TENIA SENTIT

Acabades ja les vacances d’estiu, el dia u de setembre s’ha tirat a sobre silenciós però implacable, així que per ser fidel al compromís de publicar a primer de mes, a corre cuita, esgarrapo quatre idees d’estiu que potser no us diguin res, però ha passat.

Mai m’ha agradat fer viatges aprofitant les vacances d’estiu, les vegades que per sotmetiment familiar m’ha tocat fer-ho, hem tornat tan rebentats que hem hagut de fer vacances de les vacances. Els viatges organitzats, que resulta que son els econòmics, inevitablement es massifiquen, vagis on vagis, sempre acabes sentint-te protagonista “d’un dissabte al Carrefour”.

Per sort i en general, m’ha tocat una família prou comprensiva i en aquest sentit, m’han fet bastant costat en la cosa dels viatges familiars, els hem pogut fer econòmics i fora d’època, estalviant-nos una pila de cues i cops de colze. Ah! i hem pogut assaborir amb serenitat els nous coneixements.

Peró com tot, les coses tenen el seu fi, els fills es fan grans i comencen a voler fer-se un lloc a la vida i tal com sembla que els hi deixarem el món, ple d’entrebancs i magre futur, els toca buscar-se la vida a l’estranger. Fa fresa pensar que un dia aquest joves ens puguin exigir explicacions del per què ho hem fet tan malament i la veritat és que no hi ha una resposta, n’hi ha mil, es a dir cap.

Em sembla que anteriorment ja ho he explicat alguna vegada, fa un parell o tres d’anys, una desconeguda i venerable senyora holandesa que prenia un te a la taula del meu costat, em va preguntar d’on era, al saber que era espanyol em va dir, els espanyols heu tingut molt mala sort amb els governants. Li vaig dir que sí, però per dins vaig pensar que als espanyols el que els passa és que no saben distingir els barruts i els imbecils de la decència i el talent; és més, Espanya, país especialment seduït per la sang i la tragèdia, considera, a sobre, que aquesta és la fatalitat del seu destí. Ramon J. Sender, prolífic autor, malauradament oblidat i suposo que també descatalogat, deia que el nom Hispània tenia l’origen en Pan, que és un dels noms que te el diable, suposo que devia ser una invenció malèvola d’ell, però sovint penso si no seria veritat.

Els primers anys, el fills venen a passar les vacances a casa dels pares i a més del mòbil, porten també la parella, munten la seva vida i si ho combines be, algun dia es pot fer una sortideta junts, quasi com abans. Una d’aquestes sortides es van fer al Museu Dalí. A l’hora de dinar ens va sorprendre una conegudíssima cara del cine, teatre i televisió al servei del menjador, no es tractava de una càmera oculta o un spot, era senzillament que l’actor no tenia feina ni expectatives, va dir.

Uns dies després una altre sortideta, aquesta vegada a un poble del Maresme. Com darrerament prolifera per tot arreu, hi havia un “mercadillo” d’artesans, ja sabeu: formatges, pa, pastissets, cosmètica naturista, penjolls, arracades, bikinis de punt, tot de cap a peus ecològic. En una de les paradetes de bosses i cinturons, per descomptat ecològics també, hi vaig veure una cara coneguda que no aconseguia situar-la. Li vaig dir a la meva dona, ostres! Aquest paio el conec, però ara no em ve al cap de què. Només amb una mirada de reüll em va dir, coi! Aquest és fulano, aquell que surt a la serie que reposen ara a TV3. Però si ahir l’estàvem veient junts! què no te’n recordes? Es molt bon actor aquest noi. És el que a la serie està casat amb la mengana.

Quina tristor de país! Som un país esbotzat, vaig pensar. Quants talents desaprofitats! Quin fracas d’empresaris que no saben què fer amb el talent que tenim al voltant: actors, arquitectes, metges, químics, biòlegs, enginyers, musics, han de sortir del país per veure futur. Si teniu una mica de temps, us interessa el tema i teniu calor, quedareu gelats si entreu a

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/08/19/actualidad/1376935600_483731.html

Quan es malbarata el que és tan escàs com és el talent, ja ho va dir aquell il·lustre alemany probablement filosof, “no hase falta desir nada más”, però encara és més greu sentir pànic del talent i fatídicament optar per la mediocritat. El talent d’entrada espanta, però porta solucions, la mediocritat és acomodatícia, però aviat porta problemes.

Alguns amics, abusant de la franquesa que l’amistat dona, m’impel·leixen a plegar el blog, ja que em diuen que darrerament ho veig tot negre i no projecto entusiasme positiu (m’abstindré de parlar del Tata Martino), diuen que soc un rondinaire (en realitat fan servir cascarrabias). Segurament deu ser per això que no em criden del Gobierno de España, visionaris de “brotes verdes” enmig del pedregar. Brots que pel quadre eufòric que presenten els governants, segur que han de ser de maria, sinó a que vindria tan flipe?

En tot cas, combatré acarnissadament la idea que darrerament ho vegi tot negre. No, si tanco el blog no serà per això, serà per una dona, la meva, que comença estar cansada que gasti temps en això i no el tingui per penjar-li uns quadres que ja fa temps s’estan morin de riure al traster.

Que no sigui dit, també trobo coses positives. Inesperadament, se’m va presentar a l’hora de sopar en un restaurant de patacada, però dels que s’hi menja be i del que no en pots divulgar el nom, perquè aviat s’acabaria el “txollo” (avui s’han de buscar amb lupa). En unes quantes taules que les havien ajuntat, hi sopava un grup familiar nombrós que celebrava alguna cosa, s’agrupaven tres generacions, la conversa era fresca, però en un moment donat, allò que passa, que es fa com un silenci i va quedar en primer pla la veu de l’avi que parlava amb el del seu costat, es queixava de la Generalitat, no els pagaven unes subvencions, s’havien de pagar no se quants impostos i els tenien escanyats. Em va semblar que es tractava d’una residencia diürna d’avis, un dels nets que no tindria encara els 18, li va dir.- Avi. Com tanqueu a les vuit, el que podries fer és convertir la residencia fins a les 4 o 5 de la matinada en un puticlub. Peró de “luju” eh?

L’avi se’l va mirar i li va fer una ganyota encaixant la insidiosa conyeta; però l’avi, que es veia un veterà fet en moltes guerres, va fixar una expressió de cara que era fàcil llegir-li el pensament: tal i com està el pati, això no hauria de ser tan mala idea. Tenia sentit.