Diu el jove director del Hotel Marigold que a la vida tot acaba be i si no acaba be, és que encara no ha acabat. Adagi que sembla molt útil, però no saps ben be com prendre’t-el, ja que cada dia ens serveixen tal camionada de coses (merda) que fan pudor d’acabar molt malament, i no és que em faltin ganes de creurem-ho, és que em fa por que el Fons Monetari Internacional m’esborri de la llista dels vivents i no arribi a temps de veure el final feliç.
El FMI ha descobert que vivim massa i tanta vida -diuen- no ens la podem pagar. La nostre vida ja te un preu (abans nomes passava al Oeste del Clint Eastwood) i estem inclosos en un pla comptable. Mala cosa quan passem a ser una “quasi cosa”.
No hi trobo altre explicació plausible que no sigui que per una rara conjunció astral, ens ha tocat una generació de polítics més roms que les boles de billar, de colors i lluentes, però tan monòtones i faltades de idees que nomes roden a cops de tac, sense més destí que xocar entre elles. Polítics disposats a rodar, però incapaços d’imaginar i crear joc. Ignoren que sense imaginació no hi ha fe i sense fe no hi ha futur. Confonen dir paraules amb tenir idees i acaben només fent soroll i mal de cap. Constituïts en Govern, amenacen esgrimint severitat per fer complir les lleis de la seva conveniència i ells, sense cap mena de rubor, es desacrediten saltant-se el compliment de les lleis que els incumbeix. Em recorden la llei del cuartel, avui convertit en Universitat, on hi vaig està un temps fent la mili: “Todo prohibido, todo tolerado y todo por la Patria”. En vulgata “Por la Patria lo que me salga de…”
Superats, no tenen capacitat per controlar l’invent de La Globalització i no saben quina tecla tocar, perquè toquin la que toquin, sempre sonarà un poderós i interessat ai!. No saben realment d’on els hi plou, ni de com desfer-se de la pressió del cobrador del frac i així van, laissez-faire, laisser passer, garrotada al feble que els seus ais! nomes son crits i això s’acaba penalitzant-ho amb multes.
Es passen els dies mirant-se els uns als altres i amb posat greu es pregunten quina ha de ser la solució a la crisi, quan la única resposta possible és: creativitat i decència.
En aquest desolat panorama, sense idees ni projecta, per anar passant, han cedit la governança del món als comptables. Quants empresaris estarien disposats a deixar la prosperitat de les seves empreses en mans dels comptables?, ni els banquers. A moltes empreses els comptables se’ls coneix pel sobrenom de Dr. NO.
No cal dir quina és la feina del comptable, fer quadrar comptes i si no quadren, com nomes treballen amb dues columnes, la seva solució és incrementar ingressos o retallar despeses. A Espanya, l’autentic dany dels retalls és l’efecte contaminant que te sobre la societat al fer-la sentir culpable d’un presumpte pecat que no ho era, ni s’ha comés. Instrumentada perversament l’acció, els Governants en busquen profits i avantatges col·laterals, canvis administratius per ocultar deficiències pròpies, fer passar el creditor per deutor moral, canvis en el tipus d’organització social i política, desnaturalitzar continguts en l’ensenyament, alteració de les prioritats acordades, emmascarament d’intencions amb objectius difosos, incompliment impune de lleis, pactes o acords, menys-teniments i vexacions culturals. Tot un catàleg!
Els ciutadans, coneixedors de la realitat però desconeixedors de la veritat, vivim desconcertats, atemorits i amb les forces esgotades, se’ns pressiona perquè acceptem canvis que en circumstancies normals de cap manera es permetríem.
No es tracta ara de sortir al carrer a trencar vidres i provocar incendis, es tracta d’exigir contrapartides: a cada retallada una contrapartida, be sigui tangible o intangible. No ens podem permetre per més temps, quedant-se creuats de braços davant d’un Estat mutilador. Ens toca ser actius i potser la premsa també s’hi hauria d’arremangar i servir honestament de veu del ciutadà. Es intolerable el cinisme de anar retallant-nos les ales i a la vegada fent-nos sentir estúpids i incompetents perquè no podem volar.
Ostres, quina gent!
Algú ha escoltat, per exemple, que el Govern proposi.- munteu noves empreses al vostre aire, durant els dos o tres primers anys tan sols volem saber que existiu i només una exigència: guanyeu calés, quants més millor. I pel camí, si creieu que us podem donar un cop de ma per guanyar-ne més, parlem-ne, a veure que hi podem fer. A partir del tercer any ja començarem a passar comptes.
Algú sap si hi ha algun banquer processat per tots els desastres i se’l ha obligat a tornar tots els diners gestionats en benefici propi? En canvi, sí sabem que no es podran fer operacions al comptat per més de 2.500 €. Es a dir, obligats a tenir relacions amb un banc i si per casualitat us cau un bitllet de 500 € al cobrar el presumpte taló de 2.500 €, ni se us acudeixi acceptar-ho, que us ho fraccionin, amb un bitllet d’aquests a la ma fins i tot us podria demanar explicacions la policia.
Pensen que la culpa de tot la te el mecànic de sota casa, o el que ve a arreglar l’aixeta? Hem d’admetre com a sistema de prosperitat la política de la delació?, és el veí el causant dels mals? Ens hem de creure que sortirem d’aquest malson perseguint la pobre economia de supervivència? O ens creiem que repatriarem importants masses de capital de milionaris penedits, en un sobtat atac de patriotisme o més be d’estupidesa?
Primer toleren amb vehemència que hi hagin persones sense papers i ara surten amb que no se’ls donarà assistència mèdica gratuïta, quan si algú segur que la necessitarà seran ells. Persones que pel tipus de vida a la que estan obligades a portar, son proclius a contreure i mal curar qualsevol malaltia. És que ara la idea és que els anem trobant malicosos o morts pels racons?
I si un dia els polítics provessin de ser l’oposició de si mateixos i fer tot el contrari del que pensen?
Agraeixo a la Sra. Soraya Saenz el tractament de rejoveniment que em dóna els divendres, al fer-me recordar els meus temps de nano a Can Culapi, quan davant d’una malifeta col·lectiva ens renyaven i amenaçaven amb noves normes i castics; em veig davant d’aquell contundent cop de puny al pupitre, seguit d’un vehement “i a partir d’ara…”. I tots cagats.
De totes maneres, com sabem el que sabem i ens creiem el que ens creiem, tindria sentit que la Sra. Soraya tanqués les sessions amb un “gracias señores…y disculpas por el rapapolvo”. Ens faria sentir com si ja haguéssim acabat l’escola i fóssim grans.
Els entesos, ens diuen la frase de moda, les coses no tornaran a ser com abans, segurament no, però seguiran igual. L’altre dia veia els percentatges de supervivents d’ara fa cent anys al Titànic: Del total de 1ª classe 63% de supervivents. Dels de 2ª classe 42 %. Els de 3ª classe nomes 25 %. De la Tripulació 23 % . De l’actual naufragi, els percentatges de supervivència, punt amunt punt avall, no variaran dels de fa 100 anys al Titànic. Què s’hi juguen?
Com jo tampoc hi puc fer gran cosa per salvant-se del naufragi, els proposo o nadar tot el que puguin o anar al cine a passar una estona entretinguda veient El Exótico Hotel Marigold, l’elenc és la flor i nata dels actors anglesos. Sense pretensions, els distraurà de tanta m….
I per cert, als polítics que em llegeixin, “gracias señores…y disculpas por el rapapolvo”.