P.Quadras, amic d’aquest blog que de tant en quan l’enriqueix amb interessants comentaris i reflexions, en el seu comentari del mes passat sobre l’avortament sembla que ens renya, a mi i al autor de l’altre comentari publicat. Diu “No sé si em desagrada més el blog o el comentari”.
Com sembla que en general el tema no ha interessat gens a ningú, pràcticament ens hem quedat sols en un cara a cara P. Quadras i jo, amb l’assossec que dona ser només dos, em permetré fer una mica de tertúlia entre nosaltres.
Abans de res, sento que li hagi degradat el comentari firmat per Maya i també l’article. Sobre el comentari de Maya no se que dir-ne, sobre el meu article en podem parlar.
De fet, sobre el tema, vostè posa el focus com si d’una qüestió personal es tractes, “em desagrada” diu, i a l’hora dels arguments, ens remet al qüestionari de 14 preguntes i respostes del Dr. Norman L. Geisler publicades a http://www.iglesiamistral.org/pdf/10048.pdf
Es tracta d’un document de fa 18 anys i amb això no vull dir que no valgui, simplement que en 18 anys s’han viscut molts canvis en tots els àmbits de la vida, d’entre ells un nou Papa, escollit per impulsar al catolicisme noves formes intel·lectuals, morals i actitudinals, decisió certament oportuna i probablement imprescindible perquè, molt al contrari del que creuen els preconitzadors del ateisme, un esvaïment del cristianisme/catolicisme comportaria, més aviat que tard, un gravíssim desmembrament soci-cultural amb afectacions negatives a tota la civilització.
Tornant als arguments del Dr. Geisler, no estic tant segur que avui encara els sostingues igual, però en qualsevol cas, el que sí puc dir és que avui, aquells arguments, duen més polèmica que claredat. Actualment, des de la perspectiva catòlica, no s’hauria de tractar l’avortament com una rutinària sessió de catequesi amb la condemna per davant.
Tampoc voldria donar a entendre que la religió s’hagi de quedar al marge de la qüestió, però precisament, perquè la religió és una qüestió de fe personal i íntima, de cap manera hauria de ser invasiva. Portem prou segles d’història i experiències com perquè no n’hàgim après ja alguna cosa.
El cristianisme, que és base de la nostre cultura i civilització, ha de veure l’avortament com una qüestió social i no doctrinal, tant menys quan se sap que les doctrines han de ser adaptables, doncs el seu únic sentit és fer que les coses siguin més fàcils, fer doctrines per fer-ho difícil es perversió.
En tot cas, ficats en el terreny metafísic, sorprèn que des de la religió per anar contra l’avortament, s’esgrimeixin cromosomes, l’assassinat, l’absència de drets personals sobre el propi cos, violacions físiques o morals, arguments que a alguns fàcilment els pot semblar una estafa, ja que de la religió se’n esperen solucions espirituals, no materials. Per contra, s’obvien referencies a l’ànima, raó principal de bastantes religions, d’entre elles el cristianisme.
En quin moment l’anima ve i en quin moment l’anima se’n va? Per què s’afirma que l’ànima se’n va amb la mort i en canvi no ve en el moment de néixer?
Ho dic en l’article anterior i convé que ho reiteri ara, si el judeo-cristianisme parteix dels Llibres Sagrats perquè han estat revelats directament per Déu, potser convindria explorar el significat del Gènesis (2.7), on es llegeix “…i Déu va alenar al seu nas l’alè de vida, i va ser l’home en ànima vivent.» Al meu entendre, aquell succés va passar quan el cos ja estava fet, no mentre s’estava fent.
L’avortament, des de la perspectiva laica, ha de resoldre el problema obviant tot dogmatisme, però evidentment dins dels marges que la civilització cristiana d’avui ho entengui com una solució socialment digna, no dogmàtica.
En qualsevol cas, en metafísica sempre ballarem entre lo intangible, les idees i la fe, tot respectable des de qualsevol punt de vista, però justament, pel que tenen aquests conceptes d’íntim i personal, no ha de ser permissible que les meves conviccions puguin envair i alterar per la força la dels altres i la bondat de la llei de l’avortament és que no obliga, queda a la consciencia de cadascú i d’això se’n diu llibertat.