Visc a un poble on hi ha zones que una vorera pertany al Municipi veí i l’altre al meu, i em sembla que no deu ser un cas únic.
La vida, dins del que permet l’actual situació és plàcida i agradable, sobre tot pel que fa a la convivència entre les dues viles, no recordo bronques de cap tipus entre vilatans, ni entre els Ajuntaments i fa 30 anys que hi visc. Inclús tenen una revisteta conjunta, que no val res, embrutar paper, però ho fan junts.
Compro el diari, el pa, em tallo el cabell i vaig al gimnàs al poble veí. Al súper, segons em peta, vaig al d’un o altre poble. No fa tant, vaig trobar-m’hi a l’alcalde del meu poble comprant al súper del poble veí, al nostre poble no n’hi ha cap que obri els diumenges, així que si de precís necessites alguna cosa, tens una bona solució.
Del gimnàs el que m’agrada més son els horaris i la quota em van millor, ah! i la Marta, la monitora, m’està molt a sobre perquè faci tots els exercicis correctament. De fet ho fa amb tots, però a mi m’agrada creure que em dedica una atenció especial, així em costa menys anar-hi i soc feliç i l’Albert, el perruquer m’agrada perquè m’ho deixa com vull i no em dóna rasca.
El metge el tinc al meu poble, però els anàlisis els faig al poble veí, son uns de Barcelona que han muntat un centre molt xulo i eficient, no has de demanar hora ni res. El restaurant del Toni, que viu al meu poble, el te al poble del costat, hi dino be i barat i no cregueu que em fa preus especials perquè siguem amics d’anys. M’agrada anar-hi especialment el dia dels partits de Champions, val la pena, hi ha ambient culé del bo, mai m’he abraçat amb tants desconeguts, molts del poble veí, com quan el Barça marca.
Realment el poble on visc fa només 170 anys que és independent, abans pertanyia al Municipi veí que Plini el vell (segle I d.C), ja l’esmenta en el seu llibre Naturalis Historia i documentalment es troba un primer registre a l’any 975 i un segon al 980. Com es veu, d’història no n’hi falta. Malgrat aquest prolongat bagatge històric, a 1846 es va segregar feliç i definitivament. D’ençà, convertits en municipis independents, cadascun ha anat escrivint la seva pròpia historia i per cert, molt notable en fets i personatges i mai he escoltat a ningú que se sentís humiliat i ressentit, ni ferit en el més profund de les seves essències per aquella segregació.
No hi ha cap mena de rivalitat en res, ni en el futbol! Per fer-ho més normal, el camp des de la línia mitja del gol nord en amunt, pertany al Municipi del poble veí, d’allà en avall es del meu poble, així que els del club, paguen Ibi i taxes a dos Municipis.
Tot és del més normal, pago les meves taxes i impostos al meu Municipi que administra els diners com volen i poden i els del poble del costat fan el mateix. Això sí, els carrers del poble veí els tenen molt més polits que el meu, però com en el meu hi ha més immigrants, les necessitats socials, es veu i diuen son més exigents, així que els carrers necessitarien un toquet, però una cosa va per l’altre.
La biblioteca del meu poble és immensament millor que la del poble del costat, allà m’hi veuran poc, no tenen mai res, cada vegada que demanes un títol, l’han de demanar i has d’esperar dos o tres dies. Au va home! aneu a pastar fang!
En cap botiga m’han fet mai cap retret perquè sigui del poble del costat, ni a la sucursal del banc m’han dit de tancar-me el compte perquè quan em ve be, vaig a pagar la hipoteca a la sucursal del poble del costat.
El meu poble te estació de tren i el poble veí no, però hi ha un servei de bus tipus llançadora, que va i ve. No se que hi hagi hagut mai ningú amb l’acudit de boicotejar el servei posant-hi xinxetes per rebentar els pneumàtics, al contrari, els hi han fet un espai de parada, sense cobrar-els-hi res, perquè el bus i la gent esperi.
Estic content perquè tot i que antigament havia estat un sol Municipi i avui en son dos, vivim en harmonia, cap mena de tensió, som gent civilitzada al nostre gust i ens intercanviem serveis, comerç, cultura i amics. Ningú ha posat cap frontera, ni hi ha cap ratlla o cartell que indiqui si ets aquí o allà, mai m‘han demanat cap paper per acreditar si soc d’un lloc o altre, ni perquè parlo així o aixà. Tots sabem on hem d’anar a pagar impostos i taxes, perquè això sí, les caixes son diferents, cadascú manega la seva i ningú es fica en la del poble del costat.
Explico tot això perquè estic molt content de viure on visc i de tenir la vila veïna que tinc. Es veu que a tot arreu les coses no son així. Em diuen que n’hi ha que troben molt millor ficar-se en tot, ser uns bronques i viure a les hòsties. Quin pal!
Hola Jordi, me ha encantado tu reflexión (?). Aquí ,con Francis, hemos disfrutado leyéndote; y tú, como siempre, tan conciliador.
Doncs, ha estat bé, Jordi. Tots els pobles deurian ser com els teus!
Una bonica narració parabòlica. M’ha encantat.
Pel que dius el teu poble no va ser objecte dr greuge, menyspreu, espoli, humiliació secular per part del poble veí. D’altra banda, també pel que dius, el poble veí no era una localitat rància, casposa, fosca, opressora, àptera, sorda i cega… Per tant no acabo d’entendre per què us vau autodeterminar i separar. No hauria estat més intel·ligent continuar units? Com a mínim ús hauríeu estalviat d’haver de mantenir dos consistoris.
En assumptes que afecten la “identitat”, la narració substitueix i anul·la l’argumentació Em pregunto amb Hume si el pathos pot anul·lar el logos ?
Puede ser que para aquellos ciudadanos el precio de su felicidad al ser ellos quienes gobernaran su propio destino, fuera el eventual sobrecoste de sostener su propio municipio.
Amigo Ruben, el precio de la felicidad no se mide en ahorros, sino con sentimiento, voluntad, ánimo y corazón.
Paco
Con eso de la felicidad nos lo pones muy difícil. No dudo de que la felicidad del señor Samarra se base en pertenecer a un pueblo independiente; aunque por lo que dice es un pueblo bastante dependiente. Gimnasio, super, restaurante y hasta para cortarse el pelo, debe dejar su pueblo.
En cualquier caso cada uno es libre de encontrar la felicidad donde le plazca. Aristóteles la cifraba en el poder, Epicuro en el placer y otros en el 3 por ciento.
Un amigo mío extremeño (de esos que Pablo Iglesias dice que los hacen invisibles en Catalunya) que tiene bastante de filósofo y es del Barça, coincidirá encantado con este artículo. Me contaba el otro día en un bar viendo el Getafe-Barça, que su familia encontró la felicidad cuando en 2012 su pueblo se independizó y se separó de Badajoz y su felicidad llegó al colmo cuando en un referendum realizado poco después la mayoría de los vecinos decidieron conservar el nombre con el que fue fundado en 1950: Guadiana del Caudillo.
En un precioso y sibilino relato Nos cuenta Samarra que su pueblo y el pueblo “del costat”, en un tiempo estuvieron unidos. En 1986, su pueblo se segregó del pueblo “del costat”. En un proceso que se supone pacífico y democrático desconectaron, se separaron y no sé si comieron perdices; pero se supone que fueron felices, por lo que Paco nos cuenta.
Leo que en España hay 8.117 municipios segregados. Cada uno tiene su propia gestión presupuestaria que, ni siendo altamente deficitaria, es capaz de mantenerun nivel decente de los servicios públicos.
El Consejo de Europa, que siempre se mete donde no le importa, ha establecido que sólo a partir de una población de 11.600 vecinos es posible mantener las finanzas locales saneadas, plantear una ordenada planificación urbanística y garantizar la calidad de los servicios sociales.
Samarra y los de Guadiana del Caudillo, opinan, por lo que nos dice Rubén, lo contrario.
Acaba el artículo de este mes con una inteligente reflexión: “Es veu que a tot arreu les coses no son així”.
Y es cierto, Ramón, mi peluquero gallego con el que petamos la “xerrada” cuando me toca cortarme el pelo, me contaba que dos municipios coruñeses: Oza dos Ríos (3.229 habitantes) y Cesuras (2.200), han decidido fusionarse y dice que ahora son más felices porque pueden tener una guardería, un centro médico de urgencias y una residencia para la tercera edad.
Ramón, que entre corte y corte de pelo ha conseguido una cultura considerable me comenta que como ya dijo Isaac Newton: “La unidad en la variedad, y la variedad en la unidad es la ley suprema del universo”. Yo, sin ningún afán de originalidad, a esta frase sabia le pondría la música de Sergio Ortega: “El pueblo unido jamás será vencido”.
Por una vez estoy más de acuerdo con el comentario de Rubén que con la argumentación, desde luego brillante e imaginativa –lo cortés no quita lo valiente- del amigo Samarra.
Pero no te preocupes Samarra, como dejó escrito tu amigo Plinio el Viejo: “Nemo mortalium omnibus horis sapit”.
Ah vale, aixi doncs això de la inde es una tonteria. Per cert diu 1846 i no 1986, son 140 anys de diferencia.
Això és el que diu el Minc
http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/minc-los-catalanes-son-demasiado-inteligentes-para-cometer-tonteria-independencia-2692730
“Y colorín Colorado…”
Estic emocionat, Samarra, ha quedat molt bonic, com una paràbola evangèlica, però com deïa en Rubén el mes passat, és molt “epidèrmic” i una mica de “flors i violes i romaní”; només hi falten els dibuixos de la Pilarín Bayés per donar-li un toc d’auca lírica i bucòlica.
Vius en un poble tan petit, tan petit, que igual no té campanari, ni falta que fa perquè per veure o anar el poble del costat (com a la cançó de’n Lluis Llach), només has de travessar un carrer.
Ets molt afortunat de viure en un poblet d’aquestes característiques. Jo no he tingut tanta sort, perquè visc a un poble molt gran, divers, plural i molt complex, i com diries tu: “polièdric” i encara no ens ha donat temps d’anar a les òsties amb els de l’altra banda del riu (no tenim un carrer pel mig, tenim un riu) perquè ens les donem nosaltres aquí dins. És el què tenen la diversitat, la pluralitat i la complexitat, sobre tot en moments en que es fa una aposta a un sol número, amb el risc que això comporta, sobre tot si no encertes el número.
“Roma locuta, causa finita” és una coneguda locució llatina (“Roma ha parlat, s’ha acabat el bròquil”), però pel que sembla, aquesta frase no és extrapolable al meu poble.
No entenc la precipitació i les urgències histèriques, perdó, volia dir històriques que en l’actual escenari pretenen cremar les naus i que sigui “el què Déu vulgui”. Els nostres polítics lluiten per sortir-ne el menys enmerdats possible i intenten virgueries de cara a la galeria, però han fet tard, ja ho veuràs. Ho sento, però no veig intel.ligència per enlloc i si pogués, fotria el camp d’España i del meu poble; potser em conformaría, apreciat Samarra, amb anar a viure al teu poblet i viure aquesta placidesa que tan be has descrit. I sort que no parlem d’altres aspectes deplorables i menyspreables en la nostra societat: la d’aquesta banda del riu i la de l’altra; avui no toca.
Hi ha un spot publicitari que fa molt de temps que em té fascinat; en primer lloc perquè hi surt un robot autènticament genial, perquè la seva missió consisteix en desconectar-se quan l’engegues.Pura filosofía: fas clic per engegarlo i al posar-se en marxa ell fa clic per apagar-se. Es tracta de tota una al.legoria sobre el nivell d’avinentesa entre parts en conflicte que avui contemplem en molts escenaris diferents. L’espot només dura 21 segons, mira-te’l:
https://www.youtube.com/watch?v=qTtR-VLGUE0
Però tot i així sóc optimista, Samarra: sempre ens quedarà el Barça!!
El teu comentarista JC, emocionat per la teva paràbola evangèlica, deriva però el seu discurs cap a comentar el procés en què ens ha ficat la incomprensió de Rajoy. Comença dient que vius en un poble tan petit que igual no té ni campanar. Això em recorda el petit municipi empordanès de Jafre en el que vaig néixer.
Jafre com el petit municipi de JS, només té, tirant llarg, 400 habitants; però té un bonic campanar. Es tracta del campanar de l’església de Sant Martí (molt oportú ara que estem passant l’estiuet de sant Martí). En aquest campanar ondeja des de la Diada l’estelada i cada dia, a les 17,14 voltegen les campanes.
A la dona de l’Albert Boadella, que viu al poble, la molesta aquest fet, d’altra banda tan poc coherent amb l’universalitat de la confessió catòlica. S’ha queixat al bisbe de Girona Francesc Pardo.
El mossèn Joan Planellas, que és un bon home, ha declarat que el poble li va demanar i que ell, seguidor del manament evangèlic, no podia anar en contra del poble i ha afegit: «Que se pongan la bandera española en su casa, si quieren».
Com diu JC, que sigui “el què Déu vulgui”. Com ell “No entenc la precipitació i les urgències histèriques…” Els nostres polítics ho han emmerdat tot i ens estan afectant en tots els escenaris de la nostra vida, contaminada ara per una política decimonònica, esboizarrada i desconnectada amb la majoria democràtica. Ho sento, però jo tampoc no veig intel·ligència per enlloc i si pogués, aniria a viure al poblet del JC, que pel que sembla no té campanar.
He llegit el teu blog i estic una mica trasbalsada. Em queda clar el teu missatge d’unitat i et retrobo en les teves paraules, per tant de temps perdudes. M’ha emocionat aquesta dosi concentrada d’intel•ligència, d’astuta provocació, d’inconformisme, de relativisme, de magnetisme, de candor irònic, de seriositat vagament desmenjada, que has sabut posar en la simple història de dos pobles veïns. Tot plegat m’ha arribat al cor, però també al cervell.
És veritat que al llag dels anys sempre he tingut la sensació que m’ estaves acompanyant tota l’estona. He vist el teu rostre, el teu somriure amable, un pel sorneguer. Em molestava la teva deriva separatista però haig de reconeixer que t’has mantingut fidel a les coses en que has cregut, sense accentuar les diferències i respectant les posicions contraries.
En aquest història dels pobles aflora la teva convicció pactista i t’allunyes del sectarisme partidista. I em satisfà molt. De tu vaig aprendre a fer servir els meus gustos personals per obrir portes, mai per tancar-ne cap. Recupero aquell Jordi dels primers anys d’aquest blog. El Jordi més entranyable, el més humà, l’amic dels seus amics, l’home amable, educat, contemporani, magnètic, savi, intel•ligent.
…i et dono les gràcies, si vols amb un punt de pudor i d’ironia. Gràcies Jordi.