Hi ha mesos que de veritat és difícil escollir tema, no perquè no n’hi hagi, sinó perquè en tenim superàvit. A l’hora de seleccionar, no saps en que quedar-te, l’actualitat genera tal allau de novetats i esdeveniments que al final et quedes amb res, envoltat d’un gran remor sorollós, de sons indefinits que eclipsa tota realitat.
No se vostès, però crec que travessem temps en que és difícil destriar les coses, cada cop és més difícil distingir entre el be i el mal. Tot es desgasta a gran velocitat, passem de la estupefacció a la indiferència en un plis plas. De veritat, tinc fatiga d’actualitat.
Ja casi ni recordem el famós moviment dels indignats que molts inicialment varem veure amb simpatia i solidaritat; va ser una expressió col·lectiva d’un estat d’ànim. Poc a poc es va convertir en una cosa indefinida, uns s’hi varen repenjar, altres gronxar, els formadors d’opinió i polítics del establishment no els hi va caure gens be, suposo perquè no van saber on col·locar-ho, què fer-ne. El varen desprestigiar exigint-los objectius, plans d’actuació, coherència, com si enlloc de ser una espontània colla de gent emprenyada i espantada, fossin un estructurat partit polític. Els polítics no n’han recollit res, només un polític novato en el càrrec i amb anhels, per tota resposta, es va despenjar repartint llenya sense to ni so criminalitzant, amb o sense intenció, al moviment.
En general, per tota resposta ens van voler venir a dir.- i què voleu que hi fem? Van amagar-se sota la taula a l’espera de que passes la tempesta, tempesta que només era el crit social d’horror i espant: Governants!, sapigueu, no ens agrada gens el què i el com està passant. Estem espantats.
I els Governants no han sabut treure’ns de la situació, ni calmant-se, ens hem hagut d’acostumar a viure erràticament amb l’espant al cos. Han fet el contrari del que s’esperava i s’han escarrassat ajudant i protegint als qui deixen al carrer sense casa i sense feina a famílies senceres. Com a ignorant amb títol em pregunto, què passaria si enlloc de ser només la gent qui ho perd tot, també hi perdessin alguna cosa els prestadors (els interessos?).
D’altre banda, una crisi originada estrictament en el entorn financer, no és massa assenyat creure, com els polítics semblen creure, que la solució sortirà del àmbit financer. És com confiar que la Camorra resoldrà el trafic de drogues.
Poca cosa tenim per agrair als Governants, un cop més és la societat civil la que va pal·liant la situació, sort n’hi ha de Caritas, el Banc dels Aliments, Sor Lucia, els pensionistes i molts d’altres que sense rimbombància i en silenci, ajuden a capejar el temporal a tantes famílies. Tampoc els Governs agraeixen i encoratgen públicament la feina social i cívica d’aquestes organitzacions civils, quedaria palesa la seva manca de sensibilitat, intel·ligència i capacitat. Una pena d’Estat.
No se si a nivell de país hi ha alguna cosa pitjor per avergonyir-se que tenir governants tanoques. Quan el Franco, si sortíem al estranger, no ens havíem d’excusar massa perquè tothom sabia que era un dictador criminal i dèspota. Ara però, els escollim nosaltres, son del nostre gust.
Quan et trobes que el tanoca va de llest, resulta que indulta contra tota opinió, fins i tot la del Tribunal Suprem, a un important banquer (un tal Saénz) condemnat en ferm a presó i per si això no fos suficient, s’arreglen els registres perquè no en quedi rastre documental de la condemna, i tot sense que hi hagi cap alarma social. L’altre dia, vaig llegir a la portada d’un diari el contundent titular “la Justicia es igual para todos”, sembla que això ho deia el Rey. Sense voler filar prim, no volent vindicar res, la societat civil som nosaltres i els que ens hauríem d’alarmar representa que també hauríem de ser nosaltres, però no ho fem, no hi ha on demanar explicacions i per fent-se sentir ens hauríem de passar la vida al carrer de manifestació perpetua o immolant-se al estil bonzo i així i tot, res. Som una massa que comptem per sumar, no per opinar.
També tenim personatges que recolzats en el ringo rango, en nom d’una Fundació benefactora de nens, vells i altres desvalguts, cobren cents de mils d’euros del Erari per impartir conferencies i assessorar a polítics i a institucions sobre temes tan apassionants com Turisme i Esport, fer passar el Tour de França per Mallorca, sense que s’ofeguin els ciclistes i potser amb inusitada audàcia proposar regates als Monegros.
Qualsevol creuria que el truc està en que no existeixen ni nens, ni vells, ni el Tour, ni Monegros; no, el truc està en que amb perspicàcia, fer passar els guanys de la Fundació al conferenciant i amics.
Quan s’ha perdut el nord i les essències, com podem distingir el be del mal? Molt pitjor encara, i les essències com les recuperem?
Quan era petit, el meu germà i jo a la sortida del cole, durant uns dies, ens esperava el Corbera, anava un parell o tres cursos mes endavant que nosaltres. Amb pressing, intentava vendre’ns un avió metàl·lic, ens l’explicava amb tanta riquesa de detalls que fantasiàvem i ens fèiem càbales amb aquell avió. El Corbera era més gran que nosaltres i ens el creiem.
Ens inquietava però l’èmfasi que hi posava en lo de metàl·lic, sens dubte ens ho deia com un plus, però al principi no captaven el matis. Si no era metàl·lic, de quin altre material podia ser? De fusta? Es clar!, això és el que el Corbera ens pretenia aclarir, la avió no era de fusta, era una cosa més seriosa, era metàl·lic!. Ens en demanava 50 pessetes, però l’Erari (el nostre pare) no va estar per la cosa, així que el Corbera no ens va poder col·locar l’aeronau. Al cap dels anys, varem arribar a la conclusió que el Corbera era un timador i que el punyetero avió metàl·lic, no era ni metàl·lic, ni avió, simplement ens volia fotre 50 peles.
A aquesta colla de polítics trepa, un renovat Corbera de ringo rango els va vendre l’avió metàl·lic. Ai! si haguessin tingut al meu pare per Erari…
Me’n adono que m’he enredat divagant sense concretar-me en un tema. Se’m ocorre que potser estaria be parlar de la pena que fa obrir els diaris, inclús hi trobo la mort de Václav Havel (al qui vaig conèixer un estiu a Son Rafalet a Menorca). L’únic bo i ho sento pels que en siguin contraris, és el Barça que ens va donant alegries. El demés és per canviar de país, però com molts no podem, què els sembla si al menys canviem de tema?: què tal el Nadal?
Bon any Nou.