VOLER VEURE I NO SABER ON MIRAR

Sembla que a la gent, ens vindria be tenir canvis importants a les nostres vides. Potser ara més que mai és veritat la vella i cínica ironia de canviar-ho tot, perquè res canviï. Però em poso a tremolar, quan penso en les mans dels qui poden quedar els pretesos canvis.

Es cert que per prendre la decisió de canviar-ho tot, cal un detonant. Que en passi una de grossa: l’erupció del Vesuvi, que Sant Pau caigui del cavall, que el Dr. Fleming vagi a buscar el tros d’esmorzar que li va quedar de l’altre dia … De fet, no estic segur que lo del Coronavirus pugui entrar en aquesta categoria. Com sol passar amb els grans episodis infortunats, aquests se´ns presenten per sorpresa i sense ser-hi convidats. Així es com ens hem trobat, entre llesca i llesca, un bocata de coronavirus amb confinament.

Han estat uns mesos en que, a més de coneixements sobre biologia i reproduccions virals, hem sabut també algunes coses de nosaltres mateixos. Hem sabut de la poca cosa que som, del poc que saben de com som i de què estem fets i de lo malament que sabem gestionar les situacions imprevistes, tant en lo polític, com en lo personal i col·lectiu, i de com la por engendra bens i també malalts.

Una altre cara de la mateixa moneda, ha estat la proliferació de científics, religiosos, polítics, moralistes, curanderos, opinadors de vers lliure, amics de la conspiració, familiars, amics i coneguts, que ens hem anat retratant, elaborant efímeres teories pròpies i divulgant-ne d’alienes. Estem quedant ben retratats! Tots.  

El rebombori que ens vaticina un esdevenidor negre, ha despertat als optimistes que per fortuna encara queden, i han deixat anar l’ambigüitat amb tonalitats esperançadores de la Nova Normalitat. Per més que nova i normalitat, siguin paraules antagòniques i que gairebé es neutralitzen l’una a l’altre, però que en aquest cas i situació, reflecteixen l’anhel de canvi, tot aprofitant el xoc de la pandèmia.

No falta raó. Ja seria hora de que es compasses la vida del segle XX amb la del XXI. Ja tocaria!

Vivim alimentats per una tecnologia que avança i ens possibilita al galop i ideològicament avancem al trot.

Les ideologies han quedat ancorades allà. Avui, encara se sent a parlar de dretes i esquerres o inclús encara més xungo, es parla de comunisme com expectativa, quan son conceptes que avui, tan sols en queda un significat històric, però que per les noves generacions, ni rastre, ni significat, ni valor de futur.

No hi ha dubte que estem en època de canvis, canvis que ens fan viure constantment en mini xocs deguts la convivència tangencial de estructures ideològiques i polítiques dels segles XIX i XX, amb estructures non natas que serien les pròpies del segle XXI.

A la vegada, això ens posiciona en una no situació, una situació no existent que hauria de correspondre a l’època que ens ha tocat viure. Vivim en un res sòlid, perquè s’han perdut els referents.

Estats Units, era un referent de la democràcia, avui ja em direu quin referent és aquest. En el marxisme, molts hi varen trobar el seu referent socioeconòmic, avui d’allò, apart d’una qüestió postural, no en queda res. Suècia, era model de vida i convivència, avui està en desglaç. I així, tot un seguit de pèrdues.

En el segle XX, es va passar una època plena de fulgor, es tenia Sartre, Camús, Simone Weil… o be més atrevits com Jack Kerouac, que ens plantejaven models amb propostes que varen ser prou influents i trencadores. Però d’aquell fulgor, se’n ha perdut la memòria i no n’han aparegut ni renovadors, ni continuadors.

Avui, la falta de referents, directament ens repercuteix en l’absència de líders consistents, que tinguin coses a dir. I aquesta circumstancia, és propiciadora de l’aparició d’un polsim de liderets mancats de contingut, difusors de buidor, que resulten ser una caricatura a vegades còmica, a vegades indignant, a vegades commiserativa. I aquest és un fenomen que com la moda d’avui, te forma de pandèmia, es va reproduint i multiplicant per tot el món, de manera que els que volem veure, no sabem on mirar.

Espanya, al estar tan mancada de líders genuïns i sòlids, no s’adona del preu que paga per aquest motiu. Esdevé un país exterminador de projecta de país i d’esperances.

Només cal veure com, a la que modestament n’apunten i sobresurten uns amb certes possibilitats, i vull concretar-me amb en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, sense més, se’ls fot a la presó de llarga durada. No fos cas que la mediocritat perdés pes.