, dels que viuen en el seu microunivers tan petit com la seva espiritualitat, però han aconseguit fer passar com ètica la amoralitat i en una societat acrítica com l’actual, ens ho empassem tot.

No, no hi ha grans canvis en la Humanitat i els que es puguin donar, possiblement siguin regressius. Eventualment si volguéssim trobar canvis definitius, hauríem d’anar des Heròdot enllà, on la historia no està escrita, sinó deduïda.

Sempre m’ha cridat l’atenció de quina manera ens passa desapercebut un fet decisiu que ha marcat el que és l’essència vital de gaire be tota la Humanitat, com ha sigut l’aportació que ens han fet alguns animals: el senglar (esdevingut porc), l’ovella, la cabra, la vaca, els galls, l’ase, el cavall, per descomptat el gos i molts d’altres que en oposició a l’actitud agressiva i feréstec d’altres animals com grans felins, plantígrads, rèptils i d’altres, gracies a una excepcional condició genètica, actualment gens divulgada i poc estudiada, van mostrar una disposició a la domesticitat propiciadora d’assentaments fixos de grups humans, que gradualment van evolucionar cap a assentaments tribals, nuclis poblacionals estables, més endavant ciutats, ciutats imperi i imperis.

De no haver anat així les coses, els assentaments humans no s’haurien fixat al terreny, la vida haguera esdevingut itinerant darrera la caça i qui sap si fins i tot a l’extinció de les especies animals i finalment a la desaparició de la pròpia Humanitat morta de desnutrició. L’agricultura s’hagués quedat sense néixer, ja que ni la modernitat fa possible l’agricultura itinerant.

Des que funcionem com éssers humans, aquest ha estat el fet més condicionant de tota l’existència.  Avui, segurament tenim el privilegi d’estar-ne vivint un altre, l’aparició de la informàtica (no com religió, sinó com eina), no sabem on ens portarà, ni ho veurem, de la mateixa manera que aquella gent de fa 10.000 anys, no imaginaven que gracies a la seva intuïció i habilitat, en sortiria la base de tot el nostre sistema de vida.

De llavors fins ara només han passat 10.000 anys, de com ens anirà amb la informàtica en tornarem a parlar d’aquí 10.000 anys. Tenim temps, no cal córrer.