Unes setmanes abans de festes, vaig trobar-me a l’amic Pepe Limón, feia una pila de temps que no el veia, ni en sabia res. El Pepe és un home corrent, clar i sense embuts, està fet de la mateixa pasta que els nous polítics emergents, fets de baix cap a dalt. Les idees no son prioritat i tampoc els hi cal que tinguin massa consistència, la prioritat és l’adopció d’una ferma postura i amb això ja va tot endavant.
Ell també és persona de postura, és dels “mecagondió” per aquí “mecagondió” per allà i a fe de Déu que si ell manés, ho arreglaria tot amb un parell de “mecagondió” ben posats. No li he preguntat mai a qui vota, però quasi segur que ha de ser un dels de baix cap a dalt.
Com era inevitable, l’època així ho portava, vàrem començar a parlar del guirigall polític. Jo intentava explicar-li com funciona una orquestra simfònica, cada music fa el seu paper i del conjunt en surt l’efecte harmònic desitjat i meravellós, tot dirigit per la batuta d’un director, però les idees polítiques del Pepe i jo diria que també les musicals son posturals, et mira però no escolta i et deixa anar el seu discurs postural, yo lo veo así y de aquí no me muevo, que un, més que entendre-ho ho ha d’intuir i com que el tema ja em cansava i tot plegat no portava enlloc, ràpidament vaig passar a
.- y bueno…tu qué? ¿cómo estas? hacia tiempo que no se te veía.
.- Lo sabe muy poca gente, no quiero que se sepa. Este (assenyalant al del bar i baixant la veu) tampoco sabe nada, pero me tocó una primitiva de 350.000 €
.- ¡No me jodas Pepe! Es coña ¿no?
.- Te lo juro por lo más sagrado
.- Vaya pues… no sabes cuanto me alegro. Felicidades Pepe.
.- ¿Recuerdas a Marcia, la chica que estaba aquí en la cocina?
.- Claro, si hombre, el año pasado o el anterior volvió a Brasil, ¿no?
.- Tu no lo sabes, pero yo tuve una relación con ella.
.- Pepe, eres un tipo sorprendente. Desde luego Marcia estaba muy buena. Alabo tu suerte y buen gusto, no tanto el de ella, pero bueno…
.- Pues lo primero que hice así que cobré, fue irme a Campo Grande.
.- Joder! Y eso ¿qué es? ¿dónde está?
.- Pues donde va a estar, pues en Brasil, donde vive Marcia, es de allí y allí vive su familia.
Amb el mòbil vaig entrar a Google, això estava a ¡Mato Grosso del sud! Aquest paio se’n havia anat al Mato Grosso, a 10.000 Km. d’aquí, al hemisferi sud, ¡¡¡a cardar!!!
.- Pero… ¿a qué fuiste allí? ¿Cómo ha quedado la cosa?
.- Pues na! Que allí tiene marido.
.- ¿Y?…
.- Que no le interesa volver para acá.
.- ¡Hostia Pepe!, eres la hostia. Pero ¿a que fuiste? ¿a echar un polvo de ida y vuelta y de nuevo a casa? Y a tu mujer ¿qué le has dicho? ¿qué te ha dicho ella?
Jo ja començava a tenir problemes per recuperar-me. No podia ser cert tot allò. Aquest paio se’n estava foten de mi i tot allò era una bola impressionant. Però no, el Pepe te un sentit del humor que de cap manera encaixa en la invenció d’una historia com aquesta. M’ho estava dient seriosament i amb tota confidencialitat. El Pepe, que és home de sorpreses, les administra pautadament i com aquell que res, com si m’estigués explicant una discussió amb el guàrdia de l’aparcament, es va despenjar dient-me
.- Puff, menudo follón tuve. Nos hemos divorciado. Pero con papeles ¿eh?
El meu sistema homeostàtic començava a fer figa i notava unes certes descompensacions, no sabia si demanar al bar alguna cosa forta o un got d’aigua, perquè seure no, ja estàvem asseguts. L’altre alternativa haguera estat engegar a dida al Pepe i tallar l’assumpte amb un “Bueno oye, no me marees, más con tus historias”, però l’home m’ho explicava de tu a tu, confidencialment, semblava que necessitava buidar-se o potser omplir-se, ¡què se jo! a aquelles alçades hi cabia tot. Em tinc per persona de seny, és a dir, segons ell un burgés de dretes i tampoc podia ser un mal parit amb la persona que m’estava fent confiança.
Davant la tan sorprenent revelació, eren poques les coses que se’m acudien dir, de fet ni eren necessàries. Tot era tan directa, tan de baix cap a dalt, que el més correcta era deixar que el meu cos reacciones amb naturalitat, i naturalment devia reaccionar posant la més evident i expressiva cara d’idiota possible, fins el punt que el propi Pepe Limón, home instintiu i intuïtiu, va haver de sortir a ajudar-me a recuperar l’expressió de persona assenyada que tant em caracteritza.
.- Pero oye, a mi mujer le he comprado un piso, eh? Y lo he puesto a su nombre, no creas.
Tot aclarit. Vaig demanar un tequila que em va acabar de rematar.
Bon any.

Qué tío, este Pepe Limón, desde que le toca la primitiva, hasta que le compra el piso a su mujer, lo que queda en medio todavía no sé si es cierto o no… Lo vuelvo a leer (?)
En todo caso mis mejores deseos para esta nuevo año. Un abrazo.
Apreciado amigo Samarra, permítame que le diga que me parece que yo también conozco a un tal Pepe Limón, si no estoy equivocado es un hombre bajo y rechoncho sin oficio reconocido, que tan pronto se dedica al trapicheo de juguetes reciclados como a la intermediación en el reciclaje clandestino de cables de cobre.
El Pepe que yo conozco es bondadoso, generoso, perspicaz, inteligente, humilde y sincero a excepción de su afición a contar cuentos.
En efecto, Pepe Limón es muy aficionado a la cazalla y a contar historias, aunque según la hora del día no controla y puede alumbrar fabulaciones tan irreales como las que solía imaginar Rosalía de Castro con su caballero de las botas azules.
El Pepe Limón que yo conozco es muy dado a engatusar a los amigos en fechas señaladas, en las que a la dosis de cazalla suele añadir cantidades nada despreciables de manzanilla La Gitana y hasta alguna que otra copa de “Unicum” que le equilibra los sinsabores del alma.
La historia de la brasileña y el premio de la lotería es una de sus invenciones favoritas para Año Nuevo. Al igual que Charles Dickens con Ebenezer Scrooge y sus paparruchas Pepe se inventa sus propios personajes, eso sí -su imaginación no da para más- sacados de su realidad inmediata, como es el caso de Marcia. A Pepe le toca con facilidad la Primitiva (Que le tocase la Grossa ja seria massa!) y presume de tener una mujer -él que nunca ha tenodo unas tetas a las que agarrarse- y le compra un piso en menos que canta un gallo.
Pepe Limón se corresponde con uno de los tipicos personajes de los hermanos Álvarez Quintero tan criticados por Cernuda. Si te lo vuelves a encontrar pídele que te recite aquello de: “Era un jardín sonriente; era una tranquila fuente, era a su borde asomada una rosa inmaculada de un rosal…”
Así y todo, Pepe Limón, como tú mismo dices, tiene su buena dosis de cultura de raiz popular, dudo que vote ni que entienda bien bien, qué carajo es eso de la CUP, más bien lo creo abstencionista por temor a acertar. Eso sí, como buen perico ha aprendido a desear buen año en chino sin pestañear: Xin Niam Kuai Le !
Que Pepe me desmienta si no es asi; aunque dudo que Pepe lea su bloc, antes lo haría un Scuriolus; pero lo que si puedo decirle es que está muy molesto porque en internet han bloqueado el Roja Directa y ahora tiene que ver los partidos del Espanyol en el bar, con lo incómodo que resulta si se presenta la ocasión de celebrar un gol, cosa ciertamente improbable desde que marchó Tamudo.
¡Ah! Aquél 2019 en el Nou Camp. Feliç 2016!
Voldràs dir el 2009, concretament el 21 de febrer de 2009, quan vàrem guanyar al Barça, Messi inclòs, al seu camp per 1-2.
Sí, tens raó, al 2009. Segur que vam jugar amb molta «intensitat» o pot ser va ser l’àrbit que ens va afavorir.
Ningú comenta res. No us agrada el tequila?
De les poquetes vegades que he provat el tequila, m’ha agradat molt quan l’he pres fred, amb una rodeta de llimona i sal.
En realitat, deprés de la rebregada als pericos i sobre tot de la rebregada al seu sentiment nacional-barcelonista, em ve més de gust el cava. Deu ser la força del meu sentiment.
What else?
…doncs prova Salsa Tequila i m’ho dius.pb
https://www.youtube.com/watch?v=PHCt2uHVe58
Gràcies Rubén, he provat la Salsa Tequila i m’ha donat mal de cap. Ja han passat més de tres hores i encara tinc el cap com un bombo, però segurament és culpa meva perquè no estic gaire fi.
De totes maneres et dono les gràcies perquè m’has animat a que faci un altre comentari. Un comentari del tot superficial, però és que a aquestes altures de l’any em costa aprofondir en conceptes com “de baix cap a dalt o de dalt cap abaix”, com diu en Samarra.
Tan sols volia dir que a mi em sembla que a qui realment li va tocar la Primitiva era a la dona de l’inefable Pepe Limón: “Patada en el culo al insoportable Pepe y pisito pa la nena que lo aguantaba”: negoci rodó. La conclusió de tot això és que els “polvos Marcianos” li van sortir molt cars al Pepe, si es que en va consumar algún, que ho dubto.
També m’ha deixat bocabadat el comentari de’n Ferran, sobre tot quan describeix el perfil perico de’n Pepe. Sort que no sóc perico, perquè si ho arribo a ser engego al Ferran a la merda. Ell sabrà per què ho ha fet, però ara sí que entenc allò que diuen els pericos: “No ho entendreu mai”. I per descomptat, el que no entendrem mai és la forma de parlar del flamant nou president.
XIN NIAM KUAI LE, Ferran!!
新年好
Com és que encara no tenim comentari aquest mes?