El Perry Mason era un advocat i jurista d’èxit a la televisió que inicialment, tenia la gracia afegida d’estar doblat del anglés amb accent i girs idiomàtics porto-riquenys. Allà vàrem aprendre molts rituals i procediments dels judicis, dels Estats Units es clar. Aquí no se’n sabia res de tot allò perquè els judicis es feien amb tapadora i, o eren Consells de Guerra o els feia el TOP (Tribunal de Ordren Público).
Els guions estaven ben travats i l’innocent quedava lliure de culpa i el dolent se’n anava a garjola, encara que això no recordo que hagués passat mai, perquè al Perry Mason només li arribaven cassos impossibles de persones injusta o perversament acusades, la defensa demostrava la fantasiosa perversitat del acusador, que era generalment un fiscal obsés, obtús i per tant equivocat. L’acusat era declarat innocent i lliure. Era corrent que l’esperés la xicota i abraçats i feliços se’n anaven cap a casa en pau i per la resta de la seva vida. Per cert que en alguns capítols, el Perry tenia un ajudant secundari que més tard va ser un actor famós, el Robert Redford.
Avui a la tele, també hi veiem un serial semblant, però amb judicis reals. El guió és bastant dolent i en molts d’ells si veu en excés la ma del productor, el govern, fins el punt que els fiscals s’han de revoltar perquè els fan fer el paperot. El ministre de Justícia, que ha d’aguantar la creu de dir-se Català, ha de sortir en busca del crèdit perdut, a donar explicacions exculpatòries assegurant que no hi ha truco. En fi, un guió molt millorable si és que se’ns vol fer creure que les coses no estan amanyagades.
Avui, aquests tipus de judicis tenen la prèvia: debats, tertúlies, filtracions, gravacions de la instrucció davant del jutge, converses telefòniques, esbombament editat a conveniència de la premsa, fiscals afinadors, les Comissions Parlamentaries, les unitats especials i sindicats policials fabricant i falsificant documents i causes. Així els encausats ja arriben a judici amb la sentencia condemnatòria feta i si per sort (o desgracia) sortissin absolts, qui ens faria creure que no hi ha hagut truco?
La credibilitat se l’han carregada ells sols, els jutges i fiscals al vendre’s la independència a la política i accedir a posar-se al servei de qui els hi paga el sou.
No, la justícia en aquest país no esta passant pels millors moments, sobretot pels de dalt de tot.
En una espècie d’imitació burlesca, el govern ha convertit un tribunal d’arbitratge com és el Constitucional, on no s’ha de ser jutge per ser-hi, en un tribunal amb remembrances d’aquell TOP, que s’encarregava de perseguir, jutjar i condemnar les divergències d’opinió. Actuava com un Consell de Guerra atenuat.
Alguns crèduls quedem bocabadats quan veiem que un Tribunal exerceix la capacitat condemnatòria al Parlament de Catalunya, tot sabent que el concepte elemental, basic i acceptable de la democràcia te al poble com l’únic depositari de la sobirania o el poder, i és el Parlament l’òrgan suprem de la seva voluntat. Es clar que també hi ha altres democràcies, la Democràcia Orgànica del Franco, la República Democràtica Alemanya, la socialista de Fidel Castro, la turca d’Erdogan o la russa de Putin. O també n’hi ha d’altres que usen el terme a lo bestia, com per exemple Corea del nord.
¿Com podem creure en uns jutges que haurien de defendre amb especial zel la democràcia, estiguin condemnant a polítics escollits pel poble directa i democràticament, acusats d’exercir el seu compromís amb els votants? El penós mal exemple de la condemna a Homs, que fins i tot ha estat expulsat del Parlament com a parlamentari, amb l’anuència impàvida de la resta de parlamentaris, fa perdre tota esperança de millora. Ara ho faran amb la Presidenta Forcadell i la resta de càrrecs de la mesa (majoria absoluta). A qui condemnen? als escollits o al poble que els ha escollit? Sembla que hauria de ser al contrari, condemnar per no fer el que s’han compromès a fer. El món al reves! Un experiment de risc excessivament original.
Així doncs en democracia, ¿podem tolerar l’existència d’un Poder que qüestiona la democràcia? Sí, si declarem que la democràcia que volem és la Orgànica, que alguns ja vàrem conèixer.
La Justícia que actua en nom del poble -nosaltres- resulta que també actua contra el poble -nosaltres-. Mirat amb bona fe, no sona a contrasentit? En temps del Perry Mason, quan es començava un judici, es deia solemnement el poble contra fulano, aquí i ara sembla que la fórmula és el poble contra el poble, es a dir el poble contra sí mateix. Sona a suïcidi. No s’hauria de revisar això? O potser no cal perquè la democràcia és la Orgànica.
Des l’òptica de la democràcia Orgànica, podem entendre la negativa a realitzar un referèndum, del llatí gerundi de refero-retornar. Retornar a qui? al poble, a qui pertany la sobirania (no serà que s’hi posen de cul perquè és llatí?).
La democràcia Orgànica decideix per un poble mesell que no sap el que li convé, com li ha passat al parlamentari Nuet que no va ser encausat com els altres, perquè el pobret no sabia el que es feia (és pot tractar amb més insolència a un parlamentari?).
La veritat però, és que sobre el tema de la independència de Catalunya, l’Estat espanyol te davant una qüestió que en essència és únicament soci-política-cultural, res a veure amb lleis i altres endergues, exclusivament és per això que no sap com fer-hi front, perquè no hi ha coincidències en cap dels tres elements basics del problema i el que és pitjor, troben que resulta més pràctic negar l’essència de la qüestió enterbolint-ho amb lleis i tribunals que haver-ne de parlar. Parlar-ne és perdre.
Algú hauria de cridar al Perry Mason.
