L’altre dia el Pepe Limón em preguntava sobre el perquè per Nadal tot havia de ser bonic. Hombre Pepe, se me ocurre que será porque regularmente las cosas no lo son, tener un día especial dedicado a ser buenos y desearnos que todo sea bueno, bonito y más justo, parece que vale la pena, ¿no?
Ell es va quedar pensatiu i jo en el dubte de si la meva sentencia havia sigut la bajanada del dia. De totes maneres, ben mirat, la civilització cristiana ja fa segles que empaita aquesta idea, amb no massa èxit per cert. El Nadal ha sigut de sempre una diada de retrobament amb nosaltres mateixos, amb el més profund dels nostres sentiments, en connexió amb els nostres orígens: la família.
Sense voler aprofundir-hi massa, d’aquí s’explicaria com hi ha moltes persones que el Nadal els deprimeix, se’ls fa una muntanya fer front als seus propis sentiments més profunds, en definitiva fer front a sí mateix. La tradició del Nadal, ha anat passant de pares a fills amb la inèrcia d’aquesta càrrega emocional, la nostre generació no obstant, possiblement per fortes interferències consumistes compensatòries d’insatisfaccions, no hem sabut conservar l’empenta dels segles i transmetre els valors emocionals; ho hem delegat al Corte Inglés i els valors s’han anat fent estranys.
Malgrat tot, segueixo creient que tenir un dia a l’any dedicat a aquesta qüestió, ha de fer més be que mal, és una oportunitat que no ens l’hauríem de perdre obcecats comprant, esquiant o fent turisme.
Com el Pepe és persona que es queda poca estona amb una idea al cap, la seva ment és saltarina, li va veloçment d’un lloc a l’altre sense interconnexió, suposo que te un inconscient amb una capacitat extraordinària d’emmagatzemar coneixements sense esforç o potser nomes li interessen les preguntes, les respostes, com a molts periodistes, tant li foten.
Oye!, tu lo sabes, yo siempre he votado a Felipe, pero ahora los de aquí dicen de cambiar la Constitución por eso de Cataluña ¿tu crees que tendrá efecto? Joder Pepe! Felipe hace 20 años que lo dejó, debes referirte a Zapatero. Bueno, es lo mismo ¿no? A ell tant li fa. Mira, lo de cambiar la Constitución es consumismo político, fer bullir l’olla, xup xup político. Tu fíjate en el Vaticano que mantiene el record de permanencia, si es preciso ponerse al día no necesitan reescribir la Biblia, cambian al Papa y p’alante.
Perquè no m’emprenyés més, vaig simular concentrar-me com si llegís l’article del diari que tenia davant, però em vaig quedar pensatiu imaginant com podria acabar la cosa si de veritat aquesta tropa es posés a fer una nova Constitució. Deu nos en guard! Avui, amb lo ressabiats que estan, més que una Constitució ens farien una escafandre.
El Pepe és del tipus dels inexorables que per aguantar-els, se’ls ha d’estimar. Aquest deu ser un dels problemes de la seva dona, quan veu que el Pepe es posa massa inexorable, el fot fora de casa ala! Vete un rato al bar.
Com encara em ressonava pel cap la idea de com podria acabar una nova Constitució feta per els que ja coneixem, no havia tingut temps de mirar-me la plana del diari que tenia oberta, però el Pepe que se’m havia clavat darrera meu, per sobre del meu ombro llegia en veu alta “El turó de Montcada: refugi dels desnonats”. Jo! esto de los desnonats es un escándalo. ¡No hay derecho!
Realment aquesta és una gran tragèdia social sorda i muda, és un insult a la dignitat de tota la societat en general i en particular a tots els que encara tenim la sort de poder viure a casa nostre. És tan fort, que inclús rebutgem imaginant-se a nosaltres mateixos en la situació, ho llegim com noticies alienes, sabem d’una tal Ada Colau que se’n cuida, però ens quedem catatònics, immòbils, incapaços ni d’alçar la veu: no temptéssim la sort. No cridem el mal temps.
Sobre això, li vaig explicar al Pepe la meva teoria que consisteix en limitar els desnonaments a mínims. La meva idea és fer més civilitzada i decent la moral social, curt i ras, no viure nosaltres com a cafres, insensibles i còmplices de la desgracia aliena, per no saber diferenciar una casa d’una llar. La casa és un continent, la propietat del banc fins no haver-se acabat de pagar. La llar ni és, ni la fa el banc, la llar la fem nosaltres, és el nostre niu, el nostre món, el de la parella, de la família i d’això moralment no se’n pot apropiar ningú altre que no siguin els interessats, s’ha de considerar moralment una propietat vital. Com a subjectes socials que som, amb aspiracions de decència, hem d’entendre que la llar és la vida i la vida no és un luxe i si com a col·lectiu humà ens permetem viure com malvats… doncs no hem anat massa més enllà dels australopithecus i en aquest cas, si el que es vol és evolucionar i ser evolucionats, potser ja seria hora de començar a fotre fora als caps de tribu i posar-hi gent decent. Especular amb bens basics de vida: aire, aigua, llar i avui ja hi podem incorporar també l’energia domèstica, hauria d’estar tan prohibit i malvist com matar, robar o violar vides.
Una fórmula pels que no poden fer front a la hipoteca, podria ser la de passar de propietari a llogater amb dret a compra, seria una fórmula que, si convingués, podria passar als fills, deixaria en suspens la propietat (les coses poden canviar i de fet haurien de canviar, si sabem escollir als polítics, la qual cosa darrerament no hi tenim massa traça).
Rembrandt, el més il·lustre desnonat de la historia, ho va viure amb tan de dolor i amargura, que no va ser capaç de superar-ho mai més, arrossegant-ho fins a la mort. I els sarcasmes de la vida, avui aquells usurers que el varen desnonar, com a valor d’inversió, pagarien per un sol quadre d’ell, un preu que l’haguera permès conservar la casa, la llar i l’estudi i viure la resta de la seva vida com un “marajà”. De llavors ençà, els usurers vesteixen, calcen i pentinen diferent, tenen altres noms, altres cares, però gasten la mateixa moral, les mateixes maneres asocials, permeses, es clar, per les lleis.
El Pepe ho va entendre com jo i sorprenentment m’ho va celebrar donant-me repetits copets a l’espatlla. Oye, qué buena idea! Tienes buenas ideas tu ¿eh?. Ahora entiendo porque haces lo del ” bló”. No hi se veure quina relació pot haver-hi, però amb el Pepe millor no entrar a demanar-li aclariments.
D’acord, el Pepe és un pesat, però al final sap com reconfortar-me. Tal com ens va la vida, amb crisi inclús de petites satisfaccions, els petits elogis amb copets a l’espatlla, inclús del Pepe, avui tonifiquen més que el cafetó. Espero que el Jeroni, el del bar, no m’ho cobri com un extra, com un extra de Nadal. Bon Any Pepe i també a vostès, lectors.
És un pincellada dins del text; però torna asortir allò de «amb lo ressabiats que estan (se suposa que es refereix a » els espanyols») ens farien una escafandra. És una fixació que té en JS i molts altres catalans que afortunadement no són majoria.
Reconec que per moments la independència em satura! Bé, seré més precís: més que la independència em saturen moltes de les coses (llocs comuns, generalitzacions…) que giren al voltant de la independència: «Espanya és…; els espanyols són…»
És indiscutible que la política catalana avui en dia gira sí o sí sobre la consulta, el dret a decidir i la independència, però em molesta especialment quan tots els debats comencen i, sobretot, acaben amb la independència! Aquest reduccionisme, que entenc que té grans poders alineadors, ens fa perdre certa perspectiva.
És que ni hi ha res més? I quan dic si hi ha quelcom més no em refereixo a les altres opcions, a les alternatives a la independència (regionalisme, autonomisme, federalisme o Nova Constitució escafandra) sinó a la mirada curta i a les generalitzacions que malauradament l’independentisme (com el nacionalisme espanyol) alimenta!
No tots els mals de Catalunya venen d’Espanya ni dels espanyols, també de Catalunya i els catalans, ens agradi o no… Al cap i a la fi aquest és un procés que cal fer-lo a favor de Catalunya i, sobretot els catalans, no contra Espanya i els espanyols!
De fet em molesta especialment quan des de Catalunya la independència és l’excusa per quasi tot, l’excusa per tapar-nos les nostres pròpies vergonyes! Aquesta mena d’estar amb mi o contra mi! O a favor de Catalunya o en contra d’Espanya! Serà que no hi ha coses de Catalunya per les quals caldria, cal anar en contra!
És per això que algunes vegades, com el personatge de l’acudit de l’Eugeni, em pregunto:
Independència? Fantàstic… però hi ha quelcom més?
I aquí molts diuen: sí, però ja en parlarem quan siguem independents!…
Moltes felicitats al Roger.
Jo, que li tinc molt de respecte al senyor Samarra, fa temps que intento trobar algun dels seus argument que trontolli per tal de fer-li la contra i no és fàcil. Aquest mateix mes, per exemple, quan comença justificant el perquè al Nadal tot havia de ser bonic, encara no ho ha acabat de dir i tot seguit afegeix que pot ser aquesta afirmació és “la bajanada del dia”.
Té bona traça en fer-se preguntes; però les respostes que apunta no deixen de ser convencionals, dins del que és ara contestatariament correcte.
Els desnonats és un escandol i no hi ha dret. Qui ho dubte? A continuació s’inventa la “llar” en substitució de l’habitatge. La llar, un dels bens bàsics des del temps de l’australophitecus i malevolament identifica la llar amb la propietat i insinua un lloguer amb opció futura de compra. Com és que això no ho ha pensat l’Ada Colau? I de propina ens ciat al Rembrandt.
En la seva precipitació -idea brillant- El Sr. samarra sembla desconèixer que dels 16.008 desnonaments produïts a Catalunya al 2013, el 67% van estar relacionats amb l’impagament del lloguer. Pel que fa a Rembrandt, si bé és cert que va morir, el 4 d’Octubre de 1669 a Amsterdam, pobre com una rata i que va ser inhumat sota una làpida sense nom en el cementiri de l’oest, també es cert que això li va passar perquè es va dedicar a un negoci especulatiu d’obres d’art amb tot el lobby judeu del seu temps; però casa, en tenia una de molt maca que ara és el museu Rembrandt, al centre de la ciutat.
El que Roger ha trobat és un delas tics d’aquest bloc; però no és tracta d’un raonament, és una emoció, un sentiment. Un sentiment de molta gent que, en la seva ignorancia, pensa que els espanyols porten tres-cents anys segrestant la nostra sobirania, impossant-nos el seu idioma i prohibint el nostre. En fi, d’això ja n’ha parlat en Roger.
Mira Jordi no has dit cap bajanada, el Nadal és un «encontre», no és una celebració individual sinó com l’àpat familiar, és comunitari, és anar a trobar «l’altre».Nadal és compartir, comunicar, caminar junts. Nadal és pau, és abraçar l’altre. Quan som capaços d’abraçar vol dir que hi ha quelcom més que amistat. Nadal és do, gràcia. És donar-se als altres,
Nadal és humilitat, senzillesa, fraternitat, d’igual a igual. Nadal és llum, claror. Nadal és goig, alegria. I si hi alegria hi ha estimació. Nadal, però, sobretot és una llavor per créixer i fer créixer.
El nadal és reconciliació. Hauríem d’aprofitar-ho per establir ponts amb els altres espanyols (recodes allò de Els altresw catalans?) que som nosaltres mateixos. Rexcorda hem d’abraçar l’altre i deixar-nios d’històries.
Mira Jordi no volia fer aquest comentari perquè sé que patiras en llegir-ho. Tots els teus amors de tants mesos de blog t’han traït, ens han traït. Independència és que algú s’ho pot creure? Algú confia en els teus amics Mas i Junqueres? I que han fet els de l’ANC, el Fòrum i els municipis per la independència a banda de cruspir-se una pila de euros? Tots estem decebuts. Els teus comentaristes fidels d’altres temps han fugit. I ara, quant convergents y esquerrans t’han donat pel sac t’enganxes a l’Ada Colau! És que no ho saps que aquesta també es dedica a la política? No havíem quedat que tots els polítics són iguals? Que no has sentit parlar del desnonament del bloc de Salt ocupat durant nou mesos per membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Girona. Però saps què va passar? En les últimes setmanes d’ocupació, les plataformes catalanes van decidir desvincular Marta Afuera de la PAH Girona i de la resta del moviment. A la Marta, no tant mediàtica com l’Ada; però totalment implicada en la lluita pels drets socials, entre els quals hi ha la lluita per l’habitatge. I resulta que el desacord que van tenir amb la resta de plataformes estava viciat pels interessos d’unes persones que formaven part de la PAH i que tenien uns certs objectius electoralistes. La teva admirada Ada Colau, va trair els principis bàsics del moviment des de dins. Això va generar una situació difícil de digerir. Penso que no es pot justificar la retirada del suport a les famílies del bloc de Salt impulsada per persones que s’estaven preparant per presentar-se a les eleccions.
No es pot ser idealista, per no dir inocent, Jordi. Presentar-se a les eleccions vol dir aspirar a tenir poder i el que toca poder queda automàticament contaminat. Guanyem, Podemos, aquests no eren els que deien que no volien formar part de la “casta” dels partits? Com bé dius, quan veiem aquestes coses: “quedem catatònics, immòbils, incapaços ni d’alçar la veu”.
Rajoy, Vert, Mas, Junqueres; però també Iglesias, Colau, tots al mateix sac?
Jordi sempre ha sigut molt inocent, el cert és que les enquestes no li donavem més del 40% a una llista única, amb una participació del 60%, si la participació pujava el % baixava. Així doncs, tornem a la lluita de partits i es desactiva l’engrescament col.lectiu i unitari. Haurem de fer que puguin votar els menors de 16 anys, perquè a lesw enquestes semblen ser els vells els que menys inclinació tenen per a l’aventura separatista!
¿Del viejo el consejo, que diria en Rajoy?
I és que desgasta molt anar contra corrent. 9 mesos més amb aquesta conya? Es posaran d’acord ara amb el que han de fer desprès del 27 de setembre? Em sembla que el Mas i en Junqueres acabaran al Gran Hermano 2016, si volen mantenir un share d’audiència.
Los comentarios de Ferrán y Gabriela son muy interesantes, pero no se ve la relación con el articulo que habla de Navidad y desahucios y una liviana alusión a un cambio de Constitución.
O los comentaristas saben algo de Jordi que los otros no sabemos y le quieren decir alguna cosa particular o nos quieren colar un discurso sin más.
Tomás
Tens raó Tomás, el Jordi havia triat aquest mes el camí de l’emoció i de la llagrimeta nadalenca que fa vendre torrons i comprar regals; però ningú ho comenta això i és que no si pot estar de incorporar una o dues frases sobre les seves deries. Els que el seguim des de fa temps sabem que no perd mai de vista la patria. “Todo por la Patria” que deien aquells. Posar-se una samarreta amb l’estelada el deu fer feliç. Hem arreglat el món!!!
Ell sembla creure en els polítics; però els polítics estan massa ocupats en conservar la poltrona i s’olviden de la Patria: Una, Grande …i Lliure i, de pas passen dels desnonats i dels joves sense feina que han hagut de marxar a buscar-se la vida a l’estranger…llevat de quan els hi demanen el vot.
Però parlem del Nadal. Mireu els guarniments nadalencs que, al costat d’unes quantes estelades descolorides i desenfilades, pengen als carrers per aquestes dates. Ni àngels ni estrelles, ni evocacions del neixement. S’ha fet fonedissa qualsevol icona que en faci referència. Tot ple d’arbres i onomatopeies dels tipos Nyun, Nyun, Chin, Chin, Ding, Dang…
La gent no pot pagar les hipoteques, però no manquen els regals, el pare Noel, els reis, l’Any Nou i fem cagar el tió, cosa que abans no feia gaire bé ningú. Hi ha qui posa al pessebre una figureta del Mas com a caganer. Què hi farem. Em quedo amb els comentaris del Ferran i la Gabriela.
Vatua l’olla Samarra!!, acabes l’article dïent: “els petits elogis amb copets a l’espatlla, inclús del Pepe, avui tonifiquen més que el cafetó” i si et descuides una mica acabes convertit en el Tió nadalenc.
Jo, en realitat, et vull felicitar i donar l’enhorabona perquè el blog ha arrencat molt be aquest 2015. M’ha semblat que has afinat força be el “violí” (amb l’ajuda del Pepe Limón) i per fi, des de ja fa temps, està sortint un blog amb technicolor en lloc del blanc i negre dels darrers mesos, sobre tot perquè la participació de comentaristes li ha donat molt bon aspecte.
A veure si tindrá rao en Rajoy quan diu que aquest serà l’any de la “recuperación”?
Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i que el Nadal també passa per Catalunya, has dibuixat tres pincellades que no han passat desapercebudes pels que han participat amb els seus comentaris, comentaris que a mi m’han semblat magnífics i que estic segur que a tu també t’ho han semblat encara que no coincideixin amb la línia “editorial” del blog.
Això que alguns defineixen com “tics” o “dèries” jo ho veig com una forma teva d’insistir (de vegades com una paparra) per animar a la participació del personal i que el blog s’enriqueixi amb l’opinió dels qui hi vulguin participar i vaja si ho has aconseguit.
Confesso que, a punt del Nadal, em trobava a la cua de les caixes del súper de El Corte Inglés i em sentia com un pallús veïent els carretons plens a vessar com si vingués la fi del món, tots preparats per la “grande bouffe”; allà només hi faltava un telepredicador d’aquests d’oratòria ampul.losa i grandiloqüent, bramant: “Arrepentíos, que el fin del mundo está cerca…!!” i el païo aquell gruixut i grotesc vestit de vermell cridant “jo jo jo joooo” amb els “Nyun, Nyun, Chin, Chin, Ding, Dang…” que diu en Pere.
Ja fa temps que ens han entronitzat el vedellot d’or, Samarra.
Jo em sentia incòmode i això que allà, a priori, no hi feiem res dolent, però alhora pensava no tan sols amb els que ho passen malament, sino amb els que fan companyia als que ho passen malament, sigui als hospitals, a les residències o barris necessitats, etc., visquent un “altre” Nadal, més humil i pobre, però més autèntic i feliç. Quin contrast, a alguns grans “paripés” no hi faltava res, ni la figura aquella que va inmortalitzar el Berlanga a propòsit de la campanya “Siente un pobre en su mesa”, només que actualitzat a dia d’avui seria “siente al abuelo/a en su mesa” i molts amb la llagrimeta a punt en sentir l’anunci de Turrones el Almendro amb aquella cançoneta del “Vuelve a casa vuelve por Navidad…”
Però a la fi, el Nadal, serà per cadascún de nosaltres el que volguem que sigui i sortosament, aquí, encara podem triar.
És ben cert, com dius, que hi ha persones que el Nadal els deprimeix i segurament no els deuen faltar motius per sentir-se malament. Per il.lustrar això, em ve a la memòria un acudit gràfic de fa uns pocs anys, però que em va quedar gravat: en una sola vinyeta es veien una gallina i un gall d’indi i la gallina li diu al gall d’indi: “Feliz Navidad” i el gall d’indi li contesta: “Tu Puta Madre”. És evident que les sensacions no són per tothom iguals, encara que, tornant a l’acudit, no entenc l’optimisme de la gallina…, pobreta.
Han passat ja quasi un mes del Nadal i sembla que ja queda lluny. Què en queda del Nadal? El Nadal no és o no hauria d’ésser flor d’un dia perquè si així fos, seria una bajanada.
Com diu en Quadras: “Nadal, però, sobretot és una llavor per créixer i fer créixer”. I any rere any el Nadal sempre torna com una nova oportunitat.
I per acabar, deixa’m que ho faci donan-te un gec de bastonades al crit de: CAGA TIÓ!!