VIVÈNCIES CLIMÀTIQUES I ALTRES ESCEPTISISMES

Posar-me a escriure això, m’ha costat Déu i ajuda. Remordiments apriorístics m’han obligat a fer un sever examen de consciencia, no fos cas que deixant-me anar pel tobogan de la cavil·lació, sense contenció, ni fre, explorant el meus escepticismes, em trobés ofenent a tot un col·lectiu de fervorosos del tema. Els escèptics, ja se sap, no tenim bon cartell davant del fervor. En general som malmirats i majorment titllats compassivament d’ignorants.

Escèptic i posar-se a cavil·lar en veu alta sobre el Canvi Climàtic… mira que ja son ganes de voler-se sentir a dir de tot! Tant més, quan es tracta d’un tema col·loquialment entretingut, fàcil de ben portar i quedar be. És un tema que crea feligresia i del que no és necessari saber-ne gran cosa més enllà de l’eslògan “Salvem la Terra”. Eslògan que sense esforç, fa que ens sentim bons i amb consciencia social. Davant d’un imperatiu tan enaltidor i cívic com és la salvació, se’n espera que un adopti una postura ad hoc. Així que, qui és el guapo que es posa a parlar del Canvi Climàtic arrugant el nas?

El Canvi Climàtic és un tema recurrent que omple qualsevol buit, en qualsevol moment  de necessitat política, financera, fiscal, social, ecològica, psicològica, publicitària o comercial.

Es tracta d’un tema que porta una càrrega tant enorme de complexitat, amb tantes tecles a tocar (Industria, energia, societat, economia, màrqueting, política, transport, turisme, salut…) que no ho acabaríem ni amb un centenar de tertúlies radio-televisives.

Son varies les disciplines científiques posades en el tema: observadors i observacions, estadístiques, estudis comparatius i models projectius per arribar a diagnòstics i conclusions. Es evident que tanta gent, amb tant de saber, dedicada al Canvi Climàtic, faria riure que finalment la conclusió fos: nois, no passa res, tot va be. Tot va de primera!. Com darrerament ja ens hem acostumat, les sentencies ja estan escrites abans del judici.

L’alarmisme de la destrucció del Planeta l’han fet recaure sobre la consciencia ciutadana. Ens portem molt malament, tot el dia amb el cotxe enganxat al cul. Sortim del supermercat carregats com burros amb bosses de plàstic. A casa volem tenir-hi confort climàtic. Volem viatjar i veure món i naturalment, en avió! Les botelles d’aigua i les de Cacaolat son de plàstic. Amb aquest panorama de vida regalada, es evident que la nostre vida es una autèntica vida de cràpules desaprensius i que tot el que ens pugui passar a partir d’ara, serà poc.

Irresponsablement, anem de cara a la fi del món, però entre això i el “tantmefotisme”, hi ha molt terreny per corre, sobretot perquè estem en un terreny de diagnosi incerta i  especulativa i com a tal, revisable i qüestionable.

La primera consideració a fer és, per què es culpabilitza directa i principalment a la gent, com si fóssim els responsables del mal? quan veiem la gran quantitat d’agents i factors corporatius actius que, qualitativa i quantitativament en son més responsables directament que els ciutadans? En tot cas, en ultima instancia, se’ns podria dir que som responsables passius, doncs consumim just el que se’ns dona per consumir.

Tinc la sensació que entre tots plegats, ens estem fent un magnífic catúfol. El Canvi Climàtic, les alteracions climàtiques locals o zonals en referencia al any passat, els cicles climàtics, la contaminació ambiental, l’ecologia, l´alimentació sana i natural. Tot junt dins una coctelera, ben agitat i el que en surt son pors generalitzades i irracionals, justificants de mesures autoritàries i impopulars.

A Londres, pels vols dels anys 50, es va viure l’smog, una espècie de boirina contaminant, produïda per la combustió de carbó y combustibles fòssils. Va ser famós a tot el món. Hi van haver-hi alentorn de 10 mil morts per malalties respiratòries. Fins i tot la literatura, especialment la de crims i misteri, en van deixar constància. Es va decidir acabar-ho i es va acabar. Avui, és un dels llocs en que es respira força be.

Es evident que s’ha de lluitar amb fortalesa contra la contaminació ambiental, tan la gasosa, liquida o sòlida. Però una cosa és la mort del Planeta pel canvi climàtic i una altre ben diferent és que, per deixadesa i permissivitat, siguem nosaltres els qui morim asfixiats, envoltats de la nostre pròpia merda.

No voldria que se’m prengués per un negacionista dels de moda però… parlant de canvis climàtics, voleu un Canvi Climàtic més bestia que el de l’Era Glacial? Es clar que d’aquella època, dels humans, no en sabem gran cosa, però tot fa sospitar que aquella gent, si es que era gent el que hi havia, no hi van tenir res a veure. Sí, en sabem alguna cosa dels dinosaures, sobretot gracies al Juràssic Park i als dibuixos animats de la tele.

El que li va passar al Planeta entre l’Era Glacial i les primeres constàncies de la nostre existència, es un llarguíssim període de No Historia, uns 13 milions d’anys, etapa de la que l’històric es de deducció o invenció lliure. En tot cas, no sembla probable que aquella etapa fos precisament la del Paradís Terrenal. Lo del Paradís Terrenal crec que va ser uns quants milions d’anys abans. La Bíblia, en això no es massa concreta, però tal com s’explica, se’n treu la conclusió que tot es va fer una mica barrum barram: avui això… demà allò… aquí hi posarem uns colomets i allà unes pometes.

Des d’epidèmies, canvis climàtics, canvis morfològics en les espècies, inclosa la nostre, catàstrofes naturals varies, els humans hi hem estat presents, però més aviat a la defensiva, no pas a l’ofensiva. Tan llavors, com ara.

Ara que podem veure imatges de Mart com si estiguéssim allà, hi veiem solcs de rierols, rocs de tartera produïts per l’aigua gelada, que entre les esquerdes s’ha partit  la roca a trossos. Talment com ho veiem als Pirineus. Grans extensions de sorra fina, un evident fons d’un mar, amb horitzó i tot, tallat a cisell, i recalons de platja. A la vista d’aquell paisatge, que ben be podria ser el nostre Planeta Terra però sense vegetació, hi veiem el relat d’una gran catàstrofe planetària. Xocats, la pregunta que ens fem és, on coi ha anat a parar tantíssima aigua que s’evidencia deu haver-hi hagut?

Se’m fa molt costa amunt creure que per l’acció dels marcians, es va produir una catàstrofe de sequedat com aquella i la fulminació de tantíssima aigua. Tant menys, quan Mart dista del Sol molt més que la Terra. Els terrícoles som besties, però no tenim tan de poder com per alterar les lleis del Univers. Creure-s’ho, seria tenir un atac general de supèrbia insòlit. Això sí que seria una catàstrofe.

Avui dia, al igual que fa 20 milions d’anys enrere, el Planeta te repartits per tot el món uns 1.500 volcans terrestres i submarins actius. Una vintena dels quals son els més significatius i coneguts. N’hi ha a Tanzània, Japó, Indonesia, Mèxic, Hawaii, Itàlia, Canàries, Colòmbia, USA. També n’hi ha molts d’altres amb menys anomenada, son els que en podríem dir domèstics o domesticats, amb vocació turística, com per exemple els islandesos o el recent africà del Congo.

En tot cas, tots aquests volcans per contaminar, no necessiten vomitar masses de lava fosa (erupció). A través de les fumaroles i els aerosols, estan constantment enviant a l’atmosfera grans quantitats de CO2 (calculen que entre tots uns 200 milions de tones any). A més de SO2 (diòxid de sofre), àcid fluorhídric i molts d’altres gasos poc amables i gens sociables.

Per no fer com els etnòlegs i antropòlegs, que quan parlen d’anys ho fan comptant per milions, aquí per fer un càlcul assumible a la nostre dimensió, hipotèticament posem-hi uns 5 mil anys enrere. En aquest temps s’han anat produint ininterrompudament emanacions. A 200 milions de tones any, ens dona una bestiesa de tones de CO2. Semblaria lògic que el clima ens hagués canviat una pila de vegades i no obstant, el Planeta va tirant encara.

El veritable problema, el real problema que tenim, és que el combustible fòssil no es infinit i evidentment la seva combustió ens porta a seriosos problemes ambientals. La gran pregunta que ens hem de fer avui és, amb quina energia es produirà l’energia? De l’energia nuclear, ningú se’n fia, ni se’n vol sentir a parlar. La eòlica és voluntariosa, però ineficient. Ara, diuen que l’hidrogen i el nitrogen processats seran el futur, però aquests son també els gasos que als esser vius, en general, ens serveixen per respirar (78% nitrogen. 21% oxigen). N’hi haurà prou per subministrar energia a tot el món? i a més, ens en quedarà per respirar nosaltres? La resposta d’aquí cent anys.

En tot cas, no se si es coneixen els efectes de les lleis de l’Univers sobre el Planeta Terra, però hem de creure que el propi Planeta, bastant més vell i experimentat que nosaltres, al marge de les nostres teories i diagnòstics, sabrà com sortir-se’n de les agressions per la crema de combustible fòssil. En tot cas, també es va acabant i per tant encarint. Potser aquesta es la carta amagada que ens te reservada el Planeta.

Sabem que el Planeta gira i volta per l’Espai, però a més, te periòdicament moviments de balanceig. La inclinació més coneguda i perceptible és la que determina les estacions climàtiques, però també en te d’altres menys coneguts, com la Nutació, el Balanceig de Chandler de repercussions encara indeterminades i imprecises.

Qui sap si aquests moviments planetaris més petits i menys apreciats, propis i naturals, acumulats en els segles, cíclicament no provoquen alteracions climàtiques.

Proposo no viure amb la por de que, per la nostre culpa, el món s’acaba i exigir als que de veritat empesten el medi ambient, pleguin i el mal que fan el paguin, com tímidament es va fent. Ara amb la Shell, fa un temps amb la WW i altres empreses.

El clima no es una excusa, es una vivència existencial i tampoc vivim tant de temps com perquè tinguem vivències de quin temps feia fa cinc mil anys o 2 mil. Ben mirat, vivencialment, no tenim constància ni del que feia fa 30 anys.