Devia tenir jo entre 14 o 15 anys. Ara no podria dir ni com ni per què vaig conèixer a aquella persona que jo la trobava un home gran, al menys em devia doblar l’edat, avui penso que podria estar entre els 35 o 37 anys.
Durant un temps es va fer el trobadís i parlàvem banalment d’intel·lectualitats, però a mi em feia gracia que una persona gran s’interessés per parlar amb mi. Al cap d’unes quantes trobades, sincerant-se em va dir, vull que sàpigues que soc de l’Església Evangelista. Xocant, però interessant! per mi era nou i diferent. Jo que anava a un col·legi religiós catòlic, missa diària i en llatí, allò era una formidable novetat a la meva vida que en sí, ja em justificava la relació amb el desconegut. Em feia sentir adult.
En qualsevol cas, era època de dictadura i qualsevol cosa que sortís del marc, nova o diferent es feia perillosa i jo, que no em creia ser tant burro com per no maliciar-me que hi havia un interès reclutador, havia d’estar en guàrdia.
No obstant, si ara porto aquí aquesta anècdota personal, no és per fer cap denuncia retroactiva que tan de moda està avui, sinó per una reflexió que un dia em va fer aquella persona i que em va impactar de tal manera que encara avui, de tant en tant, em ve al cap. Em va dir.- “…i a tu qui et diu que no ets (literalment va dir) una pedra (?!!!) i que tot el que està passant, el col·legi, tu i jo no existim, i tot el que diem i fem és un somni, i en realitat no es veritat?” Encara havien de passar una pila d’anys perquè aparegués Matrix i molt menys llavors, en ma vida havia sentit a parlar del Mite de la Caverna.
Aquella va ser la primera vegada que vaig connectar amb el dilema realitat/veritat i que a aquella edat, la idea em va confondre tant que vaig necessitar parlar-ho amb el meu pare. Ell no hi va donar la mateixa importància transcendent que jo hi trobava i enlloc de filosofar per obtenir una mica de llum (ell filosofava amb poca cosa i aquell dia no s’hi va agafar), va optar pel personatge.- “Ah si!… és un “cantamañanas”. L’altre dia passava per davant de casa i de sobte el paio va deixar anar una vomitada com un sortidor. Com si res, va seguir caminant carrer avall, tan panxo, com un milhomes.
Aquella imatge em va destrossar totalment el personatge i per poc també el dilema. A partir de llavors, vaig evitar trobar-me’l i de fet no hi vaig parlar mai més. Entre el meu pare i jo, li vàrem posar un malnom i si sortia a la conversa, era d’aquella manera com l’identificàvem. Malgrat l’esvaïment del personatge, el dilema m’ha perseguit fins ara.
Realment, aquest és un dels grans problemes de l’esser humà i també de tota la Humanitat: la conciliació entre Realitat i Veritat. Molt sovint ens enganyem fent servir els dos conceptes com a sinònims, però no és el mateix, es més, segons en mans de qui, haurien de ser antònims. La realitat és exògena i la veritat és endògena, és per això que sempre hem d’entendre que la veritat és una creació a partir d’una realitat. La veritat no es universal, la realitat sí.
Avui, els creadors de veritats que estan més de moda son jutges i fiscals, polítics, tertulians, periodistes, policies, fins al punt que ja son l’entreteniment basic de gaire be tota la Mass Media, incloent-hi els humoristes que ens diverteixen parodiant i fent-nos contrastos de veritats.
Els tipus de veritats creades, son un indici de la categoria moral col·lectiva d’un país o si més no d’una societat. La distancia entre la veritat i la realitat, és un pas difícil de mesurar i la vara de mesurar només pot ser la salut moral de la societat. No obstant, la capacitat i qualitat de creació de veritats no és tan important com la capacitat que te la societat d’encaixar veritats que clarament son falses sense rebel·lar-s’hi. Aquest és el veritable indicador de la salut moral de la societat, la capacitat de fer l’orni mirant cap una altre banda. Aquesta seria una diferencia entre un poble i un altre.
Les veritats han de ser plausibles dins dels esquemes de l’imaginari social, no es possible per exemple, que una decisió judicial basada en el relat d’uns fets, gens secrets i del tot públics, produeixi el rebuig massiu de gran part de la societat. Es una veritat mal construïda. Les veritats mai poden anar contra la realitat, encara que hi hagi diferents veritats sobre la mateixa realitat.
Tampoc els formadors d’opinió – governants, polítics, tertulians, periodistes, TV, premsa, etc.- que amb l’ànim de formar o transformar opinions, creen barroerament, amb precàries o males evidencies, veritats que en poc temps queden al descobert i acaben sent el descrèdit de la realitat, que és tan com acceptar el descrèdit de la societat. La vida en un engany. Talment seria com si a un metge, per treure tensió al malalt, li creen una veritat alterant-li els resultats d’una analítica, diagnostica apendicitis i al cap de poc el malalt mor d’un càncer.
Amb la popularització de les xarxes socials, s’han incrementat els creadors i divulgadors de veritats, fins a tal punt, que la realitat a penes te valor. Qui la sap? La mandra, ens fa oblidar que la realitat també existeix i ens fa ser poc exigents per rebel·lant-se contra l’amanyagament barruer de la realitat, amb la veritat ja anem tirant. A la situació, que ja te carta de naturalesa, se l’hi ha posat nom: post veritat. És a dir, més enllà de la realitat, la sublimació de la veritat. La superació de la realitat.
Bon 2018. Realment.
Una bona reflexió. Ara bé, a això de la postveritat fins fa poc en dèiem senzillament “Mentides”. Perquè la veritat, per molt subjectiva que sigui, per molt que pugui ser errònia, hauria d’estar sempre associada a la honestedat.
Que bé que el 2018 ens regala un nou comentari teu i, a sobre, de molt bon nivell.
D’entrada, un record de joventut et porta a una reflexió sobre realitat i veritat. Tot a partir d’una tesi de «no existència» que de ben segur es verificarà amb el temps com ve succeint al llarg dels segles, des que l’home va substituir als diplodocus.
A partir d’aquí, planteges el dilema realitat/veritat i ens dius que la veritat és una creació a partir d’una realitat, i en una finta política de les teves afirmes que les veritats mai poden anar contra la realitat. Sembla, si no ho interpreto malament, que, davant de la dificultat de descobrir la veritat per sobre de la percepció que ens ve dels nostres sentits, poses la realitat per sobre de la veritat.
M’he estat mirant el mite de la caverna que en definitiva ens planteja que la recerca i el coneixement de la veritat és una de les grans qüestions de la filosofia. Plató al meu entendre coincideix amb Ortega quan a «Las meditaciones del Quijote» ens diu: «quien quiera enseñarnos una verdad, que nos sitúe de modo que la descubramos nosotros». La veritat entesa com una realitat oculta que cal descobrir. En realitat, la realitat com a tal no existeix. És un fet personal que cadascú construeix segons la seva pròpia experiència, i això ens pot portar a pensar que cadascú descobrirà la seva pròpia veritat sobre una mateixa realitat. Entenc que la realitat en tant que veritat no existeix. Però és que la veritat, com la llibertat, la justícia i altres conceptes que ens preocupen quan deixem de ser pedres, són al meu entendre, referències que estan molt per sobre de la realitat. Una realitat que molt sovint s’oculta i deixa d’existir.
El personatge «cantamañanas» de la teva història ens diu: «tot el que diem i fem és un somni, i en realitat no és veritat». Els somnis deixen de ser veritat quan aterrem a la realitat. Els somnis s’aboquen en la realitat i la realitat està plena de veritats. La natura mateixa del somni és la decepció. Quant, més aviat es podria dir que els somnis són la veritat de la vida.
No és un tema fàcil per a un curt comentari; però m’has fet pensar per primer cop el 2018 i t’ho agreixo. Si ens deixem de polítics, jutges, fiscals i realitats quotidianes, continua tenint sentit interrogar-se sobre realitats barrejades amb somnis que en definitiva constitueixen una veritat. ¿Recordes aquell que va dir «Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures»? No podem deixar de creure en la veritat feta de somnis i realitats.
Borges, que coincidia molt amb Cervantes en aquesta interpretació de la realitat deia:
«El tiempo es un río que me arrebata, pero yo soy el río; es un tigre que me destroza, pero yo soy el tigre; es un fuego que me consume, pero yo soy el fuego. El mundo, desgraciadamente es real; yo, desgraciadamente, soy Borges».
Bon any!
Què bé que ha tornat aquest blog!
I ha tornat amb un escrit que val la pena llegir i que fa pensar. Pensar molt! Escriure un comentari ja és més difícil. Realitat i veritat. Jo m’apuntaria a aquella concepció de la realitat que indica que allò real no és quelcom permanent i immutable, sinó que la realitat està en un canvi continu. La realitat sempre és dinàmica i en canvi la veritat és immutable, permanent. Sembla evident que la realitat també inclou els processos “psíquics” , és a dir, els somnis que cites i amb ells els pensaments, desitjos, idees, etc. Com deia algú pot ser real que imaginem un nigul de nata, però no que existeixi realment el nigul de nata. I una altra cosa MATRIX és virtual o real? Es pot argumentar en contra però jo em quedo amb Hegel quan entén la realitat en forma dinàmica i dialèctica. Com diu un dels comentaris, Ortega y Gasset i Cervantes; però també Nietzsche o Dilthey destaquen la vida per sobre i enlloc de la realitat.
I parlant de vida jo em referiria a «Aquell» (oi Ferran) que va dir: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». I el que va dir això no parlava des del coneixement sinó des de la realitat de l’existència del ser, des d’un factor catalogador de la realitat del ser que s’interroga amb la veritat.
No hi ha dubte que la religió és una font de coneixement de la realitat generadora d’idees, que en mans dels humans constitueixen realitats i conseqüentment estan sotmeses a la temporalitat amb les seves virtuts i mancances. La raó última de la realitat en la que ens movem , sempre rau en la intel•ligència i voluntat humanes.
Quan gires cap a la política, pensa que podem viure tranquil•lament instal•lats en la realitat fent ús de la justícia i veritat personals. Sigui la que sigui la ideologia de les persones, els humans gaudeixen de la voluntat de caminar agermanats. De veritat absoluta només n’hi ha una i en el temps és relativa.
Bon any i feliç recuperació!
Des que vaig llegir ahir el teu comentari no he deixat de pensar. Els comentaris que s’han publicat després amplien el camp: realitat, veritat, somnis…»Que toda la vida es sueño y los sueños sueños son».
El dilema d’aquest encontre entre realitat i veritat, abans que a Plató em porta a Segismundo,(deu ser per la nefasta influència de la cultura espanyola) el personatge de Calderón que en el seu tancament no se sent ni tan sols amo de la seva veritat, sinó solament d’una part d’ella. «Que el vivir solo es soñar».
Quin dubte hi ha que l’inconscient és una veritat. El somni de Segismundo està fet del que ell mateix és: la veritat. Havien de passar uns quants anys perquè un altre Segismundo, Freud de cognom, ens digués a «La Interpretació dels somnis», que són justament els somnis i no la realitat el camí per accedir a la veritat. Amb el seu tancament Segismundo pagava un preu per la mort de la seva mare al néixer. Quin drama! Moltes vegades la veritat té estructura de ficció.
A la llum de l’escrit d’aquest mes, m’impressiona veure com Calderón fa que la fantasia operi com a una realitat i que moltes vegades resulti més potent que el que succeeix a la realitat. A diferència de la veritat, al somni no li cal una comprovació. El somni en té prou amb què sigui versemblant. La veritat de què ens parla Quadras va més enllà de la realitat i per a ser acceptada com un valor universal i poder-se escriure en majúscules, li cal una comprovació que no permet la realitat. Per tot això jo em quedo amb el somni.
Els polítics de qui tu parles (i també els que no acostumes a esmentar) es queden amb la seva veritat no comprovada i ideològicament limitada. Els hi aniria bé llegir a Calderón, com jo mateix vaig fer de petit en les sessions del teatre Grec: «Sueña el rey que es rey, y vive con este engaño mandando, disponiendo y gobernando; y este aplauso, que recibe prestado, en el viento escribe, y en cenizas le convierte la muerte, ¡desdicha fuerte! ¿Qué hay quien intente reinar, viendo que ha de despertar en el sueño de la muerte?».
Tu vas dubtar quan tenies 14 anys, jo he dubtat tota la vida. Amb els anys tots hem hagut d’acceptar una realitat que existeix i que acabem per creure que és certa. Ho hem de creure per tal que el món que ens envolta es pugui organitzar i també la nostra ment en la vida quotidiana.
La realitat psíquica de Freud feta a mida ens ajuda a viure. No existeix la realitat total, de fet es podria dir que és un impossible. Qui pot negar amb certesa el que et van explicar als 14 anys? No serà la nostra vida un invent del subconscient? Un somni? Són preguntes que ja no ens fem i que ens hauríem de continuar fent: la relació de la nostra vida amb la realitat i també la seva relació amb la veritat. Si ho pensem bé tota la nostra vida -els que ja hem viscut uns quants anys- és com un gran somni del qual potser encara no hem despertat.
Tot això m’has fet pensar, encara que no m’arribin les paraules.
Ben retornat, gràcies i Bon any 2018.
En un spot publicitari sobre la sèrie “Merlí” diuen: “Perquè viure sense filosofia és tenir els ulls tancats a la vida” i em sembla una expressió prou encertada. Després d’aquest parèntesi sabàtic has tornat amb un article potent, no tant sols per l’article en sí –que ho és- sino pels excel.lents comentaris que ha generat amb una vessant filosófica considerable i notable.
Són tants els misteris, enigmes i incerteses de la vida, que és gaire bé impossible no dubtar… “Ser o no ser, aquest és el dilema: és més noble sofrir calladament les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més…”
“…Morir, dormir… dormir… i potser somiar…”, el sol.liloqui de Hamlet tambe és de Déu n’hi do. Diu Hamlet que l’obstacle és no saber quins somnis acompanyaran el son etern un cop alliberats d’aquesta pell mortal i que la consciència ens fa covards a tots pel temor d’alguna cosa més enllà de la mort. No sé jo, però se’m dóna que avui la consciencia –individual i col.lectiva- s’ha relaxat molt…, tant, que la capacitat de rebel.lar-nos davant la mentida i la injusticia està aparentment neutralitzada.
Tanmateix, estic amb Quadras quan diu que la Veritat és inmutable i la realitat és mutant, dinámica. Altra cosa és capir-ho, com tantes coses inabastables en la nostra temporalitat.
Resulta una paradoxa i un misteri que despertar d’aquest somni de la vida sigui al moment de morir… i aleshores…? Uf!
Ho sento, però a mi sí que no m’arriben les paraules ni la capacitat d’escriure en aquesta vessant…, només sé que quan he patit algún dolor agut o he gaudit de molts moments gratificants, m’he sentit molt viu i despert i no puc imaginar-me que pugui ser una pedra.
Avui he vist passar un autobús que portava un anunci de casinos de joc i apostes amb un slogan que deïa: “Tenías una de 400 billones de posibilidades de nacer y lo has hecho”. Independentment que néixer no depengui d’un càlcul matemàtic de possibilitats, no em diràs que la frase podría donar lloc a tot un assaig sobre el misteri i “l’atzar” de la Vida.
Al teu article, Samarra, també hi ha denúncia quan parles de la categoría moral colectiva d’un païs o Societat, de “la salud moral” de la Societat.
Els eufemismes solen ser perversos; les “veritats” de les que parles són mentides, mentides i manipulacions de la veritat, creadores de realitats falses o virtuals…, POSTVERITATS. La Viquipèdia la defineix així: “La postveritat és un concepte que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals. És un eufemisme que equival a mentida”
És una variació moderna al vell refrany cinic «mundus vult decipi» o al poble li agrada ser enganyat” (Viquipèdia). «Mundus vult decipi», sovint completat amb «ergo decipiatur» és una locució llatina que vol dir «Al món li agrada ser enganyat» i… «per tant, que sigui enganyat»
Un conegut escriptor i periodista feia referència a l’Orwell quan deïa que “En una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari” i també que a la Facultat de Periodisme els ensenyaven que “els fets són sagrats i les opinions lliures” i en canvi des de fa uns anys que “avui el què són sagrades són les opinions i els fets són opinables”
No oblidem tampoc aquella coneguda frase del periodisme sense escrúpols que diu: “Que la veritat (alguns diuen “realitat”) no t’espatlli un bon titular”.
Les emocions, Samarra, les emocions i els sentiments juguen un paper fonamental i aquí és on es “treballa” de valent. Emocions, sentiments i dubtes són connaturals al ésser humà i no és dolent; el dolent és no aplicar criteri i reflexió per distinguir les emocions bones de les que no ho són, o sigui: distingir la veritat de la postveritat.
I tornant al principi, jo que crec en el “més enllà”, penso que si no hi hagués “més enllà”, la diferència entre jo i una pedra sería insignificant, quasi nul.la. Creure en el “més enllà” em dóna l’esperança que quan desperti del són de la Vida pugui dir que néixer ha valgut la pena.
T’hi jugues un bitcoin?
M’acabo de llegir el teu comentari. M’ha agradat molt. T’ho has currat i val molt la pena. Fa pensar i obre espais a la imaginació, al dubte i al somni. Tot això de la postveritat em fa pensar que si realment no som pedres, es podria dir que som fulles mortes que sense el vent d’un Déu/Veritat no som res.
Recorda la cançò de Prévert. https://www.youtube.com/watch?v=7jG2EAneeQ0
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi.
Et le vent du Nord les emporte,
Dans la nuit froide de l’oubli.
Las hojas muertas se recogen con un rastrillo. / Los recuerdos y las penas, también. / Y el viento del norte se las lleva / en la noche fría del olvido.
Aquell Jacques Prévert que ,malgrat el seu anarquisme somniador i extravagant, fou un bon lector dels poemes de John Donne i dels seus jocs de paraules i analogies. El mateix Donne que en un dels sesu poemes, davant de les autumn leaves, invocava al seu Déu: making my recourse to my God, who is our only security, acudiendo como recurso a mi Dios, que es nuestra única seguridad.
I sobre el teu comentari, si m’ho permets, jo et faria una observació: suprimiria el final: «T’hi jugues un Bitcoin» i posaría «Moltes gràcies i Bon Any 2018 a tots»
Tens raó:
Moltes gràcies i Bon Any 2018 a tots!!
Doncs jo m’estimo més jugar-me un Bitcoin i així poder figurar en el blockchain.