El mimetisme no és exclusivament una condició del esser humà, també plantes, insectes i altres bestioles es mimetitzen tant amb l’entorn, que costa distingir qui és què. En alguns, és utilitzat com a defensa però també, i és constatable, que en animals de sang calenta, que inclou també als humans, ha sigut i és motor de progrés.
No obstant, en els humans, no sempre actua com a motor de progrés, massa sovint també hi trobem els que pervertint el seu instint per aprendre, ho utilitzen com a motor d’estupidesa, que és justament el contrari de creativitat.
Fa uns anys, va aparèixer a la premsa un rar fenomen consistent en que a un poble d’Andalusia, a ple dia de Sol radiant, en un cèntric carrer urbà, van caure del cel trossos de glaç. Eren temps en que la credulitat popular era més infantil que ara, les xarxes socials encara no existien i TVE tenia un immerescut crèdit. Hi va haver bastant rebombori animat pels opinadors que mai han faltat, gent de veu i planta assenyada, que a la radio i televisió van desenvolupar teories còsmiques sobre cometes en descomposició, avions militars nord-americans de la base de Rota que volaven tan alt, que se’ls gelaven les ales i se’ls desprenien trossos de gel, posant en risc la vida dels ciutadans.
La cosa va resultar tan atractiva que en dies següents el fenomen es va repetir sorollosament en diversos punts de la península.
Més o menys per aquella època, va aparèixer la noticia de que en un supermercat s’havia trobat una ampolla d’aigua embotellada amb una sargantana dins, com era inevitable els opinadors de torn van clamar per castigar severament la negligència de l’empresa embotelladora i la del supermercat. En dies següents, van anar apareixent en diferents punts d’Espanya sargantanes dins de botelles de diverses marques.
Ni glaç, ni sargantana, ni culpable ni explicacions, la cosa es va diluir fins a desaparèixer. Tot va ser una epidèmia especialment contagiosa a graciosos de boina, tipus “llestos” que van reconèixer el truc i ho van trobar divertit. Això també ho puc fer jo, es van dir.
El model del això també ho puc fer jo, segueix viu i és tan inextingible com la idiotesa. El govern del PP, fent front a la seva incompetència política, s’ha acostumat a passar el porró a l’Estament Judicial de les coses que no se’n sap sortir, però el més important és que dóna idees a altres polítics menors, que quan tampoc se’n surten, tiren pel dret buscant el camí fàcil i es serveixen del model això també ho puc fer jo. Així vàrem veure cofois a l’Izeta, l’Albiol i l’Arrimades, davant del TC mostrant uns papers que certificava el seu fracàs com a polítics: “que ho resolgui un altre” venien a dir.
Fa poc, una Associació Espanyola d’Advocats Cristians (AEAC es fan dir) demandaven judicialment a una poetessa, Dolors Miquel, perquè en un acte públic, li va semblar superwai impressionar a l’establishment mostrant-se intel·lectualment agressiva, feminista i antisocial, i els hi va deixar anar una espècie de poca soltada parodiant el Parenostre. Aquests advocats l’acusaven d’un delicte contra el sentiment religiós! Ignorant que a Espanya ja feia 192 anys que oficialment s’havia abolit la Inquisició, encara que alguns es pensaven que això era cosa de l’Edat Mitja. Aquesta vegada, els jutges (que alguns d’ells ja n’estan fins els pebrots de que sovintegi que quan alguns no volen feina, els hi passen el porró i els hi envien una demanda per resoldre) ja ho han desestimat.
El mimetisme com a fenomen va evidentment de dalt cap avall i a mesura que va passant a segones i terceres mans, cada cop és més patètic i depriment.
El això també ho puc fer jo va descendint i ja veiem com un imbècil segresta un avió perquè vol anar Xipre a veure a la seva ex dona que no se li posa al telèfon i mira si t’estimo, que haig de segrestar un avió per donar-te una carta dient que t’estimo molt i em perdonis. Ja em puc imaginar el per què aquesta bona dona s’ha divorciat d’aquest paio i no vol ni posar-se al telèfon. Està reunida.
No vull parlar del terrorisme, però aquí també hi ha un fort component de mimetisme, motor de la conversió en executors criminals a qualsevol cost, inclús la vida pròpia, d’uns nois desubicats culturalment, de moral incerta i que inclús probablement estan ben instruïts escolarment, però que aculturar-se en un àmbit que els hi seria propi, els resulta més complicat i difícil d’assimilar que no pas enrolar-se a idees sectàries on no cal pensar, només obeir.
I es que la línia entre mimetisme i papanatisme és fineta, fineta i pel que es veu, no sempre la vida intel·ligent està aquí. És per això que la NASA la busca pel Cosmos.
Mare meva, que no ni sé on ets,
de qui només en tinc el nom…
Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…
Mimetisme? Potser. Però també una inèrcia malaltissa que ens fa «no moure fitxa». Virgencita déjame como estoy. (no sé si coneixes l’acudit) I també: vale más malo conocido que bueno por conocer. Si tinguéssim sang a les venes, ens negaríem a perpetuar la mediocritat i la falsedat.
“El model del això també ho puc fer jo, segueix viu i és tan inextingible com la idiotesa”
Completament d’acord, Samarra. Sense anar més lluny, en aquest blog, hi ha un comentarista que encaixa dintre d’aquest perfil.
Sembla mentida la quantitat de gent que es postulen com candidats a “l’imbècil del dia”, una coneguda secció del divertit programa Arucitys, que segurament haureu vist molts seguidors d’aquest blog.
Tipus “llestos”, “graciosos de boina”, que dius tu, però que en aquest cas es tracta d’un graciós de barretina (respectem les singularitats), que també n’hi ha.
Aquest no ha segrestat cap avió, ni s’ha fet cap foto amb el segrestador, però probablement, víctima d’un rampell paranoic, va esgarrar el que podien haver estat uns bons comentaris seus a l’article del més passat.
Quan no es té mesura poden passar aquestes coses. I com que la ignorància és atrevida…, tornem-hi, no?
Doncs au!, què hi farem.
És curiós que els comentaris crítics al teu article del més passat han honorat més aquest blog que la desafortunada intervenció del comentarista, el nom del qual no el cito perquè no es dóni per al.ludit.
No és el mateix “darse el piro” que “estar pirado”.
Amen
Amic Joan Carles, m’has fet riure de veritat ambn el teu comentari.
Inspirat si senyor. Espero que el «pirat» tingui la suficient intel.ligència per captar el missatge.
Feia temps que no hem feia un panxot de riure con aquest.
És cert, el mimetisme està a l’ordre del dia i no es mou gaire lluny del buenisme de saló. Tots dos emmascaren la manca d’intel·ligència propia i una certa patologia espiritual que ens porta a comentaris com aquest i a «poesies» com la que tant va aplaudir l’alcaldessa, encara que a hores d’ara ja s’hagi desmarcat.
N’ha trucat en Pere que és un seguidor d’aquest blog i m’ha fet veure que hi ha un comentari insultant que sembla que es refereix al meu comentari de principis aquest mes. Un comentari del senyor Joan Carles que em sembla injust i del tot inacceptable i lamento que el titular del blog ho hagi acceptat quan l’hauria hagut de rebutjar.
Jo em vaig limitar a penjar el contingut de la poesia comentada pel titular del blog sense afegir cap comentari. És evident que no estic en absolut d’acord amb la Dolors, amb la que pel que dedueixo deu tenir algunes coincidències l’autor del desafortunat comentari a què em refereixo.
En reproduir el mare nostre, jo sols volia posar en evidència una lletra irreverent que al·ludeix al cos de la dona, a l’avortament i als fills de puta. No deixaré de reconèixer que aquesta poeta ha destacat en la reivindicació dels drets de la dona i que per alguna raó va ser premi Ciutat de Barcelona 2005; però tot això entenc que no li dóna dret a blasfemar d’aquesta manera i em vaig sentir ofès en els meus sentiments igual que ara m’he sentit ofès per aquest comentari irònic, irascible i felló.
Entenc que us pugui agradar la Dolors Miquel amb gairebé una vintena de llibres publicats des del 1990 i més de mil poemes; però trobo que això no és excusa per aquest comentari desafortunat adreçat a la meva persona, en el que m’arriba a dir imbècil, paranoic i pirat.
Ja m’heu vis prou per aquest blog.
És cert que a ningú no li agrada que li dediquin un comentari, més que insultant, jo diría que sarcàstic, irònic, corrossiu, satíric i segurament excessiu, però en Joaquim és desconcertant perquè banalitza els seus propis comentaris i això ja ve del mes passat. Desqualificar al qui no pensa com tu titllant-lo de franquista em sembla poc intel.ligent, bastant radical i molt poc afavoridor de la causa que vols defensar. És una llàstima perquè les seves referències al Conde-duque d’Olivares i al Tractat dels Pirineus estaven molt ben exposades i tocaven la fibra, però ell solet es va desacreditar amb collonades.
En Rubén, amb la frase inspirada en Rilke, li va contestar de forma intel.ligent i la resposta, altra vegada, molt desafortunada amb un “happy end” delirant, parlava de futbol. En aquesta tesitura, a Rubén no li va costar massa menjar-se’l amb patates.
Parlant de respecte, ja només faltava l’acudit final, que es pot explicar entre amics, però no posar-ho en un blog. Dir que de cada dues vaques (gallegues), una és la teva dona no queda be; o que tots els andalusos estan tot el dia al bar tocant-se la pera…, tampoc.
Amb col.laboradors com aquests, que volen recolzar la “Causa”, no crec que et trobis massa còmode, Samarra.
Aquest mes ha continuat en la seva línea incoherent i contradictòria i finalment s’ha acomiadat dient que ja l’hem vist prou.
Jo també m’acomiadaré d’ell amb una frase que no és meva ni d’en Rilke:
BON VENT I BARCA NOVA!
Li diré a en Joaquim, encara que em sembla que està molt deçebut del tracte que se li ha donat en aquest bloc, sense motiu i sense que respiri el titular.
Ell no dirà res més sobre aquest tema; però jo si vull afegir que la llibertat d’expressió hauria d’esser un dret sagrat entre demócrates. El que treu de polleguera en aquest cas és l’alt nivell de cinisme i fariseisme de la crítica.
Jo també em pujo a la barca nova que li aconselles amb groller desvergonyiment