Assegut a la terrassa d’un bar amb el diari a les mans, feia com si el llegís però la veritat és que tenia el cap en un altre lloc. De sobte, un cop a l’espatlla em va baixar del núvol, era el Pepe Limón que per tota salutació va deixar anar .– Joé!, tus’amigos del bló t’estan poniendo a caldo.
Jo, em la meva millor actitud “guardioliana” li vaig dir.- Pepe, de la critica se’n aprèn. Va seguir burxant amb comentaris de to agre, no en va li diuen Pepe Limón, ningú li ha escoltat mai un comentari agradable. La seva dona el fa fora de casa enviant-el a voltar, perquè per casa li amarga la vida.
I dále amb el Pepe! que si els lectors em retreuen que no tinc ni idea de sintaxis i morfologia, que si no soc exemple de res, que em repeteixo amb els temes i de política ni pu. Sí Pepe, també ho he llegit. Mira, enlloc de fotrem la tabarra, escriu un comentari i publica-ho. Deixaràs a la teva dona tranquil·la una estona i donaràs vida al blog.
Potser sí que podria haver-li donat una explicació del perquè tinc fixació en la manca de valors morals i ètics. Estic convençut que la mare dels ous de la crisi, primer és social i després econòmica. Un comentari del Rep a l’article del mes passat, ho il·lustra perfectament: si poden-te aprofitar no ho fas per ètica, és que ets un pallús i aposti-la perillós. I aquesta opinió no és exclusiva, sense anar més lluny, a València el Jurat Popular (mai més ben trobat lo de popular) també ho creu.
Em seguia agullonant, però el vaig tallar, Pepe, deixa-ho corre. Escolta una cosa, a veure que et sembla. I li vaig començar a explicar el que estava cavil·lant quan va arribar. Tot venia a ran de la noticia que havia llegit de tancar algun canal de TV3, perquè no hi havia diners.
Amb la tranquil·litat que dóna la convicció que ningú em fotrà ni punyeter cas, perquè avui la crisi ens bloqueja a tots qualsevol idea de futur, doncs els polítics, esdevinguts en comptables, ens han convençut que el futur és una entelèquia. El futur és ara, més enllà no hi ha res. Així que moralment m’allibero de qualsevol responsabilitat i em puc gronxar amb qualsevol proposta. Al pobre Pepe li vaig deixar anar una conferencia, arrancant de la idea que comença una nova era, la era de la cibernètica, que ens presenta un paisatge d’avanços en progressió geomètrica que ens canviarà hàbits, costums, lleis, comportaments, relacions, vicis i manies.
Avui, poder anar al Corte Inglés a comprar un aparell d’alta tecnologia a terminis, sense interessos i ara en format extra pla, que fins fa poc no tenien ni els astronautes, ens sembla que és del més normal. Que s’operi la miopia, que es faci’n trasplantaments d’òrgans, que hi hagi medicació directa al mal sense perjudicar altres òrgans, que es resolguin càncers que fins ara tenien mala solució, que puguem saber que a milers d’anys llum hi ha un sistema solar similar al nostre… No, tampoc és del més normal, però això només és el principi. Fa vint anys, això a més d’impossible, era inimaginable. Darrera de tot hi han persones, sovint anònimes, intel·ligents, abnegades, imaginatives, creatives, generoses, dedicades a la recerca i la investigació que ho estan fen possible.
És d’aquest potencial que crec n’hauríem de fer néixer un clúster d’audiència televisiva interessada en veure un futur real, amb possibilitats de ser-ne protagonista. La creació del CANAL DEL CONEIXEMENT tindria un efecte de primer nivell a tota la societat, canal vinculat a les nostres Universitats i connectat amb altres Universitats mundials, també amb empreses dedicades a la recerca, la producció i a la innovació; en general, amb tots els artífex del nostre progres.
La televisió, en els darrers anys, ens ha anat “matxacant” presentant-nos el que fan a tothora els ases. Ara, potser tocaria també donar vida als savis, no en format de noticia, sinó mentre estan treballant, què estan fent, com son, què pensen, quines resistències tenen, quines dificultats van vencent.
No es tracta d’un canal docent, sinó de divulgació: el CANAL DEL CONEIXEMENT es nodriria de continguts ja existents, produccions fetes a tot el món, incloent-hi, naturalment, la producció pròpia. Des de laboratoris, Universitats, desenvolupament de projectes, entrevistes a investigadors, científics de totes les disciplines, enginyers aeronàutics, restauradors d’art, científics que han estat al espai exterior, astronautes. La pròpia NASA genera gran quantitat de material, part d’ell penjat a Internet, que amb les explicacions d’un expert, es passaria d’una neutra curiositat a un coneixement.
Ens equivocaríem si caiguéssim a la temptació de mesurar l’èxit del canal per la quantitat d’audiència. La mesura és a partir dels objectius a aconseguir. Exemplificar la vida dels qui innoven, creen i investiguen, és indiscutiblement d’un alt valor social i un estimul per rearmar la desorientada i desconcertada societat. Una societat com la nostre, amb molta necessitat de líders capaços en tots els àmbits; potser sigui il·lús creure que un canal com aquest en pugui ser la pedrera, però si de petits volem ser bombers, policies o metges és perquè ens impacte i sedueix el que veiem, perquè quan som adolescents aquest mateix mecanisme no ha de funcionar?
Els que tenen o han tingut adolescents a casa, saben de la tragèdia que es viu a l’hora d’escollir estudis especialitzats.- … Potser medecina?, però arquitectura igual sí, encara que periodisme o al millor psicologia, ves a saber; el meu amic vol fer arqueologia, es veu que després pots anar de practiques a Egipte. El dubte que angoixa a pares i fills, és una falta de definició vocacional, hi ha un pobre coneixement de l’arquitectura de les professions, tant menys, quan cada dia neixen noves activitats, nous enfocs de la feina; saber què, qui, com i per què es fan les coses, és un excel·lent despertador.
De cap manera es pot deixar de banda la connexió entre coneixements. Saber el que estan fent altres disciplines, és un favor sinergètic que obre nous camins no imaginats. D’una idea en neix una altra, és el principi del brainstorming.
El Pepe se’m va quedar mirant i em va dir.- Ya! y ésto ¿quién lo paga?
.- Normalmente la Administración, però como no hay pasta, pues la Administración en sociedad mixta con la Sociedad Civil, Fundaciones Privadas, Empresas, Universidades i gente que puede.
A un so naso-gutural, més o menys com el que els tebeos tradueixen per huuum! hi va fer seguir la pregunta del milió …¿y quien puede tirar p’alante esto?
.- No ho se. Potser el Marc Puig podria posar-hi fil a l’agulla?
.-¿Y éste quién es?
.- Apa!, acaba’t la cervesa que pago i me’n vaig.