Fa uns anys vivia en una petita urbanització que a 600 metres a la rodona ens coneixíem tots, al menys de vista. Un dia, ja era fosc, arribava a casa i pel mig del carrer baixava una senyora a pas de passeig, era corpulenta i de fet, em va cridar l‘atenció com vestia, era una espècie de senyora Doubtfire. Aquella imatge em va quedar gravada, era rara, però res més.
En dies següents, més o menys a la mateixa hora, la vaig anar trobant. Què feia aquella dona vestida de mudat com feia 50 anys, a pas de passeig, per uns carrers desèrtics i solitaris d’una urbanització i del tot mal il·luminats? Era realment una senyora Doubtfire que plegava de cuidar els nens d’alguna família?
Els dies que la trobava, just ens creuàvem, però com era una dona d’un volum apreciable, ja la veia de lluny, minorava la marxa del cotxe per fixar-me millor en els detalls apreciables a cop d’ull. Al cap d’uns dies ja vaig veure clarament que el pentinat era una perruca amb una certa “mala sombra”, el panxell de les cames fotien uns bessons com els del Puyol i les faccions de la cara una cosa així com les del Schwarzenegger. Allò no era una dona, allò era un tio amb totes les de la llei, vestit de dona! Sincerament em va venir una esgarrifança i em vaig espantar.
Dies després, vaig voler assegurar-me’n i veure-ho tot de més a prop i estratègicament, em vaig amagar entre uns matolls pensant-me que allò seria el camuflatge perfecta, aviat va quedar demostrat que com estratega de camuflatge era realment una toia. No m’havia adonat que justament en aquell lloc queia a plom la llum d’un dels pocs fanals de la urbanització, només havia pensat en els matolls però no en la llum. Ella em va veure i la meva evident actitud furtiva la va alertar, las nostres mirades es vàrem quedar clavades i tots dos ens vàrem espantar, ella que anava amb talons va arrencar a córrer carrer avall i jo amb les palpitacions a dos-cents, vaig sortir en direcció contraria carregat de remordiments per haver espantat d’una manera tan estúpida, com innecessària, a aquella persona. Em va saber greu.
Però…qui m’havia de dir! que al cap dels anys, de nou, se’m faria present aquella dona i la meva estupidesa. Vaig estar uns dies a Londres i els busos anaven plens de la pel·lícula The Danish Girl. Arribat a Barcelona el mateix anunci també als busos, s’havia convertit en La Chica Danesa. Em vaig mirar què tal les critiques i francament, totes un desastre. Malgrat tot, me’n vaig anar a veure-la, no feia tant que havia estat a Copenhagen, així que estava encuriosit.
Francament, contràriament al que deia la critica, com a treball cinematogràfic vaig trobar la pel·lícula molt ben realitzada, un bon treball: l’acting immillorable, el protagonista Eddie Redmayne que també l’havia vist interpretant a Stephen Hawking en La Teoria del Tot, on hi va fer una interpretació tan perfecta que el propi Hawking va dir que s’havia vist a ell mateix. La fotografia molt bona i en alguns enquadraments, s’hi veia la inspiració de la pintura de Magritte. La narrativa tan senzilla i explicita que aconseguia transmetre en tot moment les emocions i els sentiments. No es pot demanar més a una pel·lícula.
Altre cosa ben diferent, és que el tema sigui àrid i de molt difícil digestió. És cert que els espectadors no sabem com gestionar-el emocionalment, però això no desqualifica l’obra, en tot cas potser ens desqualifica als espectadors.
Evidentment, la pel·lícula és una tragèdia humana profunda, doncs ens presenta els conflictes emocionals i molt íntims d’un matrimoni que funciona la mar de be i que de sobte al marit, se li manifesta el símptoma de la disfòria que s’expressa amb el gust i la necessitat de vestir-se de dona. Com no es tracta d’homosexualitat, possiblement sigui per això que tant homes, com dones i per descomptat també els crítics de cine, ens caigui lluny i no estiguem preparats per assumir aquesta confusió sexual i les seves derivades afectives i convivencials. Ens veiem superats i al no assimilar-ho psicològicament, ens resulta frappant i desagradable.
La psicologia, atribueix el símptoma de la disfòria a que tots, en el nostre desenvolupament psicosexual, passem per una fase en què de nens hem d’acceptar la diferència de sexe. Si en aquest període es produeix algun traumatisme psicològic, el desenvolupament s’atura i queda fixat en la negació de la diferència sexual. L’altra part del nen segueix el seu correcte creixement psicosexual. D’adult les dues tendències conviuran i donaran com a símptoma la disfòria.
Mai n’havia sabut res d’aquest tema i si n’havia vist algun cas, l’atribuïa més a l’homosexualitat o a creure que eren ganes de divertir-se disfressant-se.
Aquell llunyà record d’aquella la senyora Doubtfire, l’havia guardat en el arxiu de memòria de coses a no revisar. No obstant, sembla que tot torna i torna de cop. L’altre dia, escoltava a la radio una entrevista que li feien a un home casat. A l’entrevista usava un nom femení, la qual cosa resultava xocant doncs la veu era d’home. Explicava que es vestia de dona i que amb la seva dona sortien les dues de compres, com dues amigues. Tal com feia el relat, volia donar a entendre que la seva dona havia acceptat aquella situació i tant panxa (?). A la feina, que no en sabien res, hi anava com a home i el temps lliure es transformava en dona. Estava descrivint exactament tots els símptomes de la disfòria.
Vista la pel·lícula i escoltada l’entrevista, em vaig adonar que a mesura que es vol donar caràcter de normalitat al comportament anòmal, el símptoma va prenen més força i la vida del qui ho pateix esdevé una veritable ficció de la normalitat. No cal dir que si això passa quan s’està casat heterosexualment, la tragèdia trenca tots els esquemes emocionals comuns. La vida és un tràgic desastre.
És el cas de The Danish girl, tant a crítics, com a molts espectadors, la potència emocional del argument és tan forta, que eclipsa els valors implícits de l’obra cinematogràfica, fins el punt, que ja he escoltat més d’una vegada a la pregunta, què tal és aquesta pel·lícula? la resposta ha sigut un UFFF!
És justament aquest ufff! el que m’ha fet escriure aquest article, esbrinar què hi havia darrera de l’ufff!
Ara ja ho se.
Gràcies al article vaig anar a veure la peli, que no pensava anar a veure. En efecte, el tema resulta àrid, i entra en conflicte amb els principis de la gent que ens classifiquem «d’ordre».
Però, estic d’acord. Es una llàstima perdre’s una interpretació, guió i fotografia tan extraordinària. Vaja, per donar la raó a aquells que qualifican el cinema com a «séptimo arte».
UF!, tan donar voltes a la disfòria de gènere i sembla que això va de cinema; la Montse ho ha deixat molt clar amb el seu precís i acurat comentari on comparteix amb tu la valoració del cinema com art, més enllà de les emocions que pugui transmetre al públic i als crítics una pel.lícula d’argument ”indigest”, però amb quelcom més que un guió per valorar.
Jo no he vist la peli, ni crec que vagi a veure-la. Em quedo amb la millor seqüència “cinematogràfica” del teu article, digne d’un guió d’en Billy Wilder; em refereixo al impagable moment en què, víctima del teu indomable instint tafaner, t’amagues sota un fanal lluminós i llampant i, lluny de descobrir l’identitat de l’Spiderman, del Clark Kent o de la Sra. Doubtfire, la identitat que va quedar al descobert és la teva. Quin tràngol, Samarra, jo em pijava de riure amb la teva descripció: tu corrents com esperitat carrer amunt i aquella mena de Schwartzenegger+Puyol disfressat de Sra. Doubtfire, també corrents, però cap avall, “con faldas y a lo loco”.
Billy Wilder, Samarra, Billy Wilder…
Recordo que molts dels grans moments d’aquest blog van tenir lloc en articles relacionats amb el cinema i algunes pel.lícules, i no vull dir que tots aquests records es perdran com llàgrimes a la pluja, però això ha canviat…
El més essencial, però, és que qui escriu perquè li agrada i ho fa lliurement com vol i ho comparteix, és un privilegiat i el sol fet de poder-ho i fer-ho, ja es motiu de satisfacció.
Saps què et dic?: Felicitats i per molts anys, nen!!
A mí me encanta el cine. Me gusta casi tanto como el bloc de Jordi y el contrapunto de los siempre atinados comentarios de Joan Carles, que ejerce de vez en cuando con apuntes de escritor consagrado y un punto de ironía que me encanta. (Si tienes algún bloc dímelo, porque me encantaría ser tu seguidora).
Este mes, la mención a la película “La chica danesa”, me ha traído a la memoria una extraordinaria película francesa dirigida por Céline Sciamma. La vi por primera vez hace unos cuatro años y, desde entonces la he visto un par de veces más.
Si no la habéis visto y os atrae la disforia, os la recomiendo. El personaje Laure/Mickael, que interpreta Zoé Héran es verdaderamente impresionante. Nace como Laure pero quiere ser Mickael y cuando sus padres deciden mudarse a un nuevo lugar donde no los conoce nadie tiene, por primera vez la oportunidad de serlo.
Miente descaradamente como un político a sus nuevos amigos y estos le creen. Se viste como un niño, se peina como un niño y hasta orina como un niño y sus amigos le creen.
No os explicaré el argumento, porque tengo la esperanza de que Montse se anime a ir a ver también esta película; pero está claro que se viven situaciones confusas. Mickael se siente a veces incomprendido y a veces reconfortado por su propia familia. En todo el film está presente como una amenaza, el miedo a ser descubierto.
Mickael vive con disforia de género, es decir, un desacuerdo con su sexo biológico. No hay que confundir transexualidad con homosexualidad y travestismo. La transexualidad es una cosa y la orientación sexual, otra.
Lo mejor de la peli es cuando aparece Lisa, una niña del barrio. Mickael se da besos con Lisa. Nada de lote de última fila de cine, simples besos tiernos de niños preadolescentes.
Pero Mickael no es lesbiana, porque siente que es un niño.
El tema en esta peli es más complejo porque se trata de niños.
¿Qué pueden hacer los paders? ¿Cómo pueden actuar para asegurar el propio deseo y bienestar del niño? ¿Cómo actuaríais vosotros si se tratara de vuestro hijo? ¿Psicólogo? ¿cambios hormonales? ¿intervenciones quirúrgicas?
No es nada sencillo y eso sin contar con los inconvenientes legales cuando se trata de un menor. Es verdad que en nuestro país se contempla el reconocimiento de la identidad mediante la inscripción registral. La ley N° 26.743, del año 2012, establece el derecho de todos los españoles, incluidos los catalanes, a ser reconocido por el género que uno desee.
En Francia, donde se desarrolla la película, han aprobado en julio del 2012 una ley que castiga penalmente a la transfobia que no ha dejado del todo satisfecho al colectivo de LGTBI porque omite la expresión “identidad de género”. No es una cuestión formal o un par de palabras. Es un enfoque conceptual.
Sumado a esto, hay otro factor a tener en cuenta, que no es meramente normativo sino social: la discriminación que sufren estas personas. Un estigma social lleva a que muchas terminen en la prostitución.
El tema planteado este mes les puede parecer a algunos poco relevante. Incluso habrá quien oye por primera vez la palabra disforia. No saben lo que quiere decir. Ni si lleva acento o, incluso, la confunden con la disforia post-coital.
Os tengo que decir que es más común de lo que se cree. Yo misma de pequeña soñaba con ser un niño. Envidiaba a los niños de mi barrio y odiaba tener que llevar faldas.
La timidez de Jordi, tan bien glosada por Joan Carles, me ha hecho reír; pero en el fondo es un síntoma de rechazo o por lo menos de incomprensión de algo tan natural como lo tradicionalmente conocido por “envidia de pene”. Creo que si yo hubiera tenido en pene de joven me habría pasado mucho más distraída las noches de soledad.
Gracias Jordi, gracias Joan Carles. Seguid así.
Diu el Deuteronomio 22:5
No vestirá la mujer traje de hombre, ni el hombre vestirá ropa de mujer; porque abominación es a Jehová tu Dios cualquiera que hace esto.
Comentaris?
Amigo Quadras, pides un comentario a tu desafortunada referencia bíblica en relación al tema de este mes.
Estou seguro que a Joan Carles, otro de los habituales comentaristas de este bloc, le habría gustado responderte; aunque sólo fuera para decirte: “has pixat fora de test”.
Yo, sinceramente creo a tu favor que lo que haces es colocarnos una cita bíblica, sin manifestar tu coincidencia con que el hecho sea o deje de ser “abominable”.
Lo que la referencia bíblica significa es que desde tiempo inmemorial, especialmente a los hombres les ha resultado irresistible esta transmutación de género.
¿A quién no le ha tentado alguna vez ponerse falda, peluca, tacones, sostén, pintalabios y maquillaje –cuando no un par de pechos femeninos de goma y un trasero a juego– para sorprender a los amigos, a la pareja o simplemente para contemplarse en el espejo?
Los cómicos saben que a la audiencia se la conquista fácilmente con ese truco. Piense Quadras en gente como Flipy, Florentino Fernández, Los Morancos o los más modernos Muchachada Nui sin tener que remontarnos, como dirían los ciféfilos a Con faldas y a lo loco, Tootsie o Mrs. Doubtfire…
Pocos hombres se habrán librado de la tentación de disfrazarse de mujer siquiera una vez en la vida, no et sembra Joan Carles?
La biblia lo puede calificar de abominable pero lo cierto es que el equívoco es, sin duda, un juego divertido.
Me dirá usted y sino se lo digo yo, que en algunos casos puede encontrarse en ese “equívoco” una cierta desviación. (Palabra que me temo que en estos tiempos no sería políticamente correcta). Podríamos entonces empezar a hablar del pecado o de la necesidad de una higiene psicológica que antes representaba la confesión. Pero no vamos a seguir por ahí. Pecar en un concepto antiguo asociado a la religión y a un dios que castiga y premia, en lugar del Dios que ama.
Volviendo al tema, me gustaría citar, en honor del Sr. Samarra, tan aficionado al séptimo arte, las palabras de John Travolta, que interpretó a una mujer en la película Hairspray «He aprendido que las mujeres gozan de un gran poder. Quiero decir, cuando estás fingiendo ser una de ellas. Yo me sentía como si tuviera algo más de ese poder. (…) Notaba que tenía mucha más influencia sobre muchas situaciones y cosas así. La gente coqueteaba conmigo, incluso a pesar de todo el peso que tengo. Y, a mí, eso me gustó».
¿Dónde puede estar lo abominable del transformismo? ¿En que lo haga un heterosexual? ¿En que lo haga un homosexual? ¿En que haya ánimo de burla al otro sexo? ¿En que sea una liberación?
No sabría responder a estas preguntas.
Es evidente que en nuestra sociedad de antiguas raíces judéico-cristianas la Biblia impone respeto. Cuentan que el alcalde de Tenerife en 1927 prohibió taxativamente en un decreto, con ocasión del Carnaval, «que los hombres se disfracen con trajes de mujer». Mientras los curas seguían durante muchos años viviendo amparados en las faldas de su sotana y los escoceses no han renunciado a su típica falda; aunque al parecer sin el complemento de las braguitas de puntilla..
Franco, que como sabemos era un dictador ciertamente abominable, también prohibió en 1938 la celebración del Carnaval en España. Aunque luego, como sucedía en muchas ocasiones, fue tolerante con los incumplimientos.
De hecho, hoy en día, uno de los disfraces más comunes de los carnavales es el de hombre-mujer, mujer-hombre. Claro que en el Carnaval no parece haber el trasfondo psicológico que el Sr. Samarra aprecia en la Chica Danesa.
Yo creo que hay que ser tolerante con los problemas de la identidad, que cada uno se manifieste como se a más coherente con su naturaleza y no sólo en los signos externos de las vestimentas; sino también y sobre todo en el ejercicio de sus inclinaciones sexuales.
Lo único que nos puede molestar a los varones es que al final sea la mujer la que lleve los pantalones en casa.
A Ferran y a los otros amigos les recomiendo que se miren https://blogdeestudiosbiblicos.wordpress.com/2013/01/14/que-significa-abominacion-en-levitico/
Ahí veréis que la palabra to’ebah no significa automáticamente que algo es inmoral. Dependiendo del contexto, el período y las personas implicadas, significa únicamente que ofende a algún grupo y que, por su misma naturaleza, no es un mandamiento irrevocable. El nuevo papa ya está empezando a explorar nuevos escenarios por lo que se refiere al mundo homosexual. La condena bíblica de «yacer con varón como se yace con mujer» podría relativizarse ¿qué opináis?
Al final resultará que le tema elegido por JS para este mes tiene más enjundia de lo que parecía al principio. Mucho más que lo que ya iban siendo habituales visiones políticas tan circunstanciales.
Agradezco la educación y la cortesía del comentario de Ferran.
Danish Girl
Won
Oscar Best Performance by an Actress in a Supporting Role
Alicia Vikander
Nominated
Oscar Best Performance by an Actor in a Leading Role
Eddie Redmayne
Best Achievement in Costume Design
Paco Delgado
Best Achievement in Production Design
Eve Stewart (production design)
Michael Standish (set decoration)
És cert que en Quadras em va desconcertar amb la deuteronòmica cita, d’impacte apocalíptic i tirant a fonamentalisme talibà, però el fet de no posicionar-se i posar únicament un “Comentaris?”, no deixava de ser una invitació i un repte a participar en el tema que sembla i estic d’acord, que té “más enjundia de lo que parecía al principio” i encara que una mica tard, accepto el repte.
Penso que els que hem nascut dintre del què es considera “convencional”, o sigui, “normal”, de vegades som aliens al drama que viuen els qui no es troben dintre d’aquests paràmetres i pateixen per aquest motiu no tan sols el ser diferents, sino també l’exclusió i l’incomprensió social.
En el tema de la disfòria de gènere, si ens posem al lloc de qualsevol persona que pateix aquest conflicte, el primer que penses és que és una putada; això de néixer en un “cos equivocat” és difícil de païr i d’acceptar i si al damunt sents l’escarni d’alguns i el despreci d’altres, només falta que et vingui un individu a llegir-te la cita del Deuteronomi i la reacció més previsible és que individu i Deuteronomi els fotis dalt abaix per la finestra (tranquil Quadras que no va per tu i a més la meva religió m’ho prohibeix)
Penso que hem d’anar més enllà de la tolerància que reivindica en Ferran i posar en pràctica això que en cristià se’n diu la Caritat i que en laic és la Solidaritat.
Diu el Senyor: “No jutgeu i no sereu jutjats; no comdemneu i no sereu comdemnats; perdoneu i sereu perdonats” (Lluc 6,37)
Igualment el segon manament diu: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”
Tinc un gran respecte per en Quadras, que sempre s’ha mantingut fidel, ferm i coherent amb la seva línea de pensament i que en aquesta ocasió ens ha mostrat un aspecte inèdit en la seva forma d’expressar-se. Ho ha fet com un murri que llança pilotes enlaire, a veure qui les entoma.
La “enjundia” que no falti.
Un aclariment: el significat que vull donar a la paraula «murri» és: «sagaç, hàbil i astut per aconseguir allò que preten»