Publicado el

ESCOPIR CONTRA VENT

Els que encara tenen la santa paciència d’anar llegint aquest blog, segurament recordaran que més d’una vegada he escrit sobre un esdevenidor de canvis socials al món. En un indret o altre, per una raó o altre, el que estem vivint no ens agrada: l’economia està en crisi, l’islam en peu de guerra entre sí i contra tothom. Terrorisme. En països de democràcia nominal, aprimament de drets humans. Atur i desigualtat extrema en la riquesa. Manca de perspectives i objectius per la gent jove. Corrupció. Política, polítics i Justícia desacreditats… No cal seguir per fer un inventari de frustracions i desencaixaments socials, capaços d’acabar amb la paciència d’un lama en ple ommm.

Avui, ja portem 15 anys tancant el segle XX i ens està costant molt entrar de ple al XXI. Encara no s’ha fet el salt de conceptes del segle passat a les noves maneres que li tocarien al segle XXI. Està passant com a principis del segle XX, quan els fabricants d’automòbils construïen els cotxes com els carruatges, però sense el cavall.

La visió d’avui, és que la tecnologia permet fer més amb menys persones, però hem de veure que aquesta ganga deixa sense feina, sense pa, sense casa i sense dignitat a una pila de persones i de retruc a famílies. Els robots i la maquinaria no mengen pa, no tenen fills, no sostenen a cap família pròpia, tampoc tenen aspiracions a una vida digna, al menys pel que fins ara se.

Si el progrés d’una empresa significa que noves tecnologies permeten prescindir de 50 persones, abans de res hi haurà d’haver la preocupació de trobar una nova feina per aquestes 50 persones. El cost del progrés, de cap manera ha de ser antisocial.

Davant aquest panorama, ensopego amb la pregunta: el pa que no menja la màquina i que tampoc se’l menjarà qui perd la feina, qui se’l menja? Fàcil, els trobareu a les pagines del Forbes. Valgui dir abans de res, i perquè no se’m titlli del que no soc, que no tinc res en contra dels multimilionaris, ans el contrari, advoco per polítiques perquè se’n multipliqui el número.

No cal dir, quan! crec que les empreses son l’estructura social òptima, son el motor dinamitzador de la vida que permet desenvolupar capacitats personals i regeix la realització de la persona, i en tot cas, aporta els recursos per estructurar la vida personal. És per això, que s’ha de pensar en acords internacionals, perquè sinó, tal com es pensa actualment, moral i diner, son aigua i oli, però no ens hem d’espantar, el secret de la cosmètica ha estat en saber integrar greixos amb aigua i prou be que se’n han sortit.

És cert que els avanços tecnològics han anat  pervertint el sistema, vivim una situació de desajustos greus entre els desitjos i les possibilitats. Venim d’una etapa en que l’esperança de futur es fixava en la millora progressiva de la distribució de la riquesa. Avui, se’ns proposa com a futur, una millor i menys conflictiva distribució de la pobresa, instrumentant una societat subvencionada i d’ajut social; i la pregunta que flota en el ambient és …i això, fins quan aguantarà?

De fet, el problema no seria que la societat estigues subvencionada, ojalà hi estiguéssim tots! però ja se sap, Adam i Eva la van espifiar. El problema és que la subvenció és un míssil directa a la línia de flotació de la família. Els que no l’han format, ni ganes que en tenen per formar-ne una. Els que la tenen i perden el treball, perden recursos i bens, corrou la dignitat personal i com a cap de família, pèrdua de l’autoritas familiar, en el sentit romà del concepte. Les conseqüències son gravíssimes i destructives, famílies desestructurades, fills que es fan a la vida desnortats, desarrelats, sense projecte, amb ambicions, depressions i frustracions ja abans de començar. Així la vida, no ens hauria d’estranyar que qualsevol indocumentat sense escrúpols, capti jovent per fer-se jihadista, d’una secta, traficant o qualsevol altre cosa marginal.

La figura del pare i la mare no és una nyonyeria, ells son el nucli de la família i de la família és d’on en surten les persones, de cap altre lloc.

Des de finals del segle XIX fins a dos terços del segle XX, la ètica de les empreses estava vinculada a la ètica del propietari, la ètica burgesa. Això avui ja ha canviat, els propietaris ni tenen nom, ni se sap d’on venen i la majoria de les vegades on van, no se’ls coneix la cara, ni quina moral gasten i com la moral no és una qüestió impersonal, és del tot necessari instrumentar una nova ètica empresarial que hi vinculi als directius i de fet a tothom. És la refundació del capitalisme que un dia en parlava en Sarkozy i que si be en aquell moment va passar como una idea abstracta, avui l’idea va prenent cos.

Perquè el sistema es regeneri, hi haurà d’haver una renovació generacional majoritària que amb consciencia social entengui que els diners no son el fi, sinó el mitjà. A més, perquè el canvi prengui força Universal, hi serà necessari un líder mundial que a més de creure-hi, tingui la força argumental suficient perquè el moviment s’admeti com a cosa natural.

Mentrestant, les Universitats Tècniques, Escoles Superiors, Escoles de Negocis, Masters, haurien d’anar obrint pas, incorporant sistemàticament, curs rere curs, una assignatura humanística aplicada a l’ètica empresarial.

A falta d’experiència docent en aquest coneixement, l’Antroposofia desenvolupada per Rudolf Steiner (Tripartició social 1925) que hi va dedicar una bona part de la seva vida, podria ser un bon punt de partida. També actualment, i ara sembla que s’ha posat de moda, trobem per exemple els treballs de Naomi Klein.

No voler anar a la rel dels problemes, actuant amb decisió, creure que espontàniament el temps ho cura tot, que ja està be com estem, i que potser sí que hi calgui retocar alguna coseta, anar escoltant any rere any, els dilluns, dimecres i divendres que això comença a anar be. Dimarts, dijous i dissabtes ai, ai, ai! la solució va per llarg, és fantàstic per vendre diaris i alimentar tertúlies, però per nosaltres, acceptar-ho així, és tan estúpid com dedicant-se a escopir contra el vent.

 

Publicado el

UN EXTRA DE NADAL

L’altre dia el Pepe Limón em preguntava sobre el perquè per Nadal tot havia de ser bonic. Hombre Pepe, se me ocurre que será porque regularmente las cosas no lo son, tener un día especial dedicado a ser buenos y desearnos que todo sea bueno, bonito y más justo, parece que vale la pena, ¿no?

Ell es va quedar pensatiu i jo en el dubte de si la meva sentencia havia sigut la bajanada del dia. De totes maneres, ben mirat, la civilització cristiana ja fa segles que empaita aquesta idea, amb no massa èxit per cert. El Nadal ha sigut de sempre una diada de retrobament amb nosaltres mateixos, amb el més profund dels nostres sentiments, en connexió amb els nostres orígens: la família.

Sense voler aprofundir-hi massa, d’aquí s’explicaria com hi ha moltes persones que el Nadal els deprimeix, se’ls fa una muntanya fer front als seus propis sentiments més profunds, en definitiva fer front a sí mateix. La tradició del Nadal, ha anat passant de pares a fills amb la inèrcia d’aquesta càrrega emocional, la nostre generació no obstant, possiblement per fortes interferències consumistes compensatòries d’insatisfaccions, no hem sabut conservar l’empenta dels segles i transmetre els valors emocionals; ho hem delegat al Corte Inglés i els valors s’han anat fent estranys.

Malgrat tot, segueixo creient que tenir un dia a l’any dedicat a aquesta qüestió, ha de fer més be que mal, és una oportunitat que no ens l’hauríem de perdre obcecats comprant, esquiant o fent turisme.

Com el Pepe és persona que es queda poca estona amb una idea al cap, la seva ment és saltarina, li va veloçment d’un lloc a l’altre sense interconnexió, suposo que te un inconscient amb una capacitat extraordinària d’emmagatzemar coneixements sense esforç o potser nomes li interessen les preguntes, les respostes, com a molts periodistes, tant li foten.

Oye!, tu lo sabes, yo siempre he votado a Felipe, pero ahora los de aquí dicen de cambiar la Constitución por eso de Cataluña ¿tu crees que tendrá efecto? Joder Pepe! Felipe hace 20 años que lo dejó, debes referirte a Zapatero. Bueno, es lo mismo ¿no? A ell tant li fa. Mira, lo de cambiar la  Constitución es consumismo político, fer bullir l’olla, xup xup político. Tu fíjate en el Vaticano que mantiene el record de permanencia, si es preciso ponerse al día no necesitan reescribir la Biblia, cambian al Papa y p’alante.

Perquè no m’emprenyés més, vaig simular concentrar-me com si llegís l’article del diari que tenia davant, però em vaig quedar pensatiu imaginant com podria acabar la cosa si de veritat aquesta tropa es posés a fer una nova Constitució. Deu nos en guard! Avui, amb lo ressabiats que estan, més que una Constitució ens farien una escafandre.

El Pepe és del tipus dels inexorables que per aguantar-els, se’ls ha d’estimar. Aquest deu ser un dels problemes de la seva dona, quan veu que el Pepe es posa massa inexorable, el fot fora de casa ala! Vete un rato al bar.

Com encara em ressonava pel cap la idea de com podria acabar una nova Constitució feta per els que ja coneixem, no havia tingut temps de mirar-me la plana del diari que tenia oberta, però el Pepe que se’m havia clavat darrera meu, per sobre del meu ombro llegia en veu alta “El turó de Montcada: refugi dels desnonats”. Jo! esto de los desnonats es un escándalo. ¡No hay derecho!

Realment aquesta és una gran tragèdia social sorda i muda, és un insult a la dignitat de tota la societat en general i en particular a tots els que encara tenim la sort de poder viure a casa nostre. És tan fort, que inclús rebutgem imaginant-se a nosaltres mateixos en la situació, ho llegim com noticies alienes, sabem d’una tal Ada Colau que se’n cuida, però ens quedem catatònics, immòbils, incapaços ni d’alçar la veu: no temptéssim la sort. No cridem el mal temps.

Sobre això, li vaig explicar al Pepe la meva teoria que consisteix en limitar els desnonaments a mínims. La meva idea és fer més civilitzada i decent la moral social, curt i ras, no viure nosaltres com a cafres, insensibles i còmplices de la desgracia aliena, per no saber diferenciar una casa d’una llar. La casa és un continent, la propietat del banc fins no haver-se acabat de pagar. La llar ni és, ni la fa el banc, la llar la fem nosaltres, és el nostre niu, el nostre món, el de la parella, de la família i d’això moralment no se’n pot apropiar ningú altre que no siguin els interessats, s’ha de considerar moralment una propietat vital. Com a subjectes socials que som, amb aspiracions de decència, hem d’entendre que la llar és la vida i la vida no és un luxe i si com a col·lectiu humà ens permetem viure com malvats… doncs no hem anat massa més enllà dels australopithecus i en aquest cas, si el que es vol és evolucionar i ser evolucionats, potser ja seria hora de començar a fotre fora als caps de tribu i posar-hi gent decent. Especular amb bens basics de vida: aire, aigua, llar i avui ja hi podem incorporar també l’energia domèstica, hauria d’estar tan prohibit i malvist com matar, robar o violar vides.

Una fórmula pels que no poden fer front a la hipoteca, podria ser la de passar de propietari a llogater amb dret a compra, seria una fórmula que, si convingués,  podria passar als fills, deixaria en suspens la propietat (les coses poden canviar i de fet haurien de canviar, si sabem escollir als polítics, la qual cosa darrerament no hi tenim massa traça).

Rembrandt, el més il·lustre desnonat de la historia, ho va viure amb tan de dolor i amargura, que no va ser capaç de superar-ho mai més, arrossegant-ho fins a la mort. I els sarcasmes de la vida, avui aquells usurers que el varen desnonar, com a valor d’inversió, pagarien per un sol quadre d’ell, un preu que l’haguera permès conservar la casa, la llar i l’estudi i viure la resta de la seva vida com un “marajà”. De llavors ençà, els usurers vesteixen, calcen i pentinen diferent, tenen altres noms, altres cares, però gasten la mateixa moral, les mateixes maneres asocials, permeses, es clar, per les lleis.

El Pepe ho va entendre com jo i sorprenentment m’ho va celebrar donant-me repetits copets a l’espatlla. Oye, qué buena idea! Tienes buenas ideas tu ¿eh?. Ahora entiendo porque haces lo del ” bló”. No hi se veure quina relació pot haver-hi, però amb el Pepe millor no entrar a demanar-li aclariments.

D’acord, el Pepe és un pesat, però al final sap com reconfortar-me. Tal com ens va la vida, amb crisi inclús de petites satisfaccions, els petits elogis amb copets a l’espatlla, inclús del Pepe, avui tonifiquen més que el cafetó. Espero que el Jeroni, el del bar, no m’ho cobri com un extra, com un extra de Nadal. Bon Any Pepe i també a vostès, lectors.

Publicado el

SI VOLA, ÉS UN OCELL

La darrera visita que vaig fer a Seattle, va ser per estar uns dies a casa del meu amic James L. a Bellvue. Malgrat la distancia, 8 hores solars, sempre hem mantingut viva la nostre relació, cosa que a vegades no passa amb un amic que viu a l’altra banda del poble; la relació es refreda perquè s’ha casat de nou, s’ha divorciat o jubilat o el més corrent, l’hi ha tocat la Primitiva. Durant tots els anys, amb en James, hem anat intercanviant cartes -ara mails- idees, favors, encàrrecs,viatges i inclús fills, ara en ve un, ara en va l’altre.

Els nord americans, son molt aficionats a muntar parties a casa i quan estas ficat en el sí d’una família, vius com la família, així que no està gens mal vist que si et conviden, pots portar-hi un amic; en un d’aquests saraos l’amic vaig ser jo. Vaig ser l’exòtic, no era del barri, ni la de parròquia, ni de la feina, simplement era l’amic de l’amic i a més foraster. En aquestes reunions, les converses son intranscendents i el que toca es beure i mig empifolar-se. A mi no és de les coses que em vagin, detesto haver de menjar sense gana o beure sense sed i l’alcohol tampoc em treu la sed (apa! que soc un bon col·lega per sortir de copes), així que vaig mantenir tota l’estona la copa plena (d’una cosa violàcia d’olor dolcenca) perquè ningú m’emprenyes insistint per omplir-la de nou.

Esgotat ja del “com esta vostè?, vostè és l’amic del James, oi?, així que vostè es de Barcelona?, a què es dedica? i inclús, quants diners guanya al any?”, vaig optar per asseurem en un estupend sofà que s’hi haguera pogut fer una bona becaineta.

Aviat, un senyor de la meva edat va seguir el meu exemple i se’m va asseure al costat. Com sempre imprudent que és un, no el coneixia de res, li anava a criticar la mania de la gent d’estar-se dreta tota l’estona, se’m va anticipar i va ser ell qui ho va fer. A més, vivia a Califòrnia, era arquitecte i estava a Seattle on, amb intermitències, hi feia temporades per un projecte important, vaig entendre que del Govern.

Els europeus a Estats Units, se’ns te per gent culta, no se’ns discuteix que som l’origen de tota la historia occidental i això ens dóna un cert pedigrí. Vaig voler exercir d’europeu i no decebre, donant un toc de qualitat a una intranscendent conversa. Ja que el meu interlocutor era arquitecte, vaig comentar la dificultat per trobar habitatges de lloguer a preus raonables a Berlín, Paris, Milà, Londres o Barcelona en comparació, per exemple, amb Seattle, L.A. o fins i tot al mateix NY, fora de l’àrea de Manhatan, es clar. La vaig ben encertar, la pregunta va ser directa.- S’acaba de divorciar?.

No, no… i ara!. En aquest viatge la meva dona no m’ha pogut acompanyar. De cop, estúpidament, em vaig sentir com si aquell desconegut no m’hagués de creure i per un instant vaig tenir la infantil temptació de cridar al James perquè acredités que era cert que la meva dona no havia pogut venir. Imposant-me serenor, em vaig retrobar passant al atac.- I la seva dona, esta per aquí?

Tampoc hi era. Estava rodant una pel·lícula a L.A., resulta que era una famosa actriu de cinema. Oh! i tant que la conec, l’he vist una pila de vegades, li vaig dir. I era cert.

Hi estava casat feia més de 25 anys, però ara tenia dues dones. Com el meu anglès no està per segons quines bromes, abans de fer-me una idea massa bestia de la situació i fotrem-hi de potes, vaig preferir demanar-li aclariments.

Per l’expressió de la seva cara, estava clar que li divertia haver-me desconcertat, això li permetia esplaiar-se. Em va explicar que quan tenien els nens petits, si ella no treballava fora de L.A. i la feina la tenia als estudis, arribava a casa després del rodatge i feia el sopar. Havent sopat, si havia d’estudiar el paper pel dia següent hi dedicava la seva estona, posava els vailets a dormir, en fi el normal en una mare de família que treballa i te els fills en l’edat de pàrvuls.

La seva segona dona era la desconeguda. Al principi, no podia veure cap pel·lícula que ella interpretés perquè no se la creia, sempre hi veia a la seva dona, però amb el temps la cosa va girar com una truita, en el personatge ja no hi veia a la seva dona, li era una estranya, era una persona amb la mateixa cara de la seva dona, però amb expressions, reaccions i comportaments que no tenien res a veure amb ella.

És normal – vaig aventurar – amb el temps ha anat creixent com actriu i avui ha arribat a l’excel·lència.

Fins aquí hi estic d’acord, ja ho admeto i ho admiro, però ben be, no és així del tot –va matisar- Quan va començar a ser premiada, entrevistada a la televisió, viatges internacionals, presentacions en actes públics, ella reaccionava i tenia un tipus de desimboltura davant del public i la premsa que jo desconeixia. De fet no la reconec, és una altre dona, res a veure amb la meva, la de casa.

Després dels grans afalagaments que rebia o be després d’una gira internacional de promoció, on havia estat hostatjada a les millors suites dels grans hotels, tornava a casa com si res, es posava a fer el sopar als fills, mentre explicava coses irrellevants del viatge. Un cop sí, a Londres, li havien presentat a la Reina.

Davant aquella xarrera, no se si fruit del alcohol, la melancolia d’estar fora de casa massa dies o de tot a l’hora, vaig veure que el meu paper s’havia acabat. Tan era si feia d’europeu assenyat, com de psicoanalista d’urgència o simplement de company de beguda. Alló anava tot sol i jo mentalment, vaig començar a campar pel meu compte.

En el fons, a aquell home no li faltava raó, mai acabem de conèixer a la nostre parella i estic per dir que això ben portat és un estimul, una propina. Siri Hustvedt, la dona del Paul Auster, creu que hi ha dos models de matrimoni: el de les relacions mecàniques i el de les relacions orgàniques. Quan les mecàniques perden pistonada, s’entra de ple en les orgàniques i és llavors quan sí que comences a trobar-te amb el segon personatge.

El quid de la cosa està en saber si el segon personatge el pots incorporar al teu esquema, de manera que en aquesta relació dual no hi hauran lluites irreconciliables entre tots tres. Els qui no tenen la gracia d’aquesta flexibilitat, acaben divorciats o condemnats a la perpetua cerca, fora de la parella, d’una relació mecànica, que de trobar-la, no cal dir que al moment omple molt, però també carrega molt durant la resta del temps.

En qüestió de sentiments, emocions i relacions humanes, hauríem de ser més sensibles a admetre que no pas entestar-nos en voler comprendre. Si fos cert que nomes podem estimar, sentir o conviure amb el que comprenem, seria molt difícil viure; en el decurs de la nostre vida, seran tantes les coses que no arribarem a comprendre mai i que no hi podrem ser aliens… i el que és pitjor, coses que creiem tenir clares i ben compreses, resulta que un dia de cop, t’adones que d’allò res de res. Pel sol fet que hi hagi coses del altre que no comprenem, ha de ser això una barrera? L’amor, la convivència i la fe estan fets del fi cristall de Bohèmia: tan bonic com fràgil i tan fràgil és, que freqüentment per mantenir-ho, hi hem de posar fanatisme.

Les ales, no ens expliquen el perquè es possible volar, però sabem que si vola, és un ocell que el gaudirem o el patirem, però en qualsevol dels dos cassos, segur que no serà perquè no comprenen el per què vola?